Crític Cerca
Foto: IVAN GIMÉNEZ
Entrevistes

Ferran Casas “Durant el procés vam preguntar poc i vam creure massa”

Pocs periodistes catalans en la quarantena tenen el bagatge de Ferran Casas (Barcelona, 1977). És un animal de redacció, i reivindica la vigència d’aquest espai de treball compartit com la millor fórmula d’exercir l’ofici. Els últims 25 anys ha treballat i coordinat equips en tres diaris en paper: Avui, Público i Ara. Des del 2016 és el subdirector de Nació, on ha viscut els anys del que ell anomena la “política hard” del procés. El seu darrer llibre és Espanya no es toca (La Campana, 2023) i el signa amb el també periodista Joan Rusiñol. Un retrat de l’Estat profund i dels poders fàctics. La conversa, però, va més enllà: comencem amb els seus orígens, entre les Garrigues i el barri del Fort Pienc, de Barcelona.

19/12/2023 | 06:00

Preparant l’entrevista, he descobert que havies nascut a Barcelona… Quan jo em pensava que eres de l’Albi, a les Garrigues!

Jo soc de Barcelona, del barri del Fort Pienc, i no me n’he amagat mai! Però tinc una doble adscripció. La meva mare és de l’Albi, i sempre hi he tingut un vincle molt fort. Hi tinc la colla d’amics, hi he passat molts estius i caps de setmana, i m’he implicat al poble al llarg de la vida. Sentimentalment, em sento lligat a Ponent. Allà són més executius. Quan es diu que es farà una cosa, es fa.

Com era el jove Ferran Casas del Fort Pienc?

Un mal estudiant de batxillerat. Vaig fer Periodisme a la Ramon Llull, a la facultat dels pijos, perquè no vaig tenir nota per entrar a la pública. Però els pares van fer un esforç. La mare era mestra de primària a l’escola Bogatell del Poblenou, i el pare treballava en una empresa metal·lúrgica petita de la Zona Franca.

Com era, com dius tu, això d’estudiar a la Facultat dels pijos?

Tenia moltes ganes de tocar el periodisme, i la Ramon Llull, que té molts defectes —és molt cara i té un punt classista—, et donava l’opció de fer una carrera molt pràctica, treballant als mitjans.

Estem parlant de finals dels noranta. Els periodistes independentistes, en aquells temps, érem una mica els bitxos raros

Jo sempre he tingut idees catalanistes, independentistes, sobiranistes… Era dels que havien anat a aquelles manifestacions de la Diada que acabaven tot sovint a garrotades i on tothom es coneixia. No he militat mai en cap organització, més enllà d’implicar-me de jove a la Intersindical-CSC portant temes de comunicació. A la Facultat, amb uns quants companys vam crear un col·lectiu que vam batejar amb el nom de Joan Fuster. També vam fer un fanzín, que es deia Revés. Ens va portar bastants problemes. Una vegada se’ns va ocórrer una gamberrada: la Llull feia uns premis al comunicador de l’any, i nosaltres vam fer uns contrapremis i vam guardonar el Pare Apel·les. Això, en una Facultat que era del Bisbat, no va fer gaire gràcia…

El teu primer contacte amb el periodisme professional va ser el diari Avui, quan el dirigia Vicent Sanchis.

Vaig entrar al diari per primer cop a l’estiu del 98, per fer pràctiques a la secció de política. Feia un any de l’assassinat de Miguel Ángel Blanco, era l’estiu que van tancar Egin i aquell setembre es va produir el Pacte de Lizarra entre els nacionalistes bascos. La política basca, que avui pràcticament ha desaparegut dels mitjans catalans, en aquells anys ocupava com a mínim un terç de la secció de política. El 99 ja hi vaig entrar en plantilla. I poc després hi va haver una baixa a la delegació de Madrid, que llavors comandava Anna Grau, i m’hi vaig incorporar l’any 2000. El primer que vaig cobrir va ser el ple d’investidura d’Aznar amb majoria absoluta. El meu bateig de foc al periodisme polític, i on em vaig formar, és Madrid.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Hi ha periodistes catalans que, quan anem a Madrid, ens posem l’impermeable, i d’altres que es deixen atrapar”

No sé si gaire gent sap que Anna Grau, que ara ha estat candidata de Ciutadans, havia estat una periodista rellevant del diari Avui

Treballar amb la Grau era una experiència peculiar. Tenia molta habilitat per escriure i relligar històries. A Barcelona havia fet informació sobre CiU i tenia una bona relació amb l’antiga CDC i les seves formes de fer. Però hi ha periodistes que, quan anem a Madrid, ens posem l’impermeable, per evitar que segons què ens atrapi, i n’hi ha d’altres que es deixen atrapar. Tinc la sensació que ella es va deixar atrapar. Més enllà que ja llavors sovint dissentia amb la línia de l’Avui, que en aquells anys era crítica amb la guerra de l’Iraq o el Pla hidrològic nacional. Ella potser no era tan crítica… Però això ja són les opinions de cadascú.

Com és això de fer periodisme a Madrid?

És un món que era molt diferent del nostre. Catalunya ara ha canviat una mica, però llavors hi havia aquella cosa de l’oasi, tothom es portava bé amb tothom, hi havia molt fair play i florentinisme entre els mitjans… A Madrid, en canvi, sempre hi ha hagut molta confrontació política i periodística. Però el cert és que s’atreveixen més amb allò que passa a Catalunya que no pas amb la monarquia, per exemple. I a vegades aquí ens passa a l’inrevés: hi ha mitjans que tenen un perfil baix en tots els temes que afecten el poder català i que tiren pel broc gros amb la política espanyola.

L’any 2008 aterres a Público. Un diari d’abast estatal editat per una empresa catalana. Com ho vas viure?

Público tenia una visió del tema català peculiar i valenta en l’ecosistema mediàtic espanyol. Hi havia moltes contradiccions internes, és clar. No amb la direcció de l’empresa, sinó amb els mateixos companys: per exemple, vaig haver de defensar moltes vegades l’ús del terme País Valencià. Però no tota la societat espanyola és de dretes i espanyolista. Per tant, un diari amb una visió més oberta i republicana era necessari i tenia espai.

Público, però, va tenir un final més aviat amarg…

Quan el diari va tancar, era molt a prop de l’equilibri econòmic. Ho va tenir tot en contra: potser va néixer massa d’hora. El sistema de mitjans espanyol s’ha transformat molt els darrers 10 anys. No sabrem mai què hauria passat si Público hagués nascut després de la crisi del 2008 i del 15-M.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Quan fem el salt de l”Ara’ a ‘Nació’, sabem que el diari no és nostre, però que podem liderar-lo editorialment”

Vas formar part de l’equip fundador del diari Ara l’any 2010. L’aventura de tirar endavant un diari en paper en català que superés els límits tradicionals de l’Avui semblava complexa. Quin balanç en fas?

L’Ara neix en un moment diferent del de Público: ja porta el cinturó estret després de la crisi i ho fa en un context polític en el qual es podia intuir un gran canvi de fons a Catalunya. L’Ara, posant-hi moltes cometes, és el diari que s’inspira en la manifestació del 10 de juliol de 2010 contra la retallada de l’Estatut, i cavalca sobre aquesta onada. Ho fa amb un director molt hàbil, en Carles Capdevila, que tenia una intel·ligència brutal per saber llegir quina era la comunitat del diari i per orientar-ne els continguts. Un exemple és l’aposta pels temes d’educació, de criança o del tercer sector.

Hi ha un moment, el 2016, en què tota la secció de política de l’Ara —començant per tu— fa el salt a Nació Digital. És un fet poc habitual. Què va passar?

Hi havia hagut canvis a la redacció i en el funcionament del diari, i alguns vam concloure que havíem acabat una etapa. Feia poc també que havia nascut El Nacional, i a Nació Digital, en Salvador Cot, que n’havia estat el director, havia marxat a un altre projecte i s’havia endut una gran part de l’equip. L’editor aleshores de Nació, Miquel Macià, va fer una aposta arriscada i valenta per dignificar la premsa digital del país pel que fa a informació política. En aquells temps jo era el delegat a Madrid de l’Ara, la qual cosa per a mi era una posició còmoda… Fem el pas a Nació en ple clímax del procés, quan hi havia una demanda molt gran d’informació política. I, com que aquest pas el podem fer un grup de cinc periodistes de forma col·lectiva, això ens il·lusiona molt i tenim incentius per fer-ho. Sabem que el diari no és nostre, però que podem liderar-lo editorialment.

Abans parlaves de les trinxeres del periodisme madrileny… Creus que hem fet periodisme de trinxera els mitjans catalans durant els anys del procés?

Sí, se n’ha fet aquí i se n’ha fet allà. Però bé, com que jo soc un periodista català i estic en un mitjà català, faig l’autocrítica catalana. Vam preguntar poc, vam creure massa i vam ser poc insistents quan algun polític ens deia: “No, això no ho podeu explicar perquè, si ho feu, em comprometreu judicialment”.

Passava, això?

Sí, i al final et planteja un dilema ètic, perquè nosaltres hem d’explicar a la gent què està passant i fer-ho abans que els altres, però a vegades allò que expliques acaba sent utilitzat per un jutge per imputar algú. De fet, hem vist informacions nostres, per exemple, sobre la hisenda pròpia, incorporades al sumari del jutjat 13. Parlar-ne ara és fàcil, però és molt diferent quan estàs assegut en una taula d’una redacció i ets qui decideix si aquella informació s’ha de publicar o no aquella nit. Tens una responsabilitat. I, si la informació és bona perquè la font és bona, el que fas la major part dels cops és publicar.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“En una redacció s’hi ha d’arribar plorat de casa”

També voldria parlar una mica del Grup Barnils, on hem coincidit durant molts anys. Tu en vas ser president. El Grup té un observatori que es diu Mèdia.cat i que es dedica a tocar la cresta als mitjans. Què passa, que no fem bé la nostra feina?

No hi ha cap sector que faci del tot bé la seva feina. En un diari com el nostre, cada dia es deuen prendre 200 microdecisions. Des de cobrir o no cobrir una cosa, enfocar d’una manera o d’una altra un titular, triar una foto o triar-ne una altra… Seria estúpid defensar que aquestes 200 microdecisions estan sempre ben preses. Un dels defectes que té la nostra professió, tot i que no estem al nivell dels jutges espanyols, és el corporativisme. I el corporativisme és un mal company de viatge perquè ens evita ser autoexigents. Per això vam fer Mèdia.cat i per això l’hem anat reforçant al llarg dels anys, per mirar de ser autocrítics també amb la nostra pròpia feina.

Al principi del Grup érem quatre gats; però, ara que el sobiranisme és més hegemònic, hi ha periodistes del Barnils ben ubicats. El periodisme indepe té el risc d’acabar caient en l’autocomplaença?

Segur que sí, però la teva pregunta parteix d’un axioma que jo crec que és fals, que és pensar que hi ha una hegemonia d’un cert discurs independentista i progressista, que són les dues coordenades del Grup Barnils. El que representa el Grup, pel que fa a identificació nacional i social, no està encara en una posició majoritària, ni tan sols en els mitjans en català, i ja no diguem en el conjunt de la societat mediàtica catalana, televisions, ràdios i diaris. Queda molt camí per recórrer.

A Nació us han fotut força canya des de l’univers del Twitter català per alguns articles i titulars, oi? No sé com porteu la pressió de les xarxes socials…

A la redacció s’ha d’arribar plorat de casa. Ens ataquen i critiquen, sí. Però ho fan perquè som rellevants. Jo he tingut molts editors, i, sempre que em diuen que els truquen queixant-se d’algun article, els explico que el problema serà el dia que no ho facin, perquè voldrà dir que som irrellevants. Doncs el dia que deixin de fer piulades, igual.

Foto: IVAN GIMÉNEZ
Foto: IVAN GIMÉNEZ
Anterior Següent

“Si passes de defensar la unilateralitat a votar la investidura d’un president espanyol… doncs és evident que hi ha un canvi”

Amb en Joan Rusiñol heu escrit el llibre Espanya no es toca, que és una radiografia descarnada dels poders fàctics de l’Estat. Una de les coses que hi dieu és que el PSOE va tenir la possibilitat de modificar la cultura del poder a Espanya, però que la cultura del poder el va acabar modificant a ell. Això encara és vàlid amb l’actual pacte de Govern amb Sumar i els suports d’ERC, de Junts, de Bildu i del PNB?

El PSOE fa aquests pactes perquè són el passaport per tenir la presidència del Govern espanyol, però no els fa amb una voluntat d’acceptar un canvi de les regles del joc. L’amnistia, que és un triomf per a l’independentisme, i entenc que sigui llegida en clau d’humiliació per part de determinats poders a Espanya, al final no canvia les regles del joc. El que ho canviaria seria una cessió de sobirania, fos per convertir Espanya en un Estat federal o per acceptar el dret a decidir de les nacions que en formen part. I això no és a l’agenda del PSOE. El marc de la dreta espanyolista és el marc imperant en el debat públic espanyol, i el PSOE no ha fet mai un esforç radical i decidit per remoure això.

Espanya és irreformable, doncs?

No! Jo crec que Espanya no és irreformable; el que passa és que s’han perdut uns anys i les reformes costen molt i arriben massa tard. I, quan hi ha majories per fer reformes com amb l’amnistia, semblen una gran concessió i la dreta sobreactua d’una forma salvatge.

L’independentisme de l’1 d’octubre tenia bastant clar que amb l’Estat espanyol no hi havia gaire a fer… Ara, en canvi, ERC i Junts han pactat amb el PSOE. Què ha passat?

A vegades no s’admet o no s’explica, però és evident que en el que va fer Esquerra l’any 2019-2020 i en el que ha fet Junts ara, hi ha un punt de rectificació i d’autocrítica implícita. Fins i tot la CUP ha fet una certa autocrítica. L’autocrítica potser no és als documents dels partits, però sí en l’acció política. Si tu passes de defensar la unilateralitat, la confrontació i el no surrender a votar la investidura d’un president espanyol… doncs és evident que hi ha un canvi en la teva estratègia.

Al llibre entrevisteu personalitats rellevants de la política espanyola com José Luis Rodríguez Zapatero, Esperanza Aguirre…, fins i tot Juan Luis Cebrián, president executiu del Grupo Prisa. Què n’extraieu de la conversa amb ell?

Cebrián és la cara del poder i d’un l’establishment que en l’àmbit familiar ve del franquisme sociològic —el seu pare era director d’Arriba— i que es converteix en el totpoderós magnat mediàtic espanyol. Ens va donar mitja hora d’entrevista, però van acabar sent més de dues hores. Ens va voler com alliçonar una mica. I, la veritat, jo m’esperava un discurs una mica més elaborat. Perquè reduir tot el que havia passat a Catalunya a un afany de supremacisme lingüístic… Home, sí que hi pot haver sectors de l’independentisme que tinguin aquest tarannà, però em sembla una lectura no només esbiaixada, sinó molt simplista.

En els últims anys, a CRÍTIC hem detectat un cert cansament de la política en els nostres lectors i subscriptors. A vosaltres també us passa?

Sí. La gent està cansada dels actors de la política. I reacciona d’una manera diferent quan hi ha propostes i passen coses que quan fem periodisme de declaracions i contradeclaracions. Si expliquem que hi haurà una bonificació als pressupostos per incloure una desgravació del lloguer per a les rendes baixes, això és política i genera un interès molt ampli. Els mitjans de comunicació, si no volem perdre pistonada, hem d’evolucionar en continguts i formats.

Tornarà, com dieu a Nació, la política hard?

La política hard tornarà perquè el conflicte no està resolt i, per tant, per bé o per mal, rebrotarà. Però també és molt polític i se n’haurà de parlar molt amb els grans reptes que té al davant el nostre país, al marge de l’estatus polític que tingui. Si l’afrontem amb les eines d’un estat, podem ser més efectius i decidir més cap a on ens encarem. Però, a banda de pensar que no estem sols en aquest racó de planeta, hem de tenir clar que tenir-les tampoc és la panacea o la garantia de res, com ha demostrat França amb la immigració. Parlarem de política amb el canvi climàtic (tant si fem com si no fem, ens impactarà), amb el fet de posar al dia l’escola i repensar el model per evitar la segregació, amb el debat de la immigració (possible graner de vot de l’extrema dreta a casa nostra) i de la llengua, amb el de les renovables sense oblidar el seu impacte en unes quantes comarques o amb l’extensió de drets de les dones o a l’habitatge.

Si els pica... Que es rasquin!

Suma't al periodisme contra el poder

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Temps' i la pròxima que publiquem (juny 2024)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies