29/05/2026 | 07:00
El primer que volia fer era preguntar-te pel poder. El Poder en majúscules. Després de veure per dins el poder polític, el poder econòmic i de reunir-te amb els principals lobbies de la ciutat… com funciona el poder a la ciutat de Barcelona?
Sembla una mica de pel·lícula, tot això. No sé ben bé què és el poder.
Bé, això ja és una resposta…
Jo he treballat al sector públic i al privat. Al sector públic, el teu poder ve d’una gent que t’ha votat. Aquest poder, des de la pandèmia, ha anat creixent: per exemple, els processos de reindustrialització estan molt determinats pel que decideixi i inverteixi la Unió Europea o els mateixos estats, o, en la crisi de l’habitatge, el sector públic serà important.
Però, i el poder econòmic…?
El poder econòmic té interessos. Aquests interessos poden coincidir amb el que vol un govern elegit democràticament, o no. El sector públic pot arribar amb acords amb el sector privat, sí. Alguns poden ser bons, sí. Acord, però, no vol dir consens: un acord és un pacte. I hi ha moments en què salten espurnes, i has d’acceptar que existeixen aquestes espurnes. A vegades, nosaltres defensem una cosa a la qual no podem renunciar, perquè ho diuen el nostre programa electoral i les nostres conviccions… i, en canvi, un sector privat vol una altra cosa. Arribar a acords és positiu; però, de vegades un desacord amb el sector privat també és positiu perquè estàs defensant les teves idees.
“La patronal dels pisos turístics vol fer negoci amb l’habitatge, i nosaltres en tenim una visió radicalment diferent”
Exemple: els pisos turístics. L’alcalde Jaume Collboni ha assegurat que eliminareu tots els pisos turístics. La patronal dels pisos turístics diu que ni parlar-ne. Saltaran espurnes aquí, no?
Això, en concret, ja no són tensions, sinó una visió radicalment diferent de quina és la funció de l’habitatge. Ells consideren que l’habitatge pot tenir una funció econòmica, i jo dic que, amb la crisi d’habitatge actual, l’habitatge ha de tenir una funció residencial. Ells proposen fer-hi un negoci, i nosaltres creiem que aquest negoci s’ha de regular. Per començar, creiem que el PEUAT (Pla especial urbanístic d’allotjaments turístics), que va ser una decisió de l’Ajuntament de Barcelona en l’època d’Ada Colau, no es toca.
La pregunta, en el fons, és quin model econòmic volem per a la Barcelona del futur? Les grans ciutats globals, sobretot les europees, s’estan repensant sobre com volen ser després d’unes dècades de globalització neoliberal, privatització de l’espai públic i aposta desenfrenada pel negoci immobiliari i turístic.
El concepte de la globalització, que vam acollir d’una forma excessivament alegre, està en una certa crisi. Sense caure en posicions antiglobalització, avui crec que hi ha una retracció de la globalització. Europa, amb la globalització, ha generat una dependència tecnològica dels Estats Units i una dependència industrial de la Xina. Tanmateix, Europa és el continent més segur del món quan parles de guerres, i també quan parles de salut, educació, drets humans o seguretat jurídica. Jo soc europeu, i a mi m’agrada Europa. Nosaltres defensem el nostre model econòmic, però el nostre model econòmic existeix perquè existeix un estat de benestar i existeix perquè tenim una estructura industrial. I el que hem de fer és repotenciar aquesta estructura industrial. Una ciutat com Barcelona, amb la seva àrea metropolitana de tres milions i mig d’habitants i amb una regió metropolitana de cinc milions i mig, té responsabilitats respecte a Europa.
Per què?
Primer, perquè l’àrea metropolitana de Barcelona és una concentració demogràfica de les més importants que hi ha a Europa. Segon, perquè som una de les concentracions industrials més importants que hi ha a Europa. I, tercer, perquè també som una de les concentracions de coneixement, d’universitats, de recerca, més importants que hi ha a Europa, sobretot en recerca vinculada al món de la salut.
“Barcelona ha de reduir la seva dependència del sector de serveis i créixer en sectors tecnològics i industrials”
Però la imatge que tenim de Barcelona és la d’una ciutat dedicada als serveis i al turisme.
Barcelona ha de reduir la seva dependència del sector de serveis i incrementar la seva dependència en sectors tecnològics i de sectors industrials i de biomedicina. En algunes coses, nosaltres som referents a Europa. El món de l’economia de la salut, per exemple. I que consti que aquest sector de recerca en salut té una gran inversió pública. Nosaltres hem d’apostar per això. I que tinguem AstraZeneca, crec que és una magnífica idea. O, quan tens el Health Hub a Sant Pau, també.
Ho entenc, però insisteixo en la idea: Barcelona, com moltes altres ciutats europees que porten dècades de procés de desindustrialització, té el risc de convertir-se en un museu, un museu a l’aire lliure. La vella Europa és ja, en el context global, un museu per a turistes. Hi ha una por d’acabar sent tots Venècia. Si surts al carrer, la gent de Barcelona està preocupada pel turisme i per l’habitatge… i no per la recerca en biomedicina.
Som un museu? És cert que nosaltres érem una ciutat molt industrial i que, en els últims 20 anys, han aparegut nous pols industrials al món que tenen més força. Tot això, però, cal matisar-ho. Europa representem entre un 17% i un 20% del producte interior brut del món. N’havíem representat un 50%. Però som només un 5% de la població. Som 450 milions d’europeus. Hem perdut pes en termes de percentatge, però en termes econòmics seguim sent una potència, encara. I, malgrat l’auge de la Xina, de l’Índia o dels Estats Units, nosaltres continuem mantenint un estat de drets que funciona. Això és el que nosaltres hem de defensar…
…I no acabar sent un museu, perquè, si no, és que Barcelona acabarà sent un museu de cartó pedra amb turistes fent-se selfies amb barcelonins posant cara d’enfadats.
Bé, però, per cert, aquí continuem mantenint uns museus de primer nivell. I t’he de dir que, en bona part, ens els financen els turistes.
“El turisme, com totes les coses en excés, pot ser un problema”
Entrem ja de ple a la qüestió del turisme. Creus que el turisme és un problema a Barcelona?
Totes les coses en excés són un problema. No puc dir que no és un problema quan és un dels temes que preocupen més els ciutadans de Barcelona. Però es pot afrontar el debat del turisme de dues formes: dient “no vull res de turisme” o intentar convèncer el sector que podem morir d’èxit. I jo veig que el sector del turisme avui diu coses que fa tres anys no deia. Malgrat algunes excepcions, el sector del turisme entén que això s’ha de gestionar. Perquè l’impacte social que té a Barcelona és molt alt. Dit això, també s’ha d’entendre que el turisme representa un 13,5% del PIB.
“Hem d’ampliar l’aeroport, però no pel turisme. Si no diversifiquem l’economia, dependrem del turisme”
Anem a coses concretes. Com es regula? Una primera via: regular la porta d’entrada. Els creuers, per exemple, que tu has estat al Port de Barcelona, s’han de reduir? Aeroport, ostres, el PSC està a favor de l’ampliació i, encara que es digui que és només per a avions de llarga distància, això significarà de facto més passatgers entrant al Prat. Si continuem ampliant ports i aeroports, com limitarem el turisme?
Però l’aeroport no és un tema tan sols de turistes; l’aeroport també és un tema econòmic. Les coses no són blanc i negre, hi ha molts grisos.
Comencem per l’aeroport, doncs.
El futur d’una ciutat com Barcelona ha de passar per apostar més pel sector industrial i pels sectors de coneixement. Això donaria bones feines i bon sou. I això requereix connectivitat, i, per tant, requereix un aeroport molt ben connectat. Sobretot, connexions intercontinentals. Si no hi ha diversificació econòmica, doncs, dependrem bàsicament del turisme.
I els creuers? Això sí que és turisme pur i dur. Pur consumisme de ciutat per hores. Sense deixar pràcticament ni tan sols un gran benefici econòmic aquí.
Vam arribar a un acord en l’època de Barcelona en Comú per a la reducció de terminals de creuers. Crec que era un bon acord, però això vol dir que ara tenim set terminals, algunes de noves, fetes amb el sector privat i amb concessions a 30, 40 i 50 anys. Quina és la nostra posició? Reduir encara més l’oferta, però ho haurem de fer sobre una realitat que ja es va aprovar. Per exemple, estem intentant reduir el que nosaltres en diem creuers de menys de 12 hores. I, ara, doncs el Port de Barcelona s’haurà d’espavilar per abaixar l’impacte d’aquests creuers.
D’acord, i, un cop els turistes ja són dins de la ciutat, com fem per evitar el seu impacte negatiu sobre l’habitatge, el cost de la vida o com van de plens autobusos i el metro a partir de la primavera?
Aquest govern del PSC és el govern que ha posat la taxa turística més alta que mai. Quan vam entrar, estava a 1 euro i mig per pernoctació, i ara passarà a 8 euros.
I, un tema clau, la prohibició de tots els pisos turístics. Això és un compromís de Jaume Collboni per al 2028. Es farà realment? És realista?
No serà una batalla fàcil. Sobretot, perquè hi haurà una batalla jurídica.
Serà una batalla? No es pot, simplement, aprofitar que el 2028 caduquen les llicències per no renovar-les, i punt…
La llei, aprovada al Parlament l’any 2023, deia que els pisos turístics podrien tenir una pròrroga de cinc anys si acreditaven haver fet una inversió molt elevada. Ho voldran acreditar. Però això no ho podrà demostrar pràcticament ningú. El tema és que els pisos turístics van aconseguir una autorització, no una llicència, eh! Per això jo soc molt crític amb els pisos turístics: demanaven una simple autorització administrativa i pagaven quasi una taxa, i l’endemà ja podien operar com a pis turístic. En canvi, un hotel o un comerç han d’aconseguir llicències que són molt més complicades, han de complir normatives, etc. I, ara, quan tenim una crisi d’habitatge, només demanem que aquests pisos vagin al mercat de lloguer o de venda, no expropiarem els pisos turístics.
“La crisi de l’habitatge no es pot solucionar en un any. En 20 anys hem de tenir un 15% de l’habitatge protegit”
Anem al tema de fons: l’habitatge. Ens deia l’escriptor i pensador Jordi Amat en una entrevista una qüestió sorprenent: “L’actual Ajuntament de Barcelona sap que, si no encara el problema de l’habitatge, perdrà les eleccions”. Què està fent aquest Ajuntament per resoldre la crisi d’habitatge?
La crisi de l’habitatge no es pot solucionar en un any. Però l’important és posar-se una missió i complir-la: en 20 anys hem de tenir un 15% de l’habitatge protegit a Barcelona.
Ara en tenim un 2%, només!
Però, si Barcelona tingués un 15% de tot l’habitatge de la ciutat com a habitatge social i amb un preu regulat, ja et convertiries en un operador que podria influir en el mercat en general, i només això ja ajudaria a abaixar preus. Hem de fer habitatge social, tant el sector públic com el privat.
És molt difícil “construir més” en una ciutat, i àrea metropolitana també, tan densa com Barcelona. Hi ha barris, des de l’Eixample fins al barri de la Florida de l’Hospitalet, on no hi ha pràcticament espai.
Necessitem construir i necessitem regular. A l’hora de construir, cal tenir una visió metropolitana. Però també ens toca regular el que ja tenim. La gent que avui pateix el problema de l’habitatge no pot esperar construccions de pisos d’aquí a cinc anys. Per exemple, com dèiem, el 2028, amb la prohibició dels pisos turístics, poden tornar al mercat uns 10.000 habitatges. O, per exemple, estem regulant el preu del lloguer a les zones tensionades, o, per exemple, estem buscant operadors del tercer sector perquè puguin invertir en pisos de lloguer. Però som conscients que tot això no és suficient. Necessitem molts diners per comprar habitatge en tempteig i retracte, necessitem solars per construir, i necessitem nous sostres d’habitabilitat.
