Les arrels i la felicitat inconformista

Ha bufat molt el vent des que, una tarda del 1996, vaig quedar amb el meu amic Jordi en un bar rònec del carrer Roger de Flor. En aquells temps, jo coneixia dos independentistes, i un era el Jordi. Entre birres, el Jordi va passar-me una cinta de casset amb la caràtula fotocopiada en B/N. A la portada hi havia el dibuix d’uns guerrillers. Feia dos anys que, un 1 de gener de 1994, l’EZLN del Subcomandante Marcos s’havia rebel·lat a Chiapas. Sabíem que a Guillem Agulló l’havien matat els nazis a València. Jo feia poc que havia començat Periodisme. Al K7 hi havia quatre cançons. El títol era Recuperant el somni. El grup es deia Obrint Pas. I aquella tarda va canviar una mica tot.

Ahir, tot tornant del concert d’en Xavi Sarrià al Casino de L’Aliança del Poblenou, pensava en com és la vida, que resulta que 25 anys després d’haver escoltat per primer cop aquell K7, d’haver cantat per primer cop allò del “Cap agressió sense resposta”, doncs resulta que ahir vaig escoltar i cantar per primer cop en directe les cançons d’Obrint Pas (i d’en Xavi) amb el meu fill de nou anys. “Per molt que bufe el vent no s’apaguen les estreles”, diu la cançó que en Xavi va escriure per a la pel·lícula Guillem. En aquell primer K7 també hi havia un tema dedicat a Guillem Agulló: “No estàs sol/no tingues por”. Entre les dues cançons hi ha dolors, lluita, esperança i un fil roig. I entre l’un extrem i l’altre del fil, creixent fèrtil, un territori creatiu ric i un imaginari genuí, una horta de cançons regada amb constància plena de paraules lema que són més que una bandera a enarborar: les arrels, la resiliència, la memòria, la comunitat, les cures, les lluites… Té molt valor la feina de Xavi Sarrià i no és gens fàcil, 25 anys després, escriure cançons que arribin com el primer dia, i arribin alhora a un pare i un fill.

“Avui me n’he adonat que ens hem fet molt grans”, em comentava un Jordi Muñoz emocionat sortint del concert. Sobre això, penso tres coses: la primera és que, com gairebé sempre, el Muñoz té raó. La segona és que, si ets valencià i vas a un concert de Xavi Sarrià, potser et sents fins i tot encara una mica més gran que la resta de la gent (ser valencià i haver seguit Xavi Sarrià des que tenies 14 anys t’aporta moltes coses bones a la vida, però el fet de ser el més jove de la colla potser no es comptarà entre aquestes coses). La tercera és que aquest “fer-se gran” no el vam viure, escoltant en Xavi, com una pena sinó com una felicitat. Una felicitat inconformista.

Pensava jo en tot de coses així quan en un moment de conjunció còsmica davant del Casino em vaig trobar en Marc Roma. Amb en Marc, que és un gran periodista d’investigació encara que ara no exerceixi directament com a tal, ens coneixem des del 1999. Jo crec que llavors, més o menys quan el Xavi començava a rondar pels escenaris cantant allò de “No tingues por”, ell ja tenia al cap la idea que un dia faria una pel·lícula sobre Guillem Agulló. El meu amic Marc no només va aconseguir el seu objectiu, sinó que Guillem, el film produït per Batabat, la productora que impulsa amb l’Oriol Cortacans des de fa anys, és un peliculón premiat arreu.

Per acabar de convèncer-nos que ens havíem fet grans però no tant, amb el Marc (i família) ens en vam anar a fer una birra postbolo guiats pel Poblenou per la Laura Aznar, que, tot i ser d’una altra generació no va fallar a la cita musical. No pot donar-se la circumstància que treballis a CRÍTIC, coneguis la Laura Aznar, vagis al Poblenou i no siguis guiat per ella cap a algun lloc. La Laura l’acompanyaven les seves amigues Maria (Rubio, periodista, de la mateixa escola de l’Aznar, avui a Públic, projecte amic) i Norma (Pedemonte, advocada, de l’escola catalana clàssica dels advocats dels pobres, és a dir, de l’escola clàssica dels Layrets i Seguís, que es diu de pressa però quina responsabilitat, no?). Ahir vaig pensar que la Laura, que és una molt bona periodista d’investigació i exerceix com a tal, és per mi la prova vivent que totes les cançons de Xavi Sarrià són veritat, i ara explicaré per què.

Es tracta d’anar arrelant en la felicitat malgrat les tempestes, les derrotes i la mala gent

La Laura tenia sis anys i els seus pares no l’havien portat més enllà de la platja del Bogatell quan aquella tarda del 1996 el Jordi em va passar la cinta de K7 que ho va canviar una mica tot. Ahir, després del bolo, la Laura era l’estampa més gran de la felicitat inconformista (cosa que no costa que passi amb Laura Aznar, que és una persona de per si feliç i inconformista). I la felicitat inconformista de la Laura em va fer pensar que, quan el Marc i jo intentàvem fer periodisme d’investigació i el Xavi començava a fer cançons, per no haver-hi no hi havia gairebé ni advocats que et defensessin de les querelles. Avui, per existir, i enumero només la gent amb la qual vaig compartir taula ahir, existeixen Norma Pedemonte, Maria Rubio, Laura Aznar, Marc Roma (i tota la seva família) i existeixen coses com CRÍTIC, on els últims dos mesos, com qui no vol la cosa i ho cito de memòria i sense voluntat de ser exhaustiu, hem publicat investigacions sobre els negocis amb dictadures del nou conseller d’Economia l’endemà que el nomenessin, sobre els màsters que ningú no sabia que es paguen els alts càrrecs amb diners públics, sobre l’accident de la nuclear de Vandellòs que ningú no va voler investigar i les seves conseqüències avui desconegudes, o sobre els ginecòlegs objectors del sistema públic que es neguen a practicar avortaments. Ah! I una sèrie d’articles sobre les últimes hores de Guillem, descobrint un testimoni inèdit de l’assassinat que corrobora la versió de la família.

Pensar en tot això, i més després d’un concert de Xavi Sarrià, em fa estar bastant feliç i content i penso que mira, que igual deu ser l’emoció de la nit o el fet de tornar a escriure sobre cançons, però que ahir vaig veure com són d’importants les arrels petites que van fent camí i contribueixen al fet que altres arrels neixin, creixin i es reprodueixin. Crec que això és el que expliquen les cançons de Xavi Sarrià (i les veus de gent com Betlem Agulló, el Botifarra, Vicent Torrent d’Al Tall o el llaurador Ahmed Touzani, que ahir van il·lustrar algunes de les cançons de l’espectacle: es tracta d’anar arrelant en la felicitat malgrat les tempestes, les derrotes i la mala gent. Anar fent arrels com aquell K7 del 1996 que em va passar el Jordi, com les idees boges del Marc de fer pel·lícules, com el periodisme tenaç de la Laura Aznar, com les cançons de Xavi Sarrià. Sempre hi ha Jordis, sempre hi ha un Marc, sempre hi ha una Laura, una Maria, o una Norma, sempre hi haurà gent que farà Crítics i altres coses que seran molt millor que CRÍTIC. Ja ho diu el Xavi, que no s’apaguin les estrelles per molt que bufi el vent.