19/11/2025 | 06:00
Per què Ferran Pedret ha escollit per a aquesta entrevista quedar a la plaça de Fort Pienc?
És el barri on vaig créixer, on jugava de petit, allà, a la plaça d’André Malraux. Jo venia aquí amb la meva agrupació local i muntàvem mítings de petit format. El Fort Pienc representa la transformació dels barris, la idea de ciutat dels 15 minuts amb una illa d’equipaments; i amb centre cívic i biblioteca i escola bressol. Ha canviat, sens dubte, cap a millor.
Que els teus pares fossin militants socialistes marca la teva politització?
A casa, la política ho impregnava tot, però no parlàvem dels partits, sinó que rumiàvem la raó de les coses. No sé exactament en quin moment comença. Imagino que als 14 anys, al voltant de l’any 1993, quan la dreta avançava i semblava que el PP d’Aznar governaria i decideixo afiliar-me a les Joventuts Socialistes de Catalunya (JSC) per intentar que això no passi. Recordo, també, les lectures de Juan de Mairena, el pedagog inventat per Antonio Machado, que una professora de literatura castellana, molt d’esquerres, ens feia comentar a classe. El llibre anima que els joves facin política, ja que, si no en fan, algú altre la farà en nom seu.
El pas a militant del partit sorgeix de forma natural, imagino.
Sí, perquè les organitzacions socialistes estaven molt presents en la meva vida, des del sindicat UGT i les JSC fins al PSC, on em vaig afiliar amb 18 anys. La militància, jo l’aprenc dels més veterans; aquella que es produeix no només en les organitzacions polítiques, sinó en les associacions sindicals i veïnals. I amb lectures, és clar, de Pi i Margall, de Proudhon i de Jean Jaurès, pare del socialisme francès, que no m’estic de citar-lo. Un munt d’autors, vaja.
“Les esquerres tenim una capacitat d’autocrítica que considero bona, però sovint ens paralitza”
I per què finalment el PSC i no algun altre partit d’esquerra?
Perquè el socialisme democràtic s’ha presentat com el projecte més eficaç per transformar les desigualtats del capitalisme, ja que s’ha mantingut ferm al llarg del temps, i, a la vegada, s’ha acompanyat de les majories socials necessàries de cada moment. Les altres opcions, molt respectables, encara que han produït trencaments interessants, han mostrat en el temps les seves limitacions històriques.
L’esquerra, però, sembla perduda avui dia. Li manca direcció?
A les esquerres, i molt abans de l’aparició de l’extrema dreta, sempre ens ha agradat escriure sobre la crisi de l’esquerra, i, en fi, tenim una capacitat d’autocrítica que considero bona, malgrat que, a vegades, ens paralitza. Hem fallat en polítiques, sí, i, potser, no hem anat tan a fons com caldria; però les nostres intuïcions sobre el que no funciona al món són encertades i tenen un valor.
T’ho pregunto perquè, abans, l’esquerra donava sentit a la desesperació de certs sectors socials. Ara, en canvi, l’extrema dreta capitalitza aquesta angoixa. Com aturar el seu avanç?
Com que l’extrema dreta ja no va contra el caràcter social dels estats, sinó directament contra el caràcter democràtic dels estats, la resposta és, en el fons, aprofundir en la lògica democràtica i eixamplar l’Estat social. Al final, la democràcia no és només una promesa d’igualació legal, sinó sobretot d’igualació social que permeti a cadascú fornir el seu projecte de vida amb autonomia i dignitat.
“Hem de ser capaços de generar una nova gran transformació; Salvador Illa i el PSC volen fer-la”
Aquesta lògica, però, és vàlida en el marc d’un capitalisme tecnològic i digital?
Jo penso que sí. Puc veure la llavor d’una federació democràtica en com vivim avui dia en l’economia cooperativa, en les formes de relació entre les persones, en la vida associativa, etcètera. També hi ha, òbviament, lògiques contràries, sí, però cal combatre-les. Cal un esforç major que abans, sí, però detecto la insatisfacció de molta gent amb ganes de viure d’una altra manera.
Per tant, ets optimista i encara queda horitzó?
Sí, jo el continuo tenint. El que passa és que ens volen tristos. Passen tantes coses alhora i en fronts tan diversos que molta gent se sent impotent. Però el gran descobriment de les organitzacions socials és que no estàs sol, i que, si t’associes amb altres persones, es poden aconseguir fites impensables. I ara és més necessari que mai. Contra l’extrema dreta cal construir un mur de contenció i guanyar-la, no només desmentint el seu discurs, sinó proposant un horitzó desitjable. Davant del canvi climàtic i tecnològic que impacta sobre el món laboral i els nostres barris, hem de restablir la confiança en el fet que tots junts, col·lectivament, podem fornir, per a nosaltres i també per a les generacions futures, un futur millor. Nosaltres, en poques dècades, vam sortir de la dictadura i vam aixecar un Estat del benestar que ens equiparava amb els de l’entorn d’Europa. Avui hauríem de ser capaços de generar una nova gran transformació, i Salvador Illa i el PSC volen fer-la.
Li falta ambició a Salvador Illa? Pot passar de representar l’home tranquil de l’etapa postprocés a ser l’estadista que fili un nou projecte de país?
Hi ha qui té interès a fer aquesta crítica, sí, però s’equivocaran. Illa té una idea de país, de com assolir objectius i de quines energies mobilitzar i amb quines complicitats comptar. És obvi que les grans transformacions necessiten temps. De fet, en el discurs públic de Catalunya, hi ha un punt paradoxal: tota l’agenda social i econòmica que abans quedava tapada per la discussió transcendental sobre el futur polític de Catalunya ara emergeix amb molta força, quan havia estat oblidada durant més d’una dècada. I de sobte es demana al Govern actual que solucioni problemes estructurals immediatament. Inclús, avui dia, se l’ha criticat, Salvador Illa, per fer anuncis ambiciosos en matèria d’habitatge.
“La millor resposta contra l’extrema dreta és enfortir la comunitat política i els vincles de solidaritat”
Com valores la possible unitat de les esquerres en una qüestió tan angoixant com la de l’habitatge?
En les qüestions més bàsiques, hauríem de ser capaces de posar-nos d’acord. Una és combatre l’extrema dreta, i l’altra, fer avançar l’agenda social en benefici de les classes populars i treballadores. I jo celebro que, malgrat que hem viscut gairebé quinze anys molt divisius entre les esquerres socials, hem estat capaces relativament ràpid de refer ponts i parlar de polítiques concretes. És un espai i un camí a recórrer.
En aquest sentit, creus que d’aquesta angoixa de les classes mitjanes en pot sorgir un canvi social?
El més important és evitar la por i oferir un horitzó compartit a les classes mitjanes i populars, perquè ningú se’n sortirà sol. Això va de construir projectes que permetin progressar, i hi ha esperança; i cal convèncer amplis sectors socials que és possible construir projectes polítics des de les polítiques públiques i l’acompanyament crític de la mobilització social. Un estudi d’Alemanya demostra que, on hi ha més implantació sindical, menys creix l’extrema dreta. Vull dir que l’enfortiment de la comunitat política i dels vincles de solidaritat des del barri fins a esferes més àmplies de coneixença és la millor resposta contra l’extrema dreta, que ens vol atomitzats per dominar-nos amb el seu discurs de la por.
En aquest horitzó, quin paper hi tenen el feminisme i l’ecologisme? Tots dos corrents poden generar consens i harmonitzar diferències.
Un paper fonamental. És la citació aquella que “al socialista que no és feminista li manca profunditat, i a la feminista que no és socialista li manca estratègia”. El canvi climàtic requerirà accions de concertació i de governança global, de capacitat de regular i intervenir, de la mobilització de recursos públics, i que sectors privats mobilitzin també recursos per guanyar aquesta batalla. Sense una certa dosi de socialisme, és a dir, de plantejar els recursos en comú, aquest combat és impossible. I, per això, les organitzacions d’esquerres han d’incorporar el feminisme, però també el de les veteranes feministes, no només el de les joves, per ser-hi en els primers fronts de decisió i combatre el masclisme reviscolat d’aquesta extrema dreta.
“Amb els nouvinguts, hem de plantejar una política d’autèntica integració i no d’assimilacionisme”
Per acabar, et vull preguntar sobre l’energia del catalanisme. Cap a on dirigir-la?
Cal reconstruir consensos, i ho dic estrictament; en altres casos, però, buscar-los, ja que la societat afronta nous reptes. Els hereus d’un catalanisme popular i democràtic pensem que, amb els nouvinguts a Catalunya, hem de plantejar una política d’autèntica integració, i no d’assimilacionisme, i explicar-nos i seduir amb les qüestions de la llengua i de la cultura i de construir la comunitat política, perquè a nosaltres ens sembla molt difícil establir cap mena de referent comú amb qui considera que hi ha persones que no poden formar part del país. Amb aquesta mena de pensament no es pot formar un consens catalanista. El consens catalanista s’ha de construir al voltant d’una mirada que entén la societat com un espai obert i plural, molt més resistent i resilient dels qui s’imaginen la nació en perill.
I en aquesta construcció de consensos, el PSC i Junts es podrien mirar als ulls?
Amb qui representi aquest espai hem de ser capaços de dialogar-hi. Ara bé, els observem molt desorientats estratègicament. La història ens ho demostra: quan la dreta tradicional s’espanta i comença a emular d’alguna manera els discursos de l’extrema dreta, es fagocita pel seu adversari. La qüestió important és la centralitat política, que no és el mateix que el centre. Hi ha una pugna permanent per definir quin és el sentit comú d’un lloc i d’un moment determinat, i qui guanya aquesta pugna defineix la centralitat.
Entenc. És això el que feia Pujol?
Ell va saber portar cap a la dreta la centralitat política del país, i, per tant, sí que va construir una hegemonia cultural. El que jo reclamo al PSC i a l’esquerra és la capacitat de participar en aquesta pugna ideològica i cultural per definir quina és la centralitat ara i quin és el sentit comú del moment. I en aquest debat i combat ideològic hi volem ser per disputar-lo.
