15/05/2025 | 06:00
Quan vas conèixer Jordi Pujol, eres un jove periodista. Com va ser aquella primera trobada?
Un dia, l’Ibáñez Escofet em va dir que Jordi Pujol em volia conèixer, i jo vaig anar a veure’l. Pujol em va rebre en un petit despatx horrible i, d’entrada, em va preguntar si jo era del PSUC. Em va semblar molt impertinent, un gest propi d’una mentalitat autoritària i controladora. Ell volia saber a quin joc jugava cadascú i no li agradaven els qui no es deixaven classificar. Com és que tenia aquesta informació?
És una bona pregunta. Què hi respons?
Doncs que era un personatge amb informadors i amb fitxers.
Com a periodista, el vas entrevistar un parell de vegades. Però et vas trobar en més ocasions amb ell?
Sí, vaig parlar amb ell moltes vegades, també per telèfon. Ara bé, jo no vaig ser mai un dels visitants dels baixos del carrer de Calàbria, perquè no tenia cap sentit anar-hi. L’última entrevista amb ell va ser poc abans de la confessió, quan va publicar el segon volum de memòries. Vam dedicar una part important a la política internacional, que sempre va ser la seva afició de debò. Més enllà dels aspectes ombrívols de Pujol, ell va ser un gran personatge, amb capacitat d’acció tant a Catalunya i a Espanya com a Europa, amb intel·ligència i talent i anàlisi, i amb una vocació i una ambició de poder descomunals.
Sense cap mena de dubte, Pujol era un animal polític; però, en la distància curta, en la conversa, quina impressió transmetia?
Pujol era una persona antipàtica i manipuladora, a qui agradava preguntar no pas per interès intel·lectual o empatia, sinó per obtenir informació i treure’n profit. Hi ha poderosos que contemplen el poder com un instrument per transformar la realitat cap a una direcció o una altra, però a Pujol li agradava el poder pel poder; ara bé, ben vestit de catalanisme i de cristianisme. I ell mateix ho explica. Una anàlisi de text dels seus llibres i discursos ho demostra. Ell va escriure: “A mi no m’agrada fer”‘. I hi afegeix de seguida: “El que m’agrada és fer fer”, que vol dir manar. I, a més, tenia un dels símptomes dels poderosos de debò: no portava cartera ni xavalla. Això volia dir que s’havia de fer pagar el cafè. I per què? Perquè sempre estava envoltat de persones atentes al que ell necessitava. Al poderós de veritat, no li importen els calés.
“Era un ‘pijo’ de Sant Gervasi, però va fer veure que era el fill d’un pagès; es construeix una autoficció”
Si continuem rumiant sobre el personatge, Pujol és una d’aquestes figures públiques amb una dona a la seva altura, l’altra meitat de l’ànima. Pujol-Ferrusola. Tots dos semblen fets l’un per a l’altre, com si fossin un sol element, una parella indissociable.
Pujol, i és claríssim, fa una tria molt meditada i molt ideològica amb Marta Ferrusola. Ell s’adona de l’estat en què es troben Catalunya i Espanya l’any 1950, i constata que ho pot aconseguir tot amb una mica d’empenta i amb mitjans. Ell era el personatge que reunia les condicions per esdevenir la gran carta reformista del règim. Aquesta era l’equació de Pujol. I ell ho va fer tot en política per guanyar-se el vot: es va muntar un pla de treball i el va complir.
Tot comença amb Banca Catalana?
Sí, que era una màquina de repartir subvencions i favors i de “fer país”. Després, els caps de setmana, trepitja terreny, crea xarxa, coneix gent i s’envolta de militants i d’assessors. De fet, ell devia tenir coneixements directes de totes les experiències electorals d’aquells anys, i absorbeix tota aquesta informació; i es nota, perquè, quan ell comença l’etapa estrictament electoral, ho fa molt bé. Pujol és el fruit d’una gran vocació, d’una gran dedicació i d’una gran fortuna, tant de sort com de mitjans.
Una part molt interessant del teu llibre La gran vergonya (Columna, 2014) és quan analitzes la creació que Pujol va fer d’ell mateix, com ell estira la vocació fins a inventar-se una biografia. Fins a quin punt va ser clau aquest recurs en la seva trajectòria?
Va ser un recurs molt interessant políticament, sí, el d’elaborar-se una autoficció. Per exemple, ell era un pijo de Sant Gervasi, però va fer veure que era el fill d’un pagès. Hi ha un moment magnífic en el seu llibre Els turons, en el pròleg, quan explica que no demanarà el seu indult i la Marta li munta un drama quan ella se n’assabenta. De fet, el discurs de Pujol davant del consell de guerra és gairebé paral·lel o posterior al discurs de Fidel Castro, aquell cèlebre text de “la història m’absoldrà”; i Pujol l’havia llegit i el coneixia. Ell era molt conscient que s’havia de fabricar un martirologi. Fins i tot, ell decideix que l’han de detenir, i, encara, et diré més: va ser un gest admirable per part d’ell, perquè, en aquella època, calia fer aquests actes.
“El gran pecat de Pujol va ser no posar fre a les conseqüències familiars de la seva voluntat de poder”
Diries, però, que l’autoficció va molt més enllà? Perquè també fabrica la figura del patriota, la del jove que cerca respostes pel Tagamanent, la de l’home elegit per guiar la pàtria; inclús, la figura de l’heroi en lluita amb la de l’antagonista.
Sí, és una història de redempció. Com a persona amb una vocació forta, ell s’identificava amb la invenció d’una manera gairebé mística. L’autoficció ell se la va acabar creient. Per tant, com funcionava ell? A diferència de molts altres polítics que diuen que ells estan en política per atzar, Pujol hi era perquè estava destinat a ser-hi. Ell estava marcat per un destí, fet que atorgava a la seva figura una dimensió tràgica, en el sentit més grec. I sobretot quan confessa i cau.
Com un Hamlet tràgic?
Encara més potent, perquè, amb la caiguda, ens adonem que tota la tramoia era de cartó i pedra; i, quan arriba la confessió, ens preguntem: “Però què coi era tota aquesta mascarada?”. El gran pecat de Pujol, però, va ser no posar fre a la seva voluntat de poder, ni tampoc a les conseqüències familiars d’aquesta voluntat de poder. Li va mancar humilitat, perquè ell tenia un successor que detestava, però que alhora podia ser molt útil per al país.
Parles de Miquel Roca?
Sí. Miquel Roca hauria fet una presidència més laica i moderada, perquè no ha tingut mai aquest misticisme de la Catalunya independent, lliure de derives cap al sectarisme o cap a la corrupció.
El nucli del mite pujolià, l’arrel, és la seva identificació amb el país? Un atac a Pujol era un atac a Catalunya.
Sí, tot i que això ja va aparèixer a les pintades als carrers quan el van empresonar. Pujol era un fill de la burgesia, un noi de dretes i catòlic; i, és clar, quan el van torturar, es va percebre com un greuge enorme, perquè havien torturat un catòlic i un burgès. Des del punt de vista de l’oposició antifranquista més genuïna i clandestina, Pujol reunia unes condicions perfectes per eixamplar l’espai de l’antifranquisme, i això ho sabia també Josep Benet.
“El Foment del Treball, la patronal catalana, és qui el fa guanyar les eleccions del 1980”
I què li permet el mite? Com l’utilitza estratègicament?
Amb un cop sensacional: Pujol, en nom de Catalunya, aconsegueix ser a la Comissió dels Nou. Pujol sabia perfectament que, per obtenir la democràcia, s’havia de crear un territori ampli, centrista i moderat. De fet, Adolfo Suárez fa el mateix, i el PSUC, fins i tot, també se n’adona, d’això.
En el tauler de l’Estat, Pujol hi va tenir un paper clau. D’una banda, era l’esperança d’una dreta espanyola i el nomenen “Español del Año” el 1984. Però, també, amb el cas Banca Catalana, es contempla Pujol com un element que podia distorsionar aquella democràcia que començava a rodar.
A veure, la lectura mecànica de dir que perdonen Pujol perquè hi hauria hagut un procés independentista és un disbarat. No és cert. El que sí que és cert és que hauria desestabilitzat la Transició, que començava a fer-se realitat. L’independentisme, llavors, era un objecte mínim. Pujol es presenta davant de la dreta espanyola com l’única alternativa a Felipe González, i la convenç i li reclama que el tractin bé. I la dreta ho fa, inclou Pujol en la dreta natural i el fan “Español del Año” el 1984. Això permetria una lectura del cas Banca Catalana en clau d’abús socialista, de venjança per la victòria de Pujol a Catalunya.
Una victòria de 23 anys de lideratge i d’hegemonia.
És que no es pot oblidar qui va fer que Pujol guanyés les eleccions l’any 1980: el Foment del Treball Nacional, entre d’altres, que va invertir en Pujol i va procurar que no manés l’esquerra, perquè el Foment del Treball s’obsessionava i creia que érem a un pas de la revolució bolxevic. Llavors, Pujol es presentarà com el fre de l’esquerra al poder, i, quan arribi a la Generalitat, Pujol continuarà representant l’espai on es construeix la governabilitat.
“Pujol aconsegueix la fita fundacional de la corrupció democràtica a Espanya”
Escrius que Pujol tenia un fil de complicitats a Madrid.
Els Anson, els germans Anson.
I hi afegeixes: “El cas Pujol no esventra els pactes i les vergonyes de la Transició, sinó els de la consolidació de la democràcia després del 23-F”.
Sí, és clar. Avui podríem imaginar que un banquer es presentés com a cap de llista d’un partit d’una autonomia important?
Impossible.
I un banquer que té una banca industrial en un moment de crisi industrial? És inimaginable. Doncs aquesta és la primera anomalia.
I la segona?
Que arriba al poder una persona sobre la qual calia haver estès totes les sospites al voltant de les seves decisions. Quan explota el cas de Banca Catalana, Pujol aconsegueix la fita fundacional de la corrupció democràtica a Espanya, perquè és el primer que controla el que cal controlar: mitjans i jutges. No oblidem que TV3 era la seva televisió, controlada directament per l’executiu i pel president. I què n’obtindrà Pujol? Aparèixer com a víctima i Felipe González com a botxí; amb la ironia, anys després, que Felipe encara defensa Pujol.
“Ell sabia que el Procés independentista era un disbarat; per què no ho va voler aturar?”
Parlem ara de la confessió, un dels capítols significatius de la trajectòria pujoliana. Quina és la càrrega simbòlica de la confessió? Per què confessa?
La confessió forma part d’allò que mai sabrem, de les preguntes sense resposta. Jo hi he donat voltes i llanço una hipòtesi. Al contrari dels qui creuen que el van coaccionar perquè ell abandonés el Procés, jo penso que Pujol sabia que el coaccionarien igualment, i amb l’afegitó que ell sabia que no tenia l’armari net. Per tant, si ell marcava distància amb el Procés i el titllava de disbarat, el disbarat contra ell encara hauria estat pitjor, perquè l’haurien acusat d’estar coaccionat i ell hauria quedat desprestigiat davant dels seus; i Pujol no ho està pas, de desprestigiat, davant dels seus. Em pregunto, doncs, què hauria passat si ell hagués tingut l’armari net? Què hauria passat si ningú l’hagués amenaçat?
Són preguntes interessants. Fan rumiar. Ell, em sembla, va fer equilibris en la conjuntura política. Un sí i un no.
Pujol coneixia prou bé el joc dels estats i el món de la política nacional i internacional per saber que el Procés independentista era un disbarat. Per què no ho va voler aturar? Quan comença el Procés, ell fa unes declaracions oraculars i críptiques, que no saps gaire què volen dir. Ell no podia atiar ni tampoc frenar. Potser, si no hi hagués hagut una “Operación Cataluña”, Pujol no hauria autoritzat el “tireu, tireu”, amb aquell article de camí tancat d’independència o irrellevància. Ell podia haver fet de consciència crítica del catalanisme.
“L’independentisme és un fill legítim i directe del pujolisme, sobretot des d’un punt de vista moral”
El que avui dia sobta les generacions més joves, o aquells de nosaltres que érem massa petits durant els anys d’hegemonia de Pujol per tenir una memòria clara d’aquells anys, és per què es va ser tan tolerant amb la corrupció quan se sabia que existia.
Se sabia d’una manera relativa. Pujol controlava la societat catalana, mitjans, jutges, etcètera. Era allò que Tarradellas va descriure amb una certa duresa com a “dictadura blanca”. Una societat molt engabiada a l”ordeno y mando” de la dictadura franquista s’acomoda amb facilitat a una situació nova.
Tu parles al llibre que cal “despujolitzar Catalunya”.
És una tasca titànica. Es va presentar Trias a l’alcaldia, que, més que “despujolitzar”, vol dir “repujolitzar”.
Abans parlàvem de si Pujol podia haver representat una consciència crítica del procés. Però com es vincula l’independentisme i el pujolisme?
L’independentisme, sense cap mena de dubte, i des d’un punt de vista més moral que polític i ideològic, és un fill legítim i directe del pujolisme.
En quin sentit? En una idea del bon català, per exemple?
Sí, entre d’altres. També, la idea del perill d’extinció de la nació catalana, un dels focs que van nodrir el Procés i que Pujol havia elaborat molt abans que els independentistes. Aquesta idea, a més, s’identifica en part amb una narrativa de l’extrema dreta, emparentada amb les teories supremacistes i de por per la desaparició de la identitat i la cultura enfront dels immigrants. Són polítiques identitàries, i Pujol en fou un pioner, perquè va ser el primer que va fer política identitària a Catalunya. Pujol, d’entrada, va ser un populista, perquè tot el cas de Banca Catalana el mou amb una gramàtica totalment populista, jugant amb el binomi “ells contra nosaltres”, o “Espanya contra Catalunya”, o el ventall de conspiracions anticatalanes… i tot aquest magma està profundament instal·lat en l’inconscient independentista. És l’excepcionalisme de tots els nacionalismes, la cantarella que, si la nació escollida és la nació que algú vol liquidar, o que si algú vol matar la llengua, que si algú, algú i algú. I, és clar, ja sabem que aquest algú és Espanya. Tot aquest àmbit és el pujolisme, i l’independentisme es fonamenta en tot aquest canemàs ideològic.
Finalment, doncs, amb què ens hem de quedar de la trajectòria de Pujol? Què en podem aprendre?
Tot i que costi tant treure’n la brossa, hi ha un llegat positiu: la governabilitat de Catalunya, la construcció de les institucions, l’autogovern… I també, i sobretot, el seu mèrit fonamental: governar i ajudar a governar Espanya durant la construcció de la democràcia. Pujol és un dels protagonistes de la democràcia a Espanya. I, de fet, la seva història és paral·lela a la del rei Joan Carles: ambdós exemplifiquen una cura d’humilitat respecte a una certa supèrbia catalana i espanyola.
