23/04/2025 | 06:00
Aquest Sant Jordi s’ha convocat una manifestació en defensa del català que emula la del 1985. Una mica abans, el 1981, la Crida ja va organitzar una mani per la Diada com a reacció al Manifiesto de los 2.300, en què diferents personalitats denunciaven “la discriminació del castellà” a Catalunya. Han passat més de 40 anys i encara hi ha partits amb aquest mateix discurs.
És un sentiment de déjà vu constant. Tinc la sensació de no sortir de la roda: el Manifiesto de los 2.300, del 1981, va ser el pal de paller del que seria després el discurs de Ciutadans a principis de segle. Aquest actor ha desaparegut, però ha quallat el seu missatge, que parteix d’un capgirament sofístic de la realitat. La llengua catalana, esquarterada i minoritzada a consciència durant segles, rep periòdicament aquests discursos cínics que l’acusen d’allò que li apliquen. Ens diuen imperialistes i parlen de la persecució del castellà, quan no hi ha cap fet que ho sostingui.
Ciutadans va aconseguir guanyar unes eleccions al Parlament, l’any 2017, amb l’atac contra la llengua com un dels seus pilars vertebradors. Ara ja no hi té representació, però la seva ombra segueix sent allargada?
Clarament sí. Jo vaig viure l’embrió de Ciutadans, assistint a alguns dels àpats multitudinaris del Fòrum Babel, en els quals es convidaven escriptors i intel·lectuals d’àmbits diversos. Recordo haver anat a un sopar on hi eren Miquel de Palol i Quim Monzó, d’una banda, i també Eduardo Mendoza, Félix de Azúa i Arcadi Espada, de l’altra. En teoria, la voluntat era superar el pujolisme i canviar l’hegemonia cultural i política. En aquell primer moment, però, el seu discurs no es construïa pas a partir de l’atac contra el català.
I què va passar perquè això canviés?
Que de seguida hi va haver una gran decepció dels sectors que havien cregut que, amb l’arribada de Pasqual Maragall al poder, algú com Félix de Azúa podria ser conseller de Cultura, per entendre’ns. I quan Rivera es posa al capdavant del projecte, és quan ja es busca el nínxol de mercat: com que, segons la seva lectura, el PSC i Maragall s’havien fet massa catalanistes, decideix agafar el castellà com a reivindicació. Aleshores, comença a desplegar una estratègia cínica, intel·ligent, molt treballada i, alhora, molt falsa, de fer córrer el discurs que el castellà està sent perseguit, i el català, imposat. Això connecta amb una part de la població, a la qual el relat pujolista del català com a eina d’ascensor social ja li estava bé. Però el discurs de Ciutadans, que associa la llengua amb un tipus d’independentisme molt concret, els desperta bel·ligerància.
“Durant el procés, l’independentisme va amagar una mica el català, no fos cas que perdéssim un vot”
Això, malgrat que, en els moments més àlgids del procés, la reivindicació del català no va ser precisament una de les banderes principals que va agafar l’independentisme.
No, no. Aquesta associació es feia des de fora de l’independentisme, perquè és una associació molt natural: amb tots els matisos; però, en general, el passaport a la catalanitat aquí ha vingut per la llengua. Per contra, des de dins de l’independentisme, el català s’amagava una mica, no fos cas que perdéssim un vot, perquè anava de poc. Hi havia la idea que, quan s’assolís la independència, ja ho faríem tot: aquesta cosa màgica de l’interruptor. Aquí va haver-hi una deixadesa i després va arribar la pandèmia, que va aplanar tot un seguit de debats que estaven molt encesos en aquell moment. Jo sempre recordo que érem a Urquinaona abans de la Covid, i el confinament va anestesiar aquell estat d’emprenyament.
“Els grans burgesos catalans són també els grans aliats de l’Ibex i de la concepció monolingüe d’Espanya”
Ciutadans també va revifar l’imaginari artificial del burgès catalanoparlant i l’obrer castellanoparlant al qual se li vol imposar la llengua. Un discurs, per cert, que també han absorbit altres actors socials i polítics.
És una altra de les fal·làcies i dels encerts estratègics, des del seu punt de vista de disputar l’hegemonia al catalanisme. La història d’aquest país no ha estat mai la d’uns burgesos propietaris de fàbriques que exploten “els que venen a aixecar el país”. Molts catalans venim de famílies treballadores i genuïnes, des de l’òptica cultural i lingüística. De fet, a Catalunya, molts dels grans burgesos són també els grans aliats de l’Ibex i de la concepció monolingüe d’Espanya. I aquest discurs sobre la imposició del català, senzillament, no té connexió amb la realitat. En qualsevol país, un dels requisits per obtenir la ciutadania és el coneixement de la llengua, però mira la bomba que ha generat el fet que s’hagi plantejat el requisit del català per obtenir el permís de residència. De cop, això és superfeixista i superracista. Però, en canvi, no ho és l’obligació de saber castellà.
Pot ser que una part de la crítica provingui del fet que aquest requisit es plantegi per a la immigració i no per a treballadors d’àmbits com la justícia, per exemple, en què el percentatge de sentències fetes en català amb prou feines arriba al 6%?
Això també és claríssim i és la conseqüència de no haver aplicat una política lingüística ferma, decidida i clara. Quan es parla de sancions, tothom es posa les mans al cap, i de seguida es desvia el tema cap al treballador precari que té una pizzeria i no té diners per retolar en català, mai cap a alts funcionaris que no són capaços, ni destres, ni eficients en les dues llengües. És cert que resulta molt fàcil situar en la diana el més vulnerable que acaba d’arribar, però caldria començar pel fet que el requisit fos per a la gent que ha estat treballant durant dècades en la funció pública, de manera consolidada i amb un bon sou. Tanmateix, no s’han aplicat mai sancions al respecte.
“No s’ha volgut encarar mai la qüestió lingüística com un conflicte”
Per què? Ha faltat voluntat política a l’hora d’aplicar les normatives que ja existeixen? És aquesta la manera com hem d’afrontar el retrocés del català?
Ha faltat voluntat, clarament, però per un motiu: no s’ha volgut encarar mai la qüestió lingüística com un conflicte. I els conflictes, l’única manera d’afrontar-los és admetent-los. Però ens hem regit per la por. Hi ha moltes coses que no s’expliquen sense aquesta por atàvica que els catalans tenim molt interioritzada per raons històriques i per la repressió. Llavors, el discurs general sempre ha volgut amorosir el conflicte lingüístic: fem-ho per amor, per fe, siguem seductors.
Com descriuries el moment en què ens trobem en relació amb la llengua?
En una fase de dol fruit del desencant dels anys del procés, de gent que s’hi va involucrar molt, i aquella il·lusió s’ha convertit en agror; una agror que en molts casos també s’ha abocat cap a la llengua. Hi ha un tipus de gent molt enfadada pel català que ara es parla i que va amb el boli vermell. Està sortint un estol d’artistes dins l’escena musical urbana que produeixen en català, i se’ls llancen al coll perquè diuen cumpleanys o tardeo. És important que mantinguem la qualitat de la llengua, però posar el focus en això és un símptoma de desesperació. Avui, els que estan molt enfadats han aconseguit associar al català amb una llengua plana, funcionarial, del món oficial, que no té res a veure amb el que es parla al carrer. I el problema és que, al carrer, cada cop guanya més presència el castellà! Llavors, criminalitzar la gent que produeix en català perquè no sempre l’utilitza correctament és un tret al peu de magnituds catastròfiques.
“Criminalitzar la gent que fa cançons o vídeos en català perquè no sempre l’utilitza correctament és un tret al peu”
Aquesta crítica pot allunyar una part de la població, potser els joves que viuen en zones de Catalunya on l’ús social del català està en retrocés clar, perquè vinculin aquesta llengua amb la institució, l’Administració o l’acadèmia?
Tornem al conflicte. Hi ha tot un seguit de gent que creu que el català hauria de ser una cosa que parléssim entre nosaltres, la tribu, però que, per a les coses serioses, home, doncs millor el castellà, que así nos entendemos todos. Davant d’això, hi ha qui hi respon fent el morro fort, amb morrofortisme, i d’aquesta actitud n’acaba fent bandera. Però jo crec que, depenent de com ho juguem, ens pot rebotar a la cara, sobretot perquè algunes persones poden no entendre-ho o considerar-ho aliè. I no ens podem permetre deixar cap camp per verd. És a dir, jo soc partidari d’ocupar tots els espais possibles, parlar en català amb tothom, perquè, tota política que no fem nosaltres, la faran en contra nostre. Dit això, no soc dels que diuen “Puix parla català, Déu li’n do glòria. No. Soc més com Joan Fuster: “Puix parla català, vejam què diu”. I discutirem, però des de la naturalitat, no? Jo crec que l’única solució és la naturalitat.
“L’ofensiva contra el català és una reacció davant la por del trencament real d’Espanya”
Potser alguns fan el morro fort perquè han hagut d’empassar-se que els acusin d’insolidaris quan mantenen el català davant d’un castellanoparlant…
Sí, i és una acusació que prové d’un marc mental de cultura supeditada, submisa. Si a mi algú m’ho ha dit alguna vegada, li he preguntat: Què vol dir ser insolidari? Perquè, és clar, resulta que la insolidaritat mai no s’aplica en sentit invers. Aquesta lloança que es fa del bilingüisme… doncs per què mai no el practiques tu, com a castellanoparlant? A l’hora de fer servir la llengua, estem prenent decisions, i a mi m’interessa el perquè fem les coses. Sense voler donar-hi molta èpica; però, si et pares a pensar per què mantenim el català, descobriràs que ho fem justament perquè volem que no desaparegui. Això és consciència política aplicada a la llengua. Malauradament, però, en aquesta societat turbocapitalista en què vivim, la consciència cotitza poc.
Abans parlaves de la indústria de la música, i no sé si és perquè hem estat mancats de referents, o si és simplement perquè les dades en relació amb els usos lingüístics no són bones, però a vegades hem atribuït injustament a gent com la Mushka, per exemple, el deure o l’exigència de “salvar el català”?
És totalment injust. Un artista ha de tenir el deure i l’exigència de fer el que li roti. La resta és responsabilitat de l’executiu i del legislatiu, no dels artistes. El problema d’aquest país és que, sovint, ho projectem tot cap al simbolisme. I l’element simbòlic és bàsic, perquè ens mou, però també és efímer, no és estructural. En la indústria musical, l’important realment és que hi hagi gent fent coses en català, que tingui l’escenari on sigui possible fer-les i una política cultural que acompanyi, però fugint sempre del dirigisme. I qui surti d’allà potser després els escup a la cara, però no es pot pretendre guionitzar la cultura des dels despatxos. A banda, és que el mateix concepte de “salvar el català” és una mica messiànic. Aquí tenim un problema polític: que jo vaig pel carrer i nanos catalanoparlants, entre ells, parlen castellà. Doncs analitzem-ho i ataquem-ho. Oi que, si no saben sumar dos i dos, no ho deixaràs córrer? Cal aplicar-hi mesures intel·ligents, però fermes. No només grans paraules.
A Catalunya, en els darrers temps hi ha hagut la sentència del TSJC en relació amb l’aplicació del 25% de castellà a les aules i, en paral·lel, la política lingüística a les Illes i al País Valencià també ha representat un retrocés del català a l’Administració i a l’escola. Quin objectiu persegueix aquesta ofensiva judicial i política?
És una reacció davant la por del trencament real d’Espanya. El corredor mediterrani, per dir-ho en termes estrictament empresarials, representa una comunitat d’un abast mitjà tirant a alt a escala europea. Sense el corredor, desapareixeria l’Espanya radial tal com es coneix i com s’ha fabricat. Llavors, l’ofensiva respon a la por d’un estat que pot estar en fallida, però que costa molt que defalleixi. En el cas del País Valencià, crec que hi va haver un gran error estratègic per part de l’esquerra als anys setanta i vuitanta, que considerava que elements de la cultura popular, com les Falles, eren una cosa carrinclona. Qui s’ho va apropiar llavors va ser la Unió Valenciana, en el seu moment, i altres moviments que ja eren d’ultradreta. Això es va intentar corregir i hi va haver un avenç amb la generació d’Obrim Pas, que ha donat lloc a un panorama musical valencià que, avui en dia, probablement és dels més genuïns i potents que tenim. Però, als noranta, coses que aquí es donaven per fetes, perquè veníem de l’oasi dels Jocs Olímpics i no hi havia conflicte, allà eren un combat. Aquí, la cultura era ornament, i allà era combat. I aquesta doble velocitat arriba als nostres dies. La decepció i l’agror que ha comportat el fracàs del procés a Catalunya, en el cas del País Valencià i de les Illes és menor, però també existeix, perquè hi ha hagut dues legislatures de pacte de progrés a cada banda. I el retorn de la dreta espanyolista, vitaminada per Vox, ha estat encara més cru: després d’una tímida obertura, s’han fet tres passos enrere. Ens veiem abocats a aquesta dinàmica, i aquí és on sorgeix l’element d’alarma tècnica en el sentit sociolingüístic.
“La substitució lingüística és una amenaça a Catalunya”
L’amenaça de substitució lingüística als Països Catalans és real?
La substitució lingüística és una amenaça a Catalunya i una realitat en molts llocs, especialment al sud del País Valencià. Al Principat, hi ha una paradoxa extraordinària: en un moment en el qual molts fills de parelles catalanoparlants utilitzen fonamentalment el castellà en les seves relacions socials, alhora, mai tants nouvinguts havien sumat el català al seu menú de llengües. No contemplo la mort del català, en el sentit que els reductes, si van existir durant el franquisme, també hi seran. El que ens ha de fer patir és la substitució en el sentit lingüicínic que plantejava Ciutadans, de minoritzar el català perquè el castellà és “la llengua que serveix”. No ens ho podem permetre. I això depèn de les nostres institucions, però també de nosaltres, de si tenim consciència política o si se’ns en refot.
De fet, que a algú se li’n refoti també és una opció política.
Clarament, i cal fer-los-ho veure. Entre la ciutadania catalana fa anys que ho discutim, cosa que vol dir que és difícil que hi hagi algú que visqui enganyat. Ara, en l’àmbit espanyol, sobretot depenent de quin tipus de mitjans de comunicació es consumeixin, pot ser que hi hagi qui cregui genuïnament que nosaltres parlem català per tocar els collons. Recordo que, als anys noranta, vaig participar en trobades amb escriptors catalans, gallecs, bascos i castellans. A la segona cervesa, Leopoldo Alas, un articulista descendent del Clarín, m’agafa i em diu: “Tú, pudiendo escribir en castellano, ¿por qué te empecinas en escribir en catalán?”. Li vaig contestar: “Por dos motivos, y los tengo en cada lado del calzoncillo”. En el fons, hi ha aquest convenciment de mira que sería fácil que habláramos todos igual. I arriba un moment que aquesta mena de microhumiliacions ens cansen. Jo soc molt carnavalesc i sempre penso “li donaré la volta”. Però hi ha gent que no, i és quan surt el morrofortisme, que és perfectament comprensible, però que no em sembla la millor estratègia.
Segons un informe recent d’Òmnium Cultural, hi ha 2,3 milions de persones que volen aprendre o millorar el seu català, 800.000 de les quals han nascut a l’estranger, i 360.000, a l’Estat espanyol. Tanmateix, en els darrers temps, han proliferat els discursos d’extrema dreta que assenyalen la immigració com la culpable de la mala salut del català.
En el cas de l’Aliança Catalana, hi ha una contradicció molt flagrant, que és barrejar la islamofòbia amb la situació lingüística. Amb dades a la mà, els més reticents a entrar en el català són els nascuts a l’Estat espanyol i la gent cristiana d’Iberoamèrica, no pas la gent islàmica d’altres països. És a dir, la major dificultat la trobem entre els que parlen únicament castellà. És una evidència palmària que aquest país demogràficament ja ha canviat i que l’origen divers de la nostra ciutadania no només no és un fre per al català, sinó que significa un avenç, perquè els fills de primera generació d’immigrants adquireixen la llengua amb normalitat a través de l’escola. La problemàtica no és aquí, sinó en el fet que tinguin accés a un mercat laboral, a l’habitatge, a relacions socials i a una vida en català.
“L’agenda del Madrid ‘cool‘, del Madrid ‘guai’, del Madrid no fatxa, té un pes enorme als mitjans catalans”
Fa anys que treballes en diferents mitjans de comunicació i també a la CCMA. Hi ha qui denuncia una suposada espanyolització dels mitjans públics. Hi estàs d’acord?
No crec que sigui cosa només de TV3 i de Catalunya Ràdio, sinó que l’imaginari col·lectiu català que projecten tots plegats a partir dels referents, els convidats i els experts que conformen les graelles és bastant el mateix. És una mica allò de “digue’m què valores i et diré cap a on projectes el teu univers referencial”. Amb TV3 hi ha una crítica també molt morrofortista en contra del desembarcament de professionals, experts i referents culturals, que podrien ser intercanviables amb Telecinco o Antena 3. En termes gramscians, l’hegemonia cultural aquí, no ens enganyem, és espanyola. L’agenda espanyola hi pesa molt. De fet, més encara: l’agenda del Madrid cool, del Madrid guai, del Madrid no fatxa, té un pes enorme als mitjans. És una estratègia intel·ligent, perquè permet que l’espanyolització sigui molt més subtil i que no ens “incomodi”. No és allò que et portin l’Inda; segurament s’aposta per algú que en circumstàncies naturals seria un aliat, si no estiguéssim en la situació d’asimetria en què ens trobem. I no és una situació nova que hagi canviat gaire respecte als moments del procés.
Què vols dir?
Es feien molts marrameus; però, si miraves les tertúlies aquí, sempre hi havia l’expert espanyolista. En canvi, anaves a les tertúlies de Madrid i no hi trobaves gairebé mai oposició. Allò d’“españolizar a los niños catalanes” del Wert, en realitat, era una nova reespanyolització, perquè jo vaig néixer el 1963 i he mamat Espanya per un tub. No hem trencat mai amb això, i, malgrat que alguns ens volguessin fer creure que estàvem a punt de fer-ho, no era cert. De totes maneres, jo no soc catastrofista: em sembla meravellós tenir el Quimi Portet fent un tema sobre El Patufet, i m’encanta que Pau Riba tingués la capacitat de fotre’s de tot i de dir que havia vingut a matar la cultura catalana. Però això mai no és massiu, lamentablement, i que la cosa mainstream espanyolegi… Doncs crec que en tenim per a molt temps.
En una entrevista a El Món deies que, “amb el català, cal menys histèria, menys tremendisme i una mica de desig”. Quina és la recepta màgica? Com construïm aquest desig?
El desig vol dir ganes de viure, no ganes d’estar-se a casa deprimit i enfadat. Ganes de descobrir, curiositat, ganes de l’altre i de ser capaços d’arrossegar. No hi ha fórmules màgiques i, a més, la resposta varia en funció de cada àmbit. Vull dir que hi ha àmbits en els quals cal tenir una fermesa absoluta, i en d’altres potser convé una mica de mambo. Ara veig massa gent enfadada i amb aquest punt d’agror, que existeix, que forma part de la vida, però que és molt lluny del desig. De fet, el desincentiva. Al final, crec que cada generació acaba trobant noves maneres, nous llenguatges, i aquesta cosa conservadora de certs discursos fa que hi hagi por del risc. Per mi, cada matí s’inventa el món: la vida és una malaltia de transmissió sexual i és mortal de necessitat. Com que tots acabarem de la mateixa forma, mentrestant que vingui la festa.
