Crític Cerca
Foto: IVAN GIMÉNEZ
Entrevistes

Brigitte Vasallo “Soc una xarnega i una ‘marimacho'”

Torna Brigitte Vasallo, i ho fa amb Tríptic del silenci, part d’una recerca en curs sobre diàspores i txarnegor. Vasallo (Barcelona, 1973), que viu entre el Berguedà i el poble d’origen dels seus pares a Galícia, Chandrexa de Queixa, ens interpel·la sobre coses que remouen encara la societat: les migracions, la despossessió, la llengua. Qui som? D’on som? El Tríptic del silenci, publicat simultàniament en tres versions diferents en les seves tres llengües maternes, per a tres comunitats lingüístiques amb imaginaris no necessàriament idèntics, s’inscriu en una investigació metodològica i conceptual de com fer memòria de les diàspores. Activa la idea de “literatura per a no lectores”, que inclou teatre, performance i un llibre il·lustrat per Tonina Matamalas, per expressar-se no només des de la paraula escrita. Partint de la memòria oblidada, de la seva vida i dels seus dolors, i, a través d’entrevistes, busca entendre un nou nosaltres en construcció.

30/01/2024 | 06:00

D’on surt la Vasallo?

Jo ara ho explico d’una manera diferent de com ho explicava abans.

Ha canviat l’explicació sobre els teus orígens?

Sí, sí, segons quin pes donis a quina part de la teva biografia, l’explicació de qui ets va canviant una mica. Jo ara mateix dic que soc filla d’una família camperola, expulsada del camp gallec. Els meus pares, primer, van emigrar a França… i després van arribar a Catalunya pensant que ja tornaven cap al lloc on pertanyien. Però es van equivocar, no sabien que Catalunya era una altra cosa. Quan hi van arribar, es van adonar que continuaven sent migrants, i crec que això és una ferida que a casa, tot i que no s’ha anomenat així, ha estat molt present. La despossessió que jo arrossego, tota aquesta pena, en realitat, va ser culpa d’un malentès.

Llavors, tu neixes a Barcelona?

Jo neixo a Barcelona ja, sí.

I vius sempre a Barcelona?

Sempre, menys els 10 anys que vaig viure al Marroc. Jo creixo a Barcelona sent jo catalana; la meva germana, francesa; els meus pares, gallecs. No tenim cap llengua en comú a casa. De fet, els meus pares, que parlaven gallec, van aprendre bé el castellà a Catalunya. Tot aquest embolic és la meva família.

Els teus pares, a què es dedicaven?

El meu pare va ser taxista quan va arribar a Catalunya. Abans, havia fet de tot. La meva mare havia fet d’interna quan va emigrar a França, i aquí va netejar cases. De fet, netejar cases és una feina que jo vaig heretar i que vaig fer durant molts anys, també.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“No només has de parlar català i compartir tradicions i codis, sinó que no s’ha de notar que no el parles a casa”

El poble dels teus pares, Chandrexa de Queixa, a Ourense, on queda en el teu relat? Un lloc de vacances? Un lloc molt present o molt oblidat?

Nosaltres vivíem en un consolat de Chandrexa de Queixa a Barcelona. Era com si visquéssim allà, però deslocalitzats. Tot el nostre món referencial, emocional, lingüístic, tenia a veure amb Chandrexa de Queixa. Era on es trobava el nostre cor, la nostra memòria, el nostre anhel, el nostre tot. I estàvem aquí per circumstàncies del capital. Estàvem aquí sense voler estar aquí. Jo sobrevivia onze mesos aquí per viure un mes a l’estiu allà. A l’adolescència, quan va començar la violència a casa, la violència a l’escola, la violència que venia de dalt… el poble es va convertir en un refugi, fins i tot, mental.

Per on o quan o com t’arriba a la teva vida la catalanitat, el català, la idea de formar part de Catalunya…?

Ens arriba molt tard. Una cosa que compartim molta gent que venim de processos migratoris és quan, a l’escola, algú et diu o et fa veure que no seràs mai com nosaltres, i que no parlaràs mai el català com nosaltres. Hi ha una cosa que no sé gaire bé què és, però jo ja no formo part d’això.

Formar part del grup és, per a tots, important.

De fet, hi havia a l’aire la idea que, per progressar, tu has de ser aquesta cosa que no ets. I t’has de refinar. No només has de parlar aquesta llengua i compartir aquests codis i tradicions, sinó que no se t’ha de notar, sobretot, que no es noti que no parles el català a casa. Això, a més, comporta una renúncia també a les llengües maternes, que no és tan fàcil emocionalment. Jo sabia que no hi pertanyia, i al mateix temps pensava que havia d’arribar a ser això.

Una mena de propòsit aspiracional, eh?

Sí, sí. La migració té a veure amb això: te’n vas del teu lloc per millorar les condicions de vida teves i de la teva gent. Però això sovint comporta un refinament de classe. Però jo, en un moment donat, dic no, no, no…

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Jo he escollit no pertànyer. Perquè pertànyer té moltes servituds i violències”

Pertànyer és un tema clau en la vida. Tu, o l’Ariadna al llibre Tríptic del silenci, diu: “Què he de fer per ser de les vostres? Què he de fer per ser algú? Per poder tornar a casa”

Hi ha una cosa del pertànyer, del voler pertànyer sense tenir la pertinença garantida, que és que entres i surts. Un cop que t’han dit “tu, no”, és molt difícil després creure’t el sí. Fer-te fora d’un significat és un exili permanent quan t’han dit: tu no ets això. Com és de complicat viure en aquest exili, no? Hi ha un impuls, que també és molt humà, de dir, “molt bé, quines són les condicions per pertànyer?”, i callar, i deixar de fer el que venia fent, i complir el que es demana. Què he de fer per tornar a ser vostra? Perquè, si no torno al grup, patiré una solitud fins i tot conceptual. Tot i això, al llibre, faig una aposta per no complir. Per no complir, per ser, per existir.

Però per què és tan important, llavors, la idea de pertànyer? Pertànyer, com tu dius, és “casa”?

És clar, és que pertànyer és tornar a aquest significat que tu consideraves que eres tu. Jo soc tal, jo soc qual. Però, de sobte, et diuen: no, tu no ets això. Tu no pots exercir això perquè tu no ets això. Llavors tornar a casa és tornar a aquest significat.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“He intentat callar, he intentat refinar-me, he intentat ser una doneta com cal… però no puc!”

I, baixant-ho a allò concret, quant a la teva identitat cultural, de gènere, de classe…, quins esforços has hagut de fer per pertànyer?

Jo he escollit no pertànyer. Potser en algun moment d’adolescència, és clar: segurament volia ser una noia catalaneta, perfecta, educada, refinada… Intentava ser qui et diuen que has de ser. Però a poc a poc hi comences a veure els problemes, hi comences a veure les servituds del pertànyer, hi comences a veure les violències quan tu no pots o no vols pertànyer, i jo escullo no pertànyer.

Per què? Aquesta opció de no voler pertànyer al grup és molt més dura…

Doncs, perquè no puc, Sergi, és que no puc. No puc, no puc. T’ho dic seriosament: no puc. He intentat callar, he intentat refinar-me, he intentat ser una doneta com cal, ho he intentat… Però no puc, no puc, no puc, no puc, no puc. Llavors, davant d’aquest malestar profund de mentir i de mentir-me, de fer que soc coses que no soc, jo he escollit un silenci que potser em porta més problemes col·lectius, però que em dona un silenci en mi mateixa; paradoxalment, el silenci intern que s’aconsegueix parlant. Per això sempre m’he anomenat a mi mateixa xarnega i marimacho.

Ostres, Brigitte…

Quan tu dius xarnega o quan dius marimacho, l’altra persona es pregunta què significa això. Xarnega o marimacho expressen un desacord, però no acaben de fixar què volen dir. Signifiquen poc. Agafo aquests conceptes perquè el significat està prou obert per permetre’m respirar… i, alhora, reconec que també els utilitzo perquè són insults, i a mi la genealogia de l’insult ja m’agrada. Jo sempre m’havia anomenat així; no és una cosa d’ara.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Tenia ganes de ressignificar la xarnegor. No m’agradaven les definicions ni des de la catalanor ni des de l’espanyolitat”

Però sí que has intentat ara ressignificar el concepte de xarneguitat parlant de “cultura txarnega”, però amb tx, no amb x. Això t’ha comportat insults, crítiques, atacs.

Després d’anys repensant el meu gènere, els meus orígens i tot això… arriba un moment en què poso la tx a la paraula per crear un nou concepte, ja que la xarnegor s’havia definit des de dos llocs estancs que no em representaven, des de la catalanor i des de l’espanyolitat. Tenia ganes de ressignificar això i de dir: parlem d’això que ens ha passat, però parlem-ne nosaltres. Des d’aquest espai que encara no s’ha definit, que no sabem gaire bé què és, que potser no té ni recorregut, que potser no hi ha res a mirar aquí, però provarem a veure què… Jo estic obrint un significat perquè a mi no m’interessa donar respostes. Les respostes han de ser col·lectives. Quan ho poso amb tx, txarnega, és una marca gràfica per obrir les idees preconcebudes que s’han construït sobre la txarnegor des de discursos que no s’han fet en primera persona.

Per què dius que no s’ha fet aquest procés en primera persona. Tenim el Paco Candel i molts altres, no?

Sí, sí, però la majoria de la nostra gent fins ara estava ocupada sobrevivint. Estava molt ocupada treballant a les fàbriques, amb les lluites obreres, procurant-nos les condicions perquè nosaltres poguéssim arribar a fer tots aquests discursos més abstractes i en l’espai públic. A mi m’interessa el passat en tant que és present: jo estic preguntant ara a les filles i netes d’aquella gent que va ser expulsada del camp quines conseqüències té que siguem filles i netes d’aquella gent. Perquè no és una cosa separada. Quina conseqüència té en nosaltres que els nostres pares o avis fossin expulsats de la seva terra? Quin pes té en nosaltres aquesta història de diàspores, precarietats, exili? O no en té cap? Si no en té cap, també seria significatiu.

“Ha canviat el significat de ‘txarnego’: parlo de la diàspora, dels fills i els nets dels que van emigrar”

Sovint, quan parlo d’això del txarneguisme amb algú, em diu: “Això ja no es diu. Això és el passat. La majoria dels catalans som xarnegos, i això no ens afecta ja”.

Si això té o no té un interès social, ho dirà el conjunt de la societat. Si, per algú, és un tema passat i tancat, doncs, molt bé, que no li doni bola i ja està. Però per a mi no està passat, per a mi és present; és el present de la meva vida.

A veure, doncs, per què, per a tu, això de ser xarnegos es conjuga en present?

Jo treballo sobre un concepte que és la diàspora, que m’interessa molt, i que no és la migració. Des que ho faig així, m’ha canviat molt el significat d’això que jo anomeno txarnego. Perquè, efectivament, la migració dels nostres pares i avis ja va ser, però la diàspora obre ara altres preguntes que són importants. En aquest sentit, quina conseqüència té ser filles i netes de les nostres mares i àvies? Què passa amb la llengua materna quan les nostres mares no necessàriament ens han criat en la seva llengua? I si ens han criat en el seu idioma, però no en la seva parla? O com ens afecta que la llengua materna és la que reps de la teva mare i no la que tu transmets a les teves criatures? Totes aquestes preguntes són preguntes que no estan passades, que són en el que estem vivint quotidianament.

I una altra crítica que et fan és que el teu treball sobre txarneguisme posa el focus en una divisió lingüística i no en l’important, que seria la desigualtat de classe.

Jo no estic investigant ni reclamant cap divisió etnicolingüística; no n’he parlat mai! Els que desacrediten el que jo faig a partir d’uns arguments que ni tan sols tenen a veure amb mi haurien de revisar-se ells mateixos, saber de què tenen por i què és el que els remou tant de la feina que estic fent. Jo no els faré la feina de revisar-se. No vull que tot aquest soroll em desviï de fer el que he de fer, que és una cosa que dec a la meva gent i que em dec a mi mateixa, sense més.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Som mutants: hem passat del món camperol precapitalista al món urbà industrial en una o dues generacions”

El llibre Tríptic del silenci forma part de la Trilogia de Naxos, que explora la qüestió de la identitat en la diàspora en tres fases. La primera estaria centrada en això: “La memòria dels i les mutants que no són només aquelles que van emigrar, sinó els seus descendents, els deslugarizados, de com tractes de passar desapercebut o de ser acceptada amb les teves diferències estridents, de com renegues, renúncies, et rendeixes”. Explica-ho, si us plau.

He de començar per explicar la paraula mutant. Una diàspora no s’estudia des del lloc d’arribada, sinó des del lloc d’origen. Una diàspora vol dir dispersió des de. Aquest lloc de sortida, aquest lloc originari, quin és? El nostre lloc de sortida no és geogràfic: és ontològic. Nosaltres no venim d’un lloc, sinó d’un món. I aquest món és el món camperol precapitalista que, en un moment determinat de la història, és extirpat, és devaluat i és absorbit pel món urbà, que seria el món del progrés industrial. Això passa des del segle XVI fins a l’Europa actual. Però jo agafo el moment en el qual el capitalisme liberal s’alia amb el franquisme, i es produeixen les grans migracions a Espanya. Llavors, què és la mutació? La mutació és aquest procés que no és un canvi geogràfic, no és anar de Galícia a Catalunya, sinó passar de viure com camperols, persones del camp, en una economia bàsicament de subsistència, a treballadors del sistema capitalista industrial, que és el que la majoria som en l’actualitat. Tot aquest procés de canvi històric ens ha passat només en una generació o, com a màxim, en dues generacions. Som els primers universitaris en 2.000 anys. Jo, en concret, soc la primera generació de la meva família que sap llegir i escriure. Llavors, quan parlo de la mutació, em refereixo a això.

…I dius més, Brigitte, dius: “Som mutants deslugarizados”.

Deslugarizados és un concepte que em va descobrir Chico César, el músic brasiler. Em va presentar un amic seu així: “Te presento a Brigitte, una persona deslugarizada”. Hi ha la cosa aquesta del binarisme que també té a veure amb allò de la marimacho: sempre se’t demana que tu pertanyis a un lloc concret que et ve donat. La gent vol saber: tu d’on ets? I a mi no em serveix. Jo soc gallega o soc catalana? Entendre el que soc en termes de pertinença a la col·lectivitat no va tant de geografia; va d’una cosa que té a veure amb la vida col·lectiva, amb les relacions, amb la política social, amb l’estar, amb la veu pública. Jo necessito tensar aquest marc perquè les respostes que se’m donen no em serveixen. Jo em puc adaptar. Jo puc mentir. Jo puc dir, per exemple, que soc un home o una dona? De fet, dic que soc una dona perquè m’adapto a això i perquè em relaciona amb una genealogia que jo vull honorar, però tu creus que jo, quan arribo a casa, em crec molt seriosament que jo soc això? Jo no he escollit el gènere. I, per tot això que explico amb el gènere, necessito tensar una mica la situació per fer això que jo faig, que és pensament crític i que és literatura. I que necessita volar una mica.

“La meva gent a Catalunya és també la gent que va migrar del camp a la ciutat, encara que no compartim cognoms”

Segona fase de la Trilogia de Naxos: “La memòria dels llocs on arribem, dels pobres i desarrelats. Perquè la memòria dels rics sempre ve donada: l’aprenem a les escoles, als museus i als teatres; fins i tot la història dels pobres, quan ens arriba, ho fa filtrada per la mirada dels rics”.

Fixa’t que no parlo de la memòria de la gent que va arribar, no, sinó dels llocs on arribem. L’anàlisi de la condició xarnega m’ha portat a entrevistar gent que va sortir d’aquell camp destrossat pel franquisme i que va haver d’escampar-se per tot el món, i avui dia són argentines, mexicanes, suïsses, franceses, catalanes… El lloc d’arribada, per tant, s’ha obert, i això torna a generar un altre nosaltres. Quan estudiem el lloc d’arribada, veiem que hi ha noves capes de desigualtat. Llavors jo, en el meu cas, en què la família va migrar de Galícia a Catalunya, estic buscant quina és la meva genealogia a Catalunya. No la de Guifré el Pilós, és clar. Estic pensant qui és la meva gent, qui és la gent que va passar el mateix procés que nosaltres, però dins de Catalunya. A Catalunya, aquest procés de passar del camp precapitalista al món urbà industrial va començar a succeir abans, a partir del segle XIX. Per això, en concret, m’interessa explorar el que va passar al llarg del riu Llobregat. Des del naixement i la fàbrica Asland fins que arriba a l’aeroport del Prat, el riu Llobregat permet investigar com es va desmantellar el camp camperol preagricultor, d’allò que hi havia abans de l’agricultura, a Catalunya, i què va passar amb aquella gent. El que passa a les colònies tèxtils té a veure amb la violència, tant de classe com amb el disciplinament de gènere, té a veure amb el catolicisme lligat amb el capitalisme. Hi ha de tot al Llobregat: les mines, les grans empreses, les grans migracions del camp al món industrial, els anarquistes, el moviment obrer… Aquesta és la meva genealogia a Catalunya. Aquesta és la meva gent, encara que no compartim ni sang ni cognoms ni llengua materna. He agafat el Llobregat perquè em passa davant de casa, ara que visc al Berguedà, però em passaria el mateix a les Terres de l’Ebre o a Lleida o en molts altres llocs.

La tercera part de la investigació de la Trilogia de Naxos és sobre les nostres absències. Escrius això: “La memòria de la nostra absència als llocs que van quedar enrere, els llocs dels quals ja no serem”.

Nosaltres som la darrera generació d’un lloc i la primera generació d’uns altres llocs… i això és transcendent, és una fractura que tenim a dins, amb la nostra gent.

Al llibre parles de venjança de classe. He entès que el llibre vol ser una mena de venjança. Contra qui?

Venjança poètica. Jo no vull reparació ni que em demanin perdó; jo vull, des d’allò poètic, venjança. No vull continuar el fil de la violència, sinó venjar-me poèticament. M’interessa molt el treball de l’antropòleg Ignasi Terrades, que parla de com la venjança reconeix la irreparabilitat del dany. Jo vull la venjança perquè això que ens ha passat a nosaltres és irreparable. Per què no hi ha reparació possible? Perquè hem mutat. El que m’ha passat a mi a casa meva, com es repara ara? Com es repara que la meva mare no em pogués criar en la seva llengua? Qui repara la vergonya de la meva mare per haver de migrar? I qui repara la meva vergonya d’adolescent? Qui repara tot això? Aleshores, la meva venjança és parlar, malgrat que tothom m’ha dit que calli.

Si els pica... Que es rasquin!

Suma't al periodisme contra el poder

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'No puc més' i la pròxima que publiquem (juny 2024)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies