22/09/2026 | 07:00
En el teu nou llibre, Contra el castigo, proposes construir una mirada com a societat en què la resposta immediata a un delicte no sigui el càstig. Estem preparats perquè la primera resposta no sigui aquesta?
Com tot horitzó d’esperança, són processos que s’han de treballar. Hi ha propostes que s’estan practicant que ja caminen en aquesta direcció. Per tant, sí que és un llibre que planteja horitzons d’esperança, però també planteja propostes transitables. No parla d’un futur impossible, sinó de moltes realitats que ja s’estan construint avui aquí.
Abans d’anar cap a l’horitzó, quin paper té la presó? Per què tranquil·litza l’existència d’una institució com aquesta?
La presó és tancament i internament, és separar i extirpar algú de la societat. Això no hauria de ser un objectiu d’una societat democràtica, i aquí és on plantejo dos elements: qui viu a les presons ara i qui hi ha viscut sempre? Les presons són bàsicament espais de tancament de la pobresa, de l’exclusió i de la malaltia mental. Si baixem a les dades i mirem el sistema català, aquelles persones que estan internades per delictes que consideraríem greus, homicidis i temptatives d’homicidis, violacions o robatoris amb força, no arriben a un 20%. Per tant, aquell imaginari que tenim de persones molt dolentes que han fet actes molt greus, quan anem a les dades, veiem qui forma part de la població penitenciària. Això ens hauria de fer reflexionar.
I el segon element?
L’Estat espanyol i Catalunya són territoris amb un índex gran d’empresonament. Espanya lidera l’Europa dels Quinze en taxa d’empresonament juntament amb uns sostinguts nivells de criminalitat baixos respecte a l’entorn, i sobretot criminalitat greu. Per tant, es dona una paradoxa: tenim un alt empresonament amb unes taxes de criminalitat baixes.
“A l’Estat espanyol i a Catalunya, la llargada de les penes fa que hi hagi molta població penitenciària”
Per què?
Sobretot per la llargada de les penes. A l’Estat espanyol i a Catalunya, amb números similars, les penes efectives són llargues: estem sobre uns 19,3 mesos, mentre que en països de l’entorn són la meitat, i en els països nòrdics són de 5 a 6 mesos. Aquesta llargada de les penes fa que hi hagi molta població penitenciària. No és que hi hagi més entrades, sinó que hi ha una llargada de les penes. Per què? Té molt a veure amb un Codi penal inflamat. Des del 1995 anem fent reformes i totes en un sentit inflacionari.
El nostre país soluciona amb el Codi penal qüestions que haurien de solucionar-se amb política?
Soluciona, no; pretén solucionar, que és diferent. Les perspectives punitivistes són curtterministes, són injustes, però també són ineficaces per als fins que diuen buscar. Reformar el Codi penal és molt fàcil, és aconseguir una majoria, es publica al BOE i ja tens la modificació del Codi penal. Anar a fer política pública i acció comunitària per resoldre problemes profunds, reals i complexos és molt més difícil. El recurs d’inflamar el Codi penal és una opció fàcil, i comunicativament es ven molt millor dir que reformes el Codi penal que no que engegues una estratègia nacional amb una bateria de mesures que tenen un cost pressupostari. Estem anant a allò fàcil, però que no és el que realment resol els problemes i conflictes que tenim.
El sistema està pensat per a la rehabilitació d’algú que passa un internament llarg a la presó? És possible la rehabilitació?
De fet, l’únic objectiu que justifica la presó en la Constitució espanyola i les constitucions dels països de l’entorn és la rehabilitació. Per tant, l’objectiu que ha de guiar la política penitenciària ha de ser fer sistemes que tendeixin a la rehabilitació. Ara bé, ens haurem de preguntar si l’internament és la millor manera per reinserir. I aquí, si entrem en temes més de política penitenciària, hi ha una equació que ens hem de plantejar i que s’estan plantejant en molts països, que és que el medi obert hauria de ser la via normal i habitual per a la política penitenciària.
“Les persones que surten en llibertat des del tercer grau es reinsereixen millor que les que surten des de l’internament”
Què és el medi obert?
Seria un altre tipus d’execució penitenciària que no passa per l’internament. Pot ser treballar aspectes que han portat a la criminalitat des del carrer, amb formació, amb tractament, amb algun tipus de mesures que no signifiqui sostraure una persona de la comunitat. El medi obert normalment s’assimila al tercer grau penitenciari, que és quan ja et queda una part de la pena per complir i que pots complir a fora. Però jo seria més ambiciosa: el medi obert ha de poder ser, d’entrada, la forma d’execució penal i, per tant, evitar l’empresonament i la separació d’aquesta persona de la societat. Això és una utopia? Bé, en la jurisdicció de menors de 14 a 18 anys, només un 7% de les persones que estan en execució penal estan en internament. La resta l’està complint d’altres maneres: justícia restaurativa, reformes educatives, un altre tipus d’acostament.
Demostra eficàcia?
S’ha demostrat àmpliament: els estudis criminològics demostren que el medi obert té elements positius perquè no et separa de la feina, dels amics, de la família, de la societat; per tant, no et desarrela. Però també en l’àmbit de reinserció és molt més alta. Un estudi recent del Centre d’Estudis Jurídics i Formació Especialitzada sobre reincidència penitenciària diu que aquelles persones que surten en llibertat des del tercer grau es reinsereixen millor que les que surten des de l’internament.
“Si garanteixes casa, ingrés i comunitat, moltes de les persones que han delinquit ja no ho haurien fet”
El medi obert seria aplicable a tot tipus de delictes?
Només hi ha un 20% de població penitenciària que ha comès delictes greus. Si consideréssim que la presó té una justificació, estaríem pensant en aquest 20%. La Llei penitenciària espanyola, que és una llei avançada, ja preveu altres vies diferents de l‘internament. I diria un altre element: obrint una mica més el focus, la reinserció seria molt més fàcil en un ampli conjunt de la població penitenciària si es garantissin casa, ingressos i comunitat. Jo ho resumiria en dos: més medi obert i incidir molt en les variables socials. Si tu garanteixes casa, ingrés i comunitat, moltes de les persones que han delinquit ja no ho haurien fet. Però és que moltes de les persones que han delinquit, si tenen aquests tres elements, no tornaran a delinquir. Per tant, és el millor element de reinserció d’una part important de la població penitenciària, i acaba sent política social i acció comunitària.
Parles del perfil socioeconòmic de la gent que omple les presons. Hi ha delinqüents de coll blanc?
El delicte de coll blanc és baix. I el percentatge de persones que acaben a la presó per fets delictius de coll blanc, un cop alguns delictes s’han reconegut com a tals, és baix. També el recurs de l’internament és menys freqüent; és més habitual que hi hagi altres formes d’execució penal.
Hi ha més medi obert per a aquests delinqüents?
Hi ha més medi obert, avancen en la progressió de grau més ràpidament i aquí també hi ha diferències entre tipus de persones en internament.
Hi ha un biaix classista del sistema?
Hi ha el tema de tipificació del delicte, de defensa penal i d’arrelament social que et permet també avançar en graus en l’execució penitenciària. Per tant, hi ha una sèrie de factors que fan que alguns perfils siguin més proclius a entrar a la presó i a fer-hi més llargues estades que altres perfils.
“Sempre es parla del fet que hi ha molts estrangers als centres; el que hi ha són persones pobres i excloses”
Dius en el llibre que el nostre sistema té biaixos racistes. Per què?
En aquest mateix sentit. Sempre es parla del fet que hi ha molts estrangers als centres; el que hi ha són persones pobres i excloses. I avui els pobres i els exclosos, en un nombre important, són persones de fora de la Unió Europea. Aquí hi ha una Llei d’estrangeria que impedeix que siguin ciutadans de ple dret, en temes de treball, de prestacions… Hi ha una estigmatització sobre ells amb actuacions policials racistes, amb problemes d’accés a l’habitatge, amb guetització a l’escola; per tant, no parlaríem d’una sobrerepresentació d’estrangers, sinó d’una sobrerepresentació d’exclosos. A Catalunya, la població estrangera compleix condemnes més baixes, de 4,8 anys enfront dels 7 anys de persones de nacionalitat espanyola; per tant, entren més fàcilment a la presó per delictes més petits. Compleixen condemnes més baixes, però a la vegada accedeixen menys al medi obert i a permisos. Un 13% accedeix al medi obert versus un 21% dels nacionals, i amb els permisos passa igual. Això té a veure amb una pitjor defensa jurídica, una falta de vincles comunitaris que permetin avançar en el greu… Per tant, és una mescla de qüestions que ens permeten dir que, com a sistema, sí, és un sistema que té biaixos racistes.
“Molts cops, les reformes comencen als platós de televisió i acaben al Parlament sense cap evidència empírica de la seva eficàcia”
Som en un moment en què la seguretat monopolitza el discurs de certs partits polítics. Quin paper té el discurs mediàtic i polític que criminalitza certs sectors socials? I… això ajuda a normalitzar aquesta situació de les presons?
La construcció cultural d’una onada punitiva i bel·licista existeix. Molts cops, les reformes comencen als platós de televisió i acaben en els hemicicles del Parlament sense cap evidència empírica de la seva eficàcia ni apel·lant a uns valors democràtics. Paradoxalment, s’està construint un altre sentit comú, més minoritari, però amb una capacitat d’influència: operadors i servidors públics, acadèmics, teixit social, responsables institucionals saben que les coses es poden i s’han de fer d’una altra manera. I estan convençuts de no repetir els errors del cicle neoliberal. Són menys, però tenen capacitat d’influència. Per tant, la construcció i el trànsit a altres maneres de fer existeixen, i aquest sentit comú antipunitivista hi és. Aquí, crec que el que caldria és una coalició garantista d’aquest antipunitivisme, unes sinergies per dibuixar aquest futur d’esperança. Hi ha un espai amb capacitat de crear, de construir futur i de fer política.
Per què existeix aquest sentit comú? És en resposta a l’onada punitiva o és sobre base la base d’allò après del passat?
Si parlem de presons, hi ha un fil roig que ens porta fins a Concepción Arenal, a Victoria Kent, passant per Carlos García Valdés, Ignasi Garcia Clavel… Aquí hi ha un fil vermell que posa al centre aquesta mirada antipunitiva, garantista abolicionista, fins i tot humanitzadora, amb diferents accents. I és una mirada que es combina amb una dimensió social, amb la construcció de comunitat. La deflació punitiva ha d’anar sempre de bracet de la construcció de comunitats més denses, i això és un fil roig que ve de molt enrere en el temps.
Quin paper tenen la por i la desinformació en el moment actual?
Si ens situem en els anys vuitanta, la gent anava pel carrer i se sentia més segura que ara? No ho sé… Però és una construcció d’una percepció. En política criminal, és important entendre les dades criminològiques estadístiques dels fets que es produeixen, però també és important entendre com la població ho percep. En alguns casos, el que es diu que la població percep és diferent del que la població percep: en la construcció de molts imaginaris punitius s’apel·la a un sentir de la població que no és real quan anem a les enquestes. Quan anem a preguntar, molts cops no és tant aquest imaginari que s’ha construït. Aquí també seria important diferenciar entre l’opinió, l’opinió publicada, l’opinió pública… Hi ha un joc de construcció social de la realitat. Aquí crec que els relats polítics i mediàtics hi tenen molt a fer. Quan expliques bé el sentit d’alguna política pública garantista, una gran part de la població ho entén; per tant, aquí hi ha un paper fonamental d’aquells que construeixen l’opinió pública.
“Ens està fent molt de mal el ‘copia i enganxa’ de talls enllaunats als mitjans perquè no es relaten uns fets”
Hi ha un moment en què parles del periodista generalista, que “per desconeixement acaba alimentant aquest punitivisme”. A quin tipus d’informacions et refereixes i quina seria la manera idònia per abordar el tema?
Els processos socials són complexos. Jo el que demano al periodisme és que s’acosti als processos socials d’una manera complexa. Ens està fent molt de mal el copia i enganxa de talls enllaunats perquè no es relaten uns fets, uns problemes o unes propostes, sinó que es relata allò que diuen d’aquests problemes. Cal anar a l’ADN del periodisme, a un periodisme que s’acosti a la complexitat de manera complexa. No és simplificar la realitat, sinó explicar de manera pedagògica la complexitat de la realitat. És un tema interessant reflexionar sobre els mitjans de comunicació, si són el quart poder o una mera corretja de transmissió de determinats grups de pressió, siguin els que siguin. Ser quart poder requereix una responsabilitat enorme.
Aquest horitzó cap a l’abolició del càstig pot fer pensar que el focus està en qui comet la falta. Quin és el lloc de la víctima en un sistema que no ha de castigar?
De fet, en la justícia tradicional la víctima no existeix, o la víctima és simplement un mer testimoni d’un fet que ha ocorregut i que serveix al jutge per castigar més o menys l’infractor. La necessitat de posar al centre les víctimes vindrà d’un altre tipus de justícia, i aquí és on apareix amb força la justícia restaurativa. La justícia restaurativa trasllada el focus del delicte, d’aconseguir proves i declaracions per castigar, a posar el focus en la víctima: quin dany ha sofert? I estratègies de reparació i de restauració, d’assumpció de responsabilitat per part del victimari. L’objectiu de posar al centre la víctima es pot treballar de manera molt millor amb enfocaments restauratius que amb els enfocaments clàssics. Això no vol dir que no es recorri a un procés penal davant d’un delicte. La justícia restaurativa el que fa és, per un costat, focalitzar-se en la víctima i, per un altre, treballa en una direcció de la deflació penal, on l’objectiu únic no sigui el càstig. El concepte mateix de justícia adquireix una altra dimensió. Hi ha tot un potencial per explorar, i s’hi està entrant de manera important.
Com a consellera de Justícia del 2022 al 2024, vas poder apropar-te a l’aplicació d’alguna mesura en aquesta línia?
Sempre es pregunta si des del Govern es pot fer alguna cosa, i jo diria que governar serveix per transformar si hi ha valors, o sigui, un projecte polític, i si hi ha competència tècnica i competència social. Governant, segurament la transformació és més lenta del que voldríem, però es pot transformar. En aquest sentit, d’aquest llibre, que és una reflexió politicofilosòfica sobre el càstig, vam aplicar coses en l’acció de govern? I clarament jo diria que sí i, a més, l’objectiu és que aquestes qüestions no siguin efecte rebot, sinó que transformin i tinguin un caràcter durador.
Jo destacaria diferents coses. La primera, l’Estratègia nacional d’obertalitat penitenciària, que el que buscava era un conjunt de mesures treballades amb serveis, amb teixit social, amb diferents serveis de justícia però també amb operadors jurídics. Buscava que el medi obert sigui la resposta normal i habitual en política penitenciària. Aquí va des dels tercers graus, també fomentar mesures penals alternatives i tot el que té a veure amb disminuir preventius. Aquesta és una estratègia nacional que es va treballar i dibuixa bé aquest escenari. La segona és l’Estratègia de justícia restaurativa 2030. Catalunya ha sigut pionera en la incorporació de serveis de justícia restaurativa. En menors, ja el 1991, tenim experiències; en adults, l’any 1998. I d’aquest servei pioner, el que proposa aquesta estratègia és, el 2030, que sigui un dret universal.
“L’aportació del president Aragonès serà cada cop més valorada amb el pas del temps”
Dius en la introducció del llibre que tenies la intenció de fer una rendició de comptes quan vas començar a escriure. Quina és la teva valoració d’aquells dos anys en la primera línia institucional?
Jo, com a aspectes molt positius d’aquests dos anys de govern, destacaria la figura del president Pere Aragonès, ja que crec que amb el pas del temps serà cada cop més valorada la seva aportació. Aquesta centralitat que va posar el president Aragonès i després va baixar a tots els departaments del bé públic, la responsabilitat i la dignitat institucional. I això va ser molt important. El tarannà del president ho facilitava, una persona amb perspectiva política, però alhora amb una capacitat tècnica, una persona que actuava amb assertivitat, amb respecte i amb diàleg, i això va fomentar un treball de govern molt còmode. Hi havia una manera de funcionar que facilitava les coses, vam explorar els punts de trobada amb els altres departaments per tirar endavant política pública conjunta. I l’altra cosa que també destacaria és l’alt valor dels alts funcionaris, dels treballadors públics de la Generalitat. Tenim persones que tiren endavant amb excel·lència i compromís polítiques públiques i serveis que ens poden enorgullir com a país.
Com valores la teva experiència més personal?
La política institucional requereix dedicació les 24 hores del dia, però jo diria la contrapart: és un honor poder servir el país, i crec que tota la intensitat que té ocupar un càrrec així es compensa a bastament per la capacitat de transformar que tens i perquè és un honor poder servir. Segurament jo també ho dic des d’un pas per les institucions en un període concret i amb un retorn a la meva vida professional. No sé si això ho diria una persona que porta més temps i on el desgast pot ser important, però aquest pas de la universitat a implementar política pública basada en coneixements que tenia de l’àmbit acadèmic o associatiu, crec que pot aportar un valor afegit. L’esforç compensa.
Hi tornaries?
No està en els meus propòsits; de fet, no ho estava llavors, ocupar una conselleria. Jo el divendres abans estava fins a les nou de la nit fent classe a la universitat i no tenia ni idea que l’endemà em trucaria el president per ocupar aquesta responsabilitat. Crec que són responsabilitats que no pots no ocupar, i és un honor que un president te les proposi, però que es dona en un context determinat. Jo a la universitat també estic molt bé.
