05/02/2026 | 07:00
I, això?, pregunto. Amat s’ho mira i respon.
—Tanques, sí, perquè no hi dormin els sensellar.
Mirem les reixes que delimiten la Biblioteca Joan Miró en silenci, el reguer eixut on abans surava aigua, la brutícia que s’agrumolla ara damunt la pedra seca. Sembla que la ciutat parli un idioma que no entenem. L’Ivan, el fotògraf, també s’ho mira, i és el primer que es mou, perquè ha de buscar un angle de llum per enregistrar aquesta entrevista reportatge a Jordi Amat per parlar del seu darrer llibre.
Ara estem a punt d’enfilar el segon tram de l’itinerari: el parc de Joan Miró, la plaça d’Espanya, la Font de Montjuïc i el MNAC. Tot, però, ha començat unes passes enrere, a les quatre de la tarda d’un divendres de cel trist, a la cruïlla de Rocafort amb Consell de Cent, enmig d’una illa verda artificial, natura domesticada. Amat hi arriba puntualíssim: caçadora i texans, calçat esportiu i ulleres de filòleg. “Ei, com va?”. “Tot bé. I tu?”. “També”. I de seguida repassem la ruta, calculem l’hora i ens malfiem de la meteorologia.
“A principis del 2000, el neoliberalisme capturarà Barcelona i ho farà sense una resposta sòlida de la socialdemocràcia”
“Res del que passa a Barcelona passa només aquí, i el pas d’una societat industrial a una de serveis succeeix també en molts llocs de l’Europa del sud. Barcelona se suma a aquesta onada global amb alguns trets propis, com el rol que els arquitectes tindran en un procés de transformació democràtic i, a la vegada, embellidor, que inclourà també la perifèria urbana. Llavors, però, a principis del 2000, el neoliberalisme, en el marc de la globalització, capturarà la ciutat i se la farà seva a conseqüència de l’hipotètic final de la història; el triomf del capital, vaja; i ho farà sense una resposta sòlida de la socialdemocràcia. I així estem”.
Caminem de costat i miro al voltant com si volgués comprovar tot el que Amat explica. “De fet, una de les coses més criticables és no haver sabut vincular una transformació exitosa amb la solució del problema de la manca d’habitatge públic. Els primers ajuntaments democràtics van optar per vendre-la i que els propietaris la poguessin comprar; i no hi ha hagut una renovació ambiciosa de l’habitatge públic, que hauria d’haver sigut la principal conseqüència de l’èxit econòmic de la ciutat”.
Anem enfilant Consell de Cent en direcció al parc de Joan Miró. Un botiguer fa la cigarreta a l’entrada del local i mira els núvols. Un pakistanès amb una motxilla Glovo tafaneja el mòbil. Mentre Amat parla de l’abandonament de la política, un patinet serpenteja per la calçada. “Deixadesa, resignació, impotència política, sí, de com l’èxit de la ciutat no revertia en els ciutadans. El centre polític no donava resposta. De fet, em sembla simptomàtica l’elecció d’Ada Colau, conseqüència d’aquesta incapacitat per resoldre el problema. Si els Comuns ho haguessin aturat, ara governarien. L’actual Ajuntament sap que, si no encara el problema de l’habitatge, perdrà”.
Serà possible fer-ho, rumio. No ho sé. De sobte, recordo un moment del llibre. Any 1978. Època d’Ocanya i de Nazario. El poder no autoritza la celebració del carnaval a la Rambla. Pau Malvido, escriptor de la contracultura, defensa la tesi que el relat de la por comença a escampar-se per introduir el de l’estabilització. Segons Malvido, una estratègia de blanqueig dels veritables perpetradors del desordre posterior. Hi està d’acord, Jordi Amat?
“El subjecte majoritari a la Catalunya de la transició política no era rupturista”
“No, no hi estic. El judici històric és un altre. El subjecte majoritari a la Catalunya de la transició política no era rupturista. Durant els mesos posteriors de consciència democràtica, no necessàriament rupturista, es manifesta el desig d’una estabilitat equiparable a la dels altres països del nostre entorn per formar part d’una democràcia capitalista. La majoria desitjava viure en llibertat en el marc de l’Europa contemporània. La crítica de Malvido significa el tancament d’aquella Barcelona transgressora i contracultural dins el procés d’institucionalització de la democràcia”.
Escolto amb atenció. D’aquí a poc ensopegarem amb la tanca de la Biblioteca Joan Miró, però això encara no ho sabem. Faig una nova pregunta. “Sí, m’interessa, i a la Fira de Guadalajara se n’ha parlat, de si Barcelona pot ser la capital de la catalanitat. S’entén que Mercè Rodoreda anhelés, durant l’exili, que la seva Barcelona s’assemblés a la ciutat d’on ella havia marxat: una Barcelona indissociable d’una catalanitat natural i popular, i, a més a més, mitificada en la seva obra. Però, l’any 1980, aquella Barcelona ja no existia. El contrast entre el desig i la realitat d’una Barcelona capital de la catalanitat que havia sigut, que es voldria que hi fos i que ja no podrà ser, és actualíssim”. I Amat fa una pausa abans de posar la cirereta. “Si Barcelona no exerceix com a tal, la catalanitat tindrà molts problemes. La qüestió és si ho pot ser o no”.
“El contrast entre el desig i la realitat d’una Barcelona capital de la catalanitat és actualíssim”
Comencem a travessar el parc per un passadís de palmeres. Nens i nenes. Pares. Un amo que empaita la corretja del gos. Algú que fa ioga. De les palmeres grallen cotorres de pit gris, parlamentaris del món natural. Llavors, ens aturem a l’inici d’una rampa, i, des d’allà, escolto Amat, que observa la figura Dona i ocell, de Miró. “Hi ha una tensió gairebé irresoluble de qui observa la ciutat com una metròpoli global, però que, a la vegada, entén que la catalanitat ha de ser la identitat que la defineixi. Però Barcelona no té fàcil ser la matriu de la catalanitat, perquè capitalitza talent estranger i es fa atractiva per altres atributs que no són estrictament els de la catalanitat; malgrat que, fent-se atractiva, es despersonalitza. Amb tot, el Procés no diagnostica aquesta tensió i em sembla que obvia que la Catalunya moderna existeix perquè hi ha una ciutat important com Barcelona”.
“El Procés obvia que la Catalunya moderna existeix perquè hi ha una ciutat important com Barcelona”
Tot seguit, pregunto a Amat si la novel·la de Barcelona s’ha escrit en castellà i la novel·la del desencís en català. “Xavier Pla plantejava les dues tradicions literàries que conviuen a Barcelona; la castellana, fruit de l’autodestrucció del trànsit cultural del catalanisme durant el franquisme, i la catalana, sí. Però, treballen el mateix imaginari? L’imaginari de la literatura que rumia Barcelona en castellà l’identifiquem amb el Pijoaparte de Juan Marsé, la tensió entre els xarnegos i els catalans, el xoc de classes, vaja. En termes polítics, però, m’interessa l’imaginari de la literatura catalana que, des de la precarietat, rumia la ciutat: novel·les com la de la Llucia Ramis o de l’Andrea Genovart, que donen visibilitat a les persones d’aquí que no poden viure a la ciutat”.
Sortim del parc i, de cop, les orelles recullen la remor del trànsit, un vesper rabiós. Creuem per davant del Centre Comercial Arenas. Gent precipitada amb bosses. Desordre. Neguit. Ànsia. Es fa difícil caminar. A l’altra banda, les torres venecianes de l’avinguda de Maria Cristina. Més enllà, la Font Màgica i la silueta del MNAC. Per què opina, dic a Amat, que la refundació de Barcelona amb els Jocs és la intervenció política més reeixida? “Perquè és una transformació immensa, on bona part dels projectes de reforma urbanística s’executen amb la grandíssima inversió de les Olimpíades. Parlo de tècnics antifranquistes de l’Ajuntament de Porcioles, de la planificació de les associacions de veïns durant la Transició, etcètera. És a dir, els plans de transformació urbanística de l’any 81-82, encara amb Narcís Serra d’alcalde; el moll de la Fusta; la pacificació de les places de Gràcia; la intervenció del Liceu, del CCCB i del MACBA; un munt. Descomunal, sí”.
“Abans dels Jocs Olímpics, no s’imaginen que Barcelona esdevindrà una referència del turisme global”
Però, fins a quin punt és certa, pregunto altre cop, la continuïtat entre aquella transformació i els malestars posteriors. Amat pensa, després respon. “Abans dels Jocs Olímpics, la reforma de la ciutat no s’imagina que Barcelona esdevindrà una referència del turisme global. No es pensa d’aquesta manera, no; ni tampoc que hi haurà un problema d’habitatge. Atribuir l’ou de la serp a la transformació de la ciutat i a l’èxit dels jocs és un posterior ideològic. L’èxit dels Jocs s’ha de calibrar segons quin era el projecte plantejat, i si va millorar les condicions dels ciutadans i va humanitzar la ciutat. És històricament injust plantejar-ho com l’herència fosca del 92”.
“Jo, un petitburgès de classe mitjana i poc revolucionari, entenc que l’ordre vigent és democràticament decebedor”
Davant de les Quatre Columnes de Montjuïc, l’Iván captura l’última claror de la tarda, fa la darrera fotografia i s’acomiada. Amat i jo fem un volt per la Font Màgica i pensem en Jaume Sisa. Podria sortir el sol aquesta nit, oi. Ens asseiem en un esglaó. Vespreja. Cel blavós i humit. Des d’aquí, el vesper del trànsit s’estova, però la metròpoli palpita. Miro Amat, que observa la llunyania. Rumia alguna cosa. Dins les seves ulleres guspireja la ciutat il·luminada. I, de sobte, el filòleg es dissecciona. “Jo, un petitburgès de classe mitjana i poc revolucionari, que m’agradaria creure totalment en l’ordre vigent, entenc que, en moltes circumstàncies, és democràticament decebedor. La política, o ha abdicat o no ha pogut”.
De fet, el teu llibre sembla un relat sobre la impotència política.
Sí. Impotència, desídia, incapacitat. Es va estirar un xiclet d’èxit que no beneficiava la majoria, sinó determinades elits econòmiques, i la política no va respondre a la promesa de ser una font d’igualtat.
En el llibre escrius que els socialistes haurien d’haver impugnat el relat antisistema. Per què no ho van fer? Per què no van capitalitzar l’herència del millor maragallisme?
No s’adonen del llegat a preservar, i el van malbaratar perquè continuaven còmodament en la inèrcia de la gestió maragallista, sense saber regenerar-la. Pensaven que sempre podrien viure d’aquell èxit, que començava a corcar-se perquè ja no revertia en benefici de la ciutadania.
“El Fòrum de les Cultures és un cas de megalomania amb què es creen les condicions per legitimar un discurs d’impugnació del model”
El Fòrum és l’acte que més legitima, segurament, el discurs antisistema. Però, no es podia entendre aquell discurs, aleshores, com la crítica necessària davant l’èxit del 92?
El Fòrum és un cas de megalomania, de mirar-se el melic, com si, des de Barcelona, poguéssim solucionar el món. Amb el Fòrum, però, es creen les condicions per legitimar un discurs d’impugnació completa i de crítica necessària del model, perquè, allò del Fòrum, sí, va ser una comèdia.
I, en què discrepes, d’aquesta crítica?
Que la crítica va ser positiva i la construcció del projecte alternatiu va fallar. És la paradoxa d’Ada Colau. Ella es troba amb els límits que la mateixa democràcia imposa.
“La paradoxa d’Ada Colau és que es troba amb els límits que la mateixa democràcia imposa”
Amat continua mirant Barcelona, que s’estén davant nostre com un holograma. Llanço una pregunta més. “No, ni de conya. Tenim molt ben conceptualitzat el canvi institucional de la dictadura a la democràcia a través d’una monarquia parlamentària. També som conscients que el procés de canvi no s’hauria produït sense la mobilització social profundíssima que es dona al llarg del 1976, i sobretot tenim claríssim, des del retorn del president Tarradellas fins a l’aprovació de l’Estatut i de la construcció de l’autogovern de Jordi Pujol, de quina manera es crea l’Estat de les autonomies, amb Catalunya com a punta de llança de l’Espanya democràtica. Però, en canvi, no tenim un relat equiparable sobre què va representar la democratització dels governs locals”.
Ens posem drets. Fem unes passes fins a la cruïlla de la Gran Via i el Paral·lel i ens acomiadem enmig de la gentada. Ell marxa cap a l’Eixample. Jo, en direcció a Sants. Per instint, em giro i Amat es perd rere l’eixam de cossos inquiets. Penso, tornant a casa, en el seu llibre i en la darrera pregunta que li havia fet en aquell esglaó amb Barcelona obrint-se a la nit: com fer-ho? “Primer, fent conscients els nostres governants que, en la mesura de les seves possibilitats, han d’actuar, i que, si cal, facin aliances. L’habitatge és una evidència assumida. Una persona d’ordre com jo, a qui li agrada molt més el consens que el dissens, creu que el conflicte democràtic és necessari. I per conflicte em refereixo a la protesta cívica al carrer, al contrast d’idees. Som en un moment en què s’està articulant un sentit comú sobre la necessitat de donar respostes enfront d’aquesta situació. I no és només que em sembli una obligació democràtica ser optimista; és que em sembla que aquesta presa de consciència és real”.
