Crític Cerca
Foto: IVAN GIMÉNEZ
Entrevistes

Júlia Ojeda “El xarneguisme apel·la a una catalanitat “de botifarra i barretina” que no és hegemònica”

Júlia Ojeda (Sant Celoni, 1994) és investigadora de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), crítica literària, activista per la llengua i estudiosa del procés i la crisi econòmica del 2008. Juntament amb Anna Punsoda i Marta Roqueta, està a punt de publicar el llibre Màtria o barbàrie (Angle Editorial), que reuneix 30 veus del feminisme català. L’embrió d’aquest projecte va ser el Manifest per un nacionalisme feminista, que va aparèixer publicat en vuit mitjans dels Països Catalans, fa tot just un any. En aquesta entrevista, parlem amb Ojeda dels seus orígens, de la llengua, del xarneguisme, de TV3, de l’esquerra independentista i del vincle entre la qüestió nacional i la de gènere.

07/03/2024 | 06:00

D’on surt Júlia Ojeda, quins són els teus orígens familiars?

Vinc de Sant Celoni, del Baix Montseny. Els meus quatre avis venen de fora, una d’Andalusia i els altres tres de Castella-la Manxa. El meu pare va arribar aquí de petit, mentre que la meva mare ja va néixer a Catalunya. La meva àvia materna va ser la que ens va criar a mi i les meves germanes, i, tot i ser castellanoparlant, sempre ens ha parlat en català. En canvi, el meu avi, no. El que passa amb la meva família, i això ho estic entenent ara, és que la figura d’autoritat era ell, que, tot i arribar a Catalunya amb 21 anys, viure-hi, treballar-hi, prosperar i fer diners, va tenir una relació molt conflictiva amb el país i amb la llengua. És a dir, ell no parlava català perquè no volia parlar-lo. Això s’havia viscut sempre d’una forma absolutament normalitzada, fins que jo em polititzo i ho començo a qüestionar. 

I tenint un context familiar tan marcat per aquesta figura i la seva relació conflictiva amb el país, com prens consciència nacional i lingüística?

El meu món és molt esquizofrènic, perquè jo vivia en un entorn on el català hi era molt present, amb els meus pares, a l’escola, amb les amigues… Però, en canvi, fins que no entro a la carrera, tots els meus referents literaris els havia llegit sempre en castellà. A banda, dins la família, l’única persona a qui jo havia vist parlar de política era el meu avi, que llegia La Gaceta i mirava Intereconomía. La figura que jo tenia com a referent polític havia estat ell, que estava molt convençut del seu espanyolisme i ningú no el desafiava. La primera que ho va fer amb arguments vaig ser jo. Ell era una persona molt radicalitzada que em veia a mi també com algú molt radicalitzat. I, des del punt de vista lingüístic, vaig entendre que es produïa una disrupció en els espais on hi havia l’avi, perquè feia canviar la dinàmica lingüística del grup. És cert que durant molts anys hem conviscut gent que parlava català i gent que parlava castellà dins l’àmbit familiar sense cap problema, però me’n vaig adonar que els qui exercíem de bilingües i canviàvem la llengua sempre érem els catalanoparlants. Llavors, a partir del 2012, quan arribo a Barcelona i començo la universitat, és quan em polititzo, prenc consciència nacional i lingüística i començo a col·locar les coses.

I t’apropes a l’esquerra independentista.

Vaig començar a militar a Arran Sagrada Família. Aquesta va ser la meva escola de formació política. Fins llavors, pràcticament no sabia ni que existien els Països Catalans! 

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“A l’inici del Procés, el sector ‘endavantero’ d’Arran defensava que allò semblava orquestrat per la burgesia”

Però hi ha un moment que fas un trencament amb aquest espai.

Marxo abans de l’1-O, quan m’adono que a les estructures nacionals, on teòricament es tenen els debats, hi ha poc marge per discrepar del que era llavors la línia oficial.

I quina era?

A l’inici del procés, la línia era que allò s’havia de mirar des de fora perquè semblava orquestrat per la burgesia del país i que era una cosa identitària. El sector endavantero mantenia molt aquestes posicions i, per contra, el sector de l’MDT abans de la reconversió en Poble Lliure, hi discrepava. I jo visc el primer trencament heavy, traumàtic, en què s’expulsen assemblees per “excés de discurs patriòtic”. Diguem-ho així. Tanmateix, jo vaig marxar d’Arran Sagrada Família també per un cas que es va gestionar molt malament des del punt de vista feminista. Diria que allò em va expulsar fins i tot més que les discrepàncies nacionals. Vaig viure un trencament polític amb l’esquerra independentista; però, sobretot, el trencament va ser personal. 

Què va passar?

Hi havia dones amb molt poder que van actuar com a encobridores i que van assetjar una companya que havia denunciat un cas de violència masclista. Llavors, se’ls va aplicar un protocol des de la comissió antipatriarcal d’Arran, i aquestes mateixes dones van decidir que no el seguirien. I el van qüestionar. Jo era una figura ultraincòmoda, perquè havia de garantir que el que deia antipatriarcal es complís. Però no amb homes, amb dones. Amb les meves companyes de militància. Va ser duríssim, perquè em van donar l’esquena. Això explica molt per què vaig saltar tan aviat: hauria aguantat una mica més la discrepància política, però la personal, no. 

Com veus les organitzacions de l’esquerra independentista avui, en la Catalunya post-Procés?

Volen ser-ho tot alhora: “La CUP no és un partit; és una organització”. “No ens professionalitzem; però, a la vegada, tenim moltíssima gent vivint de l’aparell”. El missatge que envien a la població que no participa en les seves lògiques autoreferencials és que un dia aposten per A, i l’endemà, per B. La gent no els segueix. A més, dues de les mancances de l’esquerra independentista en general, al meu entendre, són la poca fidelitat a la seva tradició política i la falta de formació en temes clau de país. Un exemple d’això és la llengua: jo mai vaig fer una formació sobre la sociolingüística ni sobre el conflicte lingüístic. Mai.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“El gran problema de la política catalana és no dir la veritat”

Creus que, en els anys durs del Procés, l’independentisme va abandonar el conflicte lingüístic i la reivindicació de la llengua? 

Es va abandonar totalment, i crec que qui havia d’ocupar l’espai era l’esquerra independentista. No ho va fer. És cert que hi havia propostes interessants, com Súmate, però la responsabilitat d’ampliar les bases no podia recaure sobre aquesta entitat, perquè representa un tipus de catalanitat, però no tota. Jo trobo que no hi va haver discursos que adrecessin bé la complexitat del país: o eren molt simplistes, perquè la prioritat era incorporar gent al moviment, o eren absolutament furibunds contra la catalanitat. 

En dues entrevistes a VilaWeb i a Núvol, eres molt crítica amb el xarneguisme. Per què fas un relat tan frontal al que planteja?

Perquè és un discurs que no entenc i que mai me l’he sentit propi. Jo vinc d’un origen familiar castellanoparlant. Els meus referents, com et deia abans, eren castellans, i qui marcava la línia intel·lectual, política i literària a casa era una persona absolutament espanyolista. Però, en canvi, vivia en un poble on mai se’m va qüestionar pel fet de dir-me Ojeda Caba, ni pel fet de tenir la família que tinc. La primera vegada que jo em qüestiono en aquest sentit, de reflexionar sobre els meus orígens i si això em fa xarnega, va ser a Barcelona. Perquè aquest discurs, en realitat, forma part de la batalla cultural de l’àrea metropolitana i de Barna. Però, a més, també em pregunto com pot ser que sorgís aquesta revifalla empoderadora de la xarnegor en un moment en què Catalunya i la catalanitat, precisament, volien ser més inclusives que mai.

A VilaWeb deies que “el xarneguisme i l’espanyolisme s’acaben trobant”. 

La realitat dels anys seixanta que explica Paco Candel a Els altres catalans, a la Catalunya del 2017 no es pot aplicar. No perquè no existeixi un sector molt reduït d’una catalanitat tibada i excloent que fa bandera d’arguments reaccionaris. Però no es pot reduir tot a això. I em sembla que és justament el que fa el xarneguisme: apel·lar a un imaginari de la catalanitat “de botifarra i barretina”, de gent conservadoreta que parla un català perfecte. I això és mentida. Aquesta catalanitat no existeix. I, si existeix, en cap cas és hegemònica. El que acaba fent el xarneguisme és confrontar-se amb un home de palla que ell mateix construeix i que li va bé engreixar amb aquest imaginari de la catalanitat convergenteta del Pujol. I això l’espanyolisme ho aplaudeix.

Però creus que aquest discurs es manté perquè no s’ha fet una revisió crítica del que va representar el pujolisme per a una part dels catalans?

Jo soc una gran partidària de fer revisions crítiques sobre el pujolisme, igual que sobre el Procés. Crec que un país que revisa críticament la seva història és un país que pot avançar. Però fem-ho bé i no perpetrem mantres: el context era un altre i no el podem deshistoritzar, perquè, si no, en farem una lectura anacrònica. Jo crec que el desenvolupament de la catalanitat pujolista s’entén perquè l’oasi català permet aixecar un país des de zero. I les estructures pujolistes ficcionen que el país té més poder del que realment té. Però aquesta bombolla no la peta ni Pujol, ni Maragall, ni Montilla: es peta amb l’Estatut, Ia primera crisi forta en què Espanya diu que no podem autoanomenar-nos nació. Al final, la catalanitat sempre ha xocat amb el límit de l’espanyolisme. Però això no s’ha articulat bé políticament. Per mi, aquest és el gran problema de la política catalana, i que s’arrossega de dreta a esquerra i de dalt a baix: no dir la veritat. 

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“El terme ‘nacionalista’ genera incomoditat a l’esquerra”

Fa un any, amb Anna Punsoda i Marta Roqueta, publicàveu un manifest en què reivindicàveu un feminisme nacionalista. Ara esteu a punt de publicar el llibre Màtria o barbàrie (Angle Editorial), amb una trentena d’autores, on abordeu aquesta mateixa qüestió. Creus que la forma com algunes persones veuen el “nacionalisme” pot fer que el terme els generi rebuig?

La lectura apriorística del terme genera incomoditat, especialment a l’esquerra. I a mi això em sembla un problema, perquè crec que, si l’esquerra no pot encarar aquest debat, qui ho fa és la dreta. Però, de la mateixa manera que l’esquerra, a través del moviment feminista, de l’ecologisme o de l’antiracisme, ha entès que hi ha moltes maneres de declinar les categories en plural, amb el nacionalisme també hem de ser capaços de fer-ho. I anar a mirar tradicions que s’assemblin a les nostres. Què diuen les basques, les escoceses, les gallegues? La lògica és una mica aquesta: teoria nacional des de nacions sense estat i declinada de la manera més complexa i més plural possible.

Com establiu la connexió entre la lluita per l’alliberament nacional i el feminisme?

Jo sempre cito Isabel-Clara Simó: “La causa de les dones és internacional, perquè de dones n’hi ha a tot arreu, afortunadament. I, quan protestes per discriminació de gènere, t’entenen fins als antípodes. La causa catalana, però, només ens afecta a nosaltres”. Que vulguem apostar per una tradició de pensament que lliga el feminisme i el nacionalisme no vol dir que renunciem a la vessant internacionalista de la lluita, però volem aterrar-ho a casa i fotre’ns de ple en la batalla discursiva i cultural sobre la qüestió nacional. I, a banda, ens hem adonat que els grans debats intel·lectuals al voltant de la construcció nacional segueixen copats per homes. La majoria de les persones que escriuen sobre el tema són homes que no ens llegeixen mai, que no ens citen mai, i n’estic fins a la figa de menjar-me les seves turres. A més, és que som nosaltres les que tenim una visió privilegiada de la història dels estats.

“Les feministes som capaces d’identificar la violència de l’Estat i la dels companys de lluita”

Privilegiada, en quin sentit?

Doncs que som capaces d’identificar els nivells de violència i d’opressió que un estat convencional exerceix sobre nosaltres i, alhora, també podem assenyalar els nostres companys de lluita, que molt sovint també han estat perpetradors d’algunes de les violències que ens afecten com a dones. L’impuls de Màtria o barbàrie és fer valer que no es pot fer construcció nacional a Catalunya sense tenir-nos en compte. La voluntat era dir: “No ens passareu per sobre; s’ha acabat això”. I en un moment de desafecció, de descomposició general, en què entre els partits independentistes hi ha una crispació permanent, una batalla constant, haver pogut ajuntar 30 ties molt diferents entre elles a discutir sobre uns mateixos temes té com un valor exemplar: les feministes sí que ho hem pogut fer.  

També has vinculat la qüestió nacional amb l’ofensiva de l’espanyolisme en l’àmbit polític, mediàtic, o judicial contra el català. Quina lectura en fas d’aquesta ofensiva? Per què la llengua és a la diana de l’espanyolisme?

Els catalans no vivim una situació política de normalitat i estem enfocats sempre en algun tema que ens toca molt endins, que va a l’arrel del que som. Durant uns anys, ens vam focalitzar en el Procés, que ningú té gaire clar què era, i ara hi ha aquesta necessitat de fixar un altre tema —la llengua— i que sigui una obsessió col·lectiva. Així com la qüestió racial és el trauma de la societat nord-americana, el nostre és la llengua i la qüestió nacional; dos elements que no es poden destriar. El nacionalisme independentista sempre ha entès que la manera d’adscriure’s a la catalanitat és a través de la llengua, que és l’element fonamental de la nostra identitat nacional i és també la nostra ferida, perquè la veiem patir cada dia. I l’espanyolisme sap molt bé que, tocant aquests elements, provoca una esquizofrènia politicoidentitària i mediàtica que li genera molt hype per una banda i molta ferida per l’altra. 

Com a confrontació al Procés, van fer fortuna certs relats reduccionistes i políticament interessats segons els quals el català és un idioma burgès i el castellà és la llengua pròpia de la classe obrera. Aquests discursos dels quals es van nodrir alguns partits espanyolistes de dretes, també els han jugat actors polítics i socials d’esquerres?

Jo crec que hi ha sectors que tenen mandra intel·lectual i mandra política. Són capaços d’omplir-se de fonaments teòrics per abordar l’ecologisme, el feminisme, la diversitat cultural o l’urbanisme tàctic… però amb la llengua tenen un discurs buidíssim. I això m’emprenya, perquè, si no hi ha mala intenció, com a mínim hi ha biaix. I, si hi ha biaix, hi ha error analític. A mi, el que més em rebenta és que, perpetuant aquest biaix, el que es perpetua és una jerarquia entre drets. I els drets lingüístics, que són drets humans, s’acaben invisibilitzant o banalitzant. I mira, hi ha dies que tens moltes ganes de fer pedagogia, però n’hi ha d’altres dies que estàs fins a la figa de ser sempre la persona que assenyala la problemàtica. Perquè en un espai on es canvia la llengua, perquè “en castellano nos entendemos todos”, si resulta que tu ets la persona que diu “això a mi m’incomoda”, la resposta és “ja hi torna la catalaneta amb els seus temes”. I és esgotador. Trobo que és una dinàmica molt de Barna, però a mi em costa d’entendre que alguns partits i moviments socials siguin capaços de lligar lluites concretes amb el feminisme, l’antifeixisme o l’antiracisme, i que la defensa de la llengua no la ubiquin de la mateixa manera.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“El bilingüisme banal li encanta a l’esquerra espanyola”

Per això problematitzes la diglòssia, “l’autoodi” o el complex d’inferioritat dels catalanoparlants.

És que, des d’un punt de vista eticofilosòfic, parlo del dret a existir. És a dir, la nostra existència lingüística com a catalanoparlants està interrompuda permanentment, i això fa que siguem conscients que existim lingüísticament. Com ens passa a les dones amb qüestions de gènere, aquesta situació ens col·loca en un lloc diferent dels castellanoparlants, que tenen un privilegi que els permet no haver de tenir aquesta consciència. Per sort, hi ha molta gent fent feina per la llengua, però existeixen discursos que ens costa molt de combatre. Per a mi, els més difícils són els banalitzadors: el bilingüisme banal és absolutament trampós, i a l’esquerra espanyola li encanta.

Què és el bilingüisme banal?

Els discursos aquests de: “Però tant se val, si tu parles les dues llengües”, o “Catalunya és una comunitat bilingüe on es conviu tranquil·lament, y qué bien que lo hacemos todos, perquè ara et parlo en català i ahora te puedo cambiar al castellano con total normalidad”. I no va així, perquè una llengua no té el mateix poder ni totes les estructures que té l’altra. I perquè els bilingües, al final, sempre som els mateixos. Els que incorporem castellanismes o barbarismes som els catalanoparlants, però al revés, pràcticament, no passa mai. Abans, incorporen anglicismes que catalanismes, no? I això també és una alarma claríssima de substitució. 

“Relacionar substitució lingüística amb substitució demogràfica és pervers”

Què en penses, de l’orriolisme i dels discursos que utilitzen la llengua per sostenir posicionaments racistes i contraris a la immigració?

Relacionar substitució lingüística amb substitució demogràfica és altament pervers. Primer, perquè Catalunya no s’ha entès mai fora dels fluxos migratoris. Som una terra que ha viscut permanentment amb aquest trànsit de gent, tant internament com externament. Vull dir, no som Noruega, la nostra gent jove marxa per buscar millors condicions de vida al nord. Llavors, l’orriolisme ni tan sols està situant bé les coordenades del seu discurs racista. Però, d’altra banda, reduir la immigració al problema lingüístic també amaga les dificultats que té Catalunya com a autonomia, que sovint vol ficcionar que té mecanismes d’integració similars a un estat, però no els té.

Acabo amb això: fa algunes setmanes, el periodista Jordi Évole va fer unes declaracions polèmiques al programa Col·lapse, en què es preguntava quin problema hi havia a espanyolitzar TV3. En certa manera, alguna gent va entendre que utilitzava el concepte com a sinònim d’apertura. Com valores aquest discurs?

Jo crec que, en realitat, el que deia Évole, sense dir-ho directament, és que a Catalunya hi ha dues comunitats nacionals. Era una esmena a la totalitat del gran mantra de “Catalunya, un sol poble”. Els que defensem una catalanitat permeable, oberta, en construcció, tenim clar que volem ser-ho, però que no ho som. I no ho som perquè hi ha una gent que no vol ser-ho. I no només això, sinó que la seva voluntat de no ser-ho passa pel fet que nosaltres no existim, o que existim només de manera dòcil i adaptada al seu marc. Això és el que deia Évole, en realitat: “A mi, la catalanitat soft no em molesta, i que TV3 faci equilibris per representar tothom aparentant neutralitat m’està bé. Mentrestant, jo faig les meves mogudes a Espanya”. El que personalment em fa ràbia és que ell no assumeixi la seva posició. Si vol que TV3 s’espanyolitzi, és perquè el seu país és Espanya, i si creu realment que l’Estat espanyol és plural, divers, múltiple i nacionalment complex, aleshores que assumeixi la complexitat del debat, i no digui “espanyolitzeu-vos”. Que és catalanitzi Espanya! Per què no va dir això? 

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“La despolitització i l’espanyolització de TV3 donen com a resultat una ‘tele’ de segona que és una sucursal de Madrid”

Tu creus que TV3 s’ha espanyolitzat?

Crec que hi ha un doble vector: d’una banda, el que va anunciar Sigfrid Gras quan va dir que s’havia de despolititzar TV3, i de l’altra, una qüestió de mercat, de fer el que calgui per apujar l’audiència i intentar competir amb les teles espanyoles, tot important els seus referents. La combinació de les dues coses, de la despolitització i de l’espanyolització per mercantilització, acaba donant com a resultat una televisió regional de segona que pretén ser la televisió nacional del país, però en realitat és una sucursal de Madrid. Llavors, es tira de personatges com Évole que, a més, utilitza l’espai per parlar del seu propi trauma. 

A què et refereixes amb això d’“el seu propi trauma”?

A la seva pròpia història conflictiva amb la catalanitat. Jo crec que Jordi Évole, quan fa el salt a Madrid perquè la seva carrera implosiona, no es reconcilia bé amb els seus orígens. I del seu trauma n’intenta fer categoria política. Però, hòstia, és que hi ha molta gent que hem sortit d’entorns castellans, que hem tingut referents espanyolíssims i que hem tirat per altres bandes. Això que expliques, Évole, és la teva moguda, així que no vinguis aquí a plorar. Perquè, a més, a tu t’ha anat de puta mare a Madrid justament perquè has fet aquest relat. Crec que això és el que li hauria pogut contestar Ricard Ustrell.

Si els pica... Que es rasquin!

Suma't al periodisme contra el poder

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Temps' i la pròxima que publiquem (juny 2024)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies