30/01/2026 | 07:00
Per què feia falta un altre llibre sobre la crisi ecosocial i la necessitat de canviar el sistema econòmic? Quina aportació vols fer amb Economia solidària d’emergència (Icaria Editorial)?
El propòsit del llibre és fer una intervenció política. L’economia solidària, i altres moviments socials en general, som molt bons parlant del llarg termini, de la societat que volem. Però el que trobo a faltar és parlar més del mitjà termini. Ens cal pensar més a 10 o 20 anys vista.
Malgrat l’horitzó de la crisi ecològica i els senyals d’esgotament que mostra l’economia europea, no sembla que l’economia social i solidària (ESS) hagi fet cap gran salt d’escala. Per què?
Depèn de com vegis l’ampolla. A Catalunya, el que han aconseguit el cooperativisme i l’ESS en els darrers 25 anys és molt bèstia. Ara pots tenir la teva llum a Som Energia, pots viure en un habitatge de Sostre Cívic, pots menjar d’un grup de consum responsable o d’un supermercat cooperatiu. Pots tenir diners a Fiare o a Coop57. Tot això, fa 25 anys, no existia. Hi ha milers de persones que, en parts de la seva vida, ja viuen fora de la dependència de l’economia capitalista. Tot això té uns límits, però encara ens queda molt espai per trobar aquests límits. Ara, no deixem de ser una extrema minoria.
“Agradi o no, l’actor principal per fer la transició ecosocial és l’Estat”
Aquesta economia alternativa pot ser el motor d’una transició ecosocial?
No, el motor és impossible que ho sigui. L’actor principal, agradi o no, qui té el poder per fer aquestes transformacions, és l’Estat. L’Estat és qui té la capacitat reguladora, els recursos i la capacitat coercitiva per aconseguir fer tot un canvi en el model de producció i de consum, que és un canvi que hem de fer en 20 anys. L’economia solidària ha de créixer com a moviment, però es trobarà amb uns límits estructurals, com la falta de recursos materials, o la dificultat d’inserir-se en un mercat capitalista.
Expliques que un dels límits del creixement de l’economia solidària és el paper dels governs. Però a Catalunya hi ha moltes cooperatives que sobreviuen a força d’encadenar subvencions per als seus projectes. No és contradictori, això?
Cap estat capitalista permetrà que l’economia social i solidària amenaci l’economia capitalista. Poden permetre que Som Energia tingui 86.000 sòcies i socis; però, si en tingués vuit milions, ja no ho permetria. Hi hauria pressions per part dels grups econòmics, perquè els capitalistes viuen qualsevol promoció d’aquesta economia com a competència deslleial. La intervenció de la portaveu de Vox en la llei d’economia social i solidària del Parlament ja apunta cap aquí: diuen que estem atemptant contra la lliure competència. Per tant, jo crec que això és un límit. Per desgràcia, som molt lluny de tenir prou força per trobar-nos aquesta paret. És cert que des del 2015 hi ha hagut un gran salt en polítiques públiques a favor del cooperativisme, a la Generalitat i en molts ajuntaments. I sí que estaria bé guanyar autonomia respecte a les subvencions, però sense demonitzar-les. Cal recordar que, en tots els països, les empreses més subvencionades són grans empreses capitalistes. No ens estan fent cap gran favor: és lògic pressionar perquè els diners públics vagin a promoure una economia que els retorna de manera socialment útil, en lloc d’anar a Volkswagen o a Boeing, que és el que passa majoritàriament.
“En tots els països, el més subvencionat són les grans empreses capitalistes”
Al País Basc, sembla que el cooperativisme ha arribat a un altre nivell. Allà hi ha cooperatives amb capacitat de producció d’autobusos i de rentadores. Hauríem d’imitar-los?
El cooperativisme de Mondragón és fruit d’unes circumstàncies irrepetibles. Comença als anys cinquanta, en l’Espanya franquista i autàrquica. No hi havia béns de consum, no hi havia electrodomèstics. I a Mondragón se’ls acut crear una estufa, el primer Fagor, que és un èxit de vendes, i són prou llestos per reinvertir tots els beneficis que tenen a crear noves cooperatives i a crear tot un sistema cooperatiu amb una caixa de crèdit propi, el que ara és Laboral Kutxa. Quan l’Estat espanyol entra a la Unió Europea, han de començar a competir amb un mercat global, i Mondragón comença a patir moltíssim. El 2013, Fagor, que era el vaixell insígnia, ha de suspendre la seva activitat. Mondragón continua sent exemple de moltes coses, però no crec que serveixi de gaire emmirallar-nos-hi, perquè les circumstàncies que van fer possible el seu creixement durant 30 anys ja no hi són. Per exemple: quan comences un negoci del tipus de Mondragón, has de tenir prou capital per estar molts anys en pèrdues. I l’economia solidària té capitals exigus; això no s’ho pot permetre.
A vegades, pot semblar que els projectes de l’economia solidària no estan arrelats a l’economia real, que estan molt més vinculats a un ideal de justícia social que a un model de negoci escalable que faci possibles transformacions a gran escala.
Jo crec que no. Precisament, la principal potència de l’economia solidària és que està molt poc en les idees, que és pràctica, que és tangible. En aquest país, hi ha desenes de milers de persones que ens estem guanyant la vida dintre l’economia social i solidària, creant productes i serveis socialment útils i sostenibles per a molta gent. Quin altre moviment social pot dir que està fent això? Sí que estem massa en el món dels serveis, però no per culpa nostra en si, sinó que és una conseqüència de l’especialització econòmica de Catalunya al món. També és perquè la nostra és una economia basada en capitals populars: si tres amics volem muntar una cooperativa, i tenim 2.000 euros cadascun, quina indústria podrem fer? El que podrem fer és una empresa de serveis, com ara una cooperativa de comunicació. La banca ètica no té prou diners per finançar això.
“No crec que serveixi de gaire emmirallar-nos en Mondragón”
Però potser sí que necessitem una economia social i solidària més industrial…
Sí, perquè tothom tingui vides dignes, òbviament necessitem indústria. Crec que a vegades, per exemple, durant la pandèmia, s’ha fet un discurs molt miop sobre la indústria. Hi ha indústria que és essencial, encara que calgui fer-hi una reconversió ecològica. Tenim exemples petits però interessants d’aquest tipus: a la Zona Franca hi ha Viserveis, una cooperativa que està integrant molta gent jove migrada per dedicar-se a mantenir i reparar autobusos elèctrics. Però també hem de ser conscients que l’economia social i solidària no té prou capital per poder crear indústries del no-res en un moment en què els mercats industrials també estan saturats. Cada cop costa més d’entrar i ser rendible; és com entrar al Monopoly amb la partida començada.
Com ens hem d’imaginar la transformació, doncs?
No ens podem permetre el luxe de perdre la indústria essencial que ja hi ha al país. Si hi ha un context de crisi, i una part d’aquesta indústria pot caure, el que caldrà fer és rescatar-la com a empresa pública, a través de l’Estat. Això seria compatible amb el fet que, després, l’empresa sigui gestionada en forma cooperativa per la gent que hi treballa. Pot ser semblant al que fem amb el cooperativisme d’habitatge, en les cessions d’ús de solars que són de propietat pública. Crec que aquesta és la manera més versemblant d’imaginar-nos que l’economia solidària pot entrar a l’engròs dins el sector industrial, més enllà de petites experiències. La via és socialitzar els sectors industrials estratègics per a la vida.
“Em sembla fantàstic que els meus barbers es converteixin en una cooperativa, però no és un objectiu estratègic”
Insisteixes en la idea que l’aposta de l’ESS s’hauria de centrar en allò que és essencial. Què vol dir això?
A mi em sembla fantàstic que, al meu carrer de Santa Coloma de Gramenet, els meus barbers decideixin convertir-se en una cooperativa. Però també crec que, a hores d’ara de la pel·lícula, fer cooperatives de perruqueries o de bars no és un objectiu estratègic. Necessitem cooperatives en sectors essencials, especialment pels perills que tenim de les crisis ecosocials. Per tenir vides dignes, necessitem l’alimentació, les cures, la cultura, l’habitatge, la mobilitat i tota la indústria que hi ha darrere d’aquests sectors. Llavors, jo crec que és més interessant que hi hagi més economia social i solidària en aquests sectors essencials per a la vida. Per afrontar aquests 20 anys que tenim d’intentar frenar la crisi ecosocial galopant, és millor que ens fem forts en allò que ens servirà per sobreviure.
Un risc que assenyales és la degeneració de les cooperatives. A què et refereixes?
Això passa quan la finalitat de l’empresa passa de servir al bé comú a un economicisme estret, quan es passa a un egoisme de grup. Es transforma, simplement, en un negoci per anar tirant i mantenir-se. És una cosa que és molt legítima, però que és poc transformadora. I és normal que passi: l’economia social i solidària, encara ara, és més influïda que influent. Els valors i les formes de fer d’aquesta societat capitalista contínuament estan erosionant les formes alternatives de fer economia. És un fenomen àmpliament estudiat pels sociòlegs: contínuament hi haurà projectes cooperatius i d’economia social i solidària que aniran degenerant. Les cooperatives es transformen en empreses capitalistes de dues maneres: per èxit o per fracàs.
És un final inevitable?
No, perquè això conviu amb la força contrària: fins i tot en les cooperatives que estan en procés de cada cop assemblar-se més a empreses capitalistes, es poden fer enrere. Hi ha unes palanques de poder que, per minoritzades que estiguin, sempre tindrà la cooperativa respecte a l’empresa mercantil privada. En última instància, hi ha una assemblea general de socis i sòcies que poden decidir democràticament canviar de rumb d’aquella entitat que suposadament pugui estar degenerant.
