Crític Cerca
Foto: IVAN GIMÉNEZ
Entrevistes

Jaume Figueras “Hi ha un gran desinterès de les televisions per la cultura”

En un context de novetats efímeres, resulta quasi xocant pensar en la longevitat d’algunes aventures professionals de Jaume Figueras (Barcelona, 1940). Juntament amb Àlex Gorina, ha estat el rostre del cinema a Televisió de Catalunya: va presentar, durant més de 20 anys i en dues etapes (1984-1996, 2002-2016), el programa clàssic Cinema 3. També va atendre durant 51 anys el consultori de Mr. Belvedere a les pàgines de la revista Fotogramas. És el primer professional de la comunicació (professió de la qual es considera “una mica retirat”) que rep un premi Gaudí d’Honor, en la gala que es farà diumenge que ve al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC).

20/01/2023 | 06:00

Com comences amb tot això?

Buf! Devia ser el 1963 o el 1964… La meva primera feina amb el cinema va ser a la revista Fotogramas. L’Elisenda Nadal em va proposar recollir el nom de Mr. Belvedere perquè qui feia aquesta secció estava a punt de plegar. Tot va ser molt per casualitat, perquè coincidíem a les sessions de filmoteca que feien al cinema ABC i teníem un amic comú, Antoni Kirchner. Aleshores jo treballava en una agència de publicitat. Després vaig passar a treballar al departament de publicitat de la distribuïdora CB Films, quan tenia 24 anys. Va ser la meva primera feina important.

Ets la primera persona del periodisme i de la crítica cinematogràfica que rep un premi Gaudí d’Honor. Com ho has viscut?

Quan em va trucar la presidenta de l’Acadèmia, Judith Colell, no ho vaig entendre. “Però els Gaudí no es donen sempre a gent de la professió?”, li vaig respondre. Em va sorprendre, perquè fa temps que estic una mica retirat del món de la comunicació. N’estic molt agraït i molt content. Els vaig avisar que tinc problemes de mobilitat, però em van dir que m’ho facilitarien tot al màxim.

Has fet moltes coses al llarg de la teva carrera professional. Vas ser un dels responsables de Círculo A, un circuit de programació que va contribuir a popularitzar el cinema d’art i assaig en versió original.

Sí. Vam aprofitar que el director general de Cinema d’aleshores, José María García Escudero, que era molt catòlic i molt conservador, però també molt cinèfil, va convèncer el ministeri de Fraga per obrir una escletxa al cinema d’autor internacional sense censura. La primera pel·lícula que es va distribuir sota aquest sistema, Repulsión, va ser un gran èxit. Després van venir Hiroshima mon amour, El joven Törless i una sèrie de pel·lícules que van funcionar molt bé. Així que vam expandir la nostra tasca de programació del cinema Publi a altres sales: l’Atenes, l’Alexis, l’Arts, l’Aquitània, el Capsa, el Maldà… I, com que tots tenien la lletra a al nom, menys el Publi, vam anomenar Círculo A tot plegat. Va ser una etapa molt enriquidora. I no ho dic en un sentit econòmic, perquè nosaltres no érem els empresaris de les sales.

I per què es va tòrcer l’aventura?

Els propietaris es van adonar que podien fer-ho tot ells sols. Ens van anar eliminant, i la cosa va anar degenerant. Afortunadament, després van néixer els cinemes Verdi, i molt de temps després van arribar els Renoir, perquè d’aquell circuit només en queda el Cinema Maldà, que ara fa una programació molt interessant.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“La pel·lícula més rodona de l’últim cinema català és ‘[REC] 3: Gènesi’, de Paco Plaza”

Has esmentat pel·lícules de producció estrangera, però aquella època també va ser la de l’esclat de l’Escola de Barcelona, la de l’estrena dels primers films dirigits per Pere Portabella…

El Portabella s’ha de posar en un altar. Ha fet coses estupendíssimes. Círculo A va estrenar en el seu moment Nocturn 29, amb Lucía Bosé. La censura va ser tan idiota que no es va adonar que el 29 es referia als anys de dictadura. En una escena, la protagonista va a una botiga de roba i algunes peces estan posades d’una manera que formen els colors de la bandera republicana. També he apreciat molt un altre director d’aleshores, José María Nunes. De vegades, feia un cinema una mica embogit, però el seu voluntarisme era excepcional. Venia a presentar Noches de vino tinto cada nit. També hi havia Jacinto Esteva, en pau descansi, que feia coses molt agosarades. La seva Lejos de los árboles va estar prohibidíssima durant molts anys perquè s’atrevia a mostrar la Catalunya i l’Espanya agressiva del franquisme.

Potser Portabella o Joaquim Jordà estan més presents, però alguns d’aquests directors romanen molt fora dels debats cinèfils. Els hem oblidat?

Bé, s’ha de tenir en compte que aquestes pel·lícules van tenir una repercussió limitada, fins i tot en el moment de la seva estrena. Però em sembla interessant recordar Dante no es únicamente severo, que és una mica surrealista i que mirava el que es feia a Europa. O Liberxina, de Carles Duran. No es tracta de posar-les en un altar, però sí de valorar-les.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

En canvi, sí que s’estan recuperant pel·lícules de cineastes com Jorge Grau o José María Larraz, autors catalans que van cultivar el cinema fantàstic i de terror al voltant dels anys setanta del segle passat, molts anys abans que Jaume Balagueró, Paco Plaza o J. A. Bayona…

Es van fer coses interessants i coses que eren una mica d’estar per casa. Pel·lícules com No profanar el sueño de los muertos s’han reivindicat bastant i han tingut difusió a l’estranger. Tampoc crec que siguin fites històriques.

Però No profanar el sueño de los muertos potser és una de les pel·lícules d’autoria catalana més internacionals…

Sí, és que la gent d’aquí ha fet bones pel·lícules de gènere. [REC] 3: Gènesi, de Paco Plaza, per exemple, em sembla una pel·lícula antològica. Per a mi són els 80 minuts més rodons de l’últim cinema català, un muntatge fantàstic, unes idees molt divertides…

Recuperem la segona gran branca de la teva activitat professional: la revista Fotogramas. Com va ser l’experiència?

A través de la història de la revista es veu l’evolució de la cinefília. Al principi, el gran dilema era entre el cinema europeu neorealista, social, i el cinema espectacular de Hollywood. Després es va dir que el cinema popular italià, espanyol o francès era tan important com el cinema de Spielberg. I una de les obsessions de la gent era la censura. Recordo que algú va protestar pels talls que s’havien fet a Ayer, hoy y mañana, una pel·lícula amb Sophia Loren. García Escudero, que no s’encarregava de la censura, però controlava les coses, va escriure una resposta a la revista: “No es cierto que hayamos cortado tanto, solo hemos cortado no sé cuántos minutos”. Tu podies escriure sobre la censura i les malifetes que feia, però la censura continuava.

I els mitjans públics, o institucions com la Filmoteca de Catalunya, poden tenir algun paper en intentar recuperar la bicapitalitat de Barcelona en el món del cinema?

Depèn de la voluntat de la gent. La Filmoteca té un pes específic important i porta gent rellevant a la ciutat, però en altres àmbits hi ha una mena de desinterès.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

Van trucar a ‘Fotogramas’ després d’una crítica negativa a una ‘pel·li’: van amenaçar de treure’ns la publicitat”

No sé si ha estat sempre així, però els crítics de cinema tenim una sensació de futilitat. No sabem si ens llegeixen, si la nostra feina té utilitat. El que és clar és que alguns sectors de la indústria no ens valoren gaire.

Abans, les grans productores de Hollywood s’indignaven molt amb les crítiques negatives. Recordo un parell de textos que van fer que truquessin enfadats a la redacció de Fotogramas. I, si t’hi fixes, ara totes les estrenes tenen tres estrelles, com imagino que també deu passar en altres mitjans. Quan una pel·lícula rep dues estrelles a Fotogramas, penses que ha de ser un desastre total. Hi ha la precaució de suavitzar les coses.

Potser és una precaució derivada de sentir-se feble.

Sí. Recordo que van trucar a Fotogramas després d’una crítica negativa d’El quinto elemento: van dir que, si continuàvem així, ens quedaríem sense publicitat. Ara potser no hi ha tant la pressió de la publicitat, perquè se’n posa molt poca, però et poden dir que el teu enviat especial no podrà participar en una ronda d’entrevistes que han organitzat a Londres.

Passem a la teva darrera gran dedicació professional: Cinema 3. Va ser un programa insòlitament longeu en un mitjà tan impacient com és la televisió.

TV3 es va inaugurar al setembre del 1983. En un moment donat, va sorgir l’oportunitat de fer un programa de mitja hora al voltant del festival de Canes. Tot i que ningú ens coneixia, l’organització ens va obrir totes les portes: vam poder entrevistar estrelles com Vanessa Redgrave o Terence Stamp. Aquell programa va començar com una prova, però va continuar. I va continuar i va continuar…

Va proporcionar-vos molta popularitat a tu i al teu company de molts anys, l’Àlex Gorina.

Vaig presentar-lo des del 1984 fins al 1996. Aleshores se’m va presentar l’oportunitat de presentar la retransmissió dels Oscar a Canal+ amb Ana García Siñeriz. La direcció d’aquell moment va considerar que això era incompatible amb la meva feina a Televisió de Catalunya.

Però hi vas tornar…

Sí, el 2002. Els Oscar havien canviat després dels atemptats de les Torres Bessones del 2001. I la direcció de Televisió de Catalunya em va dir que hi tornés si volia. Vaig ser-hi fins al 2016.

Durant aquell temps vas poder entrevistar figures llegendàries.

Sí, les distribuïdores eren molt generoses en aquella època. I, quan els entrevistats són generosos, sorgeixen converses en lloc d’interrogatoris.

Algun bon record en especial?

En els darrers temps, vaig parlar amb Jack Lemmon i Gregory Peck. Peck va venir a presentar Gringo viejo, ja bastant gran. Era d’una afabilitat extraordinària: semblava que estaves parlant amb el teu tiet d’Amèrica. Quan jo ja era amb ell, va entrar un company de Canal 9 que estava desesperat perquè la seva entrevista no s’havia gravat. Ell va dir que no tenia cap problema a repetir-la, que als rodatges podia fer la mateixa escena 50 vegades. Va ser molt amable.

I Jack Lemmon?

També va ser extremament cordial, encara que se’l veia amb algun problema de salut. Igualment vull destacar un altre moment: en un aniversari de Cinema 3 vam tirar la casa per la finestra i hi vam convidar Kim Novak, que estava fent unes proves a Roma per a una pel·lícula de Dario Argento que no va quallar. No he estat molt mitòman en la vida, però veure-la baixant per l’escala amb la música de Picnic em va omplir molt el cor.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“La direcció de TV3 no ha acceptat les propostes per fer un nou programa de cinema”

Ara és molt difícil veure formats culturals com els que es feien fa unes dècades. Això succeeix perquè les televisions no hi inverteixen, perquè la indústria no hi posa facilitats?

Crec que hi ha un gran desinterès vers la cultura per part de les cadenes de televisió. Em va saber molt de greu que Betevé prescindís de La cartellera, per exemple, perquè era un programa molt ben acabat i molt informatiu. I les distribuïdores porten Tom Hanks a El hormiguero i ja en tenen prou: no consideren necessari dedicar uns quants minuts a Telemadrid o a qui sigui. Tot ha canviat molt.

El final de Cinema 3 va ser amarg. Què va succeir?

L’emissió va traslladar-se al Canal 33, que continua sent una assignatura pendent de Televisió de Catalunya, perquè mai saps què t’hi pots trobar. I no és que l’audiència ens obsessionés, però el programa, a més, va passar als dissabtes al matí. Jo ja tenia una edat suficient per jubilar-me. D’una manera… no sé com dir-ho… una mica insubstancial, ells van dir: “I si acabem, acabem”. I jo vaig dir: “Doncs jo acabo i acabo”. I es va acabar. Va ser una llàstima.

Doncs una de les coses que un ens com TVC hauria de cuidar és el comiat que es dispensa als veterans, juntament amb l’acollida als joves que hi entren.

Sí, però… es lo que hay.

Gorina sembla tenir molt al cap el final de Cinema 3 quan parla de la seva pròpia jubilació. Sembla com si se li hagués trencat alguna cosa en la seva relació amb TV3.

És la seva història; així que l’ha d’explicar ell. Suposo que també està rebotat perquè van fer la primera temporada de La gran il·lusió, un programa magnífic sobre la història del cinema català, però mai van fer-ne una segona. La història del cinema català es va quedar als anys quaranta.

Gorina també ha estat bastant crític amb la manera com la televisió pública ha acompanyat el cinema català. En el passat s’han fet coses com el mateix Cinema 3 o Sala 33. Què consideres que es podria fer ara?

Home, si jo fos directiu de TVC, tindria les meves idees; però, si la direcció i els caps de programes no tenen interès… Em consta que altres companys han fet propostes per tenir un nou programa sobre cinema, però no s’ha volgut.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

Han sorgit uns quants cineastes catalans importants en les darreres dècades: fa uns anys van sorgir Marc Recha o Albert Serra; en els darrers temps ho han fet Neus Ballús o Carla Simón, per posar-ne uns quants exemples. No sembla que s’estigui acompanyant mediàticament aquesta producció, ni des de la televisió pública ni des de molts mitjans escrits catalans…

Marc Recha fa un cinema personalíssim que no és comercial. La seva última pel·lícula em va semblar molt bona, però va passar sense pena ni glòria. El Festival de Canes va cuidar-lo molt en el seu moment, com fa ara amb Albert Serra. El ressò que tot això té a Catalunya és molt limitat.

Potser les coses es veuen d’una altra manera des de l’àmbit audiovisual, des de la televisió i la ràdio, però en la premsa escrita predomina una visió depressiva del periodisme cultural i de la crítica. Ha estat sempre així?

És que jo em faig una pregunta: es pot viure del periodisme cultural?

Amb unes quantes excepcions, diria que se’n pot viure malament. Fent moltes renúncies.

És molt estimulant que hi hagi gent que s’estima el que fa i que escriu com creu que s’ha d’escriure. Jo llegeixo Caimán – Cuadernos de Cine, llegeixo Dirigido por, llegeixo els diaris, i veig que hi ha gent molt preparada i molt valuosa. Són capaços de fer estudis sobre Godard, per exemple, que jo seria incapaç de fer. Continuo llegint molta crítica.

“Sentir-te transportat dins d’una pel·lícula em continua semblant una de les coses més fascinants que hi ha”

I com vius el visionament dels films, ara que no és la teva feina?

Intento anar amb la mirada neta. Encara vaig molt al cinema. Veure una pel·lícula i sentir-t’hi transportat a dins em continua semblant una de les coses més fascinants que hi ha.

Veure una pel·lícula a la qual tens ganes et fa més il·lusió o menys il·lusió que abans?

No he perdut la il·lusió, no. Et diria que potser sento més il·lusió, però també em sento molt decebut de vegades. Vaig molt sovint al Renoir Floridablanca, perquè és un cinema que tinc a prop al barri, i també al Verdi i a altres cinemes. Últimament m’han entusiasmat dues pel·lícules belgues: Tori i Lokita, dels germans Dardenne, i Close. També em va semblar estupenda Vasil, una opera prima espanyola. No és una pel·lícula apassionant, però et creus molt els personatges. I la gran sorpresa per a mi ha estat Mantícora, perquè les anteriors pel·lícules del seu director, Carlos Vermut, no m’havien agradat gaire.

Al centre de Barcelona, sobretot als voltants de la Universitat de Barcelona, hi havia una bona xarxa de cinemes que ha anat desapareixent.

Jo sempre estic resant perquè la sala gran de l’Aribau Multicines continuï, perquè és la més gran que queda a Barcelona. Juntament amb l’Urgell, que va desaparèixer, ha acollit grans estrenes. Vaig veure néixer el cinema Urgell i també morir, com abans vaig veure que tancaven l’Excelsior, el Ronda, el Dorado, el Rex… Abans tenia infinitat de cinemes a l’abast. En el barri es vivia una autèntica febre els caps de setmana. I jo, ja quan era petit, vaig veure molt més cinema que la majoria de la gent.

I això, com és?

Els meus pares treballaven els caps de setmana en el negoci de la llet. Hi havia dies laborables en què, pels seus horaris, també podíem anar al cine.

En les darreres dècades, ha tingut lloc una concentració del nombre de pantalles cinematogràfiques de Barcelona: un percentatge significatiu del total pertany a multisales ubicades en centres comercials que solen situar-se a la perifèria de la ciutat.

Sí, és veritat, però em sap més greu que això succeeixi en localitats com Mataró o Blanes. Mataró va acollir cinc o sis cinemes en les bones èpoques, però ara només hi ha el Mataró Park, i la gent gran no hi pot anar, si no la porten amb cotxe. En tot cas, tant de bo continuïn obertes les multisales de centres comercials, perquè així les pel·lícules es continuen veient.

El cinema de barri és cada cop més excepcional, però a Barcelona vam veure un cas especial amb la reobertura dels Cinemes Texas: pel·lícules de reestrena a preus populars que atreien molta gent gran de la zona de Gràcia. Desgraciadament, tot va acabar malament.

Crec que allà, hi va haver un problema de mala gestió. En tot cas, els mateixos treballadors et deien que tenien sort de la gent gran. Quan vaig al cinema en dies laborables, veig que manté la flama un públic de bastants anys. Sobretot, grups de dones.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

Quan poses diners a CRÍTIC, passen coses

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebreu les dues últimes revistes publicades i un pack de marxandatge.

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies