26/01/2021 | 06:00
Les eleccions es podran celebrar amb garanties democràtiques si es fan el 14-F?
Sí. Logísticament es poden organitzar i s’estan organitzant amb normalitat total. Hem mirat molts dels processos que hi ha hagut al món, que n’hi ha hagut uns 150 durant el 2020 en plena Covid, i a tot arreu el que s’ha fet és mans, mascareta, distància i ventilació. Després, hi ha hagut països que han provat altres coses: vot electrònic, urnes mòbils, vot avançat o combinacions de tot això. Nosaltres no ho hem pogut fer perquè no tenim una llei que ho permeti. En tot cas, el risc zero no existeix, però jo afirmo rotundament que les eleccions es poden celebrar amb seguretat. Llavors, per què el conseller Soler diu que és molt segur fer-les i el conseller Aragonès diu que no? Perquè parlen de coses diferents.
En quin sentit?
Una cosa és el col·lapse del sistema i l’altra cosa és el fet d’anar a votar. Fer-ho és segur, o té molt menys risc que moltes altres coses que fem. El que és arriscat és crear una activitat humana massiva quan el que diuen els experts és que ens quedem a casa. És perillós des de la perspectiva que podem col·lapsar el sistema, d’una banda, i per la qüestió de la legitimitat, de l’altra. És a dir, que la gent no s’ho cregui i que passem d’un 80% de participació a un 40%. Això és el que em preocupa.
Però, quan es van convocar les eleccions el 14 de febrer, el Govern no sabia ja que en aquell moment hi hauria una afectació important del virus?
Hi havia dos motius per celebrar-les el 14 de febrer. El primer és que són 54 dies després que es dissolgués el Parlament automàticament. Si ara hem tingut ball de bastons, imagina-t’ho si haguéssim dit de fer-les més tard. Hauríem tingut merder segur. L’altra qüestió va ser un càlcul, potser una mica prim, però és el que fèiem: hem vist que la grip i la Covid es porten una setmana de decalatge i es comptava que el rebrot de grip seria sis setmanes després de la tornada dels nens a l’escola. Si tancàvem els centres fins al dia 11 i teníem el decalatge d’una setmana entre la grip i la Covid, arribàvem pels pèls al començament de la remuntada. El problema és que tot s’ha avançat un mes sencer, i això sí que no es preveia.
“Les eleccions s’han de perdre si ho fas malament, no perquè els votants es quedin a casa per por”
Des de la Direcció General de Participació Ciutadana vau elaborar un quadre on plantejàveu diferents objectius al voltant de celebrar els comicis, i ho correlacionàveu amb criteris de salut, de drets i de legitimitat. La conclusió a partir dels resultats de la correlació de totes aquestes variables era que calia ajornar les eleccions. Per què?
Teníem tres eixos. D’una banda, el de salut, és a dir, que tu vagis a votar i no et contagiïs. De l’altra, el de garantia de vot o, el que és el mateix, evitar que, pel fet d’estar malalt, no puguis votar. Una cosa és que no puguis fer-ho perquè estàs intubat a l’UCI, que seria l’equivalent que el dia anterior tinguis un accident amb el cotxe i també siguis a l’hospital. Però no poder votar perquè t’ho prohibeixen és diferent. Nosaltres vam comprometre’ns a no prohibir el vot a ningú, perquè això és inconstitucional. I, a l’últim, teníem un tercer eix, que és la legitimitat. A diferència del que podia passar en altres eleccions, en el nostre cas això és molt delicat: si a Galícia hi havia un 10% de la població que decidia quedar-se a casa, diguem-ne que no passava res, perquè la majoria absoluta de Feijóo estava cantada. Que al País Basc canviés la majoria parlamentària tampoc es preveia. En canvi, aquí sí que pot passar. I jo crec que algú ha de perdre o guanyar les eleccions perquè ho ha fet malament o perquè ho ha fet bé, però no perquè els votants es queden a casa. I, si ho fan, que sigui com a càstig, no perquè han tingut por d’anar a votar.
Llavors, si aposteu per l’ajornament, és per una qüestió, sobretot, de legitimitat.
Exacte. Els altres dos eixos estaven garantits, però el darrer no. Una cosa és que jo pugui votar i no contagiar-me i l’altra és que això jo m’ho cregui. Ara no tenim la situació que teníem al juliol, que semblava que la cosa anava de baixada. En un moment en el qual hi ha experts que demanen un confinament domiciliari i amb el nombre d’ingressos a les UCI que tenim, per molt que diguis que la Direcció General de Processos Electorals ho té tot garantit, la gent no té per què creure-ho. I, després, hi ha la qüestió del col·lapse social: si a tot això hi sumes la sensació de psicosi i el fet de veure que protecció civil i els serveis sanitaris estan patint, la confiança en la seguretat de les eleccions baixa. Tu has de donar garanties a la gent, no demanar-li confiança.
Hi ha tot un tema, que no sé com d’estès pot estar ni quins efectes pot produir, relatiu als conspiranoics del vot per correu. Alguns consideren que no és segur. Com ho valores?
No té base real. Un dels arguments que fan servir és que el vot està poc vigilat; però, en realitat, el vigila un funcionari de Correus que va amb un doble sobre segellat per les dues bandes i amb una etiqueta única a la qual no té accés ningú de Correus. Aquí entren en joc dos sistemes diferents: el que té les dades del cens i el qui porta la butlleta amunt i avall. Per manipular els resultats, hauries de tenir la complicitat dels dos estaments, i és impossible tapar una conxorxa entre l’oficina del cens i la de Correus que, a més, afectaria milers de vots per canviar un únic escó. Pensem que l’escó més “barat” és el de Lleida, que representa 20.000 vots. Manipular-los i que ningú ho sàpiga és al·lucinantment difícil. Dit això, sí que pots canviar un vot, però es notaria que has trencat el sobre de fora, el de dins i potser resulta que és un vot dels teus. Que t’arrisquis a anar a la presó per canviar un vot és molt absurd. I, a més, tenim observació internacional constant, els vots per correu van a les urnes i hi ha els apoderats que s’ho miren amb lupa, a banda de la feina dels interventors. Així que la idea que Espanya canviarà el resultat de les eleccions a partir del vot per correu és absurda, no té fonament.
Des de l’independentisme, la decisió del TSJC de suspendre el decret de suspensió de les eleccions s’ha llegit com un nou 155 o com una “operació d’Estat”. Ho perceps així?
El que puc dir és que, tècnicament, la resolució del TSJC no s’aguanta per enlloc. Hi havia dos grans arguments per poder anul·lar el decret de la Generalitat: que legalment no s’aguantés i que tècnicament no estigués fonamentat. En canvi, l’argument que dona el tribunal és nou i no té res a veure amb els altres dos: diu que toca votar ara perquè “la gent” no aguanta més un Govern en funcions. Això no té sentit. Per contra, des del nostre punt de vista, fer unes males eleccions pot comprometre la legitimitat del resultat, i jo em pregunto: què és pitjor, tres mesos amb un Govern d’interinitat que ve d’unes urnes legítimes, o tenir unes eleccions amb una credibilitat nul·la, en què la participació és del 40% i només voten els joves? Tindrem un Parlament durant quatre anys que surt d’unes urnes que probablement ningú es creu.
“Arribar només al 40% de participació seria una tragèdia social”
La darrera interlocutòria del TSJC també sembla reafirmar que no dictarà res de segur abans del 8 de febrer. Un dels escenaris possibles seria, doncs, que es desconvoquessin finalment les eleccions sis dies abans de la data en què s’han de celebrar i durant la campanya.
El fet de no saber si podré votar o no és un problema, i això resta molta credibilitat a les eleccions. El que més em preocupa és que penso que ara sí que s’estan vulnerant drets: per no mantenir un Govern amb interinitat, tens unes eleccions totalment precàries que no saps com es resoldran. A la ciutadania se li ha enviat el missatge que això és un joc de polítics i de jutges, que van a la seva i que tant és si la gent vota o no. El tribunal no ha tingut en compte ni el cost econòmic que té aquest ajornament de la decisió que acabi prenent, ni l’impacte que tindrà en la representació dels partits al Parlament. S’ha ajustat només al text de la lletra i, volent no vulnerar els drets, els ha acabat vulnerant. Imagina’t que finalment les eleccions no se suspenguin: a veure qui és el guapo que, per tercera vegada, et convoca a anar a votar. Jo com a ciutadà ho trobaria desesperant.
Aquesta situació d’incertesa i tot el que ha anat passant amb la convocatòria electoral té efectes sobre la desmobilització del vot?
Fa mesos que prevèiem que en aquestes eleccions probablement no s’arribaria al 80% de participació que vam tenir el 2017, perquè tant en l’independentisme com en l’unionisme hi ha hagut una certa desmobilització. Venim d’un màxim històric que era previsible que baixés una mica pel virus, però si, a més, ara comencem a marejar la gent, doncs encara és més possible que això passi. Les enquestes del CIS parlen d’un 57% d’electors que no saben què faran. Evidentment, molts d’ells votaran, encara que sigui per anar a la contra del que consideren “el dolent”. Però si aquest 57% pensa que pot agafar el virus si va a votar o que, si vota per correu, jugaran amb el seu vot…, doncs al final tindrem el 43%, que és el que va tenir Galícia. Arribar només al 40% de participació seria una tragèdia social molt gran.
Perquè un Govern sorgit d’unes eleccions amb un 40% de participació interpel·la poc la ciutadania.
Un 40% de participació vol dir que el Govern que haurà d’impulsar la recuperació sanitària, psicològica, econòmica, empresarial i laboral, tenint en compte que encara patim els efectes de la crisi del 2008, que no tenim enllestida ni de bon tros, doncs potser només tindrà un 10% del suport de l’electorat. Quasi que s’ha de ser tonto per presentar-s’hi! D’acord que ningú governa amb el 50% del cens, però governar amb el 10% és molt dur. Quan parlem de legitimitat, parlem d’això. Per tant, hem d’aconseguir una major participació.
“Hem fet mal a la democràcia a consciència”
I creus que l’aconseguirem?
No ho sé, no m’atreveixo a dir-ho, però estic trist, perquè crec que hem fet mal a la democràcia a consciència. Per tant, si hi ha una abstenció alta, crec que és perquè entre tots ens ho hem currat. Hem aconseguit fer malbé l’últim recurs que ens quedava, i remuntar això ens costarà una barbaritat.
Què vols dir?
Doncs que estic decebut de com s’ha gestionat la legitimitat de les institucions. Fa molt temps que hi ha aquesta deriva, però ara el que és un fet diferencial és que això hagi passat amb unes eleccions. En els últims anys hem sobrepassat tres línies vermelles: la primera és la del terrorisme. Hi havia un pacte dels partits per no fer electoralisme amb això, però últimament fins i tot han frivolitzat amb l’Holocaust, el nazisme i altres coses similars al terrorisme i les autocràcies. Probablement aquesta deriva comença en el moment en què l’extrema dreta entra en joc. En segon lloc, han polititzat la salut, les pandèmies i tragèdies humanitàries globals. Ho estan fent amb un virus que mata milions de persones al món. Aquesta línia vermella ens l’hem saltat enguany. I, a l’últim, ens quedaven les eleccions. El procediment electoral és una cosa neutra que no beneficia ningú, no hi ha interpretació política ni es poden fer trampes. Era l’últim reducte en què semblava impossible fer política, però també han aconseguit polititzar-ne l’organització en un context de crisi planetària. S’ha de ser molt campió i molt kamikaze per fer això.
I qui ho ha fet, això?
Penso en tothom. Entre tots ens ho hem deixat fer.
Pots especificar?
Mentre al País Basc i a Galícia se celebraven eleccions en condicions totalment adverses i els països de mig món es miraven els uns als altres per veure com resoldre problemes greus, com garantir el vot dels contagiats o evitar que les eleccions fossin un niu de contagis, a Catalunya, el debat sobre si el Govern estava esgotat o sobre la legitimitat d’inhabilitar un president i fer saltar pels aires la màxima institució del país va eclipsar tota la resta. Aquest debat és plenament legítim i absolutament necessari en l’estat d’excepcionalitat que vivim des de l’1 d’octubre de 2017. Però els partits i els mitjans han de ser capaços de tenir una mirada més llarga, especialment quan saps segur que les eleccions, siguin quan siguin, se celebraran amb la Covid. Els primers documents de treball de Processos Electorals són del maig i del juny, i la primera versió amb cara i ulls és del juliol. Però els catalans han hagut d’esperar a les portes de les eleccions, ja en temps de descompte, a sentir com tothom opina sobre canviar lleis electorals que ni tenim, ni podem canviar. I, és clar, llavors ha vingut la resta dels despropòsits, on qualsevol decisió tècnica acaba als jutjats i tot el debat es polititza. No em sembla seriós. Això ens ho hem deixat fer entre tots.
“El debat sobre si el Govern estava esgotat o la inhabilitació de Torra va eclipsar tota la resta”
En situacions similars de contagis i de nombre de morts, als EUA, a Israel, o a Portugal, la pandèmia no ha fet suspendre les eleccions… Per què aquí sí que les hauria de fer suspendre?
Amb les dades que hem analitzat, la majoria dels processos s’han ajornat en els pics de la pandèmia. Els que s’han celebrat ho han fet en un moment en què la situació estava més controlada. En lloc d’agafar Portugal com a exemple, jo preferiria prendre com a referència Bòsnia o Croàcia. La pregunta no és per què a Catalunya no fem com a Portugal, sinó per què Portugal no fa el que vol fer Catalunya. Els casos portuguès i americà, a més, sembla que estan encara més collats a la Constitució que el català. Ens fixem en el grapat d’excepcions i no en la norma, que és que, dels 150 processos que s’han celebrat, la immensa majoria han estat entre el juliol i l’octubre.
Des del punt de vista logístic, la Generalitat hauria d’haver desplegat altres recursos, tipus dos dies de votació o ampliar el període de sol·licitud del vot per correu?
Ampliar la jornada a dos dies no és possible fer-ho: demana un canvi legal. Tot el que surt de la llei, des del vot electrònic, que es carrega el concepte d’espai físic i temps, passant per les urnes mòbils, fer la votació en dos dies, votar des del cotxe, etc., no és permès per llei. Algunes coses es podrien haver aprovat amb la llei catalana, però tenim el Parlament dissolt, i altres coses demanen una majoria absoluta al Congrés, que ho podria permetre. Ara bé, aprovar una llei orgànica del més alt rang amb majoria absoluta per tres mesos, jo ho veig difícil. En relació amb ampliar els terminis del vot per correu: tot el que ens permet la llei ho hem demanat i la Junta Electoral ha estat flexible; però, si no anem més enllà, és perquè els procediments no donen per a més. Ara tenim un punt cec del 5 al 14 de febrer, que, perquè fossin dies hàbils, haurien de passar moltes coses: agafar-te la sol·licitud, mirar que tens dret a votar per correu i treure’t de la llista de vot en urna i posar-te en la de vot per correu. Aquestes dues llistes, rubricades i segellades, s’han d’enviar en paper a les juntes, als ajuntaments i a totes les meses. Llavors, la pregunta és: per què encara fem tot aquest procediment en paper? Per què no l’hem digitalitzat? Per què no l’hem millorat mai? Doncs perquè ningú hi ha parat atenció. És així de trist. Aquest és el problema que tenim i que no ens deixa guanyar aquests nou dies.
Sobre el protocol preparat per al 14-F, diverses qüestions. En primer lloc: si a algú li toca ser membre d’una mesa i al·lega que no hi vol anar perquè té por o perquè pensa que es pot vulnerar el seu dret a la salut, és un motiu vàlid per no anar-hi?
A dreta llei, no. Hi estàs obligat a menys que tinguis un motiu de força major, una baixa mèdica, que estiguis incapacitat o que no sàpigues llegir, per exemple. Però, si no ets dins dels supòsits que preveu la LOREG, et toca anar-hi.
“Les persones contagiades s’han de quedar a casa. Fem una excepció perquè votar és un dret fonamental”
El protocol ha deixat una hora perquè votin els infectats i les persones que estan en quarantena. Ajuntar quarantenes amb contagiats no és un error sanitari?
És que prohibir que la gent voti és inconstitucional, així que hem de trobar la manera que ho pugui fer. Primera opció: celebrem les eleccions d’aquí a tres anys. Segona opció: urnes mòbils, però la llei no ens ho permet. De totes les altres opcions, el que hem fet ha estat blindar el membre de la mesa, donar-li unes instruccions superestrictes i un protocol que garanteixi la seva seguretat i la dels electors. És cert que les persones contagiades o que fan quarantena s’han de quedar a casa, però en aquest cas concret fem una excepció perquè votar és un dret fonamental.
Si les dades epidemiològiques són un dels motius principals que, segons consideres, portaven a la conclusió que el 14-F no era la data més idònia per celebrar les eleccions… podem estar segurs que el 30 de maig –la data que proposava el Govern– la situació serà millor? Per què aquesta data?
Quan vam proposar aquesta data, teníem clar que el pic de la Covid arribaria a mitja campanya i que en un mes seríem un altre cop en una zona de confort. Potser no a la vall del tot, però sí fora del pic. Llavors, ens donàvem un mes més per sortir de la baixada i entrar en una zona de certa planícia. A més, pensàvem que al maig ja podríem tenir una part important de la població vacunada, sobretot els més vulnerables, que faria més calor i que la incidència del virus seria més baixa. De seguretat, no n’hi ha cap, però la probabilitat que estiguéssim millor que ara era molt alta, i, un cop havíem fet el mal d’ajornar, no volíem fer curt. Pensàvem que era millor tenir un president en funcions un mes més que no arriscar-nos a haver-nos carregat la legitimitat de les eleccions pel fet d’ajornar-les un mes i que encara fóssim en plena baixada. De tota manera, si haguéssim negociat el dia 9, com demanaven els Comuns, o el 16, com demanava Ciutadans, segurament ens hi hauríem posat d’acord. Però ja ha quedat clar que la data no era el problema.
Ismael Peña-López és soci col·laborador de CRÍTIC
