Raül Romeva “La política de regateig curt alimenta l’extrema dreta”

Has publicat recentment Idiota! Breu tractat sobre el respecte (Pagès Editors, 2023), que tu mateix dius que és un spin-off de l’assaig que vas publicar ara fa quatre anys Ubuntu, la República del bé comú (Angle Editorial, 2020). Per què decideixes dedicar un assaig a un tema tan poc “de moda” com el respecte?

A mi em preocupa molt el respecte, com a valor polític, no necessàriament com a valor moral. Quan analitzo el que passa amb la banalització de l’insult, de l’atac gratuït, de la mentida, i com l’extrema dreta utilitza això per guanyar espai en l’àmbit social i institucional, arribo a la conclusió que, en el fons, la falta de respecte és una eina política. La fa servir molt bé l’extrema dreta, en part, emparada en un marc d’una frustració general. Això ja passava en el segle XX; no és d’ara. Les dretes i les ultradretes creixen sempre en moments de crisi, de desesperació, de frustració, quan la gent té la percepció que “no hi ha res a fer”. Llavors és quan apareix un discurs populista, simplista, que viu del titular, que no necessàriament menteix; n’hi ha prou a no dir tota la veritat, a explicar només una part de la realitat; llavors connectes molt amb el caràcter emocional del moment, i això et dona un cert recorregut. En un moment de nihilisme generalitzat, a la gent el que li interessa és el missatge curt, no el contingut. Què li passa a l’esquerra? Que ha d’explicar, que ha d’argumentar les seves posicions.

Quin seria l’antídot contra això, per a tu?

D’entrada, una de les propostes que faig és deixar d’alimentar el nihilisme. Una de les recomanacions que ens faig (i m’incloc en aquest “nosaltres”) és deixar de fer política de regateig curt, de mirada curta, del retret constant, de l“i tu més”… A mi aquesta política em sembla perillosa, perquè, al final, qui se n’acaba beneficiant és sobretot l’extrema dreta o el populisme. I també demano als mitjans de comunicació que facin autocrítica: quan la comunicació es fonamenta en l’estirabot, en l’insult, i no en l’argument i el debat, la percepció social és que la política és un desastre, que no serveix per a res, que els polítics són el que són… Això genera molta desafecció, alimenta l’antipolítica, i tornem al mateix: qui en surt beneficiada és l’extrema dreta. Hauríem de deixar d’alimentar (política, mitjans i xarxes) aquesta percepció generalitzada de “tot és un desastre”.

“Necessitem institucions republicanes, les que funcionen a partir del principi de la confiança”

Al llibre hi parles sovint de “republicanisme”, de “societat republicana”, i fins i tot d’”institucions republicanes”, en abstracte. Creus que s’entén què vols dir, quan malauradament notem, en la vida real, cada dia, que no som una república?

La república no és només un reconeixement en forma de nom de país. Això hi ajuda molt. Hi ha països que són formalment una república i que no actuen amb principis republicans, tal com jo els entenc, des de la perspectiva del republicanisme cívic, de la promoció de la igualtat, de la justícia, de l’ètica… I, en canvi, hi ha estats que no són república, però que tenen en la seva praxi maneres de funcionar i de gestionar-se molt més properes al republicanisme, per exemple, que el que jo veig a l’Estat espanyol. És una paradoxa, tal com explico en el llibre anterior, Ubuntu. El concepte republicà continua més vigent que mai, des de diverses perspectives. La primera és força evident i òbvia: una “no monarquia”. Defensar que l’Estat no sigui una monarquia ja té tot el sentit per a mi. Però no n’hi ha prou amb això. Una república necessita institucions republicanes. Què és una institució republicana? És aquella que funciona a partir del principi de la confiança. Si no hi ha confiança entre l’Administració i l’administrat, el sistema no funciona. L’Administració ha de servir per solucionar problemes, per ajudar la ciutadania, per facilitar la vida en comú, per reduir les desigualtats, per fomentar la igualtat d’oportunitats… Aquest és el seu paper.

No és precisament la visió que la societat té ara mateix de l’Administració…

Quan la percepció de la societat és que l’Administració està pensada bàsicament per perseguir-me a mi, ciutadà, o per multar-me, aquí és on el discurs populista i de l’extrema dreta es veu enfortit. Treballar per una bona Administració és una altra manera de combatre això. Quan parlem del “govern obert”, parlem d’aquella Administració que genera confiança. N’hi ha un exemple molt actual, el dels pagesos i ramaders que, durant les protestes recents, es queixen de la burocratització en la relació amb l’Administració. És una obsessió que tinc des de fa molt de temps: com podem desburocratitzar l’Administració? Hi ha una part de culpa del marc legislatiu, però les lleis han d’existir: no en podem prescindir; una altra part és de l’executiu que, a l’hora d’aplicar les lleis, sovint n’oblida el sentit. I també una part de la culpa és de l’àmbit judicial: com que s’ha judicialitzat tant la vida pública, hi ha una part de l’executiu que es cura en salut i, per por de quedar judicialitzat, no interpreta les lleis, sinó que les aplica de manera estricta. Crec que la culpa de la burocratització creixent és una mica de tothom.

Al llibre també hi fas una reflexió sobre el periodisme i en destaques alguns exemples que per a tu són inspiradors. Hi esmentes el nostre mitjà, la qual cosa t’agraïm, al costat d’altres revistes i programes de ràdio i de televisió. Com veus els projectes com el de CRÍTIC, del qual vas ser soci col·laborador els primers anys, abans de ser conseller?

T’ho diré amb una sola paraula: heroics. Apostar per fer un periodisme que trenqui amb aquesta dinàmica que et deia abans és heroic. És tan heroic, que no sempre acaba bé. Ho dic com a constatació de la dificultat. Perquè la dinàmica, la voràgine és tan brutal, que de vegades, fins i tot sense voler, hi caiem, i torno a fer servir la primera persona del plural. Els intents —de vegades reeixits, ni que sigui parcialment o temporalment— de fer una comunicació que trenqui amb el curtterminisme, amb la dictadura del clickbait, em semblen projectes heroics, ja que soc conscient que fer això avui dia és molt difícil. Amb la mateixa contundència, dic que em semblen heroiques aquelles persones que volen “fer política”, no que volen “ser polítics”. El matís és important: la política com a acció, no com a condició. Fent la similitud, em semblen heroiques les persones que volen “fer periodisme”, no “ser periodistes”, el periodisme com a acció que vol contribuir a millorar, a transformar la societat. Si creus que el teu paper és descriure la societat, doncs és legítim, però per a mi és fer curt, com el polític que creu que només ha de “gestionar”, sense cap aspiració per transformar.

“Parlar de la presó em serveix per explicar per què jo he acabat a la presó: perquè vull un país diferent”

Vas publicar Esperança i Llibertat i Des del banc dels acusats (tots dos a Ara Llibres, 2019), just acabada la teva estada a la presó pels fets del procés, aquest últim il·lustrat amb els dibuixos que feies durant el judici. També un llibre de poemes, Pres (Stonberg, 2022), i finalment l’assaig A l’altra banda del mur. Repensar les presons per millorar la societat (Ara Llibres, 2022). Potser ets, de tots els presos independentistes, qui més ha reflexionat públicament sobre el pas per la presó…

Sí, intento no parlar de la presó des d’un punt de vista vivencial, sinó de relat polític i social, de transformació. He viscut sempre la presó com una part d’una feina, d’una lluita col·lectiva, que ve de molt lluny i que encara està oberta. M’ha tocat viure-la des de la meva circumstància personal, però com a part d’una realitat col·lectiva, com s’està demostrant. I, alhora, parlar de la presó em serveix per explicar per què jo he acabat a la presó. Perquè vull un país on, entre altres coses, les presons siguin diferents. He tingut la circumstància vital de viure la presó des de dins, no només de veure-la des de fora, i això m’ha permès conèixer una realitat molt específica, que des d’una mirada republicana, per a mi, necessita una gran transformació. Hi insisteixo: no vull parlar de “la meva presó”; crec que això és irrellevant, i el que vull és parlar de la presó com a institució, del sistema penitenciari.

I això ho lligues amb el teu compromís polític, no és així?

Sí, això és el que ha fet que, un dia determinat, jo decidís abraçar la causa de l’independentisme —el republicanisme ja venia “de fàbrica”—, perquè vull un país que em permeti transformar aquestes institucions, també la penitenciària. Per què alguns que no veníem del món tradicionalment independentista hem acabat sent-ne fins al punt d’anar a la presó com a camí per acabar assolint la independència? Doncs per què és evident que l’Estat espanyol no funciona amb els principis republicans de la confiança, de l’equitat, de la justícia, de la igualtat, com a valors socials, polítics i, fins i tot, morals. En absolut, més aviat al contrari.

Has portat la conversa cap al camp de la situació política actual, i ho aprofito per preguntar-te: si és tan clar l’objectiu final, per què hi ha tanta divergència entre els partits que es consideren independentistes? Què impedeix una estratègia unitària?

Crec que no hi ha unitat estratègica perquè parlem massa del “com” i del “quan”. Hem de tornar a parlar —jo ho he intentat tots aquests anys, però el soroll no ens ho permet— del “per què” i, sobretot, del “per a què”. Això ens hauria de permetre construir unitat. Estic molt a favor de la unitat política. Te’n poso un exemple recent i fonamental: a França, hi ha hagut un acord extraordinari, de forces polítiques de colors diversos, fins i tot divergents, a favor d’incloure en la Constitució el dret a l’avortament. Això es fa amb unitat, unitat sobre el “què”. És molt important explicar sobre què basar-la, la unitat. Si parlem d’unitat al voltant d’una persona, no ens conduirà enlloc. La unitat és necessària a partir de posar-nos d’acord amb el “què”, el “per què” i el “per a què”. El “com” i el “quan” se supedita a aquest “per a què”. Si no és així, la unitat acaba sent dèbil.

“L’amnistia ha de servir per posar-nos a treballar sobre la solució del problema”

Què en penses de la Llei d’amnistia? Creus que servirà per tancar ferides? O creus que els jutges la boicotejaran?

És imprescindible. En termes matemàtics, és una condició necessària però no suficient, com tantes d’altres. Mentre estem ocupats discutint sobre la repressió, defensant-nos de la repressió, responent a la repressió, no estem construint el “per què” i el “per a què”. Per tant, necessitem que la repressió minvi, perquè desaparèixer del tot no ho farà, perquè centenars de persones deixin de patir per aquesta situació absolutament injusta, injustificada i injustificable, per poder tornar-nos a posar a treballar. No és suficient, per descomptat. Qui diu que l’amnistia no resoldrà el problema té tota la raó del món; jo també ho afirmo. L’amnistia ha de servir per posar-nos a treballar sobre la solució del problema.

Esteu segurs que la Llei permetrà tornar a tots els exiliats?

Entenc que els ha de permetre tornar. L’objectiu d’aquesta Llei hauria de ser que tothom que tingui una causa vinculada a la repressió pel fet d’haver participat en un procés democràtic d’exercici del dret d’autodeterminació en quedi net. Jo mateix tinc pendent una causa, per la qual em demanen quatre anys de presó i, per tant, encara hi podria tornar [es refereix a la del Jutjat d’Instrucció núm. 18 de Barcelona contra Romeva i nou ex-alts càrrecs més pel presumpte delicte de prevaricació, malversació de fons públics i falsedat documental en relació amb les despeses de la Generalitat en política exterior entre el 2011 i el 2017]. No parlem de la Marta Rovira o d’en Carles Puigdemont. L’amnistia no va d’això: va de tots els milers de persones encausades per petites “causetes” que els jutges han decidit que eren motiu de persecució judicial. En el fons, nosaltres, els polítics, vam anar a la presó perquè volien enviar un missatge a moltes altres persones. El problema no és dels qui hem pagat presó o encara són a l’exili. El problema ve del fet que hi ha molta gent, una gran majoria de la població catalana, que vol resoldre democràticament el seu futur per la via de les urnes, i això hi ha un sector de l’Estat espanyol que no ho accepta. Va d’això. Tornem a posar el focus en el problema polític, no en les circumstàncies personals. Això ens interessa a Catalunya, però també a l’Espanya democràtica, que existeix, que vol parlar democràticament, com s’ha vist en els últims anys, amb molts matisos, evidentment.

Un cop aprovada i aplicada la Llei d’amnistia, creus que entrarem en una nova etapa en què el referèndum d’autodeterminació sigui l’element principal del debat?

S’hi ha d’entrar. És que aquesta etapa no s’ha deixat mai de banda. El referèndum ha estat sempre sobre la taula. Quan es planteja la taula de negociació, amb dos principis bàsics, que són l’amnistia i l’autodeterminació, es fa perquè tots dos són importants. L’autodeterminació no ha desaparegut mai de la taula, però hi ha hagut altres temes que s’han menjat molt més l’espai col·lectiu i mediàtic. Si ens centrem en el soroll, no parlem de la substància. L’amnistia ha de servir per abandonar el soroll i tornar a la substància. Un dels motius que em fan escriure, pensar, reflexionar… és no perdre de vista, malgrat el soroll, que hi ha un “perquè”, que hi ha una necessitat, que, fins i tot, hi ha unes urgències. Hi ha tota una part de la societat catalana que no és independentista, des del punt de vista emocional, a qui els fets de 1714 no li diuen res, potser perquè és població que hi ha arribat fa poc i a qui els fets històrics no interpel·len directament, però sí que la interpel·la com volem viure, la qualitat de vida, la qualitat democràtica, el medi ambient, les oportunitats econòmiques… Si nosaltres podem construir una societat que doni respostes a això, molta d’aquesta gent, si veu que ser un estat dona més eines, més competències, que no pas formar part de l’Estat espanyol, s’hi sentirà més còmoda. Aquest és el relat que m’agradaria poder fer, però no puc, perquè l’altre, el del soroll, domina.

“Hem d’admetre que hi ha una extrema dreta catalana; aquí tenim de tot, com en qualsevol altra societat”

Però com que van sorgint altres coses, també n’hem de parlar. Per exemple, els nous discursos antiimmigració que algun partit independentista sembla abraçar per competir amb l’extrema dreta catalana que està emergint. Què en penses?

D’entrada, hem d’admetre que hi ha una extrema dreta catalana, que hi ha gent que ho posa en dubte. Aquí tenim de tot, com en qualsevol altra societat. En el nostre cas, n’hi ha d’unionista o espanyolista, i també d’independentista. És una realitat. I, a més, tenen sociològicament una part de la societat que ho compra. Des de la meva perspectiva, això és un problema, sigui en català, en castellà o en suec. Que hi hagi un discurs que estigmatitza uns col·lectius, que atribueix a uns col·lectius pel seu origen, per la seva llengua o per les seves tradicions, unes responsabilitats fins i tot criminals o delictives, absolutament injustificades, ho trobo perillós. Avui ho fan amb aquests col·lectius, però ho poden fer amb d’altres. Quan arribes a la banalització de l’estigma, avui són les persones migrants, demà poden ser les persones LGTBIQ+, o d’una determinada edat o d’una professió determinada. Assenyalar una persona, no pel que ha fet, sinó per qui és, és una deriva molt perillosa. L’extrema dreta estigmatitza, deshumanitza un col·lectiu; aquesta és la clau, i això justifica després l’agressió: primer, per les xarxes; més tard, verbal, i, finalment, física.

D’acord, sabem que això ho fa l’extrema dreta, però què me’n dius d’altres partits que s’apunten a aquest discurs perquè ja els va bé per interessos electorals?

De vegades, la frontera entre l’extrema dreta i la dreta extrema és difusa: no saps on acaba una i on comença l’altra. Després, també hi ha contradiccions. Marine Le Pen, que té un discurs absolutament i inqüestionablement d’extrema dreta, va votar a favor d’incorporar el dret a l’avortament a la Constitució francesa. Hi ha matisos, hi ha elements circumstancials que no són necessàriament coincidents. Però un element sí que és coincident: l’extrema dreta apel·la als teus drets individuals, respecte als teus drets col·lectius. Per què parlo de l’idiota en el meu darrer llibre? Qui era l’idiota a la Grècia clàssica? Aquell que es preocupava pel seu interès particular, el “jo, jo, jo”, davant del republicà, que es preocupava pel bé comú, el “nosaltres”.

Parlem de la Fundació Irla. Ara que has rellevat en Joan Manuel Tresserras a la presidència, quina línia hi penses impulsar? Serà un mandat continuista o tens canvis al cap?

Totalment continuista. Vull fer un reconeixement a la feina feta per en Joan Manuel Tresserras a la Fundació Irla, i també de la seva persona. Agafo la presidència perquè ell té una circumstància personal que fa que s’hagi d’apartar del càrrec, no perquè ell no pugui fer-ho. Hem de posar molt en valor la seva trajectòria, i per això vull continuar la feina feta per ell i també per tots els presidents anteriors. Aterro en un projecte que ja està en marxa, amb un molt bon equip, i que estic convençut que és un molt bon projecte. És una manera molt còmoda d’entrar en un lloc. Dit això, la Fundació Irla té dos vessants molt significatius: un és la recuperació de la memòria històrica vinculada al republicanisme catalanista. És tota una part de la història que, pel fet d’haver perdut la guerra, va quedar oblidada. Estem, doncs, dedicats a recuperar la memòria personal i col·lectiva de gent que, en alguns casos, literalment, va donar la vida per la República. Tot allò que no s’explica no existeix. Hi ha una part de transmissió oral que, amb els anys, es va perdent, perquè, per llei de vida, la gent es mor. Necessitem posar-la en paper, digitalitzar-la.

“La nostra presó era necessària perquè algun dia, per a mi més aviat que tard, puguem dir: ‘Som una república catalana'”

I quina és la segona línia important de la Fundació Irla?

La voluntat d’incidir en el debat polític, posant a l’agenda política elements de mirada llarga, de fons. Cal que algú pugui fer aquesta feina amb una certa tranquil·litat, i això és el que intentem fer. Parlem de temes que són en l’actualitat del dia a dia, però que no sempre són titulars. Per poder prendre decisions polítiques, necessites tenir un coneixement, una base, un corpus, una ideologia construïda. Ho fem per molts camins: mitjançant la revista Eines, que és un clàssic, que també ha d’entrar a la nova era digital. Ho fem amb altres formats, com ara publicacions i estudis específics. Ho fem individualment i també en col·laboració amb altres think tanks i espais de pensament europeus. I, finalment, fem jornades de reflexió, a les quals convidem gent experta de tot el món. D’aquestes jornades, se’n treuen pòdcasts, entrevistes, articles… I això queda, és un pòsit que, quan toca decidir en les institucions on som com a ERC, tenim un conjunt d’arguments que ens permeten prendre decisions. Crec que aquest és el sentit de la política: prendre decisions a partir de la reflexió i sobre la base d’una societat dinàmica, que evoluciona, que no es queda estancada. Una societat republicana és una societat que sap aprendre, que aprèn a aprendre, que sap evolucionar, que s’adapta.

Tot això ho heu de compaginar amb la formació i el reforçament dels quadres tècnics i polítics d’ERC, oi?

És que fer política no és el mateix que ser polític; ja t’ho deia abans. Fixa’t que jo, amb 53 anys a punt de fer, només he passat 12 anys com a polític institucional (10 anys d’eurodiputat i 2 com a conseller d’Exteriors). Això no és ni una cinquena part de la meva vida: jo “he estat polític”, en termes institucionals, molt poc temps. Ara bé, jo he fet i faig política des de sempre, perquè per a mi la política no és tenir un càrrec. Fer política vol dir no només gestionar les necessitats quotidianes, sinó tenir una idea de societat, de país, de transformació. Vol dir tenir la valentia de prendre decisions per transformar les coses que no ens agraden, i alhora tenir visió de cap on es vol anar. Potser jo no em penjo la medalla, però he de començar el camí perquè algun dia passi allò que vull que passi. La nostra presó era necessària perquè algun dia, per a mi més aviat que tard, puguem dir: “Som una república catalana”. Algú havia de fer aquest pas. Una de les feines de la Fundació Irla és marcar el GPS de la política.

Què vols dir amb aquesta expressió?

És un exemple que poso sovint, i no sempre s’entén. Quan tu camines per un terreny inexplorat, et trobes constantment amb imprevistos. Si tu tens les coordenades del GPS ben fixades i, de cop, t’has de desviar temporalment per esquivar un problema, si continues tenint clara la referència de cap a on has d’anar, arribaràs bé a la destinació. A mi m’agrada més parlar de GPS que de “full de ruta”, que és una cosa més establerta i tancada i que, quan passa alguna cosa imprevista, no incorpora la manera de superar-la. Ens hem obsessionat tant a parlar de l’avui i de la frustració de no haver fet aquell pas que havíem volgut fer i ens hem oblidat de parlar de l’objectiu final. Necessitem un GPS que ens ajudi a no perdre de vista l’objectiu final. Això és el que ens permet no caure en la frustració.

Aquest esperit de superació et ve de la teva formació esportiva? Tu has estat nedador, vas competir molts anys, durant la teva joventut, i ara, en un altre nivell, continues nedant i competint, oi?

Sí, nedar, entrenar, competir, fer exercici… és part de la meva vida. Però també és part de la meva manera d’entendre la societat. Tot això que explico i que escric —en tots els meus llibres hi ha alguna referència a l’esport— és una manera de situar-me davant del món: la gestió de la frustració, de les expectatives, dels errors, dels aprenentatges…; tot això ho he après de l’esport. Els valors que et proporciona l’esport m’han estat molt útils, a mi, personalment. Crec que la gent que tenim una formació esportiva encarem les dificultats de la vida d’una manera diferent.