08/07/2025 | 06:00
* Aquesta entrevista va ser publicada originalment en eusquera al mitjà digital Naiz el 24 de maig de 2025.
Durant quatre dies, Jule Goikoetxea va exercir com una mena de “guardaespatlles” d’Angela Davis a Barcelona. Com va anar?
Angela Davis va venir l’any passat a la Fira Literal de Barcelona gràcies als bascos. Davis va estar al País Basc fa uns anys per visitar Arnaldo Otegi a la presó. I em fa gràcia, perquè moltes relacionen Davis amb la lluita antiracista, comunista o feminista. En el nostre cas, també està relacionada amb la lluita per l’alliberament nacional.
En el llibre la defineixes com “la deessa del futur“. Per què? Què és, simbòlicament i personalment, Angela Davis per a tu?
Què té l’Angela que la faci especial en comparació amb altres pensadors? La seva militància. Jo sé que moltes de les nostres referents també són militants en gran part; però, per a mi, la militància d’Angela Davis té una altra dimensió. Ella mateixa ho ha dit: en aquest moment el seu objectiu no és aportar coneixement o informació en un sentit rígid, sinó donar esperança a la gent perquè hi hagi futur. Per això recorre el món d’un lloc a un altre.
Per pensar en el futur, dius que cal descartar tot monoteisme.
Sí, el monoteisme és una ideologia i un conjunt de pràctiques per a gent cansada de viure. Per què? Perquè suposa una reducció de la vida. Has de reduir tota la diversitat de la vida, jerarquitzar-la i, a més a més, derivar-ho tot d’un únic principi, d’un sol déu, que es converteix en un poder únic i absolut que ho explica o ho resol tot. O que és una creació de tot, i pot també destruir-ho tot. No importa el contingut; és la reducció de tota vida a una sola cosa, principi o poder.
Temorosos de la vida, els monoteismes posen moltes vegades l’esperança en el cel.
El monoteisme no sorgeix com a desig de millorar la vida, sinó de reduir-la cada vegada més, tot traslladant l’esperança a un altre món que no existeix. Aquest món serà en principi el paradís cristià que després les utopies modernes col·locaran en la terra. Però el que tots els monoteismes plantegen com a utòpic és un món avorrit, un món sense gairebé vida, on no hi ha jerarquies ni, per tant, poder, i, si no hi ha poder, no hi ha vida, perquè la vida, qualsevol organisme, necessita poder per viure. Per tant, el futur desitjable de la cosmovisió monoteista és un estadi on no passa res. A què s’assembla això? A la mort. Un dels objectius principals del llibre és combatre això: o comencem a tractar disciplinadament l’alegria, o no hi ha res a fer.
“Angela Davis pensa en com acabar amb un sistema que provoca sofriment estructural”
En un marc politeista, sovint es posa el focus en aquest “poli-“: diversitat, dinamisme… No obstant això, com tu subratlles, el concepte també recull el “teisme”. És a dir, no es renuncia al poder ni a les estructures.
Per descomptat. Els il·lustrats, siguin d’una ideologia o d’una altra, ens diuen que la nostra ontologia és “flàccida”. Perdó? Com és possible? Si diem que tot és material i que la matèria i no l’ànima és la que produeix el llenguatge, la consciència i, per tant, la democràcia, la justícia, etcètera, per què és flàccida? Per què l’existència de tres o quatre o cinc eixos de poder implica que sigui líquida o flàccida? Perquè els esclata el cap! [Riu.] Si tu portes 500 o 600 anys pensant i transmetent a la societat que el problema és un i només un —abans, Satanàs; ara, els diners— i la solució és també una —abans, Déu; ara la llei, o el mercat, o la família, o l’estat—, a veure com ens en sortim ara… Però la ciència i els paradigmes “nous”, incloent-hi la quàntica, van ja per aquest altre marc politeista.
Però les lleis no sempre van en aquesta direcció.
Ens diuen: “Què és una dona? Un gàmeta. En la pràctica, tenir vagina. I deixa’t de ximpleries, no m’emboliquis!”. Aquest és el missatge. El món per a ells és com el joc de Playmobil. I des de quan existeixen [el granger i la vaca de Playmobil]? Des del Big Bang! Però, si l’heterosexualitat és una pulsió, per què esteu prohibint les persones trans i l’avortament, matant gent…? Si l’heterosexualitat és una pulsió com la fam, quin és el problema? Ah, que no és una pulsió, sinó un règim polític totalitari! Així que o naixem dones o ens en fem. I, si ens en fem, caldrà explicar com ens en fem. No és tan difícil.
“Homes i dones, negres i blanques, són classes politicosocials, no classes naturals”
En relació amb aquest exercici, sols dir que homes i dones són classes socials i que l’objectiu és la seva erradicació i no el seu reconeixement.
Jo sempre he dit que nosaltres usarem la classe en la mesura en què sigui estratègica. Quan nosaltres diem que homes i dones, negres i blanques, són classes politicosocials, no classes naturals, la gent es posa a escoltar. Per això ho fem servir. Perquè, si no ho expressem així, la gent continua pensant que són entitats biològiques. I no hi ha manera de sortir d’aquí.
La gent continua associant la dona amb el gènere. No, cal relacionar-la amb la feina. La diferència entre homes i dones, arreu del món, és la feina que les dones fem per ser dones i la violència que patim per ser-ne. Després ens posaran una perruca, un pintallavis o el que vulguis, però aquí la diferència està en el treball i la violència. Aquí, al Pakistan, i al Congo. I la diferència és respecte al grup dels homes. Perquè et diuen: “Sí, però moltes dones són més riques que molts homes”. Sí, és clar, perquè les dones no es construeixen respecte a la classe capitalista, sinó en oposició al grup dels homes; per això també hi ha persones racialitzades més riques que les blanques, i això no converteix la raça en un gen.
No hi donem mes voltes: si diem que les dones se’n fan, de dones, llavors són classes no naturals; per tant, què són? Una classe política. Però, si el grup que anomenem dona és el que fa gairebé tot el treball no remunerat a escala mundial, llavors també són classes socioeconòmiques.
“Les coses que diem les bastardes molts cops no s’entenen, perquè tenim una altra manera de pensar”
Aquest politeisme és bastard. Com expliques, la feminitat significa moderació i petitesa. L’intent de trencar això en el llibre és evident.
Tot allò bastard és impur. D’una banda, perquè allò bastard implica generalment mescla i brutícia. De l’altra, perquè el bastard no és legítim. Aquestes propostes no són hegemòniques, no estan legitimades ni per la dreta ni per l’esquerra monoteista. Per això porto aquí aquestes dones. Som bastardes, però tenim més poder que altres bastardes, i això ho utilitzarem per estendre la lluita de les bastardes.
Les coses que diem moltes vegades no s’entenen, però no perquè siguin difícils, sinó perquè tenim una altra manera de pensar; per això es fan estranyes. És molt més difícil fer una operació aritmètica, però no ens resulta difícil perquè ens hi hem educat. I el paper de la lluita política és també, i precisament, aquest: posar en circulació altres categories per poder canviar la realitat. D’una altra manera és impossible. Quan apareixen per primera vegada, totes les categories són bastardes. El mateix li va passar a Mendel quan va començar a parlar de genètica. Va haver de passar temps, fins que va canviar tot el marc i vam poder comprendre-ho. Així es transformen la societat i la ciència.
Als qui es col·loquen en el marc hegemònic, això els molesta molt, però sense molestar no es pot canviar res. Sempre dic que, si no tens enemics, alguna cosa estàs fent malament; no ets de fiar. Crec que els referents que no tenen enemics no estan canviant res, estan per a la complaença i per reproduir el sistema.
“Si no estiguéssim guanyant la batalla, no estarien els feixistes tan enfadats!”
ʺEppur si muoveʺ, deia Galileo Galilei, bastard ell també. És a dir, “i, no obstant això, es mou”.
Encara que sembli que no, jo sé que estem guanyant la batalla. En quin sentit? És clar que estem sent empobrides, i és clar que venen anys superdifícils i amb molta violència directa. Però, socialment, estem canviant el marc. Ho veiem també en tots els Jocs Olímpics, ja són escandaloses. L’any passat vaig començar a veure’ls i vaig pensar: “Però els Jocs Olímpics no eren mixtos?” Només hi havia dones, o trans, o marietes… No hi havia homes normals en les notícies! [Riu.] El cas és que va molt lent. Però va, va, va. I es nota. Si no, no estarien els feixistes tan enfadats!
Què passa? Que la nostra lluita és a llarg termini. Som en una transició d’era, i la temporalitat d’una era significa 500, 600, 700 anys. Llavors, aquesta transició durarà un munt. Però aquesta etapa que ve serà politeista, no en tinc cap dubte, encara que vingui el feixisme, dialèctica sembla que se’n diu. Cal posar en circulació aquestes idees, en un llenguatge quotidià, per poder dir: “Camarades, alegria, disciplina, lluita…, construirem el futur!”.
