02/07/2025 | 06:00
En quin moment polític neix Raig Verd?
Neix en el 15-M, en un moment de crisi generalitzada i en què la gent comença a sortir al carrer i a demanar una altra forma de viure. En aquell moment, jo treballava en una agència de borsa, amb un horari increïble i un bon sou, que em permetia tenir una altra empresa amb una amiga en què fèiem tallers culturals i peces de roba. En aquell moment, vaig decidir que volia fer una altra cosa; jo sempre havia volgut fer alguna cosa amb els llibres. Pensava que havia de ser una llibreria, però realment volia una editorial: editar els llibres que m’agradaria trobar a les llibreries. Tenia una inquietud política i unes conviccions i un activisme que no es traduïen en el meu dia a dia. Vinc d’una família molt humil i treballes del que sigui; era allà perquè no era de família rica, però en un moment m’ho vaig poder permetre, i per això vam muntar l’editorial.
A què atribueixes la permanència de Raig Verd? No és fàcil mantenir una editorial independent tant de temps. De fet, recentment heu engegat una campanya de suport al projecte perquè esteu “en un moment delicat”.
Sembla un miracle amb tot el que hem passat. Vam celebrar els 4 anys en una festa a la Casa Usher perquè no tenia clar si podria celebrar els cinc anys. Això em sembla molt simptomàtic. Era el 2016, havíem publicat un premi Nobel, Svetlana Aleksiévitx, que ens havia de permetre subsistir, i, tanmateix, era dificilíssim. Després sí que van venir uns anys molt bons i ara som en un altre moment complicat, no només per a Raig Verd, sinó per a moltes editorials independents.
Heu tingut grans hits, com la mateixa Aleksiévitx o com Ngũgĩ wa Thiong’o. Com d’importants són èxits com aquests en la supervivència d’editorials com la vostra?
És lamentable veure com funciona el sector; sovint es coneix una editorial perquè ha publicat tal autor o tal altre. En el nostre cas, i crec que en general és així, és més complex. Els llibres amb dues, tres o quatre edicions són els que aconsegueixen salvar els números, però també són importants les posicions de resistència o de resiliència en moments de crisi. És una barreja de les dues coses. Pots no aguantar en moments difícils, pots decidir que has arribat fins aquí, i ja està; però, si seguim aquí, és per la barreja dels “èxits”, dels llibres que han funcionat bé, que permeten pagar les altres coses que són més polítiques i més de nínxol, i alhora el fet d’aguantar en moments més crítics.
Pel sector editorial no és precisament fàcil de navegar: està liderat per tres grans grups que acumulen una gran part del mercat: Planeta, Penguin Random House i Abacus. Sempre ha estat així, pocs grans grups i moltes editorials de menys dimensió?
És un procés cíclic, almenys en el sector editorial, i crec que és a causa del capitalisme, de la concentració. Els projectes editorials independents tenen una certa precarietat, uns més i d’altres menys, però sempre els acompanya: hi dediques moltes hores, la teva vida és l’editorial i tot penja d’un fil. I hi ha un moment en què dius “Compra’m l’editorial, mira, un problema menys”, perquè amb els anys et canses; és esgotador. Llavors es produeix aquest procés de concentració: hi ha èpoques en què coincideix un moment d’estar exhaust per part de les editorials independents amb un moment en què les editorials grans volen créixer, i nosaltres passem a ser danys col·laterals.
En quin sentit?
Els grans grups no estan pensant en absorbir-nos, no pensen en treure’ns del mig. Però som danys col·laterals perquè ells el que fan és lluitar entre ells per ocupar el mercat i guanyar presència a les llibreries i als mitjans de comunicació. Nosaltres, evidentment, sortim masegats de la història. Sempre hi ha hagut editorials independents, hi va haver moments en què realment eren els quatre gals resistents de la Gàl·lia, però que en realitat estaven fent una feinada des d’un lloc molt petit. Ara ens trobem en un moment en què surt Abacus, un tercer espai en llengua catalana, que, a més, té xarxa de llibreries, a la vegada que Penguin Random House està guanyant una importància brutal en el català.
“El gran mal de la nostra època, del sector editorial i de la vida en general és que basem l’èxit en les vendes”
Per què Penguin aposta tan fort pel català?
És una qüestió d’autoestima; ens hem d’estimar més. Som un mercat que mou diners en llengua catalana. Tot i que en pots mirar la part negativa: només un de cada tres llibres que es venen és en català. Però aquest un de cada tres són uns quants milions d’euros, i tots volen rascar la seva part! Penguin veu això igual que ho ha fet en el mercat hispanoamericà, i arrasa els petits mercats. La suma de les parts fa un tot molt gran; és un mercat més que han decidit que també volen. Fan campanyes online, fan venda directa, i per algun motiu les llibreries no es queixen d’això; em sorprèn molt perquè, si ho fes qualsevol editor independent, la reacció seria molt diferent.
En què repercuteix aquesta estratègia tan agressiva?
A mi el que em preocupa de tot això és el tipus de llibres que acaba sortint. Perquè, quan et doblegues al mercat, quan el capitalisme és el que mana, llavors volem que els llibres venguin i ens comença a resultar més indiferent la qualitat. És doblegar-se al mercat o no doblegar-se al mercat. Les editorials independents defensem amb molta fermesa un tipus d’edició que crea una bibliodiversitat molt important, una oferta enriquidora per als lectors.
I Abacus quin paper té en aquest triangle?
El que em preocupa d’Abacus és aquest factor de doblegar-se al mercat, en quin grau les xifres de vendes es prioritzen sobre el tipus de publicacions. No em preocupa la dinàmica de l’empresa en si, sinó quin és el teu objectiu, què oferiràs als lectors, quin retorn tindrà això per a la nostra cultura. Tot el que es publica, tota aquesta diversitat, tota aquesta història que defenso constantment, és el que quedarà per als lectors, el que quedarà per a la cultura, per a la llengua. També en quina qualitat, en quina forma de treballar els textos, de creure-te’ls. També soc de les que pensen que un contingut polític en segons quina empresa queda neutralitzat. No és el mateix que un llibre d’un cert contingut d’esquerres, radical, el publiqui Tigre de Paper o el publiqui Planeta.
Llavors hi sou les editorials independents. Qui us treu la vostra part del pastís, els grans grups o la resta de les editorials de menys dimensions, que competiu entre vosaltres?
Nosaltres sempre hem defensat la idea contrària: ens veiem com un conjunt d’editorials que treballen amb més o menys els mateixos objectius. Estem defensant la llengua, estem defensant en general un tipus d’edició de qualitat, també en el tracte amb els col·laboradors, que és molt important per no precaritzar. Si una cosa tenim en comú, és que sabem que el nostre competidor és la llengua castellana, ni les grans ni les petites editorials. El lector moltes vegades va a la llibreria, es troba el llibre en castellà i ni es pregunta si existeix en català. En l’àmbit institucional hi hauria d’haver una política per defensar que els fons de les llibreries poguessin mantenir l’edició en llengua catalana, perquè, si tenim en compte que només 1 de cada 3 llibres és en català, dius a la llibreria que podria vendre dos llibres i en vendrà un. S’ha de defensar des de l’Administració una política de llengua que no acompanyi només la producció del llibre.
Tot i els discursos crítics al sector, el Gremi d’Editors deia que el 2024 va ser “el millor moment de la història de l’edició”. Ho veus així?
“Diuen que, quan et fas gran, et fas de dretes, i crec que no és veritat: quan et fas gran, et radicalitzes”
El gran mal de la nostra època, del sector editorial, de la vida en general, de la societat, és que basem l’èxit en les vendes. També s’ha de preguntar a qui beneficia tot això. Tenim molts motius de preocupació: l’assaig cada any va perdent quota de mercat, però això no es destaca. Es ven ficció, però quin tipus de ficció? M’agradaria que darrere dels grans titulars hi hagués preguntes, que els periodistes fessin preguntes: aquest èxit de xifres de venda és per a totes les editorials? Sabeu com afecta això les diferents editorials del Gremi? Sant Jordi ha sigut tan bo per a tothom?
Doncs som-hi: Sant Jordi ha sigut tan bo per a tothom?
Portem un 2024-2025 que, parlant amb col·legues d’editors, tots manifesten pèrdues d’un tipus o d’un altre. Les editorials independents estan perdent vendes. Sense aquestes vendes, segurament els projectes no seran sostenibles i acabarem o tancats o comprats o afeblits. Hem de ser conscients, com en tot el consum que fem, de quin tipus de llibres comprem. No dic que no comprem llibres a les grans, però jo certs llibres els agafo de la biblioteca i certs llibres me’ls compro. En aquestes decisions tens un poder.
És clar, una part del sector és la producció, però també hi ha la distribució i la comercialització d’aquests llibres. Centrem-nos en la primera: com influeix en el marge que us queda a les editorials?
La diferència principal és si la distribuïdora és teva o no és teva. Aquí, la meva distribuïdora es queda un 55% del preu del llibre i negocia amb les llibreries quin marge els dona. A les llibreries petites els dona un 30% aproximadament i a les llibreries grans o a Amazon els pot donar un 40%. Com a editorial independent, el meu llibre està perjudicant la llibreria independent, que és qui defensa millor el meu llibre, i no tinc cap poder de decisió sobre aquesta qüestió. Pensa que jo estic fent un llibre, produint-lo, pagant totes les despeses i cobro un 45%. D’aquest percentatge, un 4% és de l’IVA, un 10% és per a l’autor… Això vol dir que, si el llibre val 20 euros, jo tinc 6 euros per anar de llibre en llibre sumant per pagar els 5.000 o 6.000 euros que em pot costar fer el llibre. Els desposseïts, per exemple, va costar 17.000 euros.
Aquest panorama determina el risc que prens en publicar o no publicar un llibre?
Cada vegada m’he anat atrevint més, he arriscat més. Això també ve en la teva evolució com a editora: com a persona en 13 anys he canviat molt, també el meu activisme amb la llengua. Al principi fèiem català i castellà al 50% i ara ja fa uns anys em vaig decantar cap al català perquè penso que, per defensar la llengua, hem de treballar per la llengua. Els temes que m’interessen són els mateixos, però la manera de tractar-los és diferent; cada vegada soc més dràstica. Diuen que, quan et fas gran, et fas de dretes, i crec que no és veritat: quan et fas gran, et radicalitzes. Vas cap al cantó que ja era la teva convicció, dius “necessitem més d’això”. No m’he tornat més radical en el que penso, perquè és al mateix, però sí a l’hora d’expressar-ho i de fer els llibres. Ara també costa més que funcionin segons quines apostes, com l’autora que hem fet ara, Lola Olufemi, que planteja les coses com són, però no tothom les vol escoltar.
No et fan por les conseqüències?
Al principi potser em feia més por, però ara ja fa uns anys m’és tot igual. És un sector on hi ha molta por de dir les coses com són: ens coneixem tots; és molt difícil posar les cartes sobre la taula, fer una crítica. Som en una època en què el debat és molt complicat: debatre sobre qualsevol tema et pot dur a barallar-te; el diàleg ja no es pot mantenir des d’opinions diferents. Mentre jo hagi de fer aquesta feina, que no sé quant temps serà, l’hem de fer amb consciència, amb transparència i honestedat.
“La ficció és molt important per entendre com som i com podríem ser”
A vegades és més fàcil debatre en el camp de la ficció, com ha passat amb Ursula K. Le Guin, que ha generat molts debats sobre la ciència-ficció entre el públic català. Què té aquesta autora que ens ha fet tornar bojos?
Diu les coses tal com són i no s’enfanga, no intenta dissimular-ho. Si ha de criticar el capitalisme, el critica, cosa que, venint dels Estats Units i en la seva època, és molt més difícil que fer-ho aquí. A més, no planteja espais de bons i dolents, ens planteja en tota la nostra complexitat: els humans a vegades fem coses bones i dolentes, de vegades l’encertem i de vegades ens equivoquem. Le Guin fa això des del primer dia, no té un protagonista que ho fa tot bé i és perfecte, sinó que té un protagonista amb els seus grisos. Tots els seus llibres tenen això, i la gràcia dels personatges és veure’ls en les seves foscors, perquè tots en tenim.
Les esquerres han fet una mica de fetitxe sobre tots aquests mons que ha creat, precisament per aquesta capacitat d’imaginar altres mons.
Le Guin ha sigut referent i segueix sent referent. Va ser capaç, a cada planeta que creava, de plantejar una situació en què eliminava un element, com el conflicte de gènere. A La mà esquerra de la foscor, tots els éssers són sense gènere, ni homes ni dones, i en l’època de zel van canviant; a Els desposseïts planteja com podria ser una societat anarquista i quins problemes es trobaria, i, a El nom del món és bosc, uns éssers connectats a la natura reben una invasió, que està basada en la guerra del Vietnam. Els protagonistes d’aquestes històries no ho fan tot bé, s’enfronten a aquests problemes i en un moment determinat prenen decisions difícils amb les quals tu no estàs d’acord, però et fa qüestionar quina decisió prendries en aquest espai.
Elimina la pressió moralista que tot s’ha de fer bé, aquesta idea que hi ha bons i dolents absoluts.
Això és imprescindible. Pensar que ens equivoquem, que fem coses malament, que fallarem, però que el fracàs forma part del camí. Un altre element que ens agrada molt és que en tots els llibres hi ha una trobada amb “l’altre”: l’alteritat és present de forma constant en la seva obra.
Tots aquests són melons que es tracten dins de la ficció, però es poden aplicar en la nostra vida real. És vàlid buscar en la ficció respostes per a l’actualitat?
La ficció és molt important per entendre com som i com podríem ser, és imprescindible. L’assaig és un espai de pensament i de desenvolupar teories, que altres les llegeixin, posin el seu pensament en diàleg amb aquest, però la ficció és aquesta capacitat d’imaginar-nos mons diferents. I, sense això, pots escriure tot l’assaig que vulguis, que no funcionarà. Perquè necessitem aquesta part de l’ésser humà, de creació, d’imaginació. De fet, quan inventen la intel·ligència artificial, sembla que el primer que vulguin substituir és la part creativa de l’ésser humà. És curiós, no? És allò que ens fa humans.
L’equilibri entre l’assaig i la ficció és complex; l’assaig és molt influent a l’hora de legitimar postures i pensaments, segurament més que els llibres de ficció.
Depèn molt de les lectures que t’has trobat a la vida i que t’han format; això fa que a la ficció li donis un valor o li’n donis un altre. Hi ha gent que de seguida, de molt jove, passa a l’assaig perquè té aquestes inquietuds polítiques i potser no ha tingut l’oportunitat de trobar-se amb aquells llibres de ficció que sí que et donen aquest espai de pensament i d’imaginació. Al meu parer, perquè he pogut trobar altres lectures, trobo que tot es complementa i tot ens enriqueix. La ficció desenvolupa àrees del pensament que l’assaig no fa, igual que l’assaig fa el que no fa la ficció. Ali Smith, per exemple, és de la ficció política més potent que pots trobar en el català: tracta l’ecologisme, la vigilància dels carrers, la política, els mitjans de comunicació, la manipulació de la llengua… No et fa teoria política, però tot el que passa en els seus llibres és polític.
“No existeix una cultura catalana sense una llengua catalana”
Precisament en el camp de l’assaig, on a Raig Verd heu complert enguany 10 anys, és on més odi has rebut amb publicacions com Guia gramatical de llenguatge no-binari. Com has viscut aquestes onades d’insults?
Cada vegada visc amb molta més pau quan hi ha un conflicte d’aquest soroll, perquè també vol dir que estàs incidint en el lloc adequat. Si molestem, despertem o fem saltar la pell d’aquesta gent, és positiu. Al principi, el conflicte em suposava uns nervis, hi havia aquesta idea d’intentar agradar a tothom, perquè estàs venent llibres i vols que la gent els compri, però acabes entenent que no pots agradar a tothom, i que, de fet, si no agrades a la gent adequada és que ho estàs fent bé. M’alegra no agradar a la gent que toca.
Fa poc va morir Ngũgĩ wa Thiong’o, un autor que ha aportat molt pensament anticolonial entre el públic català, també un fort caire polític. Quin llegat ha deixat?
El pensament d’en Ngũgĩ és i seguirà sent molt important per als catalans. Va aconseguir fer entendre els seus lectors que la cultura catalana es construeix en llengua catalana. Som en un moment de distracció absoluta, en què et van dient “això també és català”, però allò nascut a Catalunya i fet en castellà és cultura espanyola, ni millor ni pitjor, però està contribuint a una altra cultura. Ell parlava de la nostra cultura com una cultura colonitzada perquè, tot i que és veritat que no se’ns pot comparar amb un país africà, hem d’assumir la nostra responsabilitat com a colonitzadors i alhora no deixar de ser conscients que hem sigut colonitzats i que la nostra llengua està en perill i la nostra cultura, per tant, també. No existeix una cultura catalana sense una llengua catalana.
A vegades necessitem veus externes que ens vinguin a reafirmar la nostra cultura i la nostra llengua.
Necessitem veus de fora que ens ho vinguin a dir, perquè tu estàs rebent cada dia, des que vas a fer-te el DNI fins que vas a cal metge o a un judici, una pressió i una violència institucional envers la llengua bestial. Necessitem que des de fora ens autoritzin d’alguna manera a creure que la teva llengua és igual i té els mateixos drets que totes les altres. És allò de trobar-te en els ulls dels altres.
Et sents encotillada per la coherència política del catàleg de Raig Verd?
Si he de trobar una cosa que sigui coherent en tot, és que la literatura i el pensament ens portin a un món millor. Tota la ficció i l’assaig que publico són per pensar, imaginar o teoritzar sobre aquesta possibilitat, però no per al futur, sinó per a ara. Jo el que vull és començar a canviar les coses ara, i crec que amb els llibres podem fer-ho; posem el nostre petit granet de sorra per intentar-ho.
Com abordes els propers anys?
En general soc optimista, però portem dos anys molt dolents, estic molt preocupada perquè no acabo de copsar quines poden arribar a ser les conseqüències. Sí que visualitzo un futur molt proper on hi ha editorials que tancaran, es compraran o s’afebliran. Hi ha editorials que ja ara estan començant a diversificar el tipus de producció que fan perquè s’han d’adaptar al mercat, i jo mateixa he canviat el meu calendari editorial perquè he tingut un primer semestre horrorós en vendes. Passaran coses que no ens agradaran, i llavors tots ens esquinçarem els vestits i ens preguntarem com pot ser que tanquin el bar al qual no anava mai.
