Gerard Quintana “No em considero nacionalista ni identitari, però sempre em posaré al costat del feble”

La Llibreria Geli del teu oncle és reveladora per a tu. D’allà surt en Gerard Quintana?

Creixo allà, sí, entre llibres. Per a mi, aquesta llibreria és com una predeterminació. De fet, aquell ambient em va determinar força. Jo era una persona a qui li costava parlar, no era un comunicador exemplar. Fins i tot, vaig tenir una etapa de tartamudesa. El meu cap anava molt més de pressa que el meu cos.

Vas estudiar Periodisme dos anys. Després, interpretació. Ets la veu de Sopa de Cabra i fa molt que escrius. Què hi ha darrere totes aquestes facetes artístiques?

L’espina del peix és la paraula. Soc el mateix cos amb molts braços. El teatre que feia, de fet, era de text, com Ricard III de Shakespeare o Calígula de Camus.

I com arribes a la música?

Sortia de la llibreria, travessava el mateix carrer de casa i davant hi havia la botiga de discos. Algú me la va posar allà. La música era un llenguatge que, tot i no comprendre’l, l’entenia i em feia sentir. Ara bé, quan la música entrava en contacte amb la paraula, em fascinava. Penso en Leonard Cohen, Neil Young, Dylan, fins i tot Paco Ibáñez. De fet, recordo l’impacte quan el vaig veure per primera vegada a Girona, amb la senzillesa de la guitarra i els textos de segles antics que recitava. Va ser impressionant. Aquí també tenim mestres d’aquest art.

Com quins?

Pau Riba, el Sisa… També els nostres poetes que, fruit de la repressió i del silenci franquistes, els coneixíem més bé que en altres països. Penso en Raimon, Ovidi Montllor, Ramon Muntaner, Serrat, Llach, Maria del Mar Bonet… i com gràcies a ells vam aprendre de memòria els poemes d’Espriu, de Salvat-Papasseit, d’Estellés, de Rosselló-Pòrcel, de Martí i Pol, d’Antonio Machado, de Miguel Hernández. L’alquímia del text i de la paraula sempre m’ha fascinat.

La llibreria de l’oncle és vital. I els pares?

La meva mare es diu Narcisa, és filla de Sarrià de Ter. I la meva àvia era de Llagostera. El meu pare, però, a qui li deien Quintana per diferenciar-lo de mi, perquè em deien Gerard, era d’un poble de Navarra, Aras, prop de Cascante. L’avi era del País Basc. També tinc una germana, la Dolors, tres anys més gran que jo. Una germana perfecta.

“Soc de la generació dels qui, de ben petits, ens van educar com si haguéssim arribat amb un pecat original”

Però com va ser la vida amb els pares?

Em van tenir ja una mica grans. El meu pare, quan als cinc anys va morir el seu pare, com que la seva mare no podia fer-se càrrec de tots els fills, el van portar amb una tieta a Logronyo. De seguida va entrar com a intern al seminari. Allà, ell treballava a canvi d’estudiar, que és el que en deien fer de “fámulo”. Era bo per als estudis i un bon lector. Anys més tard, però, va fer una mili llarga després de la guerra. I a l’exèrcit va treballar de barber i d’administratiu. Temps després, de policia. Finalment, quan jo tenia 10 anys, va entrar d’administratiu en una distribuïdora de vins i de licors. La meva mare, en canvi, va deixar els estudis molt aviat. De molt jove ja treballava a la fàbrica. Van ser uns pares que actuaven amb els inputs de ser perdedors de la guerra.

Quins eren aquests inputs?

Ser invisibles, comunicar-se poc, passar desapercebuts per poder sobreviure. Suposo que és el que ells van haver de fer. Pares que, sent fills de rojos i amb pares exiliats a França, havien de demanar permís al cap de la Falange del poble per casar-se. Abans, no et podies casar amb un funcionari, perquè aquest havia de donar raons al seu cap, que investigava sobre la família del promès per veure si era apte o no per casar-se amb un servidor de l’Estat.

Una pressió soterrada, una vigilància.

Sí, un estigma que d’alguna manera es convertia en un tipus de limitació, al màxim, de la comunicació.

I quan marxes de Girona?

Als 17 anys me’n vaig per estudiar Periodisme a Barcelona, tot i que tornant a Girona. Mantinc un cert lligam de continuïtat. Als 20 anys, encara em quedaré a Girona un any més. Però marxo altre cop cap a Barcelona als 21 anys. De fet, aleshores era fàcil buscar-se la vida per anar fent. Entre quatre, podies tenir un pis. No serà fins a l’any 98 que marxo de Girona definitivament.

L’home que va viure dues vegades parla de les segones oportunitats. Ja el títol ho suggereix. Què no repetiries de la teva vida?

La sensació de vergonya. Ho he rumiat moltes vegades… Com ens hi aferrem i, en canvi, com ens limita. Ens creiem que ens protegeix. Imagino que és la por d’exposar-se i de ser jutjat. Però, si no hagués estat vergonyós, potser m’haurien pres per boig. És el que em va fer pujar a un escenari i que em dediqués a tot aquest món. Va ser com un límit a vèncer.

El destí és un tema que travessa el llibre. S’hi palpa que has rumiat sobre la sort reservada a cadascú.

Per a mi, el destí és important: fa que la vida tingui sentit, perquè és allò contra què has de lluitar. Per exemple, si neixes a la franja de Gaza o al Txad, se’t marca un destí. És molt fàcil dir que el destí no existeix quan vius i neixes en un lloc privilegiat amb benestar i falsa seguretat. El Salvador, el protagonista, és una persona a qui se li desmunta la realitat, que arrossega un pes, una herència familiar. Jo soc de la generació dels qui, de ben petits, ens van educar com si haguéssim arribat amb un pecat original pel fet que els nostres avantpassats havien desobeït Déu. Teníem integrat aquest patró, un model fictici que configurava la nostra realitat. Havíem de demanar perdó i esmenar alguna cosa que no havíem fet mai.

“Em costa creure en l’espècie humana, però intento creure en les persones”

Parles de com els patrons apresos ens poden determinar. Però, de fet, un altre dels temes vitals del llibre és com configurem la realitat, el límit poc clar entre la ficció i la “suposada” realitat.

Amb el pas dels anys, cada cop em sembla més difícil no veure com n’és d’obvi el lligam entre la realitat i la ficció. Som en un moment en què la realitat que havíem mamat durant tants anys i que s’adequava en un temps s’està desconstruint, ensorrant. Comencem a veure, inevitablement, que tot formava part de la construcció d’una realitat que falla. Per exemple, seguim defensant els cartells i el decorat dels valors de la República Francesa a Europa, però la realitat que mirem no encaixa amb aquests valors. Ara, hem aturat el món per la pandèmia per la mort de dos milions de persones en un any. Però, abans, ja estaven morint dos milions de persones de fam el dia. I era igual que els dos milions de morts fossin nens, perquè, com que eren d’un altre color, parlaven diferent i no eren dels teus, no importaven. Els expulses de la “realitat construïda” i passen a ser éssers sense vida. Construïm una realitat que deshumanitza la resta.

Les imatges dels migrants són un malson.

Si Europa somniés una mica, segurament no podria defugir la seva crueltat i els seus fantasmes. Però, com que podem construir una idea del món dins del món, d’alguna manera afirmem que no és cosa nostra. I, dins la nostra pròpia història social, passa el mateix.

Això que dius d’una idea del món dins del món em fa rumiar. La nostra pròpia història social sembla dividida en dues idees diferents de país, dues realitats oposades. Tothom dona per bona la seva. Com has viscut tu el procés independentista?

A mi em costa creure en l’espècie humana, però intento creure en les persones. Intento no deshumanitzar. És cert que tot el procés independentista semblava una oportunitat de canvi i qualsevol canvi és bo. Durant l’1-O no tothom pensava igual, però existia la impressió general que allò que teníem ja no servia. Aquest sentiment, de fet, es manté. Però em sembla que tot s’ha transformat en una reducció a l’absurd per posicionar forces que amaguen interessos, i s’ha tornat una lluita sense valors o, més ben dit, amb els valors invertits per aconseguir un lloc en les velles estructures. Per com s’estan configurant el món i els reptes de futur, avui dia necessitem respostes més aviat globals. I la pandèmia n’és un exemple.

Ja ens podem anar vacunant, que si no es vacunen a l’Índia o a l’Àfrica…

Ens haurem d’atrinxerar en una bombolla. Encara estem buscant i defensant estructures del segle XIX com l’Estat nació, que ens impedeixen aquesta mirada global que necessitem. Com si anéssim contra corrent, oposant-nos al sentit de les onades. El canvi, però, és necessari i qualsevol acció que mostri les febleses d’allò a què estem lligats i no serveix per al futur, penso que és bo. Ara bé, qualsevol cosa feta de nou s’ha d’ajustar a les necessitats immediates de la realitat. Per exemple, si ara muntes una empresa, d’entrada, no pots obviar la digitalització. Tinc clar, però, que ens hem de lligar a les coses noves, no a les velles. Ara bé, això sempre fa molta por, perquè és un buit, una ruptura.

“El nacionalisme espanyol ha defenestrat Espanya. Ha impedit el plurilingüisme, ha permès la dominació d’una llengua sobre les altres”

Un exemple de canvi podria ser la Transició?

S’ha posat de model, sí, però, va ser tot el contrari a la ruptura. De fet, hi va haver morts, però, per dir-ho d’alguna manera, es pot dir que va ser un traspàs amable per a l’antic règim, una adaptació de les estructures velles a les noves. Bé, tot són construccions, com et deia abans. Mira, jo tinc un llibre del 1901 que es titula El problema catalán, un recull de textos de periodistes i intel·lectuals.

La història ja ve de lluny. Què n’extreus, d’aquest llibre?

Que sempre cal un enemic per mantenir el poder i la força. I que, com més a la vora, més tanca files tothom. Podem posar altres exemples com els EUA amb Cuba o les dictadures a l’Amèrica del Sud durant els anys setanta, o el que va dir el delegat del papa de “comunión o comunismo” al costat de Franco l’any 52 a Barcelona… O el “libertad o comunismo”, que han dit ara en les eleccions de Madrid. Parlem de plantejaments duals que sempre deshumanitzen l’altre. Recordo quan Arzalluz era l’enemic públic número u a l’Estat espanyol. Després, van ser demonitzats Carod-Rovira, Artur Mas, Puigdemont, Torra i Pablo Iglesias. Es demonitza tot allò que surt d’una manera d’interpretar Espanya i el país. En canvi, la ultradreta s’assimila molt bé perquè està per la causa comuna de la unitat de la pàtria. T’ho dic d’una altra manera: el nacionalisme espanyol ha defenestrat Espanya. Ha impedit el plurilingüisme, la plurinacionalitat; ha permès la dominació d’una llengua sobre les altres… I la política és tan dependent del sistema que…

L’Espanya dels militars va guanyar els Machado o els Azaña.

Si ho mires amb els ulls d’aquells anys, hi havia polítics amb un gran component idealista, romàntic, intel·lectual; un valor que anava més enllà de l’interès propi. Però, d’uns quants anys ençà, el món polític s’ha tornat molt més tecnòcrata i els qui han escalat en els partits han estat els soldats obedients, que recorden els sergents grollers de la mili, que no tenien aptituds, però demostraven “fidelitat” i obediència. Ho hem vist aquí amb partits com el PSC, on anaven desapareixent ments lúcides.

Polítics com Maragall?

Sí. De fet, el van defenestrar per la seva idea del federalisme. Grans polítics que se’ls substituïa per gent eficient, que venien del món municipal i tenien una gran obediència al PSOE, el partit mare. Ara bé, aquesta decadència política la podem trobar en la majoria dels partits. Per tant…

Creus que podríem abandonar unes estructures i crear-ne unes altres de noves?

És molt difícil, perquè no hi ha ni el nivell ni la categoria política per fer-ho, penso. Tot té un origen, no? Recordo el segon mandat de l’Aznar, aquella recentralització de l’Estat, quan, per reacció, ERC obté molts vots i tot es precipita. L’aznarisme, però, ja va ser com treure’s la careta.

I, aleshores, comença un desgast enorme, un trencament.

Sí, i uns greuges, també. Apareix el terme del “català emprenyat”, amb Montilla liderant la manifestació. El nacionalisme espanyol ho fa tan malament que provoca una ruptura. Se li atribueix a l’independentisme, però la ruptura ve de molt abans. D’aquí neix aquest moviment popular que acaba arrossegant partits que no havien estat mai independentistes, com CiU, però que, per sobreviure, s’hi van haver de fer. Ells, que vivien molt bé “jugant a la puta i a la Ramoneta. De fet, quan Maragall acusa Mas del tres per cent, em va semblar trampós.

“La mirada de Jordi Cuixart és cada vegada més espiritual i transcendeix tota la misèria de la política actual”

Per què?

Perquè el tres per cent és tot el règim del 78: és el PSC, el PSOE, el PP, etc. Tots estaven al mateix cantó. Per què no denunciava el cinc per cent de la Casa Reial? Quan apuntes a un lloc, estàs tapant els altres. Pensa en la Gürtel i tot el que ha caigut. En aquest sentit, la corrupció i el comissionisme han estat el modus operandi de la democràcia dels darrers 40 anys.

Inclous la societat catalana en aquest comissionisme?

Sí, és clar, perquè aquells partits jugaven al mateix joc; vivien de tot allò, i fer-se independentista va ser més aviat un trauma. Abans que ells, molts d’altres ja s’havien manifestat. No crec, però, que ho fessin per una raó d’identitat, sinó més aviat per una raó d’autodefensa, com ho demostra el 3 d’octubre.

En quin sentit?

De defensar-te d’un Estat hostil que et tria a tu com a enemic. Ja va passar amb el País Basc. Jo no em considero nacionalista ni identitari perquè tinc sangs barrejades, però sempre em posaré al costat del feble. Entre Israel i Palestina, per què hem de triar? Israel té un dels exèrcits més poderosos, i, per tant, la lluita és desigual.

A mi, però, el que em sobta és que molta gent que veia amb bons ulls el moviment independentista, ara no el considera així.

Sí, sí, s’ha anat devaluant. Per a mi, l’únic que encara conserva una mica aquell esperit és en Jordi Cuixart. Però la seva mirada és cada vegada més espiritual i, en aquest sentit, transcendeix tota la misèria de la política actual. Però, sí, ens enganyem molt, com quan diem que som en una societat racista. De fet, jo a vegades dubto que siguem racistes.

Explica-m’ho.

Si algú sense res ve d’un país àrab i, a sobre, és menor, se’l criminalitzarà. Però, si aquest menor és fill d’un xeic àrab i ve a Eivissa o a Barcelona amb el seu iot, segurament el rebran amb honors. Racisme? No pas. Més aviat classisme: el ric i el pobre. I això serà sempre així. Si no ets capaç de reconèixer-ho i t’autoenganyes per no denunciar-ho, aleshores construeixes una realitat a la teva comoditat.

La complexitat de la realitat no ens agrada, fa mal.

Si somniéssim més, ens hauríem d’enfrontar a les nostres misèries i a les nostres pors, i veuríem els altres d’una altra manera.

El que ens fa por és mirar pell endins?

Sí. En la nostra torre de defensa, en la construcció del nostre lloc segur, som capaços de deformar la resta i actuar com a monstres sense ni tan sols considerar-ho. Em fa pensar en quan vaig arribar a les Illes. Allà, alguns hippies que vivien al seu aire em deien que votarien el PP. I jo els deia, “però, escolta, com pot ser? No tens res a veure amb els seus valors ètics?”. Ells em responien que, si votessin l’esquerra, es moririen de gana, perquè els posaven normes i no podrien vendre a la platja. De fet, ara, la dreta s’està fent mestressa de la paraula llibertat.

“Els mecenes d’ara ja no són ni els nobles ni els reis, sinó les grans empreses que ho condicionen tot”

Liberalitzar i liberalitzar i després desregular.

Per exemple. Quin és el concepte de llibertat de tota aquesta gent que cridava “libertad” sota el balcó del PP de l’Ayuso? Penso en l’Aznar quan va respondre “a ver quién me va a decir a mí cuántos vinos me puedo tomar yo”. La idea de llibertat que queda de tot això és allò de “faig el que em dona la gana”. Malauradament, siguis de dretes o d’esquerres, aquests conceptes de llibertat cada cop semblen més buits. La cosa no va d’exterminar l’altre. Fins i tot, crec que no es tracta de tenir el poder, sinó que cadascú sigui prou responsable i es faci càrrec de la seva vida i dels altres, i no es delegui en una entitat superior i paternalista. Però, és clar, això és un grau d’evolució molt alt.

I mentrestant, què fem?

Bé, ens anem conformant con lo menos malo, no? No ens agrada reconèixer les merdes pròpies. Si miréssim bé, tots els humans tindríem objectius comuns, perquè n’hi ha, però ho subordinem a un joc més còmode de satisfer molt més els instints primaris, de mantenir un statu quo. De fet, l’altre dia llegia que les famílies que continuen movent l’economia a Florència són les mateixes des de fa segles. Per tant, les estructures de poder no estan tan superades. Canviaran les coses quan tinguem consciència que pertanyem a alguna cosa molt més gran que la colla de torn. Però, ho repeteixo, no som en aquesta fase, i necessitem buscar un enemic.

La cultura, però, pot ajudar a veure més enllà, a humanitzar l’enemic.

Sí, la cultura serveix per transformar i interpel·lar, per despertar i fer-nos adonar que la realitat no és només el que donem per fet, sinó que la realitat la podem crear nosaltres.

Però el poder sempre li “fot mà” a la cultura. La cultura crea comunitat, però el poder pretén fragmentar i dividir, no?

La cultura és molt poderosa i ha estat segrestada durant segles. Els llibres eren en els convents i l’art era exclusiu de l’Església. Músics com Mozart, o d’altres, havien de treballar pel poder. Amb el concepte “dret d’autor” de la Revolució Francesa es trenca aquesta dominació. Es pretén alliberar la cultura del domini del poder i que la creació cultural pugui revertir en l’interès de tots, fins i tot, que pugui apel·lar i interpel·lar el poder, criticar-lo i qüestionar-lo.

I ara com diries que estem?

En un altre moment. Hem devaluat aquest acord entre societat i cultura, i el creador cultural que s’alliberava del poder amb el dret d’autor, ara resta desprestigiat. Tornem al model d’abans. Però, avui en dia, els mecenes ja no són ni els nobles ni els reis, sinó les grans empreses que, cada cop més, ho condicionen tot.

Com es pot viure artísticament amb la pandèmia?

Teníem el directe; però, amb la pandèmia, l’streaming se l’ha menjat. En el nou món digital, els drets de l’artista no estan considerats ni defensats. Fins i tot, si parlo més enllà d’allò legal, no existeixen els drets que garanteixen que la feina d’algú tingui una compensació per l’esforç de fer-la i la pugui seguir fent. La cultura s’està amateuritzant, és més amateur. La gent fa dues feines: una per guanyar-se la vida i l’altra per realitzar-se. Nosaltres, amb els Sopa de Cabra, vam començar així. Un era lampista, l’altre missatger, un altre infermer i jo a teatre, i, els caps de setmana, ens dedicàvem a la banda.

“Els qui ens boicotejaven eren les joventuts d’algun partit que, curiosament, ara parla d’ampliar la base”

Quan us vau poder professionalitzar?

Al segon disc vam deixar la feina. Alguns músics creuen que això no és bo, com si venguessis l’ànima al diable. Sembla, però, una idea massa romàntica. El cert és que, als països on el músic es pot dedicar a ple rendiment, el seu nivell és molt més alt. I, a més, sorgeix un públic amb criteri musical. Aquí, en canvi, és el contrari.

Vist amb distància, em va semblar terrible el polèmic concert de Cardedeu: us van llançar pedres i vau haver d’aturar el concert.

Allò ens va passar gairebé en tots els concerts d’aquella època.

Pel fet de cantar en castellà? Em recorda una mica l’escriptor català que escriu en castellà. Penso en Marsé, Rosa Regàs, l’escola de Barcelona…

També Mendoza, Sampedro o Carlos Ruiz Zafón. Alguna vegada ho he rumiat, això. Potser, penso, que l’escriptor en català no se’l considera un escriptor espanyol. És com la construcció durant anys a TVE d’aquells programes musicals, on només podies escoltar autors en anglès, en francès i en italià; però, de l’Estat, només en podies escoltar de certs llocs: andalusos i castellans. Era impossible escoltar algú en català, en èuscar o en valencià, com si no formessin part de la realitat.

Però, si no recordo malament, agradàveu a força gent de fora de Catalunya.

Sí, de la mateixa manera que ara al públic català li agrada Vetusta Morla, per exemple. A mi m’han fotut hòsties per tots costats, perquè d’intolerants n’hi ha aquí i allà, i ningú té l’exclusiva de la perfecció. Allò de Cardedeu va ser tota una experiència, un calvari conduït, a més a més, per un partidisme molt concret.

Quin?

Per les joventuts d’algun partit que, curiosament, ara parla d’ampliar la base, que venien a cada concert i muntaven la paradeta per llançar coses. D’allò, però, ja en fa 30 anys, i penso que tots ens podem equivocar. També la Ferrusola o Heribert Barrera van fer declaracions racistes.

En aquell moment vàreu renegar de l’etiqueta de rock català. Què importa l’etiqueta si sona bé la música?

No era una etiqueta musical, sinó que va ser creada pel fet lingüístic. Nosaltres, amb la música, volíem reivindicar la revolució de finals dels anys seixanta. Aquella època és el primer cop que, en alguns llocs del món, el jovent es planta i pensa que les coses es poden fer d’una altra manera. Parlo de joves que deixen de fer allò que els diuen que han de fer, que abandonen el patró del pare. És un moment en què tot es remou i en què, curiosament, es produeix un esclat creatiu enorme sense precedents. Dels anys 67 al 75 tot és or. I nosaltres ens sentim enlluernats per aquella revolució, però hi arribem tard. El que volíem era reviure aquells valors transgressors i d’universalitat. Però, en canvi, ens van fotre canya per dir que ens sentíem del món. Ho hem entès amb el temps.

Igual li va passar al Dylan quan va canviar la guitarra acústica per l’elèctrica.

Sí, se’l va considerar un heretge. Està bé, però, veure-ho amb perspectiva i acceptar que no som burros, que no tenim raó, i que la raó només la tenen els burros. De fet, quan deixis d’aprendre, ets mort. El qui té raó és el qui és capaç de fer les coses i aconseguir-les amb els altres, que li interessa el bé comú. Això és el que queda.