Cerca
Foto: IVAN GIMÉNEZ
Entrevistes

Jenn Díaz “En política, l’abús de poder envers la dona és el pa de cada dia”

Jenn Díaz (Sant Feliu de Llobregat, 1988) és escriptora, traductora i ha estat diputada independent per ERC al Parlament de Catalunya durant les dues darreres legislatures. Ha participat en la modificació de la Llei contra la violència masclista i en l’elaboració del primer Protocol contra l’assetjament a la cambra catalana. Va ser la primera a denunciar en seu parlamentària que havia patit violència masclista i va recollir el seu testimoni a Violència en tres actes (La Magrana, 2024). A més d’aquest, Díaz ha escrit vuit llibres més, dels quals sis novel·les, un recull de contes i l’assaig Dona i poder (Ara Llibres, 2020), una reflexió sobre com i per què cal feminitzar la política. CRÍTIC ha parlat amb ella sobre el llegat que deixa el seu pas pel Parlament, la violència que pateixen les dones en l’esfera pública, la desfeta dels republicans en les darreres eleccions, l’entrada de l’extrema dreta al Parlament i els reptes de la política actual.

15/10/2024 | 06:00

Com va ser la teva entrada al Parlament?

Hi vaig entrar després de l’1 d’octubre de 2017, en un context molt específic en què la meitat del Govern se’n va a la presó —al costat dels líders de l’ANC i d’Òmnium—, i l’altra meitat, a l’exili, i quan el nivell de repressió a l’independentisme institucional va ser tan fort. Llavors, la Marta Rovira em va proposar anar a les llistes, i el primer que li vaig dir és que jo no sabia res de política, ja que durant molt de temps la idea que hem tingut de la política era la d’un grup de senyors prenent decisions sobre una sèrie de temes. La Marta em va preguntar si m’interessaven la cultura i el feminisme, i vaig dir que sí, i hi vaig entrar amb aquesta vocació. Venia de Sant Feliu de Llobregat, d’una família de classe obrera, i m’havia fet escriptora en una llengua que no era la meva materna. Per tant, feia política des d’un lloc molt concret i amb tots els aprenentatges del moviment feminista que jo incorporava i que esquitxava tots els àmbits de la meva vida.

Quin creus que és el llegat que has deixat com a diputada d’Esquerra?

El llegat que deixo jo, i la generació que hi hem entrat en les dues darreres legislatures, és el d’haver generat per primera vegada unes estructures institucionals com el Departament d’Igualtat i Feminismes, el primer Pla d’igualtat i el primer Protocol contra l’assetjament del Parlament. També hem modificat la Llei contra la violència masclista per recollir les demandes del moviment feminista de la darrera dècada. Penso que el Parlament que vam trobar i el que hem deixat és substancialment diferent. Té a veure amb la meva trajectòria, però també amb el context social, cultural i polític que hi havia quan vaig entrar al Parlament i amb les diputades que m’hi he trobat.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Tinc l’espina clavada de no haver fet la primera llei trans catalana: estava a punt de debatre’s quan el president va avançar les eleccions”

T’ha quedat alguna cosa pendent de fer?

Tinc una espina clavada molt gran, que és la de no haver fet la primera llei trans catalana. Aquesta llei havia estat aprovada pel Consell Executiu. Faltaven els tràmits més tècnics i havia de passar després al Parlament. El dia que el president Aragonès diu que convoca eleccions, el primer que em passa pel cap és: “No podré fer la llei trans catalana”. Perquè jo ja havia decidit que aquella era la meva darrera legislatura. Dubto moltíssim que ara mateix aquesta llei arribi al Parlament en els termes en què estava plantejada i que tingui les majories per aprovar-se. Temo que en aquesta legislatura el feminisme transinclusiu quedarà molt reduït, com tantes altres lluites, la de l’habitatge, la del turisme o la del canvi climàtic.

Per què en marxes, del Parlament?

En marxo perquè soc molt conscient que el meu espai natural no és la institució. No aspiro a viure de la política, sinó dels meus llibres. En aquest temps, crec que m’he fet millor persona, millor escriptora i millor ciutadana, però després de sis anys sentia que havia entrat en una dinàmica en la qual jo estava més cremada que motivada.

Trobaràs a faltar alguna cosa de fer política?

Crec que no trobaré gairebé res a faltar de la política. Ha estat una experiència increïble i n’he après moltíssim, però ja n’he tingut prou. Hi ha unes dinàmiques amb les quals jo no em sento gens representada, com considerar que el teu company és també el teu enemic, que les xarxes informals tinguin més pes que les formals, els egos o que les dinàmiques de poder tinguin més força que la vocació de servei que ens porta a ser allà.

Recordes algun moment del teu pas per la política amb una nitidesa especial?

El dia més important va ser quan vaig dir que havia patit violència masclista al Parlament. Des del punt de vista personal, em va servir per poder explicar des d’on estava fent política, des d’on escric llibres i des d’on visc. Des del punt de vista col·lectiu, perquè moltes vegades les institucions, o les persones que formen part de col·lectius com els partits polítics, sembla que visquin en una bombolla. A ningú li agrada sortir a dir que és víctima de violència masclista i, en canvi, a mi em semblava que era el lloc de més força de tota la meva vida. Vaig creure que fer-ho era obrir un debat en un espai en què aquesta qüestió només s’abordava des de la intel·lectualitat, des de l’abstracció i des de “les víctimes són les altres”. Alhora em va servir per trencar alguns mites al voltant de la víctima de violència masclista, perquè a mi mai no em van ajudar a identificar-m’hi, i per acostar-me a moltes dones que m’explicaven els seus casos i poder normalitzar converses que fins fa no tant es feien en l’àmbit privat.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Ens han volgut fer creure que les violències eren individuals, i ja va sent hora que comencem a entendre’n la dimensió comunitària”

Després decideixes recollir el teu testimoni com a víctima de violència masclista, tant física com psicològica, quan tenies 18 anys al llibre Violència en tres actes (La Magrana, 2024). Quin és l’objectiu o la tesi del llibre?

El llibre parteix d’una xerrada sobre el disc El mal querer, de Rosalía, sobre violència masclista, al qual sumo la meva experiència personal. Els tres únics capítols (“Auguri”, “Clausura” i “Poder”) corresponen a tres de les cançons d’aquest àlbum i parlen del camí de víctima a supervivent. Hi ha una part important que és treure la capa de vergonya a la paraula víctima i el fet de ser-ho i enviar un missatge molt clar a les dones que han patit violència masclista, en el sentit que això no les defineix. Crec molt en el poder que té el testimoni, perquè automàticament, quan tu veus algú que està explicant la seva vivència i coincideix perfectament amb la teva pròpia, acceptes que no estàs sola patint aquesta violència. Durant molt de temps, ens han volgut fer creure que les violències eren individuals i que t’havien passat a tu perquè reunies una sèrie de característiques. Ja va sent hora que comencem a entendre’n la dimensió comunitària.

Per què l’àmbit de la política continua sent tan hostil per a les dones, malgrat els avenços en feminisme?

En l’àmbit de la política, l’abús de poder és el pa de cada dia. Demostrar que aquest té a veure amb el fet que tu ets una dona és molt difícil. Et podran dir que entre homes també hi ha abús de poder, la qual cosa és certa, però és un abús de poder entre iguals, i, per tant, no podem obviar que el component del gènere té algun paper en aquestes dinàmiques de poder ja establertes. Són espais que han estat ocupats històricament per homes de forma massiva, i el fet que les dones hi hàgim entrat contra tot pronòstic no fa que automàticament la dinàmica canviï. Ara les lleis afavoreixen que hi hagi espais paritaris, però això tampoc garanteix que hi hagi un canvi de maneres de fer. Hi ha unes inèrcies concretes que afavoreixen els qui ocupen aquests espais, i per això no hi ha gens d’interès a modificar-les. En l’àmbit de la política, la violència masclista és pertot arreu; per això decidim incloure la violència que pateixen les dones que es dediquen a la política o en l’àmbit de l’esfera pública en la modificació de la llei contra la violència masclista.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“No entenc com algunes dones aguanten a la primera línia, perquè el nivell de violència que reben és altíssim”

La majoria de les dones que formen part de l’esfera pública conviuen amb la violència digital. És el teu cas? I, si és així, com t’ha afectat?

En el meu cas, moltes de les coses que han fet servir per atacar-me no han tingut tant a veure amb el fet que soc dona, sinó amb el fet que soc d’esquerres i independentista d’ERC i, per tant, tan aviat puc ser una terrorista com una botiflera. Però sí que és cert que, per exemple, dones que han estat molt més exposades que jo, com la Irene Montero o la Carme Forcadell, han patit violències que ja no tenen a veure amb la seva tasca com a diputades o com a presidenta del Parlament. Se les acusa, se les violenta i se’ls acaba dient que acabaran assassinades, mortes o violades. I això no té a veure amb la teva tasca ni amb un rendiment de comptes que les xarxes socials afavoreixen i que ja em sembla bé. Jo no entenc com moltes dones no han llançat la tovallola de fer política i de ser a la primera línia, perquè realment el nivell de violència que reben és altíssim i traspassa la pantalla.

Com valores que Junts es querellés contra les professionals de la comissió que valoraven la violència que Aurora Madaula i Cristina Casol van denunciar haver patit dins del partit?

És gravíssim. Imagina’t el que és denunciar i exposar-te públicament que tothom sàpiga què t’ha passat i, a sobre, tenir la sensació d’haver assenyalat companyes teves que t’estaven intentant ajudar i que rebin la mateixa violència que estàs rebent tu. Això és violència de segon ordre, i també ho vam incorporar a la llei contra la violència masclista. Moltes vegades ens volen fer creure que la violència masclista en la teva organització política s’utilitza per anar contra l’altra família, i això és difícil de demostrar. A més, a les organitzacions polítiques hi ha poca cultura de plans d’igualtat i d’activar protocols contra l’assetjament i sovint els qui han d’aplicar els protocols són els mateixos que estan generant aquella violència. No hi ha hagut cap cas en l’àmbit de la política que s’hagi resolt sense revictimitzar la denunciant. De moment, les eines que tenim no serveixen: s’han de revisar, s’han d’actualitzar. Hem de preguntar a les denunciants què ha fallat i què han trobat a faltar per generar una nova eina.

Has estat testimoni de l’entrada de la ultradreta al Parlament, primer amb Vox i després amb Aliança Catalana. Com pot afectar socialment que neguin la violència de gènere o que instrumentalitzin el feminisme per criticar la immigració?

Un dels grans debats de la legislatura passada va ser com combatre Vox. Si tinguessin un discurs explícit, seria més fàcil rebatre’ls, però el que fan és pervertir el debat. Quan, per exemple, parlem de violacions, ells mai no diran que els sembla bé. El que diuen és que els violadors són sobretot persones nascudes fora de l’Estat espanyol amb una sèrie de valors i de religions que ho promouen. Barregen delinqüència, origen o pertinença a una fe religiosa amb una sèrie de conductes delictives. Una altra dificultat gran és que la centralitat dels debats canvia quan hi són ells. Si fins ara el debat que teníem al Parlament sobre la interrupció voluntària de l’embaràs era —entre d’altres— que no estava garantida a tot Catalunya de manera equitativa i que les dones de Ponent no podien avortar prop de casa seva, ara l’eix central és avortament sí o no. Aliança Catalana afegeix un altre matís a l’equació. Com que són independentistes i el discurs que tenen sobre l’independentisme “sí que em representa”, quan parlen sobre immigració o turisme també me’ls escolto. Perquè, si jo combrego amb els seus postulats sobre l’independentisme, potser en el que diuen sobre altres temes també em puc sentir representada. I automàticament una sèrie de debats que no eren damunt a taula, com si els menors no acompanyats tenen drets o no, de cop passen a ser-hi i són en el punt de mira.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Hi ha un desencís i un ressentiment molt gran envers el lideratge de l’1 d’Octubre, i això ha passat factura en les eleccions”

ERC va perdre 13 diputats en les darreres eleccions al Parlament i ja n’havia perdut 6 en les legislatives espanyoles de l’any passat. A què atribueixes aquesta desfeta d’Esquerra?

A escala global, les esquerres no passen un bon moment i, en l’àmbit local, l’independentisme tampoc. ERC aspira a ser central tant en les esquerres com en l’independentisme, i, per tant, si els teus dos eixos de treball no passen per un bon cicle polític i electoral, això evidentment t’afectarà. A banda, ERC es va presentar a unes eleccions amb un projecte i amb un programa polític que no ha acabat d’aplicar mai: bé perquè l’eix nacional l’ha fet sumar amb Junts i moltes d’aquestes polítiques no podien ser obra de govern o bé perquè, quan s’ha quedat sola governant, qüestions com la renda bàsica universal o la limitació del lloguer no han tingut una majoria sòlida d’esquerres al Parlament. Això ha fet que una part del programa d’altres partits fos la seva obra de govern, com el Hard Rock o l’ampliació de l’aeroport… i per a molta gent ha estat una decepció.

Molts votants independentistes decebuts han acusat els representants d’ERC de botiflers i traïdors. Què els diries?

Per alguna gent, ERC no és prou independentista, i, per alguna altra gent, no és prou d’esquerres. Respondria que tant per un eix com per l’altre no hi ha majories sòlides al Parlament que validin les polítiques públiques que tu vols tirar endavant. Hem tingut una molt mala digestió de l’1 d’Octubre i hi ha una part de Catalunya que no ha fet el dol d’una època que malauradament s’ha acabat. Penso que hi ha un desencís molt gran envers el lideratge de l’1 d’Octubre i un ressentiment molt gran, que ha passat factura en les eleccions.

Hi ha molta gent que s’ha sentit enganyada…

Jo mateixa. Els líders de l’independentisme de l’1 d’Octubre haurien hagut de retre comptes, però en part no es va fer perquè la virulència de la repressió de l’Estat va fer que el debat ja no fos polític sinó antirepressiu. Després de l’1 d’Octubre, les dues legislatures que hem tingut han estat la meitat antirepressiva, la meitat pandèmia i la meitat postpandèmia. I ara se n’obre una de nova que és el resultat d’aquestes tres fases. La resposta ha estat que la gent ha votat socialisme. I ara tenim un govern socialista que farà el que vulgui amb la regulació de l’habitatge, amb l’aeroport o el Hard Rock. I ningú li reclamarà que sigui més progressista, perquè ja no s’espera que el socialisme no dretegi. El model d’Illa i el model de Collboni són models de dretes.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

Creus que ERC va fer autocrítica del Procés en el seu moment?

Penso que sí que se’n va fer, però no es va entendre. Es va posar damunt la taula que el punt àlgid del conflicte polític s’havia deixat perdre. Va ser llavors quan ERC va començar a parlar d’eixamplar la base, de fer una negociació política, una taula de diàleg i de posar sobre la taula com resoldre la repressió i després com avançar per fer un referèndum pactat. Penso que ho vam fer ràpid i que potser la gent no va poder-ho fer en el mateix moment que ho va fer el partit. Moltes vegades el mateix moviment i la societat no hem deixat que els polítics poguessin dir la veritat. Perquè en el moment en què fas passes per dir algunes coses que són incòmodes, que no ens agraden i que no voldríem escoltar, automàticament hem estat uns traïdors i hi ha hagut tot aquest relat sobre independentistes bons i dolents.

“O organitzem un moviment que vagi d’ERC a la CUP amb la part més sobiranista dels Comuns o no hi ha alternativa possible”

I quin és el repte ara?

Actualment hi ha una massa social d’esquerres progressista i, per tant, o organitzem un moviment que vagi d’ERC a la CUP amb la part més sobiranista dels Comuns o no hi ha alternativa possible. Jo, el PSC, ja no el considero d’esquerres. Ara mateix ens representen 30 diputats que volen regular el lloguer o aplicar la renda bàsica universal. Com fem que aquests 30 en siguin 70? Per a mi, això és important; necessitem que es posin d’acord per trobar una resposta a les necessitats d’aquest país des de l’esquerra, i això no serà possible si l’enemic és ERC. Jo no dic que Esquerra ho faci tot bé, però que és el partit que ha de liderar la suma de les forces progressistes és un fet.

I en l’eix nacional?

Aquest és el tema. Però ERC i la CUP van començar sent més diputats que Junts. Per primera vegada, l’independentisme havia virat a l’esquerra, i crec que no ho hem aprofitat prou, perquè la CUP de seguida es va posar el barret de CUP. I l’endemà semblava que ja no se sentien còmodes havent votat la investidura de Pere Aragonès.

Quins plans tens a curt termini?

He tornat a escriure a Catorze i faig un curs d’escriptura a l’Ateneu Barcelonès. També tinc al cap una novel·la sobre la sensació de disponibilitat que tinc envers els altres i especialment els homes de la meva vida.

Una mica d'impossible o m'ofego

Agafa aire. Suma't a CRÍTIC ara que fem deu anys!

Subscriu-t'hi!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Habitar' i un llibre a escollir entre tres propostes

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies