02/11/2024 | 20:00
Guia bàsica per a la nit electoral als Estats Units. Són les eleccions més importants del planeta i, curiosament, tot depèn sobretot del vot d’uns milers de persones als famosos swing states o estats frontissa. Per què?
Tot i que poden votar 240 milions de nord-americans, els vots decisius seran els d’uns quants centenars de milers. Si vius a Califòrnia, el teu vot difícilment influirà mai en les eleccions presidencials perquè allà la majoria demòcrata és molt sòlida, i el partit que queda primer a Califòrnia s’endú tots els vots. El mateix passa, però al revés, a Texas. Si vius a Texas, tot i que Texas és menys monolític que la imatge que en tenim des d’Europa, tampoc influiràs gaire en les eleccions, ja que es preveu que sempre guanyaran els republicans.
En les eleccions dels Estats Units no hi ha un sistema proporcional, sinó que només importa qui queda primer en cada estat perquè s’emporta tots els vots electorals disponibles, excepte en dos casos, Maine i Nebraska. Per tant, en cada elecció, només hi ha cinc, sis o set estats on es considera que podria guanyar qualsevol dels dos partits, i que, per tant, poden donar la sorpresa. Ara, el 2024, tot es decideix en tres estats al nord-est, a l’anomenat cinturó de l’òxid, Michigan, Pensilvània i Wisconsin; després, tenim dos estats del sud-est, Geòrgia i, potser, Carolina del Nord, i, a l’oest, quedarien per decidir Nevada i Arizona.
Anem cas per cas. Comencem pels estats del cinturó de l’òxid: la classe obrera blanca cabrejada tornarà a votar trumpista?
Els estats d’aquest cinturó obrer havien votat tradicionalment demòcrata, però el 2016 se’ls va endur Donald Trump. Això el va catapultar a la Casa Blanca. El 2020, Biden els va recuperar. I ara Trump està posant tota la força per tornar-hi. Són estats on l’economia és important, majoritàriament blancs, de classe treballadora.
Viatgem fins a Geòrgia, capital Atlanta.
Geòrgia havia estat tradicionalment republicana, però Biden se la va emportar el 2020 per molt pocs vots. Les diferències entre els uns i els altres van ser d’uns 11.000 vots en un país de 300 milions! Per tant, Kamala Harris està intentant conservar-la. Com en altres estats, els canvis demogràfics hi tenen un paper important: aquí la població blanca disminueix i aviat pot deixar de ser la majoritària.
A l’Oest, la batalla seria a Arizona i a Nevada, estats de frontera.
Arizona, sobretot, havia estat tradicionalment republicana, però darrerament alguns demòcrates moderats hi estan creixent i guanyant vots; la governadora i un dels dos senadors són demòcrates, i veurem què passa amb el segon senador que també s’elegeix aquest 5 de novembre. En les presidencials, pel partit demòcrata només hi havien guanyat Bill Clinton i, en les últimes eleccions, Biden. El vot llatí serà superimportant en aquests dos estats. Però, atenció, eI vot llatí o hispà ja no és monolític.
“L’imperi americà no està en declivi, però és un imperi que té esquerdes. Això els ha posat en alerta”
Fa ja dos anys que cobreixes per a TV3 tot el que passa als Estats Units, el país més poderós del planeta. Políticament, on són?
Una persona d’esquerres europea que aterri avui als Estats Units pensaria que viu en un país molt de dretes. Aquest seria el titular gruixut. L’esquerra més a l’esquerra que pot arribar a tenir una mica d’incidència política aquí, per a nosaltres, seria una socialdemocràcia normaleta.
És una societat en crisi?
Molts països ja voldrien tenir la crisi americana. És un imperi, que ha dominat el món políticament, econòmicament, financerament, científicament i culturalment durant moltes dècades, i el problema que tenen avui és que tornen a tenir competència. La Xina és el cas més evident. No sé si m’atreveixo a dir que l’imperi americà està en declivi, però clarament és un imperi que té esquerdes, que té vies d’aigua. Això els ha posat en alerta.
I què diuen ara?
Hi ha una frase que defineix molt Joe Biden en aquests quatre anys: ell acaba tots els seus discursos, “We are the United States of America. There is no beyond our capacity”. O sigui, som els Estats Units d’Amèrica i ho podem fer tot. No hi ha res que se’ns resisteixi. Això crec que és una cosa molt americana. Tenen una autoconfiança i una seguretat en ells mateixos molt gran, sigui real o autosuggerida. Això forja caràcter, i els ajuda. I, a més, gràcies a la immigració, són un país jove i amb futur.
El lema clàssic del trumpisme té una connotació un pèl diferent d’aquesta frase de Biden: “Make America great again”. Que diria, si fa no fa, estem en crisi i volem tornar a ser importants. Aquesta va ser la hipòtesi de partida de Trump i, fa uns anys almenys, va funcionar.
El 2016, tot i que venia d’abans, com a mínim, des de la crisi de 2008, Trump recull un enorme malestar social, que ve de la ressaca de la globalització i de la desindustrialització. Una part del país, sobretot gent blanca i treballadora sense estudis universitaris, s’havia beneficiat durant dècades del creixement econòmic i, des de principis del segle XXI, aquelles seguretats i certeses van desaparèixer o, almenys, van veure’s en risc. Això es veu sobretot en els estats del cinturó de l’òxid, com Michigan, Pensilvània o Wisconsin. La victòria dels republicans allà contra Hillary Clinton el 2016 va ser clau per arribar a la presidència. Trump connecta amb aquesta gent i els escolta, i els diu: “Nois, ningú a Washington s’ha preocupat de vosaltres, i molt menys els liberals demòcrates”. Ell recull aquest descontentament.
Com?
Perquè en va fer cas, encara que després no fes gaire res per ells. Trump connecta, troba el nervi d’aquesta part de la societat. I, a més, aquell 2016, Hillary Clinton va cometre un error molt greu: no es va ocupar gaire de la campanya en estats com Wisconsin o Michigan perquè va donar per fet que aquesta gent, com que eren treballadors i sempre havien votat demòcrata, continuarien votant demòcrata.
“Una part de la classe treballadora dels Estats Units se sent abandonada i traïda pel Partit Demòcrata”
Estem entenent bé el fenomen de Trump?
Personalment ens podem sentir irritats, enfadats, indignats o preocupats pel fenomen de Trump, però el més important és que, com a periodistes, ens preguntem per què ha triomfat un fenomen polític i social com aquest. Trump apareix el 2016 amb dues coses que són molt americanes: l’una, que és un home suposadament self-made man, un home d’èxit en els negocis, i l’altra, que Trump té fama gràcies a l’impuls de la televisió, de la indústria de l’entertainment, molt pròpia de la cultura nord-americana. Trump guanya les primàries al Partit Republicà menyspreant el partit i amb bona part de l’aparell del partit en contra. Ell sent que és una cosa més enllà de la tradició conservadora dels republicans, ell representa un moviment, gairebé un culte.
Dius que Trump “connecta amb una part de la classe obrera” dels estats de majoria blanca i treballadora. Coses semblants estan passant a Europa també amb l’auge de l’extrema dreta en alguns barris obrers. Com pot “connectar” amb la classe treballadora un paio multimilionari, que demana abaixar impostos i que no està a favor ni de la sanitat pública?
Primer, perquè una part de la classe treballadora, sobretot si és d’esquerres, creu que el Partit Demòcrata li ha fallat. I segurament els ha fallat en part. Et sents ofès, et sents abandonat, et sents traït, i aquesta gent arriba a pensar que el Partit Demòcrata ja no és el partit de la classe treballadora. Les polítiques de Clinton o d’Obama en favor del lliure comerç i de la globalització, que van provocar una certa desindustrialització, tot i que també eren polítiques pròpies dels republicans, han decebut una part de la classe treballadora.
Aleshores, apareix Trump i diu que l’economia dels Estats Units s’ha de protegir davant l’amenaça exterior, que s’han de posar aranzels als productes xinesos, que s’ha de salvar la indústria made in America, i culpa els demòcrates de permetre que les fàbriques marxin fora dels Estats Units i deixin la gent a l’atur. Hi ha qui pensa: “Pitjor no ens pot anar; provem aquest”. Us recomano llegir el llibre del número 2 de Trump, J. D. Vance, Una família americana. Tot això pot ressonar amb el que està passant a Europa i a Espanya.
“Trump culpa de la crisi la immigració i la Xina, i ho barreja amb tot de teories de la conspiració”
Segueix present avui, un cop superada la crisi de 2008, aquest malestar a la societat nord-americana?
Les dades econòmiques són bones, però el malestar, real o nostàlgic, no se’n va tan fàcilment. La política econòmica de Joe Biden no ha estat un desastre: l’atur és del 4%, i la inflació està començant a baixar, però ha estat molt alta durant molt de temps; hi ha hagut una quantitat de subvencions bestial a la indústria nord-americana, i s’ha fet una política de reindustrialització verda molt potent.
Però Trump diu que tot és un “desastre” i que “s’ha d’acomiadar” Kamala Harris…
Trump intenta fixar la idea que les coses “no estan bé”, però això, amb les dades a la mà, costa defensar-ho. Trump té un guió en els seus mítings que no falla mai: primer, et fot dues hores divagant sobre tot el que, segons ell, va malament, provoca una sensació de depressió i de victimització i després culpa de tot allò una suposada amenaça, que pot ser interna com la immigració o els “llunàtics d’esquerres” o que pot ser externa, com la Xina. Trump juga a això sense manies; barrejat amb tota mena de teories de la conspiració.
Qui vota Trump?
El 2020, el van votar 74 milions de persones. Deu milions més que el 2016. Sobretot el va continuar votant la població blanca, sense títol universitari, i on va ser més fort va ser a les àrees rurals, on els republicans arrasen. Encara el voten més homes que dones, però va aconseguir més vot femení el 2020 que el 2016. I, finalment, hi ha una tendència, que a Europa pot sorprendre, però no sorprèn, que està creixent el vot llatí i d’una part de la comunitat afroamericana, homes sobretot, a Trump. Amb el vot llatí, com en tots els processos d’emigració, passa allò que els penúltims no volen els últims, i, a més, alguns migrants llatinoamericans ja solen ser més conservadors i religiosos i, per tant, ja els sembla bé el Partit Republicà.
“Kamala Harris està fent una campanya buscant la moderació. No menciona mai ni el seu color de pell ni que és dona”
Davant de Trump, surt una candidata que s’estrena, la vicepresidenta Kamala Harris. Novament, una dona contra Trump, com en les eleccions Trump-Clinton, i, a més, dona racialitzada. Això està buscat?
Han fet de la necessitat virtut, eh? És a dir, Kamala Harris era probablement l’única opció possible en el moment en què es posa de manifest que amb Joe Biden no poden anar a les eleccions. Quan eres a tres mesos de les eleccions, l’única persona que podia heretar fàcilment els diners dels donants privats de la campanya de Biden, era Harris. Per tant, hi havia poques opcions d’escollir ningú més que no fos Harris.
Ser dona i racialitzada als Estats Units continua sent un perfil molt arriscat per aconseguir la presidència?
Sí, sí. És arriscat. Però, si t’hi fixes, ella està fent molt poca campanya en aquesta clau. Mai destaca ni el color de la seva pell ni el seu gènere. No vol despertar aquest tipus de guerra cultural. Està fent una campanya moderada, gairebé conservadora, buscant el centre. Harris està proposant una política de frontera de les més dures que ha presentat mai un candidat demòcrata; Harris està apostant sense manies pel fracking i pel petroli, sense renegar de l’economia verda. L’únic matís que fa és el de presentar-se com una mena de commander-in-chief empàtica, és a dir, aquesta cosa de la guerrera alegre, de joyful warrior. Si fa no fa, diu: “Jo també puc ser dura i puc tenir sang freda per prendre decisions a la War Room”.
“Cal denunciar les mentides de Trump i de l’extrema dreta, però no oblidem fiscalitzar els altres: Biden, el PSOE o la Generalitat”
Com a periodista, entre Trump i Kamala Harris, podem ser neutrals? En unes eleccions on ens juguem tantíssim a escala global, des del feminisme fins a l’escalfament global, des de Gaza fins a una futura guerra mundial, podem ser neutrals els periodistes?
El que hem de fer és fer de periodistes. Com a tot arreu. S’ha de contextualitzar, s’ha de verificar, s’han d’assenyalar les mentides. No veig quina és l’alternativa a això. Jo continuo creient que el periodisme no ha de fer militància política.
Però, en aquest cas concret, el de Trump, el de l’extrema dreta, es pot ser neutral?
En aquest cas concret, no sé si el tema clau és si ser neutrals o no, sinó que, per mi, el tema clau és que hem de ser exigents amb tothom. Un et donarà més feina que l’altre. Les mentides que diu Trump i la seva retòrica poden atemptar contra els valors democràtics. Això és així. Però el risc que correm és que ens oblidem de fiscalitzar el que fa i el que diu l’altre. I l’altra part, és igual si és Kamala Harris, Pedro Sánchez o el Govern català, qui sigui, potser també n’està dient, de mentides, probablement en diu menys i ho fa de forma més subtil, però també està incomplint.
Per exemple, Trump diu allò dels haitians que es mengen gossos i gats a Ohio… i és una mentida com un campanar, però en aquests mateixos moments el president Biden s’està carregant de facto el dret d’asil als Estats Units. Si anem als fets, la frontera dels Estats Units està pràcticament com quan manava Trump; el mur amb Mèxic s’ha continuat construint sota la presidència dels demòcrates i es deporten milers de migrants des de la frontera. No vull pecar d’equidistant. Fiscalitzar l’extrema dreta s’ha de fer, i s’ha de fer en proporció amb les seves mentides, però la resta dels partits també.
“Els mitjans, també els favorables als demòcrates, van decidir carregar-se Biden. Van ser molt agressius”
Parlem sobre els mitjans als Estats Units. Es posicionen?
Sí, estan posicionats. Però poden estar posicionats políticament i igualment ser bon periodisme.
Com ho fan?
Tenen molt separat, sobretot a la premsa escrita, què és opinió i què és informació. The New York Times fa el seu editorial dient que la seva candidata és Kamala Harris i alhora pot publicar informacions crítiques sobre el Govern de Biden o sobre la candidatura del Partit Demòcrata. Per cert, acabem de viure un episodi que donaria per a una altra entrevista: The Washington Post ha decidit, a 10 dies de les eleccions, que trenca amb la tradició de donar suport a un candidat. L’argument oficial és que recupera una pràctica antiga de no fer-ho. Però tothom ho interpreta, i la redacció així ho ha denunciat, com un moviment del seu propietari, l’amo d’Amazon, Jeff Bezos, de protegir-se d’una eventual victòria de Trump, perquè el Consell Editorial del diari ja tenia a punt l’article de suport a Harris. En fi, donaria per a una tesi això!
Influeixen molt? Són actors polítics?
Sí! Un exemple claríssim és quan els mitjans, també els demòcrates, van decidir carregar-se Biden. Jo vaig flipar. Tenien una agressivitat total. El cas de The New York Times va ser increïble. Li van llançar tota la merda per pressionar-lo.
És a dir, era informació, no opinió, però era informació amb tota la intenció política, no?
Això és el que a mi em va irritar. Per què The New York Times comença de cop a fer periodisme d’investigació sobre la salut de Biden just quan una part del partit el vol fer fora? Què estava fent el diari els últims dos anys? Els periodistes ja tenien informació sobre el seu estat de salut, el veien cada dia, ho tenien, però no ho donaven.
Seria cert, com diu sovint Trump, que els grans mitjans i l’establishment mediàtic de comunicadors, tertulians, escriptors, l’ataca i es posiciona molt en contra?
Bé, matisem-ho. La Fox és la televisió més vista, i podem dir que dona suport a Trump i als republicans. Però sí que mitjans com els diaris The New York Times o The Washington Post i televisions com la CNN, l’ABC o l’NBC són més aviat partidaris dels demòcrates. Trump ha convertit els atacs i les burles que rep d’aquests mitjans en la seva narrativa victimista; si fa no fa, diu: “Vegeu com els mitjans de l’establishment m’ataquen a mi”.
Però el trumpisme, en canvi, sembla que no necessiti els mitjans de comunicació clàssics: té les xarxes socials i les seves campanyes en el món digital.
La sorpresa d’aquesta campanya ha estat Elon Musk i com ha posat X al servei de Trump, sense manies i sense fre. El discurs de l’odi corre a tota velocitat a les xarxes socials o per WhatsApp. I és cert que la candidatura de Harris està invertint molts més diners en anuncis clàssics a la televisió; en canvi, Trump, amb l’aposta per les xarxes socials sembla que pensi que en té prou i no dedica tants diners a les teles. Això sí, tots dos han anat a un munt de pòdcasts, buscant públics concrets i audiències milionàries fora dels mitjans tradicionals.
