23/04/2026 | 07:00
El CCCB comença de bracet de Josep Ramoneda l’any 1994; aleshores tu tens 20 anys. T’imaginaves que el dirigiries?
No, mai. L’any 1992 estudiava Ciències Polítiques a la Universitat Autònoma de Barcelona, però desconeixia a què em dedicaria després d’acabar la carrera. Ara bé, ja llavors sentia un fort interès cultural, sobretot per la literatura, el teatre i la música, que complementava la meva formació acadèmica.
I aquest interès venia de casa?
De la família i de l’escola, sí, una escola humanista i francòfona. El meu pare, de Terrassa, estava molt vinculat al món de la cultura popular catalana i es dedicava a la tradició de la indústria tèxtil del Vallès, mentre que la mare va treballar durant molts anys a l’Ajuntament de Barcelona. Des de sempre, m’ha interessat la reflexió sobre l’esfera pública, sobre com es configuren els valors en defensa de la democràcia i el vincle entre la cultura i el sistema polític.
I quins autors t’han marcat?
Autors clau del segle XX, com Hannah Arendt i Richard Sennett. De fet, vaig fer una tesina doctoral sobre Jürgen Habermas.
S’ha mort fa poc. Tradició europea pura i dura.
Sí, la reflexió sobre la intangibilitat de l’esfera pública que, malgrat que no es veu, articula la societat i l’orientació política d’un país, i que, a més a més, es relaciona amb un substrat cultural i una història, amb la memòria i les maneres de viure i d’habitar els llocs.
“El CCCB és al Raval, un dels barris més complexos i fascinants; hem de ser caixa de ressonància de la societat que ens envolta”
I com veus la salut de la conversa pública amb la irrupció de les xarxes socials?
És un tema central del nostre temps, aquesta fragmentació de l’esfera pública. Quan internet començava, anava associada a una promesa de llibertat d’expressió i de democratització, però ara ja no podem al·legar ignorància, perquè sabem que les xarxes estan programades per generar divisió, mentida i odi. La clau, però, és exercir una mirada crítica sobre aquesta realitat. Ara bé, no se sap amb certesa com es genera avui dia l’opinió pública, perquè hi interactuen tantes capes… És la desorientació del present, de creure que no tenim llocs compartits de convivència i que la bombolla digital és el món; però el món de debò, per sort, és més complex i ric, i per això els espais públics, com un centre cultural o un museu, poden tenir una importància política afegida, ja que esdevenen punts de trobada per confrontar-se amb la diferència i amb qui pensa diferent de tu.
Com si fossin les antigues àgores gregues.
Exacte: espais de trobada, de sorpresa, d’imprevisibilitat, de reconeixement mutu. Això ho explica molt bé Axel Honneth, el gran filòsof alemany: aquesta importància del reconeixement públic. Potser no parlarem mai, no creuarem ni una paraula, però sé que, com a mínim, existeixes i et reconec.
Ara que parles de la presencialitat i de ser punt de trobada, creus que el CCCB seria diferent si la seva ubicació no fos al Raval?
El context històric i geogràfic de les institucions culturals és molt important, sí, i un equipament cultural ha de ser en primera instància un reflex del seu propi lloc. El CCCB va néixer en el marc de la Barcelona postolímpica dels anys noranta, al centre, sí, al Raval, un dels barris més complexos i fascinants de Barcelona. I per al CCCB, que va néixer com un espai de reflexió i de cultura sobre la ciutat com a categoria principal de la modernitat (i no només com un espai arquitectònic), és fonamental ancorar-se al Raval, perquè és un barri on es concentren els reptes compartits per totes les ciutats europees. Per ser centrals, les institucions culturals han de ser caixes de ressonància de la societat que les envolta i alhora ser capaces d’obrir perspectives i camins nous.
“Vivim els aspectes negatius de la globalització: Barcelona afronta els reptes que pateixen totes les ciutats europees”
És una bona metàfora. Una ressonància que inclogui la perifèria en el centre cultural?
Centre i perifèria són relatius. El Raval, d’alguna manera, és una perifèria dins del centre. El CCCB, des del Raval, té una gran capacitat d’irradiació cap a moltes altres realitats culturals, econòmiques i socials de tota l’àrea metropolitana, i treballem estretament amb instituts de secundària, biblioteques i centres d’arts del nostre voltant. El que defineix avui dia el CCCB és, de fet, la capacitat d’obertura i d’escolta d’una realitat que no és només la nostra més immediata; de voler captar el pols de la nostra societat sencera amb projectes vinculats entre aquest centre geogràfic i més enllà dels límits de Barcelona. En l’actual context d’interdependència del món, el CCCB té, també, una voluntat ferma de crear aliances internacionals.
Creus que, internacionalment, encara es contempla Barcelona com un referent? Ho havia arribat a ser.
Tot ha canviat moltíssim. En la història recent de Barcelona hi va haver dos grans moments: un és a finals del segle XIX amb el Pla Cerdà, el model de l’Eixample. I el segon, els anys noranta del segle XX, amb els Jocs Olímpics; és a dir, la confluència de l’energia olímpica amb la primera democràcia, amb vocació d’obertura de la ciutat i amb la idea de situar els ciutadans de Barcelona al centre, amb l’accent en l’espai públic, la inversió al centre i a la perifèria i l’obertura al mar. Però d’això ja fa més de 30 anys. Ara vivim els aspectes negatius de la globalització, i Barcelona afronta els reptes que pateixen totes les ciutats europees: l’accés a l’habitatge, la gestió del turisme i el risc climàtic. Tots aquests reptes tensen i posen en crisi la idea de ciutat.
El confinament semblava el col·lapse de la vida dins la ciutat.
Sí, hi ha una desafecció generalitzada arreu del món sobre la idea de la ciutat, precisament perquè avui concentren aquestes dificultats que esmentàvem. A més, cal afegir-hi les noves economies i el fet que el treball ja no està necessàriament vinculat a un lloc físic. Per tant, es perd la identitat de la ciutat com un espai d’intercanvi i de convivència. Moltes vegades, però, s’oblida una de les grans virtuts de la ciutat, que és la capacitat de fer viure pacíficament persones molt diverses. Per tant, en certa manera, les ciutats són escoles de democràcia, amb tots els seus conflictes però també amb el seu potencial de pluralisme i de llibertat.
“Quan el discurs que impera és el de ‘no hi ha futur’, la cultura ha d’assumir la seva responsabilitat de donar sentit al món”
El CCCB es basa en la contemporaneïtat per donar sentit al present i orientar-se cap al futur. Però el nostre present s’ha tornat molt líquid i incert, i el futur sembla força opac.
Sí, per això és més necessari que mai tenir espais de reflexió crítica per pensar amb llibertat intel·lectual els reptes que planteja el món contemporani. Quan el CCCB naixia als anys noranta, tot just s’iniciava internet, i ara, en només 30 anys, ja estem plenament immersos en la revolució de la intel·ligència artificial. El món ha canviat molt, però la cultura continua sent el que ens permet donar sentit al fet de viure junts, i saber què vol dir viure amb els altres en el món d’avui.
I donar sentit a la complexitat?
Sí. No hem de tenir por de la complexitat del món i hem de fer-la entrar tant com sigui possible. La nostra feina no és donar respostes, sinó plantejar preguntes i obrir interrogants. No és donar una visió determinada sobre el món, sinó multiplicar les maneres possibles de veure’l, com ho fa la bona literatura, el cinema i el teatre; incentivar la curiositat i multiplicar els punts de vista; posar-te a la pell d’una altra persona i d’un altre temps històric. Aquesta és la gran fortalesa de la cultura. Abans parlàvem de la Barcelona dels anys noranta, que tenia un 2% de població d’origen estranger. Ara, la mitjana és del 30%, i en aquest barri és del 65-70%, segons xifres oficials. Què implica això? Que hem de reflectir aquesta complexitat, aquesta diversitat i riquesa. Hi ha molts futurs possibles encara. De fet, quan el discurs que impera és aquell que declara que no hi ha futur, la cultura ha d’assumir la seva responsabilitat de donar sentit al món.
A vegades, la projecció de Barcelona s’ha vist com un detriment d’altres parts del país. Tu ho comparteixes?
Crec que no hi ha una dicotomia entre la projecció de Barcelona i la de Catalunya. Avui dia, de fet, no se sap gaire on comença i on acaba Barcelona. En l’àmbit cultural, em sembla que Barcelona ha fet un exercici d’humilitat i d’obertura respecte a la resta de Catalunya; de comprensió sobre el fet que estem interrelacionats i que cal obrir les institucions culturals també als focus artístics i culturals interessantíssims que hi ha en altres parts de Catalunya.
“Barcelona ha fet un exercici d’humilitat i d’obertura respecte a la resta de Catalunya”
Madrid i Barcelona són les dues ciutats amb més projecció cultural de l’Estat. Com està la relació entre totes dues? S’ha promocionat en excés Madrid en detriment de Barcelona?
Culturalment, entre Barcelona i Madrid hi ha molt bones relacions, sí, entre institucions, museus i artistes. És veritat, però, que en els darrers anys s’han reconcentrat recursos i atenció mediàtica a Madrid, en detriment de l’enorme riquesa cultural i artística de tot l’Estat. Les capitals d’Estat acostumen a tenir més recursos però també menys llibertat creativa que les perifèries. Dit això, l’Estat és molt lluny de reconèixer l’enorme capitalitat cultural de Barcelona.
Per acabar, quins són els projectes del CCCB a curt i llarg termini?
En tenim dos: un sobre la bellesa, justament en un moment tan distòpic, en què reivindiquem una mirada crítica sobre el cànon de bellesa, sobre què n’ha quedat inclòs i què exclòs. I després, a finals d’any, prepararem un gran projecte expositiu que s’anomena “L’Era Atòmica”, malauradament una qüestió molt a l’ordre del dia, perquè analitzarem la història de l’energia nuclear des del descobriment de l’àtom fins a l’actualitat, i la seva irradiació artística, científica, política i social.
No m’ho vull perdre.
