30/12/2020 | 06:00
El món n’és ple, de funàmbuls. Caminen per la corda fluixa sense opció a un assaig general, sense matalassos que parin el cop. La crisi sanitària ha agreujat les desigualtats socials que ja existien, perquè les seves conseqüències entenen de classes socials, d’ètnia, de gènere o de cossos normatius. L’informe del 2019 sobre desigualtat social d’Intermón Oxfam alertava que l’Estat espanyol és el quart més desigual de la Unió Europea. Una desigualtat que va desbocar-se amb la crisi del 2008 i que, sense haver estat capaços de controlar-la, col·lideix amb una nova crisi. En la darrera dècada, no solament no han disminuït les taxes de pobresa, sinó que una de cada sis llars de classe mitjana s’ha empobrit.
Hi ha cap projecte polític que pugui articular una alternativa? En aquesta conversa amb Josep Manel Busqueta analitzem els reptes del model sanitari català, que afronta afeblit l’alerta producte de la Covid-19 després d’una dècada en què s’han acumulat 800 milions d’euros de retallades pressupostàries, especialment durant els governs de CiU. A més, el model és el resultat d’una trajectòria històrica que ha tendit a l’externalització i la concentració de serveis. Com s’encara una nova crisi econòmica i social amb un Estat del benestar que trontolla?
A La doctrina del xoc, Naomi Klein explica que un xoc posttraumàtic és una situació idònia perquè els estats impulsin reformes impopulars. I si també servís per propiciar un canvi de model, cap a un Estat que garantís, a tothom, vides dignes?
Qui ha de garantir el benestar de les persones?
L’ha de garantir la col·lectivitat i, en les nostres societats, en bona part, l’Estat és la institució principal que ha de garantir els serveis necessaris per sostenir vides dignes, lliures i segures.
Però ara mateix sembla que els estats prioritzin l’acumulació de capital per sobre del benestar de la població.
Als anys setanta, en plena tensió entre el model comunista i l’occidental, perquè la societat europea acceptés el model capitalista, aquest va haver de generar les infraestructures de l’Estat del benestar. Per tant, l’Estat del benestar no hauria existit si no haguessin existit el bloc de l’Est i les lluites socials. A mesura que, als vuitanta, es debilitaven el bloc de l’Est i les estructures del treball, com els sindicats o els partits obrers, les polítiques es van anar orientant cap a l’acumulació de l’activitat econòmica orientada al benefici empresarial. De mica en mica, es va desplegar el discurs neoliberal que sosté que la política social és improductiva.
“Cuba és un paradigma de com orientar polítiques de desenvolupament”
Hi ha exemples d’estats on la pandèmia s’hagi gestionat prioritzant el benestar de les persones en lloc de les lògiques del capital?
L’exemple cubà és claríssim. És paradigmàtic que hagin estat metges cubans qui van ajudar Itàlia en plena crisi pel coronavirus i no cossos sanitaris dels Estats Units, la gran potència. Una economia petita i assetjada, agredida per les dinàmiques colonialistes, i que, en canvi, des de fa anys, envia brigades de metges a diferents llocs del món. Cuba és un paradigma de com, amb molt poc creixement econòmic, es poden orientar polítiques de desenvolupament.
Quin escenari imagines a partir d’ara?
La crisi sanitària ha estat la cirereta del pastís que evidencia el grau de contradiccions en què vivim. Tot i que escenaris com la crisi ecològica o l’expansió de pandèmies eren previsibles, el model capitalista no s’hi ha anticipat, perquè és curtterminista i viu d’esquena als efectes devastadors que la seva pròpia dinàmica genera. Haurem de ser les societats les qui reaccionem. Les classes populars han de plantejar eixos polítics on el sosteniment de la vida sigui central, i això implica trobar comuns denominadors entre els moviments socials, polítics, sindicals…
Com s’aterra això de col·locar al centre de l’economia la cura de la vida?
Amb polítiques que garanteixin una salut digna, l’oci, la cultura… Per exemple, ens calen aliments saludables que no malmetin les condicions de treball de les persones que treballen al camp ni el medi ambient. També ens cal una mobilitat basada en sistemes integrats de transport públic que impacti el mínim possible en els ecosistemes. Alhora, haurem de reduir al màxim el nombre de desplaçaments que realitzem en el nostre dia a dia. A més, les estructures econòmiques ens han de permetre tenir més temps lliure, per dedicar-nos a qüestions comunitàries, personals i espirituals. El temps lliure és la base de la llibertat i hauria de ser un dels nostres objectius principals.
Ens fa por que el gruix de les polítiques públiques s’orienti a la cura de les persones i del medi ambient?
Sí, fa molta por i és raonable. Fa por que un canvi de polítiques impliqui pèrdues de llocs de treball. Tenim indústries ecològicament i socialment inviables, com el turisme o l’automobilística, però que generen molts llocs de feina. Per tant, cal planificar bé la transició, per garantir les condicions vitals de les persones. Hem de desmantellar alguns sectors i fer-ne sorgir d’altres. Un model d’economia orientat a la reproducció de la vida podria generar molta activitat pròpia i ocupació. Calen més escoles, mestres, hospitals, residències…
“Les classes populars es troben absolutament òrfenes de projecte polític”
Tot plegat requereix una inversió pública important. Com se sostindria?
La inversió pública ha d’anar orientada a l’estratègia de reproducció de la vida, en un sistema econòmic autocentrat que, sense arribar a ser autàrquic, procuri basar les relacions econòmiques a l’interior del país. Per fer-ho, es necessita planificació i una política fiscal adequada, que reverteixi la cultura neoliberal on les classes populars sostenen els pressupostos. Tenim importants bosses de recursos que permetrien aplicar el canvi de model: les grans corporacions, els sectors de la construcció, els sectors financers, grans propietats que paguen pocs impostos, etc. L’Estat espanyol és un dels estats de la Unió Europea amb una pressió fiscal més baixa; però, alhora, és un dels països de la UE i de l’OCDE on les treballadores paguen més impostos. Les rendes del treball tributen molt per sobre de les rendes del capital i existeixen vehicles enormes per eludir impostos. No oblidem que un volum similar al 20% del PIB de l’economia espanyola es troba en l’economia submergida.
Com s’impulsen aquestes transformacions sense voluntat política?
Si les classes populars són febles, ho tenim magre. Els estats són el resultat de la relació de forces del conflicte d’interessos entre el capital, per acumular i expandir-se, i les classes populars, per garantir el seu benestar. El grup que s’organitzi millor tindrà més capacitat d’incidència per decidir com es distribueixen els recursos de l’Estat. Els sectors financers i les grans corporacions estan molt ben organitzats, mentre que les classes populars es troben absolutament òrfenes de projecte polític.
I quina possibilitat d’incidir en aquest canvi tenim a títol individual?
Per mi, la idea del canvi individual que generarà un canvi productiu és un triomf de la mentalitat individualista. Les lluites individuals, com l’heroi del consum responsable, generen frustració, perquè no es poden sostenir. El canvi només serà efectiu si ens organitzem i incidim col·lectivament. Fins ara, allò que ens ha permès gaudir de millores col·lectives ha estat l’organització.
* Aquest article apareix publicat originalment a la revista en paper Crisi o Vida, editada per CRÍTIC i Pol·len, i que podeu comprar a la nostra Botiga.