31/05/2022 | 06:00
Hondarribia, una tarda d’estiu del 1976. Tens 16 anys. Plou i un amic et proposa d’anar a un club d’escacs que han obert a Irun. Encuriosit, treus el cap pel club i, de sobte, en quedes meravellat. Quin encís va produir-se allà dins?
Definir la màgia és molt difícil i, de fet, m’he preguntat moltes vegades per què els escacs em van atraure tant. Aquella tarda es va produir l’encanteri: potser pel fet de veure les persones d’aquell club com gaudien pensant o potser perquè els escacs em van mostrar a la perfecció la citació “Només sé que no sé res”, de Sòcrates. Allà dins, cada dia, jo aprenia coses noves i tot es va convertir en un nou repte, cada cop més fascinant. Per això, imagino, tres anys després, vaig ser campió absolut de Guipúscoa.
No hi havia ningú de la teva família que jugués a escacs? El pare? La mare? Un tiet?
No, a casa no n’hi havia cap jugador més.
I com passes de ser campió absolut de Guipúscoa a ser el periodista amb més prestigi en el món dels escacs detentor d’un estil molt personal? Com van ser els teus inicis periodístics?
A Sant Sebastià s’editava la revista Jaque, i el director em demanava cròniques dels torneigs on jo jugava. I l’any 83 passa una d’aquelles oportunitats que només apareixen un cop en la vida: la semifinal a Londres del torneig de candidats amb els duels Kaspàrov-Kortxnoi i Smislov-Ribli. Com que, a Londres, jo tenia amics i, per tant, llit on dormir, vaig trucar al diari Deia de Bilbao per oferir-me com a enviat especial. Com que els hi surto baratíssim, em diuen que sí. I aleshores, quan soc dins l’avió en direcció a Londres, sorgeix el moment clau.
Quin?
M’entra el pànic, m’espanto. Em pregunto: Leontxo, però on t’has ficat, si tu fins ara només has escrit per a aficionats d’escacs. Què faràs ara? Jo m’imaginava un hipotètic lector assegut a la cafeteria del poble, fullejant el diari mentre esmorza, i que, quan arribés a la secció d’esports i llegís futbol, pilota basca o tenis, no passés de llarg l’article d’escacs. Com podia fer que el lector s’aturés en la meva crònica? Si em posava a parlar de la defensa siciliana, malament rai. Mentre rumiava tot això amb angoixa, arribo a Londres i me’n vaig directe a l’hotel on s’allotgen els jugadors. I mentre tafanejo pels passadissos, de sobte, contemplo l’escena que m’encén la bombeta per a la resta de la meva carrera professional: en un racó veig els membres de l’equip de Kaspàrov parlant amistosament amb els altres membres de l’equip de Kortxnoi, que era el traïdor a la pàtria soviètica, el dissident fugit de l’URSS. El que jo estava veient era prohibit per la llei soviètica. Vaig escriure la crònica amb el títol: “En els escacs sí que hi ha distensió est-oest”. I jo em vaig dir: “Leontxo, aquest és el camí”. I així durant els 39 anys posteriors.
“Els escacs són boxa mental, la lluita acarnissada entre dues ments”
Per què els escacs tenen tanta càrrega simbòlica i són una metàfora del poder? Per exemple, parlem de la geopolítica com un tauler d’escacs i tu mateix, quan expliques els grans duels de la història, expliques el rerefons polític de les partides.
Els escacs són boxa mental, és la lluita acarnissada entre dues ments, on la sort gairebé no existeix. Per exemple, per a un professor d’història, no hi ha una manera més eficaç d’explicar la Guerra Freda que explicant el combat Spasski-Fischer, just quan el botó vermell de la guerra nuclear estava a punt de ser premut. Què hi havia de més simbòlic que els escacs per descriure la tensió entre Spasski, l’heroi soviètic d’un país on els escacs són molt més que un esport, i Fischer, el jove rebel excèntric i autodidacte dels Estats Units? Per això, el duel va ser primera pàgina en tots els diaris del món.
Quina al·legoria podem fer avui sobre Putin i els escacs?
Amb l’agressió d’Ucraïna, Putin viola un principi molt important dels escacs establert ara fa cent anys per Aron Nimzowitsch: “L’amenaça val més que la seva execució”. Si Putin s’hagués quedat en el terreny de l’amenaça i de la negociació, en realitat, hauria tingut raó; perquè, fins i tot si Putin fos el president més demòcrata del món, mai podria acceptar que Ucraïna fos membre de l’OTAN i tallar el pas de Rússia cap al mar Negre i, per tant, cap al Mediterrani. Els altres ports de Rússia són a l’Àrtic, gairebé impracticables pel gel, o Vladivostok, més amunt del Japó. Moralment, l’agressió de Putin és imperdonable, i des de la lògica racional, inexplicable, perquè, com et deia, podria tenir raó en el terreny de l’amenaça i, en canvi, ara s’ha convertit en un criminal de guerra.
Putin tenia i té tres grans opositors: Borís Nemtsov, Aleksei Navalni i el llegendari jugador d’escacs Garri Kaspàrov. El primer va morir. El segon, empresonat. I Kaspàrov?
L’any 2013, Kaspàrov rep una informació confidencial: volen assassinar un dels tres. Ell decideix marxar de Moscou cap a Nova York amb la seva esposa i els seus fills; i pren una decisió molt difícil: marxar sense la seva mare, amb la qual tenia una relació forta, vital, per la infantesa òrfena del jugador. Kaspàrov ho calcula bé, perquè l’any 2015 assassinen Nemtsov i després enverinen Navalni.
“Teníem pànic que un ordinador guanyés el campió del món d’escacs: Kaspàrov era el salvador dels humans”
El mateix Kaspàrov protagonitza el duel més èpic mai vist quan s’enfronta contra la computadora Deep Blue: la creativitat del cervell humà contra la força bruta de la màquina. Tu hi eres allà.
Als anys noranta a tots ens agradava que una màquina ens fes la declaració de la renda; però ens esgarrifava que un ordinador guanyés el campió del món d’escacs. No parlo de por, sinó de terror, d’autèntic pànic. I Kaspàrov va esdevenir l’estendard del gènere humà contra les màquines. No exagero. Només cal recordar els titulars de premsa dels diaris dels Estats Units, o els anuncis del carrer a Nova York que deien: “Serà capaç aquest home de salvar el gènere humà?”. Fins i tot, un fet inèdit descriu l’èpica del duel: Kaspàrov, que jugava sota la bandera russa contra l’operador d’IBM que traduïa les jugades de la computadora Deep Blue amb bandera dels Estats Units, rebia el suport incondicional del públic estatunidenc. Mai vist: els americans volien que guanyés un rus!
Aquesta és bona. Més enllà del joc, aquest duel va servir per investigar sobre la intel·ligència artificial (IA).
Sí. Els pares de la informàtica, Claude Shannon i Alan Turing, a finals dels anys quaranta, arriben separadament a la mateixa conclusió: que els escacs són el millor camp d’experimentació per a la IA. El nombre de partides diferents en un tauler d’escacs és més gran que el nombre d’àtoms que hi ha en l’univers sencer conegut. Parlem d’un 1 seguit amb 123 zeros. Per a la ment humana, aquesta xifra s’aproxima al concepte d’infinit; però, per una màquina, esdevé finita i, per tant, manejable. Shannon i Turing van concloure que, si aconseguien que una màquina guanyés un campió d’escacs, el procés científic seria tan complex i ric que podrien aplicar tot l’aprenentatge en altres camps. I tenien raó, tot i que van trigar més del que suposaven: uns 50 anys.
“L’avenç més gran en la història de la biologia, desxifrar el comportament de les proteïnes, va ser gràcies als escacs”
En quins camps es va aplicar tot el que s’hi va aprendre?
Àmbits com el de la ciència molecular, la fabricació de medicaments complexos, la previsió meteorològica, les finances, la planificació de l’agricultura, qüestions mediambientals, etc. Però encara queda el més impactant: gràcies al que s’ha après en els escacs, s’ha aconseguit l’avenç més gran en la història de la biologia: desxifrar el comportament de les proteïnes, essencials per a la vida. Els majors experts asseguraven que trigaríem segles, però, només hi hem trigat 25 anys.
Si una màquina calcula milions de jugades en un segon, per què va ser tan difícil que els ordinadors guanyessin els grans campions d’escacs que no tenen la força bruta de la màquina?
Una computadora, en una fracció de segon, comprèn que una dama val 10 i un peó 1. Però, en escacs, apareixen moltes excepcions i, en una gran quantitat de posicions, la dama no val 10 i, en canvi, un peó pot ser molt important si, per exemple, domina caselles vitals. Un nen de sis anys això ho entén en un minut per pur sentit comú. Però, com programes el sentit comú en una màquina? La computadora només entén un llenguatge de zeros i uns; per això, posseeix una força bruta descomunal. L’èxit més important va ser quan els informàtics van aconseguir programar en una màquina alguna cosa semblant a la intuïció humana; és a dir, que la computadora comprengués el valor relatiu de les peces i fos capaç de sacrificar-ne per aconseguir al final de la partida un atac guanyador. Això va ser un prodigi.
Vols dir que no sacrificava una peça mitjançant un càlcul precís i perfecte?
Exacte, ho feia per via intuïtiva, perquè allò li donava un atac fort. Però el concepte d’atac fort és eteri per a una màquina, no pas per a una persona. Quan van programar aquesta intuïció, els ordinadors ja van començar a jugar millor que el campió del món d’escacs.
Té ironia: la computadora guanya si s’assembla a nosaltres. I aleshores, què ens queda als humans?
La bellesa del joc, que en escacs és filla de l’error. Tu i jo fem una partida, jo m’equivoco i tu trobes una combinació brillant que et dona la victòria. Els ordinadors processen jugades interessants des d’una perspectiva tècnica. A nosaltres ens queda la bellesa.
“Els escacs són un joc sense àrbitres i, si hi perds, no pots culpar ningú de la teva derrota”
En què poden ajudar els escacs en la vida quotidiana?
En moltes coses. Primer, a pensar amb coherència. Avui, en els països més avançats entre cometes, de vida ràpida i estressant, la gent cada cop pensa menys. Suma-hi el mal ús de les xarxes, la porqueria produïda pels canals de televisió (molta en horari infantil) i la desigualtat creixent en molts països. Aleshores, què és millor que un joc que instal·la en la teva ment l’hàbit de pensar? Davant d’una situació, d’un projecte o d’un problema, el primer que has de fer és pensar. A més a més, els escacs també desenvolupen molt la qualitat de l’autocrítica. Els escacs són un joc sense àrbitres i, si hi perds, no pots culpar ningú de la teva derrota.
Important, sí.
Te’n dic un altre: el pensament flexible, vital avui dia en el segle XXI. En els últims 25 anys, el món ha canviat més que en cap altre període de la història de la humanitat. I encara canviarà més. La meitat dels nostres nens dels països avançats exerciran professions que encara no existeixen, que requeriran tecnologia encara no inventada. Els escacs desenvolupen molt la capacitat d’adaptar-te ràpidament a una realitat canviant, perquè, durant una partida, el rellotge perd segons i un moviment planteja una nova relació entre les peces. Són processos cerebrals que automatitzes i que trasllades a la teva vida.
Les matemàtiques, la música i els escacs són els tres àmbits que més nens prodigi han donat. Tu en el teu llibre assenyales també el valor de la intel·ligència emocional en els escacs educatius.
Sí, és un tipus d’intel·ligència importantíssima en la pedagogia del segle XXI. He dit abans que els escacs són boxa mental, però també són una lluita d’emocions. Has de controlar-les durant la partida i intentar conèixer les del teu contrincant per saber com has de jugar.
De fet, parles dels escacs com l’esport més violent de tots i que per això cal dominar les emocions encara més.
Sí, perquè un jugador de futbol o un altre esportista pot desfogar la tensió cridant, corrent o saltant; però, en els escacs, com a molt, pots passejar per l’escenari i poca cosa més. Tota la tensió s’acumula durant quatre o cinc hores damunt del tauler i cal saber gestionar-la. Primer, identificar les emocions i, després, comprendre quan sents angoixa; o si estàs massa confiat; o si tens por del rival, si ets molt o poc prudent, etc. Tot l’univers de les emocions està en joc durant una partida.
“La geometria, les matemàtiques o l’àlgebra s’expliquen de forma eficaç i divertida amb els escacs”
I què és el que està funcionant millor en matèria educativa?
L’ús interdisciplinari i transversal dels escacs. Per exemple, la geometria, les matemàtiques o l’àlgebra s’expliquen d’una manera eficaç i divertida amb els escacs, i sense que el professor hagi de saber-hi jugar. La intel·ligència emocional és transversal a tot el pla educatiu i així els nens aprenen jugant-hi.
I com estem en matèria educativa?
Espanya és a l’avantguarda mundial d’escacs educatius, a partir del que jo anomeno el “miracle de l’11 de febrer de 2015”, quan tot el Congrés dels Diputats per unanimitat va donar suport als escacs com a eina educativa. L’any 2018, 10 de les 17 comunitats autònomes ja havien introduït els escacs en els horaris lectius, de les quals cinc ho estan fent molt bé. Catalunya n’és una. De fet, ha rebut l’etiqueta de model de bones pràctiques per a la resta del món.
I com valoren els mateixos mestres i educadors els escacs educatius?
Quan s’adonen que els escacs funcionen tan bé de forma transversal i interdisciplinària, arriben a la conclusió que el joc ha de tenir la seva pròpia hora lectiva, amb objectius pedagògics apropiats a cada etapa, sigui infantil, primària o secundària. I és molt important fer-ho així.
“Per a alguns jugadors perdre amb una dona als escacs és inconcebible: el masclisme és universal”
En comparació amb els homes, per què hi ha tan poques dones jugadores d’escacs? És un misteri analitzat al llarg de la història dels escacs. Assenyales que hi ha dues grans teories avalades per estudis científics sobre aquesta qüestió: la primera afirma que les dones estan menys dotades per a àmbits quantitatius (matemàtiques, física, enginyeria…). La segona, que els dos sexes neixen amb el mateix potencial intel·lectual, però que, per circumstàncies socioculturals (discriminació social), moltes dones no es dediquen als àmbits esmentats.
És una pregunta important, sí. Per què per cada dona que juga a escacs, hi ha entre 7 i 14 homes? I per què passa això en un esport on la força bruta no serveix per a res? Els escacs, en la immensa majoria dels països, tenen un segell de masculinitat. Segons alguns estudis científics, hi ha diferències entre un cervell masculí i un de femení: hi són perquè les hormones són diferents. El que no se sap és fins a quin punt són diferents. Cal, però, investigar més i, des d’una perspectiva rigorosament científica, deixar oberta la possibilitat que un sexe estigui més capacitat que un altre per a determinades activitats, i al revés. Ara bé, davant la teva pregunta, jo diria que és més per una raó educativa que no pas genètica.
Tu ho expresses amb una frase: les dones, si ho volen, hi poden jugar tan bé com els homes; però, normalment, no ho volen.
És un fet (una altra cosa és explicar-ho) que, quan s’arriba a la pubertat, el nombre de nenes que abandonen els escacs és molt gran, més que el dels nens. I ocorre just quan hi ha l’explosió hormonal pròpia de l’edat. Per a la majoria de nens d’aquesta edat, esdevenir el millor en alguna activitat sol ser una prioritat. En canvi, per a la majoria de nenes d’aquesta edat, no ho és. Solen tenir altres prioritats com, per exemple, ampliar el seu cercle social.
Tu fas una llista de les grans jugadores de la història dels escacs i entre elles destaques Judit Polgár, la més important, considerada la millor jugadora d’escacs de la història, l’única dona que ha aconseguit ser entre els 10 primers jugadors de la classificació mundial.
Exacte. Judit Polgár i les seves germanes, també grans jugadores d’escacs, van tenir pubertat, una enorme inundació de progesterona dins els cervells i, en canvi, no van deixar de jugar als escacs. I, a més a més, van assolir resultats impressionants.
Expliques una escena de com Judit Polgár sembrava el pànic entre els grans jugadors d’escacs. I com aquests s’estranyaven de veure una dona competint pel campionat mundial.
Jo vaig ser educat a l’Espanya franquista, i, quan jugava torneigs internacionals i m’enfrontava a una dona, jo sentia una pressió enorme que jo mateix m’hi infonia, com si per l’educació que jo havia rebut fos inconcebible perdre amb una dona. Em va durar poc, perquè, de la mateixa manera que el nacionalisme es cura viatjant, el masclisme, també. En una dosi major o menor, el masclisme és universal. I, en escacs, encara més, perquè sempre ha estat un món molt masculí, amb poques dones. La irrupció de Judit Polgár va ser una revolució total en els torneigs d’elit. Ella era capaç de guanyar fins i tot el campió del món. Finalment, quan els grans jugadors s’hi van acostumar, la van acceptar com un més del grup, però va durar alguns anys.
“En escacs és important perdre: si hi perds, pregunta’t per què has perdut i n’aprendràs molt més”
Parlem de la famosa sèrie Gambito de dama. Una jugadora d’escacs com a protagonista. Ha generat molt d’interès pels escacs.
A Gambito de dama hi ha aspectes positius, però hi ha una cosa que no m’agrada: la protagonista no perd ni una sola partida fins que la guanya el campió dels Estats Units. Això és absolutament impossible per molt gran que sigui el teu talent, fins i tot si ets el millor jugador de la història. És impossible que no et guanyi ningú fins que perdis amb el campió. Ofereix un missatge molt negatiu, especialment per als nens.
Quin?
Vivim en una societat on sembla que, si prems un botó, aconsegueixes el que vols. És molt important ensenyar als nens que, com més vegades caiguin, més vegades s’aixecaran i més hauran après d’aquestes caigudes. Si no subratllem aquest missatge, crearem una societat de persones molt toves. A vegades em conviden a torneigs de nens i quan volen que parli, abans de jugar, els dic que alguns d’ells estaran molt contents quan guanyin, i d’altres, molt tristos quan perdin. Però, en escacs, contràriament a altres esports, la sort no hi influeix, i que, si hi perden, es preguntin per què han perdut. Així, hauran après alguna cosa útil per a la propera partida i, sobretot, per a la vida, fora dels escacs.
“Moltes persones pensen que els escacs són per a gent molt intel·ligent: és un pensament erroni”
Parlem d’escacs i salut. Per gaudir dels beneficis dels escacs, no cal ser un professional, oi?
Hi ha dos plans diferents i que es confonen. Moltes persones pensen que els escacs són per a gent molt intel·ligent. És un pensament erroni, ja que equipara un professional de la marató amb una persona a qui li agrada córrer a vegades. Passa el mateix amb els escacs. Hi ha un proverbi hindú que diu que els escacs són un mar immens, on un mosquit beu i un elefant es banya. Per gaudir dels escacs, només cal ser un mosquit; no cal ser un elefant.
Quins beneficis té la pràctica dels escacs en matèria de salut?
Hi ha prou evidències científiques que permeten afirmar que la pràctica freqüent d’escacs al llarg de la vida alenteix l’envelliment cerebral i, per tant, l’alzheimer o la demència senil. Espanya té la segona esperança de vida més alta després del Japó i potser cap a l’any 2040 serà encara més alta. Els nostres avis ja havien assumit que calia fer exercici físic. Però, ara, comprenem que també hem de practicar alguna gimnàstica mental, i els escacs, no són l’única, però sí la millor segons la ciència.
Per què als escacs, metàfora de la intel·ligència, considerats per molts un joc, un esport i fins i tot un art, els ha faltat visibilitat?
Als escacs els ha passat igual que a l’handbol. L’handbol tenia arrels escandinaves i eslaves, i no se’n va cuidar el màrqueting. Els escacs eren una passió popular a l’URSS, però sense gens d’interès per la imatge i la comunicació. Ara, això ha canviat. Quan el jove Magnus Carlsen, actual campió del món, va firmar un contracte amb la marca de roba juvenil G-Star, va haver de fer sessions fotogràfiques, entrevistes, festes, etc. I això ha portat els escacs a àmbits on abans no hi havien arribat.
Per cert, una curiositat per acabar: les obertures en els escacs són els primers moviments d’una partida. N’hi ha un munt, algunes de molt famoses com l’obertura italiana, l’espanyola, l’escocesa, etc. Però existeix també l’obertura catalana. És bona per jugar-hi?
Sí. L’obertura espanyola i la catalana són entre les més antigues i encara són vigents, de les més utilitzades avui dia. De l’espanyola, en fa quatre segles, i de la catalana, més de cent anys. Són dues concepcions diferents dels escacs que mostren la seva època. La defensa espanyola té a veure amb l’època romàntica i el més important és fer escac i mat al rei, tan ràpid com sigui possible. En canvi, l’obertura catalana és un bombardeig: en lloc d’ocupar el centre amb els peons des del minut u, pressiones el centre del tauler des de lluny i convides al teu rival a prendre el centre per atacar-lo després.
