13/02/2026 | 07:00
Em costa trobar dades sobre l’impacte en la salut de les desigualtats socioeconòmiques a Catalunya.
A la ciutat de Barcelona s’han fet avenços importants, i des de fa molts anys disposem d’estudis sobre moltes desigualtats en la mortalitat o la salut segons la classe social, el gènere, el territori i altres factors. Tenim menys informació, però, sobre els mecanismes socials que generen aquestes inequitats (l’explotació laboral, la segregació o la discriminació migratòria i de gènere), sobre els determinants ecològics i climàtics, o pel que fa a l’avaluació de l’impacte de les intervencions polítiques. A Catalunya, el grau d’informació és molt més limitat, en bona part perquè les autoritats públiques no han prioritzat el fet de disposar d’un millor sistema d’informació, ni d’estudis amb la quantitat i la qualitat suficients. Disposar d’indicadors i sistemes d’informació sociosanitaris apropiats és un tema polític de primer ordre, ja que sense les dades i la investigació adients no podem conèixer ni comprendre (és a dir, descriure, veure l’evolució i explicar) l’impacte de la precarietat laboral o de l’habitatge en la generació d’inequitats de salut. Cal fer una reforma molt profunda dels sistemes d’informació i de recerca existents, avui bàsicament dominats per dades i estudis de tipus personal i biomèdic.
“Cal reformar els sistemes d’informació per conèixer l’impacte de la precarietat laboral o de l’habitatge en la generació d’inequitats de salut”
És una conclusió que també es desprèn de l’informe PRESME sobre precarietat laboral i salut mental, que has coordinat recentment per encàrrec del Ministeri de Treball i Economia Social. Quines en són les altres?
A banda d’aquesta, podríem resumir l’informe, que duu per títol Precaris, inestables i estressats, en dues idees més: 1) La precarietat laboral i la precarietat social generen un risc elevat de patir problemes de salut, tant física com mental, sobretot en la població que veu la seva vida i la seva feina més vulnerabilitzades. 2) Les causes de la precarietat són socials i polítiques, i, per tant, és aquí on hem de trobar també les seves solucions. Això vol dir, sobretot, posar l’atenció als determinants ecosocials de la salut, a l’atenció primària i de cures i a la necessitat d’organitzar democràticament les condicions d’ocupació i de treball. Cal polititzar el patiment i la malaltia que genera la precarietat.
Què et diu el fet que, avui dia, els ansiolítics sumin mig milió de receptes mensuals a Catalunya i que l’ús en dones dupliqui el dels homes?
Això mostra que medicalitzar la salut mental a força de consumir fàrmacs no és cap solució dels problemes perquè no tracta les causes de fons, sinó tan sols, en el millor dels casos, els seus símptomes. A banda d’això, la utilització massiva d’aquests medicaments pot generar dependència, efectes perniciosos per a la salut, i que augmenti la tolerància envers una realitat social farcida d’explotació, dominació i discriminació que no hauríem d’acceptar. Amb la medicació potser passem el dia, però això també ens emmalalteix i ocultem les arrels dels nostres malestars i problemes de salut. No podem acceptar treballar i viure en condicions que ens emmalalteixen per causes socials que podem i hem de canviar.
“Un problema social com la salut i l’equitat no es pot comprendre ni solucionar atenent només els factors biomèdics i individuals”
Alguna vegada has dit que “el pitjor virus que tenim és un capitalisme fossilista”.
Tot i que només solem pensar en epidèmies virals com la Covid-19, la realitat és que estem rodejats d’epidèmies i pandèmies molt variades, bé siguin en forma de malalties o de riscos per a la salut. Per exemple, l’obesitat, la diabetis, el fetge gras, les addiccions, els trastorns de salut mental, l’exposició quotidiana a plàstics i productes químics, i moltes d’altres. Tot i que les causes de les malalties poden ser molt diverses (biomèdiques, psicològiques, etc.), el seu origen fonamental és ecosocial i polític, és a dir, degut als entorns tòxics i estressants que patim generats per un capitalisme neoliberal, fossilista i depredador. L’ecòleg matemàtic Richard Levins deia que “el capitalisme és una malaltia”, quelcom que es troba darrere de moltes de les malalties i problemes de salut que vivim… Però això no és un destí inexorable. Per difícil que sigui, cal lluitar per construir una força política que generi condicions de salutogènesi, és a dir, d’espais comunitaris, treballs, habitatges, serveis i altres determinants socials, que generin una millor salut col·lectiva i més equitat.
En lloc d’abordar aquestes causes, però, els governs insisteixen a emetre recomanacions relatives a estils de vida o comportaments saludables.
Un problema social com la salut i l’equitat no es pot comprendre ni solucionar atenent solament els factors biomèdics i “individuals”, per rellevants que aquests siguin. Ho poso entre cometes perquè els éssers humans no tenim la llibertat de fer el que volem, sinó allò que podem o ens deixen fer en un entorn determinat. L’epidemiòleg social britànic Dave Gordon feia broma tot recomanant als seus pacients coses com “deixa de ser pobre” o “no siguis precari” per assenyalar que són les condicions socials desiguals les que ens aboquen a estar així i a patir la mala salut que se’n deriva.
Atenent aquestes condicions, quina hauria de ser la primera gran acció política per abordar-les i reduir les desigualtats en salut?
Cal crear una visió, una recerca i una política molt més complexes, que alhora siguin transdisciplinàries, sistèmiques i històriques, i que en el pla humà siguin més empàtiques i humils. Crec que una tasca fonamental dels moviments socials, sindicals i dels partits polítics és construir una mirada política més complexa i crítica que, a banda de disposar del millor coneixement disponible, posi l’accent a desenvolupar noves tàctiques i estratègies sociopolítiques, amb mitjans de comunicació públics i comunitaris, així com accions imaginatives, que necessàriament implicaran assaig i error, que ajudin a crear un poder polític popular molt més fort que el que ara existeix. Si no ho aconseguim, temo que les lluites entre les elits capitalistes, incloent-hi la seva vessant neofeixista actual, ens portaran cada cop més a situacions extremes, amb ecocidis i genocidis (com a Gaza i en altres llocs del món), que amenaçaran la vida i la salut d’una gran part de la humanitat.
* Una versió resumida d’aquesta entrevista ha estat publicada originàriament a la revista ‘Desiguals‘, editada per CRÍTIC i Pol·len Edicions i disponible a la nostra Botiga. Si us feu subscriptors/ores de CRÍTIC abans del 28 de febrer de 2026, us l’enviem gratuïtament a casa.
