Íñigo Errejón “Catalunya em queda de tot menys lluny”

En el llibre parles del municipi on vas néixer, Pozuelo de Alarcón, i relates l’època en la qual els nazis us esperaven a la sortida de l’institut. Com recordes la teva infància?

Reconec que és una pregunta que em resulta molt difícil de respondre. Vinc d’una família marcada per un compromís polític: la meva mare i el meu pare van ser militants contra la dictadura i ho van pagar. Particularment el meu pare, amb tortura i presó. Vinc d’una casa on el compromís polític ens constituïa. Sé que això queda mal dir-ho; però, en realitat, n’estic orgullós. No era una cosa que es triés; a casa meva sabíem de qui veníem i vaig tenir clar que nosaltres havíem perdut la Guerra Civil i que els meus pares van lluitar per una cosa molt diferent del que després va donar la Transició. La nostra manera d’estar en el món era el compromís pels valors de la llibertat i de la igualtat, que no eren indestriables l’un de l’altre i, també, per la solidaritat amb qui ho passa pitjor.

Reivindiques el teu pas pel col·legi i l’institut públic. Com et va marcar?

Vaig anar al col·legi i a l’institut públic i des de llavors sempre he estat actiu políticament. A finals dels anys noranta, a Madrid, vam viure uns anys molt marcats per l’auge de la violència dels grups feixistes. De fet, crec que va passar a tot arreu. Va ser quan van assassinar Sonia Rescalvo a Barcelona, Lucrecia Pérez a Aravaca i una mica abans havien matat en Guillem Agulló a Montanejos… Allò no era un debat literari: era una realitat amb la qual t’encreuaves en el dia a dia. Organitzar una assemblea a l’institut, sortir a enganxar cartells, pintar un mural, posar una caseta a les festes del teu barri o repartir pamflets a la sortida de l’institut eren activitats que implicaven un risc físic. I d’aquí ve una concepció de la militància per la qual fer-ho significa posar-hi el cos. Crec que aquesta història en realitat està molt poc explicada. Diria que està preparant un llibre en Miquel Ramos [periodista valencià]. I és la història d’uns quants milers de joves a l’Estat espanyol que van decidir que no cedirien el carrer al moviment feixista. Tinc molts records molt plaents de la meva joventut i adolescència, però tots estan travessats, d’una manera o d’una altra, pel compromís per la militància política.

La teva família ve de l’antifranquisme, però com et defineixes tu políticament?

Et diria que jo crec que la idea força que ens travessa és la democràcia, però estan tan malament les coses que això requereix una explicació. La democràcia no és el sosteniment d’unes regles de joc; la democràcia és la defensa del poder dels qualssevol. És a dir, intentar permanentment equilibrar la balança perquè els que no tenen grans cognoms o herències puguin autodeterminar-se i decidir com ha de ser la seva vida. Que els pobles no obeeixin més normes que aquelles de les quals s’han dotat. Soc conscient que la democràcia és una paraula que està en competició, però faríem molt malament de regalar-la. Els que tenim una idea fortament republicana de la política, segons la qual ningú és lliure si ha d’obeir els capritxos d’un altre, hem de lluitar perquè la democràcia no sigui només un conjunt de regles per a la competició electoral, sinó aquella expansió permanent que assegura el poder de la gent que no té un altre poder que els seus caps.

“La democràcia no és el sosteniment d’unes regles de joc; és la defensa del poder dels qualssevol”

Durant algun temps vas militar en el moviment llibertari. En el teu llibre et defineixes com un “anarquista al qual el flipa l’Estat com a màquina que produeix redistribució de riquesa”. Sembla un pèl contradictori…

No és una cosa de la qual renegui. Hi ha moltes coses en les quals no em convenç la meva antiga militància; crec que teníem una teoria del poder una miqueta ingènua: el poder és una raó social que mai desapareix i que, per poder domesticar-lo, es necessiten bones institucions. A la meva pràctica política i en el meu compromís hi ha coses en les quals m’he distanciat, però no m’agrada aquesta posició per la qual alguns infantilitzen les seves militàncies passades, com si haguessin anat fent un camí pel qual han anat madurant i avui fossin més seriosos i savis del que eren abans. Jo vaig començar a militar a la CNT Estudiants i a les Joventuts Llibertàries i ho dic amb molt d’orgull.

Què vas aprendre d’aquella militància?

Que la forma en la qual milites s’ha d’assemblar a la societat que vols. Vaig veure que no hi ha unes lluites privilegiades per sobre d’unes altres i va ser una militància marcada per un sentit de la companyia molt pròxima, molt de pell. Els companys no ho eren perquè tinguessin un carnet; ho eren perquè se la jugaven amb tu. Davant de les militàncies de l’esquerra amb una tradició més clàssica que esperaven permanentment que arribés el moment decisiu, nosaltres ho volíem tot i ho volíem ja. Per a nosaltres, la llibertat no era un mitjà per arribar a la igualtat, sinó que era una finalitat en ella mateixa. I jo actualment, en moltes coses, ja no penso així. Però no hi ha cosa més bonica que treballar per convertir els teus valors en accions que puguin equilibrar la societat.

Pertanys a una generació que ha viscut de molt jove un moment vital convuls. Com creus que t’ha marcat això políticament?

Hi ha una cançó famosa de Kortatu que es diu “A la calle”, que segurament coneixes, que jo sempre he cantat malament. Hi ha un vers que amb els meus amics el canviàvem i dèiem: “La vida va deprisa cuando se va corriendo”. La cançó no diu això, però jo crec que nosaltres, sense saber-ho, la vam millorar. El cicle passat va ser un cicle convuls perquè nosaltres ho vam fer així: s’havia trencat el contracte social i cada vegada era més difícil tenir les mínimes condicions perquè la gent normal tingués una vida senzilla i decent. Érem una generació a la qual, d’una banda, se li deia que ho tenia tot i que no tenia res de què queixar-se, però després es veia privada de gairebé tot el que el relat inicial prometia. La balança s’estava desequilibrant de manera brutal a Espanya a favor dels privilegiats, i per això dic que nosaltres la vam fer convulsa; perquè crèiem que la política estava segrestada per les oligarquies. La nostra intenció sempre va ser intervenir en el fet col·lectiu per reclamar una onada d’aprofundiment democràtic que implicava restablir el contracte social i posar el límit als poders dels de dalt. Aquesta ha estat sempre la meva manera d’estar en el món i de militar.

“Tinc una relació molt estreta, d’un gran interès intel·lectual i de molta simpatia personal i política amb Catalunya”

Parles perfectament català. Quin és el vincle que tens amb Catalunya?

Vaig viure un temps llarg entre Girona i Madrid i, gràcies al fet que sempre he tingut amigues i amics que no van canviar d’idioma, malgrat que jo respongués en castellà, vaig aprendre el català. Tinc una relació molt estreta, d’un gran interès intel·lectual i de molta simpatia personal i política amb Catalunya. A la llengua catalana, a més, li tinc molt d’afecte; però, per sobre de tot, hi ha un fet marcadament polític: quan fas servir una llengua podent-ne fer servir una altra, estàs prenent una decisió. I jo sempre que faig vida a Catalunya podria parlar en castellà, ja que, de fet, m’hi expresso molt millor. Però renuncio a utilitzar la meva llengua perquè prefereixo utilitzar la llengua del poble on estic, que, per cert, és una llengua que, per molt que es bombardegi des de molts mitjans espanyols, si no es cuida, desapareixerà. I, quan desapareix una llengua, desapareix una manera de veure el món, un poble.

Fins a quin punt creus que des d’alguns sectors de l’independentisme català s’ignoren la lluita i el compromís del Madrid feminista i antirepressiu que representes?

Soc de Madrid de tota la vida i m’estimo molt la meva terra. Per això, em molesta quan hi ha determinats discursos que diuen “és que Madrid fa, Madrid diu…”. No és Madrid. No són els meus veïns, ni els veïns de Carabanchel, ni els de Móstoles. Però, al mateix temps, entenc que hi hagi gent a Catalunya que s’hagi sentit maltractada i sola. Crec que cal treballar per acostar-nos i conèixer-nos més. Te’n poso un exemple molt concret. Una vegada vaig fer una cosa molt desafortunada, per la qual ja he demanat perdó moltes vegades: en una entrevista aquí al Congrés, quan jo era candidat per Més Madrid, vaig sortir de pressa i vaig dir que “això de Catalunya em quedava molt lluny”. En realitat, el que volia dir és que quedaven dos dies per a les eleccions a Madrid i que no estava al corrent d’allò que passava al Congrés.

“Crec que l’1 d’Octubre va obrir una esquerda entre Catalunya i Espanya”

Et refereixes a les declaracions que vas fer després que es conegués la suspensió definitiva dels diputats catalans empresonats…

És clar, i, encara que és obvi que, a mi, Catalunya em queda de tot menys lluny, a dia d’avui continua havent-hi gent que recorda aquella anècdota. I això passa perquè hi ha una sensació profunda de dolor. Una bona part de la gent solidària, progressista i demòcrata de Catalunya fa molt de temps que busca socis a Espanya i no els ha trobat. I, a més, crec que l’1 d’Octubre va obrir una esquerda. Perquè per a molta gent va ser una enorme manifestació democràtica i de cooperació social que va ser reprimida amb moltíssima duresa i, davant d’això, a Espanya només van trobar silenci.

“El poder sempre treballa per fragmentar, i nosaltres hem de treballar per al contrari, per establir articulacions”

Quin creus que és el camí per a la reconciliació?

L’antídot és que cadascun treballi en el seu territori per ser tan fort com sigui possible en el mitjà social i cultural que li ha tocat viure. Ep!, i no totes les forces emancipadores tenen sempre la mateixa agenda; i, quan és així, l’honest és dir-nos-ho. Nosaltres treballem per representar un Madrid que no insulta, que no menysprea els altres i que no fa brometes racistes sobre l’idioma que parlen altres o sobre com es tradueixen les sèries… I, és veritat, a Madrid governen les dretes; a la ciutat i a la comunitat. A Espanya està havent-hi un gir cultural cap a la dreta, però això no representa tota la població. I hi ha un fil d’espanyoles i espanyols del qual em sento part, que creiem en la lliure decisió dels pobles, que som demòcrates i que creiem en la redistribució de la riquesa, en la justícia social, en el feminisme i en un futur verd. Per això, treballo perquè siguem majoritaris. El poder sempre treballa per fragmentar, i nosaltres hem de treballar per al contrari, per establir articulacions.

Parlem de la divisió de les esquerres. L’any 2019 vas renunciar a la teva acta de diputat per Podem i vas impulsar Més Madrid. En el llibre narres la separació ideològica i personal amb Pablo Iglesias. Com vas viure aquell moment?

Ho vaig viure amb una sensació ambivalent; amb pena, d’una banda, i alhora amb il·lusió pel que s’estava creant. Quan vaig impulsar la plataforma Més Madrid, la direcció de Podem, a la qual jo pertanyia, va reaccionar d’una manera molt tradicional de l’esquerra tradicional, valgui la redundància. Deien que jo m’havia situat fora de la disciplina de Podem, i això em va fer pena, com et pots imaginar. Perquè havia fundat Podem i dirigit totes les seves campanyes electorals i una bona part de la seva estratègia política fins als inicis del 2016. A més, abans d’això, se’m va criticar que seguís en l’escó, es va dir que jo volia agafar-m’hi. Però jo tenia clar que no havia vingut a “estar en política”, sinó a “fer política”. Per tant, no vaig tenir cap problema a lliurar l’escó i dedicar-me a la campanya que havia de fer per Madrid.

Quin era el teu objectiu polític amb Més Madrid?

Fer una candidatura més àmplia i transversal que anés per sobre de les sigles, fins i tot d’una que jo vaig fundar —Podem— i a la qual, encara que s’havia desviat del propòsit inicial, tenia molt d’afecte. Això que ara es diu… doncs jo intentava fer alguna cosa així que, d’altra banda, era el que volíem fer amb el primer Podem. Ens estàvem escorant perillosament a ser una formació de l’esquerra tradicional que convencia els ja convençuts, i era molt important tornar a obrir-nos. Connectar amb molta gent que potser no ho compartia tot, però que podria estar d’acord, en línies generals, amb un projecte de transformació democràtica, de justícia social i de transició ecològica. Així va néixer Més Madrid i avui és la primera força a l’Ajuntament de Madrid i la força d’oposició a Ayuso a la regió. Vam sembrar una cosa que va valdre la pena.

“La deriva de Podem el conduïa a ocupar l’espai polític tradicional d’Esquerra Unida”

Des de Catalunya no es va viure amb la mateixa intensitat la ruptura entre pablistes i errejonistes. Al voltant dels comuns hi havia desafecció, però no existia una guerra entre blocs. I en les generals del 2019 hi ha qui es va sorprendre que Més País presentés candidatura per Catalunya. Vas parlar amb Ada Colau o Jaume Asens abans de presentar-t’hi?

Sí, amb tots dos. Crec que primer amb en Jaume i després amb l’Ada, amb la qual vaig tenir una conversa molt llarga. No ens hi vam posar d’acord, òbviament, però en vam poder parlar i cadascun va seguir amb la seva trajectòria. Crec que els comuns en el seu moment no ho van entendre. Nosaltres feia molt de temps que els dèiem que Podem estava en una deriva que, cap endins, el feia cada vegada més tancat i més sectari i, cap enfora, el conduïa als llocs tradicionals de l’esquerra; és a dir, a ocupar l’espai polític tradicional d’Esquerra Unida. Això no és que estigui malament: jo vinc de família del vot d’esquerra de tota la vida, però Espanya no es canvia amb l’esquerra, es canvia amb el poble. I això no és el mateix sempre.

Què vols dir?

L’esquerra és un vehicle, no és una finalitat. I jo crec que, encara que els comuns ho intuïen, van preferir no fer-hi res. Diria que per part d’alguns sectors es va pensar que les discussions estratègiques que estàvem tenint eren només una qüestió de Madrid. A la pràctica, però, no era així, perquè afectaven el rumb d’una força política d’abast estatal que en el seu moment tenia 75 diputats i que ara en té 34. Vaig trobar a faltar que companyes i companys que ho entenien s’atrevissin a fer un pas endavant. I és possible que alguns d’ells avui en facin una valoració diferent.

“Espanya no es canvia amb l’esquerra, sinó amb el poble”

Finalment, no vau aconseguir representació a Catalunya. Quina és l’autocrítica que en fas?

Crec que nosaltres hauríem tingut clarament un espai electoral còmode que hauria estat representar una mena d’unionisme d’esquerres, que és un lloc polític que a mi no m’interessa. No perquè no vulgui una convivència estable i duradora entre els pobles de Catalunya i d’Espanya; és clar que la vull. Però tinc una convicció i és que l’única possibilitat que aquesta convivència sigui duradora, estable i sana passa per la decisió del poble de Catalunya. I el mitjà per aconseguir-ho no és una imposició normativa, sinó un acord democràtic. Mentrestant, va sortir la sentència contra els presos polítics i la revolta que va originar, i això va ser clarament un terratrèmol electoral.

Has introduït a l’agenda política i mediàtica temes com la salut mental o la transició ecològica. Trobes a faltar que la resta de forces progressistes vagin més enllà de l’eix de la classe social i abordin aquests debats també?

Sí, amb un matís. Defensar aquests temes no va en detriment de fer-ho des d’una perspectiva de classe. Des de l’inici del neoliberalisme, les societats s’han trencat, i l’objectiu ara és reconstruir una comunitat en la qual les normes garanteixin que, en lloc de la llei del més fort, s’imposi un conjunt d’equilibris que permetin als més febles viure una mica tranquils. Si no hi ha normes i no hi ha societat, el que es dona és la tirania dels més rics i poderosos. Faig un parèntesi, però li he escoltat avui unes declaracions a la vicepresidenta del Govern, Yolanda Díaz, en una entrevista a La cafetera, que m’han agradat molt. Ella deia que no vol ser a l’esquerra del PSOE, que això és un lloc molt petit i el regalava al PSOE. M’ha semblat extraordinàriament assenyat i pròxim, pel que deia abans. Perquè Espanya no es canvia amb l’esquerra, sinó amb el poble. Per tant, el que hem de fer és reconstruir la societat; això ens ho hem de tatuar: actualment hi ha una bona part de la societat que viu amb un horitzó marcat pel “campi qui pugui”.

Davant d’aquesta desafecció de la societat amb la política, reivindiques transformar la societat parlant de futur. Per què?

Perquè no hi ha res de més progressista que explicar que el futur no té per què ser un horitzó fosc. Si tu avui et fiques en qualsevol plataforma audiovisual, no hi trobes una sola pel·lícula o sèrie que parli del futur en termes prometedors. Ni una. I nosaltres som de la generació de la pel·lícula E. T., que, quan miraves al futur, veies una cosa bonica, fraterna, més neta, verda, tranquil·la… És fonamental que les forces igualitaristes i emancipadores disputem a la dreta la idea del futur. I no hi ha cap dimensió millor per parlar del futur que l’ecològica, perquè és irresoluble dins dels mecanismes del neoliberalisme. Bàsicament, perquè sense transició ecològica anirem a un escenari en el qual els recursos materials, energètics i minerals seran cada vegada més escassos. I, per tant, arribaríem a una espècie de competició de veure qui és el més fort que se les pot apropiar. Ningú hauria de tenir més interès a restablir el contracte social que els de baix. Perquè als de dalt, si no hi ha normes, sempre els anirà bé. De fet, els de dalt fa temps que s’han independitzat.

“La immensa majoria de la societat no és ni d’esquerres ni de dretes; simplement vol tenir una vida digna”

Abans parlaves de la vicepresidenta, Yolanda Díaz. Més País ha aplaudit la seva iniciativa de formar una plataforma àmplia amb diferents sensibilitats de l’esquerra. I tu mateix vas fer una piulada mostrant “orgull” sobre l’acte “Altres polítiques”. Com valores la iniciativa?

Això ha despertat molta especulació informativa. Des del meu punt de vista, va ser un bon acte; em va semblar bona idea que diferents representants, totes líders dones, es trobessin a València i mostressin, en un moment de cinisme i de cansament amb la política, que les coses es poden fer d’una altra forma. Sé que arran d’això s’han desfermat moltíssimes especulacions electorals. Però som en un moment en el qual les especulacions electorals només beneficien Pablo Casado. Estic d’acord amb la mateixa Yolanda quan després de l’acte li van preguntar i va dir: “Ara toca governar, governar i governar”. Per què? Perquè, si el Govern de Pedro Sánchez no redreça el rumb, no repeteix. El Govern hauria de guardar en un calaix totes les especulacions electorals i dedicar-se a governar per a la gent que més ho necessita.

Dius que Espanya no es canvia només amb les esquerres. Però, amb el fantasma de Vox i del PP a l’aguait, quina és la teva proposta si no és un front d’esquerres alternatiu?

Hi insisteixo: la meva proposta davant de l’auge de les dretes és governar. El Govern ha de donar motius a tots els seus partidaris per ser defensat en els sopars de Nadal. Elements concrets; ha de sortir d’aquest lloc còmode que és el xoc amb la dreta perquè la por de la dreta s’esgota com a combustible. Que els reaccionaris recuperin la iniciativa i que estiguin avui a la defensiva cultural i intel·lectual no és la causa de les nostres dificultats; és el resultat. Quan nosaltres marcàvem l’agenda amb un programa transversal, popular i radicalment democràtic, la ultradreta no existia; estava, com a molt, a la defensiva. És quan nosaltres cedim la iniciativa, ens tanquem en les identitats tradicionals i abandonem un projecte transversal i de majories, quan l’extrema dreta recupera la capacitat de reacció.

Però, en què es tradueix això?

D’una banda, cal mantenir una batalla intel·lectual i cultural sostinguda contra els valors reaccionaris, alguns dels quals, es colen també en les files d’allò que es diu les esquerres. Cal reconstruir el contracte social, aprofundint en les nostres democràcies i posant límit al poder desmesurat de les oligarquies. La societat espanyola està trencada per la desigualtat. S’ha de garantir que la transició ecològica serveix per transformar la nostra economia i no per pintar de verd els projectes de les mateixes tres o quatre empreses de La Castellana. El Govern ha d’emprendre una profunda renovació democràtica i de blindatge de les llibertats. El Govern té un instrument molt més gran a les seves mans que res que pugui explicar a la campanya electoral, i es diu Butlletí Oficial de l’Estat. La immensa majoria de la societat no és necessàriament d’esquerres o de dretes; simplement vol tenir una vida digna, no li agraden els abusos i vol un equilibri amb justícia i arribar a final de mes amb menys problemes. Aquesta gent, se l’ha de guanyar el Govern. I guanyar-se-la és demostrar que governa de manera radicalment diferent de com ho faria un Govern de les dretes.