05/11/2019 | 19:00
Neixes i vius la teva infància al barri de la Barceloneta.
Sí, sóc un ‘xava’ de la Barceloneta.
Els pares, a què es dedicaven?
El meu pare era oficial de tercera del metall, i la meva mare, oficial de primera de marroquineria. Però el meu pare es va quedar sense feina perquè la seva empresa va tancar i, com l’havien detingut dos cops als anys seixanta pel fet de ser del nucli que va organitzar les Comissions Obreres de Catalunya, era a les llistes negres. L’estratègia per sobreviure va ser tirar endavant una papereria llibreria petitona a Barcelona, amb un local que no feia ni 2 x 3 metres d’ample. La família va sobreviure econòmicament gràcies a això.
El poeta Rilke deia que la seva pàtria era la seva infància. Com va ser la teva vida a la Barceloneta dels anys cinquanta i seixanta?
Era un barri amb molta personalitat. La nostra infància passava al carrer. Teníem llogat un pis de 33 metres quadrats i hi vam arribar a viure cinc adults i jo. Ara potser costa fer-se a la idea de què era allò. Jo dormia en un ‘plegatín’ que s’obria en un espai que quedava entre l’habitació en què dormien en un sol llit la meva àvia i la meva tieta àvia… i un balconet. El barri de la Barceloneta aleshores ja era el lloc d’arribada de totes les migracions que venien a treballar a la ciutat: primer hi van arribar els catalans que venien dels pobles de fora de Barcelona; després hi van venir els valencians; després, els murcians, els andalusos i els gallecs…
Els teus pares no venien, però, exactament de la immigració andalusa…
No. El meu pare va néixer a Barcelona, tot i que els seus pares i germans venien de València ciutat. I per la branca de la meva mare tenien orígens valencians, també, però de Xàbia. De fet, nosaltres a casa sempre parlàvem català, una mica avalencianat, tot i que a la Barceloneta d’aquella època el català i el castellà es barrejaven bastant.
Vas treballar de ben jove al quiosc de premsa del teu pare al barri.
La meva feina era obrir la botiga dels pares al matí abans d’anar a estudiar. M’aixecava a les sis del matí, anava caminant fins a plaça Palau, recollia els diaris per vendre i amb un farcell a l’esquena tornava caminant carregant la premsa del dia.
Estudies a la universitat. Fas Dret. Com t’ho fas venint d’una família treballadora humil?
Els meus pares estaven obsessionats que jo estudiés. Cap d’ells havia pogut estudiar res. Van tenir vides molt dures, molt dures, tots dos. I, amb el seu esforç i amb una beca d’estudis, vaig poder entrar a la universitat. Avui, segurament, algú com jo no hauria pogut estudiar a la universitat.
Comences com a advocat laboralista.
L’any 72, amb 18 anys acabats de complir, la policia em va detenir per les meves activitats polítiques, tot i que vaig passar poc temps a la presó. I, poc després, mentre estudiava Dret, ja vaig entrar com a passant en un despatx laboralista. Primer, al despatx de Francesc Casares i, després, quan es munta Comissions Obreres, amb Luis Salvadores, que era un despatx molt vinculat al sindicat. Quan Comissions Obreres em proposa anar-hi, jo estava a punt de ser soci del despatx de Casares, però preval la meva opció militant abans que la professional. Després, ja a l’abril del 1978, vam crear el gabinet jurídic de Comissions, un any després de la legalització dels sindicats. Jo vaig estudiar Dret, però en realitat voldria haver estudiat la carrera d’advocat de CCOO.
“Quan era jove, alguns ja m’acusaven de ‘socialtraïdor’. Ara els seus fills m’acusen de ‘nacionaltraïdor’. Me la bufa”
Vas anar creixent en el món sindical i vas arribar a ser secretari general de CCOO de Catalunya substituint Josep Lluís López Bulla entre el 1995 i el 2008. Un dels insults habituals cap a Coscubiela i cap a altres dirigents ha estat “sindicalista” com a cosa negativa. Per què ‘sindicalista’ s’ha convertit en una mala paraula, fins i tot, entre gent treballadora o d’esquerres?
Si utilitzen ‘sindicalista’ com a insult, potser és que no són d’esquerres.
Ja, però no et preocupa aquesta victòria del llenguatge i el discurs neoliberal contra el sindicat i la lluita sindical?
A mi personalment no em preocupa. Quan jo estudiava Dret i estava vinculat al PSUC… molts esquerranosos de la facultat ja m’acusaven de “socialtraïdor”. Anys després he vist alguns d’aquests que tant em criticaven muntats al dòlar. Ho respecto. No n’he dit res. Ara alguns dels fills d’aquests que m’anomenaven “socialtraïdor” m’anomenen “nacionaltraïdor”. Després de tant de temps… me la rebufa. Sí que em preocupa políticament, molt més quan s’utilitza des de certa esquerra. El treball i el conflicte social ha deixat de ser central en l’univers mental de la nova política.
Sí. Però m’interessa el problema de fons, no l’insult. Els sindicats han estat una eina clau de la classe obrera per aconseguir conquestes socials i drets. Avui, després de dècades de neoliberalisme, la ideologia dominant ha donat cops molt durs als sindicats a Europa. Què opines de la crisi sindical actual —no d’afiliats, que en tenen moltíssims— comparada amb la seva capacitat de lluita i per canviar lleis dels anys setanta o vuitanta?
El sindicalisme està vivint una crisi de transformació molt semblant a la que viuen totes les estructures d’intermediació social pròpies de l’època de la societat industrialista i a l’Estat nació. No és una crisi d’afiliació. A CCOO tenim prop d’1 milió d’afiliats a tot l’Estat. Tampoc és una crisi de representativitat, com veiem en les eleccions sindicals que es fan en cada centre de treball. I tampoc és una crisi de la seva capacitat de negociació, perquè una gran part dels convenis vigents es negocien des dels sindicats. El problema és que el capital és global i la força dels sindicats és local, i això provoca un gran desequilibri de forces que afebleix la capacitat del sindicalisme. La percepció és de poca utilitat, cosa que, acompanyada d’individualisme i de corporativisme, afebleix el sindicalisme. La tríada del segle XX treball/ciutadania/democràcia ha estat substituïda al segle XXI per servei/client/mercat. Aquesta forma part d’una crisi més general, la de la democràcia, que afecta institucions polítiques, mitjans de comunicació, entitats socials…
“Acusar el sindicalisme d’arribar a pactes és com acusar l’aigua de ser humida”
Reflexionem sobre una altra crítica: el pactisme dels sindicats. Sovint s’ha acusat des de l’extrema esquerra la UGT i CCOO de frenar mobilitzacions i vagues per negociar i pactar.
Acusar el sindicalisme d’arribar a pactes és com acusar l’aigua de ser humida. El sindicalisme té tres potes: mobilització, negociació i acord. Si alguna d’aquestes tres potes falla, el sindicalisme s’afebleix.
També has estat professor de Dret Laboral…
Entremig o simultàniament al meu pas pel sindicat vaig ser professor de Dret a l’Autònoma, també a la Pompeu Fabra i ja després a la UOC com a investigador amb el professor Manuel Castells.
I a l’Esade, no?
Sí, sí. Durant dos anys i mig vaig fer classes a la Facultat de Dret, de l’Esade, després de ser secretari general de CCOO.
I això, què?
Jo feia a l’Esade el que he fet sempre: ensenyar Dret del Treball. Tot i que l’Esade està vinculada als jesuïtes, no vaig anar allà a fer-hi cap apostolat. Encara no he entès aquesta idea d’acusar algú de ser treballador d’una empresa en funció de la ideologia que tingui l’empresa.
Però saps que va ser un episodi polèmic en el seu moment.
Si faig cas de totes les ximpleries i mentides que s’han dit sobre mi…
“Barcelona en Comú no serà el nou PSUC del segle XXI. Les coses mai retornen”
Eres afiliat al PSUC ja des de molt jove, no?
Tinc el carnet des de principis dels anys setanta, quan estava a la universitat.
Com vas viure el pas del PSUC a Iniciativa per Catalunya?
Jo sempre havia sigut militant de base. El canvi del PSUC a ICV va ser necessari, i, veient la força que té avui l’espai d’esquerra verda, es demostra que allò va ser una opció visionària. Potser fins i tot va arribar abans de temps. De fet, jo vaig continuar mantenint la meva quota al PSUC durant molts anys. Encara ara.
Voldries un PSUC ara?
No sóc nostàlgic. Però sí que reivindico que el PSUC ha estat l’última cultura política a Catalunya.
Què vol dir això?
El PSUC va ser un lloc de trobada de cultures polítiques com la del republicanisme federal, el socialisme, el comunisme o el catalanisme popular, i, fins i tot, m’atreviria a dir que també d’una part de la cultura llibertària catalana, no necessàriament anarquista. Aquestes aportacions conflueixen en una força política que va ser capaç de ser hegemònica durant algun temps en aquest país.
Barcelona en Comú, el projecte que va impulsar sobretot el nucli entorn d’Ada Colau, podria ser el nou PSUC del segle XXI?
No. Les coses mai retornen. No té res a veure el món d’ara amb el dels anys setanta o vuitanta.
Però sovint els Comuns han reivindicat l’esperit del PSUC.
Sense referir-me a Catalunya en Comú, és curiós que, un cop va desaparèixer el PSUC, tothom el reivindica. De fet, alguns són capaços de reivindicar l’herència del PSUC al mateix temps que matxuquen els seus marmessors. Això ho feia molt el Pujol: després d’haver fet tot el possible per destruir el PSUC, va començar a elogiar-nos un cop el partit havia desaparegut. Després, això ho he vist fer a més gent.
ICV també s’ha autodissolt. Tu, que ets militant d’ICV, creus que el partit s’ha dissolt de manera massa precipitada dins del món dels Comuns?
Jo ho veig com a inevitable.
Però no t’agrada gaire… no?
Normalment a ningú li agrada que deixi d’existir una cosa que ha ajudat a construir. No seria creïble que digués el contrari. Però jo sóc dels qui creuen que les organitzacions socials i polítiques són mitjans, no fins en si mateixes.
“Quan no entens el poder de l’Estat, pots cometre errors brutals”
Vas entrar en política per fer de diputat al Congrés d’ICV. Com és fer política al Congrés amb tots els ‘lobbies’, la influència de l’Ibex 35, la força que tenia —i té encara— la dreta dura del PP?
És molt intens. Vaig aprendre molt. Portava temes econòmics, laborals i, en part, qüestions europees. Però, alhora, va ser una època molt dura perquè el PP tenia majoria absoluta i perquè vam patir els pitjors moments de la crisi econòmica i les retallades de drets, com la reforma laboral. A molta gent de la que fa política a Catalunya li aniria bé entendre una mica millor la lògica de la política espanyola.
Quina és aquesta lògica?
Quan no entens el poder de l’Estat, pots cometre errors brutals.
Hi ha alguns polítics catalans que sí que ho haurien de conèixer: no se’n parla gens ara del paper d’aquella Convergència i Unió, amb Josep Antoni Duran i Lleida al capdavant, dels anys 2000.
Fins al setembre del 2012, CiU votava pràcticament tot amb el PP. Va votar la reforma laboral, retallades de prestació d’atur; va votar les limitacions de la despesa. I ho feia amb entusiasme. Després va acompanyar lleis que han retallat llibertats democràtiques, com la reforma del Codi penal que se’ls ha acabat aplicant a l’independentisme com jo els vaig anunciar el 2015 que passaria. Però qui havia d’informar sobre això, els mitjans de comunicació, no ho feien.
“Hi ha dues TV3: una TV3 de qualitat i una altra TV3 que s’ha convertit en els guionistes del Procés”
Ets molt crític amb els mitjans de comunicació a Catalunya.
No. Sóc crític amb els mitjans a Catalunya i a Espanya. Però tampoc faig una desqualificació generalitzada de la feina dels periodistes.
Però quina crítica faries tu als mitjans actualment?
Critico que en moltes ocasions els mitjans de comunicació han deixat de complir la seva funció social, contribuir al pluralisme polític i social, ajudar a construir consciència crítica i, alhora, ser un contrapès del poder. Alguns mitjans fan tot just el contrari: construeixen consciència gregària i són acompanyants acrítics del poder més proper.
Tu has estat dur amb TV3. De fet, el 2012 vas dir que “s’han convertit en la comunicació orgànica de CiU”. Creus que TV3 ha jugat a favor de l’hegemonia independentista i, en canvi, ha parlat poc de temes socials, laborals i econòmics?
Hi ha dues TV3. Hi ha una TV3 que conserva la qualitat de la millor televisió pública d’aquest país, amb programes documentals boníssims, amb plantejaments periodístics de molta profunditat… i hi ha una TV3 que s’ha convertit en una televisió privada que fa de guionista del Procés i ha ajudat a construir hegemonia de manera tan subtil com amb la retransmissió dels partits de futbol. Costa veure un tros d’aquesta altra TV3 en el qual no et col·loquin una càpsula ideològica del guió de l’etapa del Procés en cada moment. Són com una mena de garant de l’ortodòxia processista.
En les generals del 2011, vau aconseguir que ICV passés d’1 escó a 3 al Congrés. Va ser un gran resultat. Però anys després els Comuns de Domènech van aconseguir en les eleccions generals a Catalunya 12 diputats i Podem va arribar a 70 escons. Què va passar aquí? Quina autocrítica feu dels anys d’ICV —on no se superava mai el 5-10% de vots— comparada amb els Comuns?
La política té cicles. Els cicles et fan pujar i baixar. Cada cop són més ràpids, com s’ha pogut veure en les últimes eleccions. Òbviament, però, la incorporació de persones provinents d’altres experiències va donar molta més força electoral a l’esquerra a Catalunya.
Què van fer bé els Comuns o Podem?
Van enllaçar bé amb un corrent de molt forta d’indignació a la societat.
I abans, amb Izquierda Unida o amb ICV —tot i que segurament representa i votaria gairebé el mateix que el que fan els Comuns ara— no s’aconseguia tan fortament aquest vincle amb la indignació al carrer?
Crec recordar, no sé si tu ho recordes, que entre el 2011 i el 2015 va passar alguna cosa.
Tu et refereixes al 15-M, sí. Però entre el 2008 i el 2015 ja veníem de la crisi, els desnonaments i la indignació, no?
Al ser subjecte actiu d’aquesta història, no estic en condicions d’analitzar objectivament què va passar. Però jo crec que algú va interpretar bé la indignació col·lectiva que hi havia al carrer i ho va saber transformar en un bon resultat electoral. Això es produeix el 2014. No abans. Es produeix sobretot a partir de la irrupció del Podemos de Pablo Iglesias en les eleccions europees, i això genera un ‘crash’. Pocs anys després, però, aquesta força electoral que representa la indignació ha perdut força. Es veu si es comparen els resultats de les eleccions al Parlament del 2015 i les del 2017. Cada cop, els cicles són més ràpids i la realitat més volàtil.
“El Procés és la degradació d’una reivindicació legítima com és l’independentisme”
També has estat un dels majors crítics des del món dels Comuns contra el Procés a Catalunya. Què és per a tu el Procés?
Al meu llibre, ‘Empantanados’, ho explico en 300 pàgines. Allà està escrit…
I ens en faries un resum per als lectors de CRÍTIC?
L’independentisme és una reivindicació perfectament legítima. El Procés és la instrumentalització i, al final, la degradació d’aquesta reivindicació legítima. De fet, hi ha un independentisme sensat, però que ha estat escombrat.
Hi ha hagut massa propaganda i mentides en el processisme?
Els mateixos protagonistes del Procés han reconegut en els últims mesos que hi ha hagut una barreja d’enganys, astúcia, ficció, del ‘farol’ o, fins i tot, de dissonància cognitiva respecte a la realitat. Els dirigents independentistes del Procés saben què va passar, però el problema és que no ho diuen perquè no els agrada el que veuen al mirall i no s’atreveixen a explicar-ho. Molta gent ho centra tot en el que va passar l’1-O, però s’oblida del que havia passat al Parlament de Catalunya el 6 i el 7 de setembre. Neguen la realitat.
“S’ha parlat poc de l’aberració que va significar la Llei de transitorietat en termes democràtics. Va ser un intent de soviet carlí”.
Vas ser molt crític amb els plens del 6 i del 7 de setembre on s’aproven les famoses lleis de desconnexió per la via ultraràpida. Per què és tan important segons tu?
El magistrat Miguel Pasquau, en un article de fa poc a ‘Contexto’, defineix molt bé què va passar aleshores: ho defineix com un alçament institucional autoritari, acompanyat multitudinàriament. Va ser el moment en què, en paraules de Carme Forcadell, la ficció i l’autoengany van portar l’independentisme a trencar qualsevol relació d’empatia amb la gent que no era independentista a Catalunya i a trepitjar els seus drets. S’ha parlat poc de l’aberració que va significar la Llei de transitorietat en termes democràtics. Jo ho he qualificat d’un intent de “soviet carlí”. Ara es torna a intentar amb l’Assemblea de Càrrecs Electes. De fet, es va estar a punt d’evitar tot allò fins ben entrat el matí del dia 7. Però, com sempre, van acabar sent ostatges de les pressions que rebien d’un nou subjecte polític amb personalitat pròpia, el moviment independentista, que té vida al marge dels mateixos partits i entitats socials. I es veu aquests dies amb la reacció a la sentència.
I què va ser, doncs, per a tu la DUI del 27-O?
És la culminació d’aquesta història de ficció i d’autoengany: mentre que de portes enfora la gent estava convençuda que s’havia proclamat la independència de Catalunya… perquè així se li deia, de cara endins una de les secretàries de Junts pel Sí a la Mesa del Parlament deixava constància a l’acta de la reunió que allò no tenia cap efecte jurídic. Feien servir un doble llenguatge en el mateix moment. De fet, va ser una gran estafa, especialment a l’independentisme
Per què vas ensenyar el teu vot pel ‘no’ en la votació de la DUI al Parlament i no vas votar en secret com la majoria de diputats independentistes i, fins i tot, alguns dels Comuns?
Primer, perquè creia que una decisió d’aquella envergadura no es podia prendre sense assumir la responsabilitat política del que s’estava votant. I dic responsabilitat política perquè, en contra del que es deia, no hi hauria cap conseqüència jurídica per votar, ja que el vot de qualsevol diputat està molt protegit legalment. El problema no és per què jo i alguns altres companys vam ensenyar el vot. El problema és per què es va votar de forma secreta.
“El dia de la DUI hi ha una rebel·lió a Junts pel Sí a la Mesa del Parlament, conscients que s’estaven ficant en una situació pantanosa”
I per què diries que es va votar de forma secreta?
T’explico ara una cosa que no s’ha explicat mai. Hi va haver una rebel·lió dins dels membres de Junts pel Sí a la Mesa del Parlament i al grup parlamentari. Conscients que s’estaven ficant en una situació pantanosa… la manera de vèncer aquestes resistències internes, que va provocar l’endarreriment del Ple, va ser plantejar el vot secret. Això diu molt: embarques un país en una aventura com la declaració unilateral d’independència i no ets capaç d’assumir ni la responsabilitat política del teu vot.
L’independentisme encara està reflexionant dos anys després sobre què va passar a la tardor del 2017.
És que no podrem sortir d’aquesta situació fins que l’independentisme no assumeixi què ha passat aquests últims anys i, alhora, sigui capaç de tenir una sola estratègia. Un moviment de dos milions de persones no pot estar canviant la seva estratègia contínuament i amb una direcció ‘desnortada’.
“L’Estat entra en pànic l’1-O, i pren dues decisions: el discurs del rei i activar el poder judicial”
Com valores la sentència judicial i condemna d’entre 9 i 13 anys de presó als líders independentistes?
Des del primer moment, a la tardor del 2017, ja vaig dir que la imputació de rebel·lió i la petició de presó provisional van ser una barbaritat. La història m’ha donat la raó. El problema original de tot això prové de l’1-O: en aquell moment, l’Estat entra en pànic i pren dues decisions: el discurs del rei i activar el poder judicial. Una de les característiques del Procés havia estat un menyspreu sistemàtic del poder judicial, que és el poder de l’Estat amb més consciència de ser poder. Va ser una imprudència temerària. El poder judicial reacciona autoimposant-se la missió de salvar Espanya —ho vaig explicar en un article a ‘eldiario.es’—, i opta per una imputació de rebel·lió. Per què ho fa? Per neutralitzar políticament els dirigents independentistes, perquè era una manera de justificar la presó provisional i de suspendre les seves activitats polítiques molt abans de la condemna. Aquella decisió acaba atrapant el Tribunal Suprem en la seva pròpia xarxa. I durant aquests dos anys d’instrucció el Tribunal Suprem s’ha anat tancant els marges jurídics per rebobinar. Després, no ha tingut el marge jurídic per rebobinar. I la sentència final és injusta.
I quines conseqüències tindrà la sentència en la política catalana dels propers 10 anys?
La sentència és un dels factors, no l’únic, que dificulten trobar la sortida. Cal distingir entre solucions i sortides. Les solucions del conflicte que podien existir abans del 2017, com un referèndum pactat i consultiu o la reforma federal de la Constitució, avui ja és impossible després de la fuga cap endavant de l’independentisme. Almenys fins d’aquí a uns quants anys. Quan un problema es podreix i s’empantanega tant, genera problemes complementaris, i amb més capes de problemes, i, per arribar al problema original, has d’anar sortint de cada problema i efectes col·laterals. Sense els dirigents independentistes al carrer no hi ha cap possibilitat de trobar una sortida, i sense sortida ni tan sols ens podem plantejar pactar una solució. Avui estem molt pitjor que fa dos anys.
