El català no necessita salvadors

La salut del català torna a generar inquietud. Les resolucions judicials contra la immersió lingüística, sumades a les dades que mostren el retrocés en l’ús social de la llengua, han encès les alarmes. El problema no és nou. Però la llengua, durant els últims anys, no havia figurat en l’agenda dels partits sobiranistes. L’independentisme, de fet, havia trencat alguns tabús històrics en aquest àmbit. Oriol Junqueras va signar un article on afirmava que a la futura República catalana el castellà hauria de ser llengua oficial. Alguns líders com Gabriel Rufián empraven el castellà amb naturalitat en els seus discursos. Com explica el politòleg i avui director del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), Jordi Muñoz, en aquest article del 2020, era lògic que fos així: per fer viable el projecte independentista, aquest havia de transcendir fronteres lingüístiques.

El moment actual, en canvi, és de certa angoixa entre el món catalanoparlant i sobretot en el si de l’independentisme. És lògic que sigui així, perquè les dades apunten que la situació no és senzilla. Tot i això, faríem bé de preguntar-nos quina estratègia cal seguir si volem millorar la salut del català i garantir-ne el futur. De moment, l’actitud és posar-se a la defensiva: parlem de “blindar” la llengua o de “salvar el català”, i fem campanyes en què es responsabilitza del retrocés lingüístic els mateixos catalanoparlants pel fet de no fer-lo servir al bar, a la discoteca o a les festes d’aniversari.

El cambrer que et parla en castellà no ha de ser part del problema

Potser és hora d’anar un pas més enllà si volem trencar el cercle dels convençuts. Potser el català no necessita més salvadors. Potser no necessita només blindatges legals. Potser, més aviat, necessita transgressors. Gent que s’atreveixi a trencar esquemes encara que els seus correligionaris li diguin de tot. És possible que algunes receptes d’èxit dels anys vuitanta o noranta ja no siguin tan vàlides o efectives en un món global. És necessari articular un nou relat d’ofensiva constructiva.

Durant els anys seixanta i setanta, el moviment obrer, format en gran part per treballadors migrants vinguts de la resta de l’Estat i amb un paper central de les Comissions Obreres, va assumir la defensa de la llengua perquè entenia que anava associada a la lluita contra el franquisme. Defensar el català era defensar la modernitat, el progrés i la democràcia. Per tant, faríem bé d’intentar que la defensa del català, avui dia, no anés associada a la culpa o al retret, sinó a la defensa dels drets socials: educació, sanitat, cultura, feminisme o lluites climàtiques. Resumint-ho molt i a risc de ser esquemàtic: menys Koiné i més totis. Això vol dir, també, que el cambrer precari que avui no et parla català no ha de ser part del problema: ha de ser part de la solució.

Coses que hem fet bé: el català i la música

Fixem-nos també en aquells àmbits en què les coses han anat més o menys bé les últimes dècades. No per fer cofoisme, sinó per extreure’n idees. El qui signa aquest article coneix una mica el sector de la música en català, perquè durant 10 anys va ser cap de redacció de la revista Enderrock. Avui la música en català gaudeix de bona salut creativa i del favor del públic. Grups com Oques Grasses, Zoo, Txarango, Manel, Els Amics de les Arts o Mishima ho peten bastant. Artistes com Lildami o Suu tenen milers de seguidors als seus perfils d’Instagram i són, de facto, influencers. Alguns d’ells canten només en català; d’altres ho fan també en castellà amb total naturalitat. Els programen en festivals i la seva música té milers de reproduccions a les xarxes. Cap d’ells no s’ha fet multimilionari, i el seu èxit cal dimensionar-lo en les característiques del mercat (una dada recollida per Enderrock explica que un sol videoclip de C Tangana té més visualitzacions que tots els clips en català publicats el 2021). Però molts han fet de la música el seu ofici i en viuen dignament. No tot és or ni tothom triomfa, però hi ha qualitat i diversitat.

Durant alguns anys, la música en català va ser sinònim de desert, problema i drama

Cantar en català és guai i tan normal com fer-ho en qualsevol altra llengua. I als més joves potser els sobtarà, però us asseguro que no sempre ha sigut així. Durant algun temps, música en català va ser sinònim de desert, problema i drama. Els anys vuitanta van ser molt complicats. Després del boom del rock en català dels anys noranta, també va haver-hi força sequera. La música en català no gaudia del reconeixement de la crítica i, de vegades, tampoc del públic. Durant molts anys, cantar en català no era cool ni modern (potser, a partir de cert moment, amb l’excepció d’Els Pets). Si eres indie i de Gràcia, cantaves en anglès. Si feies rap, havia de ser en castellà. Mentrestant, parlàvem molt de quotes i de subvencions: la Generalitat havia d’imposar un 25% de música en català a les emissores de ràdio? Els grups i les discogràfiques que editaven discos en català havien de rebre diners públics?

La clau del canvi: actitud col·lectiva i estructures sòlides

Què va canviar? Hi va haver un pas endavant gràcies a dos motius complementaris que van generar un efecte bola de neu: en primer lloc, hi va haver músics, creadors i activistes culturals amb actitud i qualitat que es van atrevir a fer coses diferents. No salvadors de la llengua: transgressors. I, en segon lloc, perquè durant algun temps hi va haver una aposta en clau de sector i amb recursos públics al darrere per generar estructures sòlides i perdurables.

Un parell d’exemples de gent amb actitud: Obrint Pas van començar fent bolos en cases okupes i amb el temps van arribar a omplir estadis i fer gires internacionals. No van tenir gairebé cap ajuda institucional, però van currar-se un so, van crear un circuit, van cooperar amb molta altra gent (començant per Feliu Ventura i acabant per Orxata, per citar dos referents de caràcter molt divers). Al principi els miraven rar. Però no els va importar el què diran, s’ho van currar i avui són un referent. La mateixa actitud que, a un altre nivell, han tingut altres bandes de la música independent. Mishima o Pau Vallvé, o els mateixos Manel, tampoc no han demanat permís a ningú. Ells han fet via al seu rotllo. Formen part d’una generació que ha escoltat molta música i també ha estudiat música: no s’aprèn a tocar bé per casualitat ni s’és original per gràcia divina.

Darrere una estructura d’èxit, sempre hi ha diners públics ben invertits

L’actitud va ser una de les claus, però n’hi va haver una altra: generar i consolidar estructures al servei de la música. I, darrere d’una estructura d’èxit, sempre hi ha diners públics ben invertits (els últims anys hem parlat molt d’estructures d’Estat, però n’hem fet molt poques: sempre és més fàcil parlar que fer). Un punt d’inflexió va ser la creació d’iCat FM. Una emissora pública que va fer una aposta desacomplexada per la nova música en català i per la música catalana en general. Gràcies en part a iCat, els mitjans de comunicació generalistes i la crítica musical van començar a mirar la música en català amb uns altres ulls. També cal reconèixer, és clar, la tasca de la revista Enderrock, ideant, generant i dinamitzant estructures com el concurs Sona 9 (per on van passar Manel, Els Amics de les Arts, La Iaia o molts d’altres), o els Premis Enderrock. Generar estructures costa. A més dels recursos, requereixen feina i constància. Generar estructures vol dir treballar. Sovint, vol dir militar.

Combatre la segregació escolar és defensar la llengua

Actitud i estructures. Això ens dona una idea de què cal fer per millorar la salut del català en altres àmbits. Parlem d’estructures educatives? Doncs parlem de si lluitem prou contra la segregació escolar, quan les dades de la Fundació Bofill assenyalen que no. Que a Catalunya hi ha 420 centres segregats, 20 més que fa 5 anys. I que l’Administració agreuja la situació amb l’assignació d’alumnes vulnerables al llarg del curs al 83% dels centres que ja estan segregats. Parlem també de quants diners invertim en l’escola pública i quants van a la concertada.

Et preocupa el català a l’escola? Tingues actitud. Matricula el teu fill o filla a l’escola pública del barri i fes-te de l’AFA. Organitza’t com les famílies que aposten per matricular en bloc els seus fills en instituts estigmatitzats, i que en alguns casos han aconseguit revertir la situació de segregació. Pressiona l’Administració. Queixa’t. Manifesta’t. Vota partits polítics que no retallin l’escola pública.

Ens preocupa la salut del català en l’audiovisual, els influencers i el gaming? Doncs parlem d’estructures. De com les retallades han deixat la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), puntal de l’audiovisual català, en una situació esquelètica. Parlem també de com s’inverteixen els diners en aquests àmbits: de quin tipus de productes reben recursos públics, i de quines productores. De si són productes enfocats o no a nous interessos i segments socials emergents.

Diem que tenim un Estat en contra; però, el poc Estat que tenim, el tenim prou a favor?

Durant els anys noranta es va crear el Super3, factor clau de normalització de la llengua entre els infants i els joves. Una estructura d’Estat en majúscules. Quin seria l’equivalent de l’aposta pel Super3 en un context de youtubers, de gamers i d’influencers? Qui hi està pensant des del Govern? Quins recursos es dediquen a treballar aquest àmbit i quants, en canvi, a reproduir els esquemes de sempre? A tothom l’encanta el podcast independent i quina llàstima que no n’hi ha gaire en català, però… L’Institut Català de les Empreses Culturals (ICEC) i el Departament de Cultura van convocar el 2021 subvencions per crear podcasts, amb una dotació bastant modesta (màxim 300 euros per capítol amb un límit de 10 capítols). Pressupost total de la convocatòria: 240.000 euros. Mentrestant, projectes com Oye Polo fan via sense esperar que ningú els tregui les castanyes del foc. Són gent amb actitud. Les estructures, on són?

Diuen que el català té un Estat en contra, i és cert. Però també és important preguntar-se si el poc Estat que tenim (la Generalitat, al cap i a la fi, és Estat) el tenim prou a favor. Ja n’hi ha prou de buscar culpables i d’actuar sempre a la defensiva. La llengua no necessita salvadors: necessita activistes de la transgressió. Gent sense vergonya i amb idees. El català, deia un dels primers eslògans de les campanyes de normalització lingüística de la Generalitat, és cosa de tots. Segur que sí. Però garantir estructures sòlides i perdurables és cosa, sobretot, del nostre Govern. Segur que hi haurà gent que hi posarà idees i actitud. Per acabar d’anar bé del tot, faltaria que el Govern hi posés els recursos. I ja sabem que sempre és més fàcil parlar que fer.