23/06/2026 | 07:00
Quins són els orígens de Maria Rovira?
Vaig néixer al barri d’Horta, a la casa on vivien els meus pares. El meu pare era de Barcelona, i la meva mare, de Miranda de Ebro, Burgos. Va venir amb 20 anys i de seguida va aprendre català —una cosa de la qual em sento molt orgullosa— i ens el va parlar als seus fills. Es van conèixer amb pseudònims quan tots dos militaven en la lluita antifranquista clandestina.
D’on et ve el sobrenom d’Oye Sherman?
Quan era adolescent, tenia un Fotolog i de tant en tant penjava la foto de dos pollets de Pasqua parlant entre ells i imitant els pingüins d’El món d’en Beakman, una sèrie de divulgació científica infantil del Super3. Jo recordava que els pingüins es deien Sherman i Hal i els diàlegs començaven dient Oye Sherman, què Hal, etc. El més curiós és que els pingüins es deien Don i Herb i, per tant, el meu nom artístic ve d’un nom inventat meu. En un moment donat em va petar el disc dur i vaig perdre tots els meus escrits d’adolescència. Em vaig fer un blog que amb el nom d’Oye Sherman pensant que el canviaria més endavant, però finalment és el nom que tinc a les xarxes i l’avatar és el dels dos pollets.
Per què vas voler dedicar-te a l’humor?
Tinc dos germans grans que em porten sis i vuit anys i, quan érem petits, tota l’estona estaven fent bromes i rient. Per mi era un repte fer-los riure i jugar al mateix joc. Llavors em vaig començar a fixar en els mecanismes de l’humor i a veure com m’anava. A banda, a casa sempre hem vist sèries d’humor com Els Simpson o Plats bruts, entre d’altres. També miràvem Frasier tots junts amb la família i a mi em generava l’efecte d’una mena de droga, on de cop tot quedava suspès i era una cosa que ens feia feliços.
Què et fa riure a tu?
Sempre m’ho pregunten, i trobo que acostumo a donar males respostes de què em fa riure. L’humor és sorpresa i, per deformació professional, miro d’anticipar per on anirà la cosa, sobretot si estic veient un monòleg. Llavors, quan em sorprenen, és quan em fan riure.
Què t’inspira a l’hora de fer riure?
Pot ser qualsevol cosa, literalment. Des d’una entrada de la Viquipèdia, una conversa que sents pel carrer, alguna cosa que observes o alguna situació extrema. A banda, m’apunto idees al mòbil i després ho escric a Bluesky, per exemple, i potser algú diu alguna cosa i ho fa créixer. M’agrada treure a jugar el material que tinc i a veure la reacció que suscitarà. De vegades veus que serveix, i d’altres, dius “hòstia, quin xurro!
“Si una persona amb la trajectòria de la Natza Farré no tenia un programa a la ‘tele’, què ens esperava a les altres?”
Marc Sarrats va explicar en una entrevista a CRÍTIC que l’stand-up en català neix d’un missatge que et va enviar Josep Català per Twitter. Com valores l’evolució que ha fet fins ara?
Sí, el Josep Català em va enviar un DM de Twitter dient que tenia un projecte de fer un grup de monòlegs en català. També va escriure al Mogdi, al Manel Vidal i al Joel Díaz, i vam fer El soterrani, un projecte autogestionat i underground i un dels més excitants i gratificants de la meva vida. Fins llavors l’stand-up en català no estava normalitzat. Ara sí que hi ha més indústria, hi ha més professionalització i és un bon moment per al sector. Ha estat un orgull i un privilegi formar-ne part, i crec que s’ha fet molta feina.
Actualment hi ha més dones humoristes que mai a Catalunya, a l’stand-up però també a la tele, on hi ha dies que a l’Està passant, de TV3, no hi ha cap home. Com ha estat aquest canvi?
Sí que és veritat que ara hi ha més dones, però durant molt de temps no ha estat així. I tampoc cridava l’atenció, suposo. El cas de la Natza Farré, que ara presenta, em sembla paradigmàtic. Una persona que havia estat molts anys a La competència, de RAC1, que feia tornar boig el públic de La nit dels Òscars, amb un segell propi, una edat i una trajectòria mai no havia tingut un programa. Llavors pensava: “Ostres, si una persona com la Natza no està tenint un espai, què ens espera a les altres?”.
Això ha començat a canviar. Què quedaria per fer?
Faltaria que més dones còmiques poguessin viure d’això, sigui amb els seus xous en viu o en espais a programes.
Tu i la Natza deveu ser de les poques que viviu de fer riure…
Jo crec que sí. Evidentment, n’hi ha més, però continua sent un camí difícil i els espais són limitats.
Veus factible que et donessin un programa a tu a la tele?
Ara per ara ho veig impossible perquè és un espai molt disputat i hi ha molta gent buscant i presentant projectes. També em semblaria extraordinari que em caigués un programa, ja que ara mateix no estic fent aquesta feina. Actualment s’estan posant moltes coses a la plataforma 3Cat, com aquesta mena de paradís de les grans apostes on tothom hi té cabuda. Però crec que la televisió lineal continua sent molt conservadora. Ara donen programes a la gent de sempre o de sobte fan un reality amb la Dulceida. Hi ha aquests dos pols.
“Hi ha molt d’odi a internet. Això penalitza molt més les dones humoristes que els homes”
Què et sembla que un dels criteris per contractar algú a la televisió sigui el nombre de seguidors que té a les xarxes socials?
El fet que els mitjans agafin gent de les xarxes socials és normal perquè avui dia és l’aparador que tenim, però potser no tothom serveix per anar a treballar als mitjans. N’hi ha que s’haurien de quedar a les xarxes. En aquesta recerca de les audiències s’està perdent el nord del què és servei públic i què no ho és. També passa amb el món dels actors i de les actrius, on és tant o més pervers.
Creus que ja ha quedat enrere la idea que les dones no són gracioses?
Penso que encara hi és. Hi ha molt odi a internet, i aquest penalitza més les dones humoristes —i les dones en general a internet— que els homes. T’exposes a un judici i a unes crítiques amb un biaix de gènere claríssim. També sembla que has de tenir un llistó estètic concret per presentar-te al món. I tot això jo crec que són encara efectes dissuasius per a dones dedicant-se a la comèdia i picant pedra.
La pressió estètica envers les dones és generalitzada en tots els àmbits.
Sí, hi ha un peatge extra que has de pagar com a dona invertint temps, esforç, diners i dolor en el teu aspecte físic i, si no ho fas, et penalitza. I veig que cada cop comença abans. Es vesteixen les criatures per ser mirades, no per anar còmodes, jugar i enfilar-se. És gravíssim i és un atemptat contra els drets de la infància.
Entenc que aquest odi de què parles s’aboca bàsicament a les xarxes.
Sí, Instagram s’està posant fastigós. Ara hi ha com una mena de macroexèrcit, de bots i d’incels i de penya que vota Sílvia Orriols, que l’únic que tenen a dir-te és que fas fàstic, que ets woke o extrema esquerra i que “tic-tac, Sílvia Orriols”.
Quan fèieu el programa Oye Polo ja vau rebre hate…
Crec sincerament que l’Ana Polo n’ha rebut més que jo, que l’han penalitzat més que a mi. Ja des que estava a La segona hora, de RAC1, rebia molts comentaris de l’audiència. O el fet de posicionar-se públicament contra youtubers com el Roma Gallardo i els seus seguidors encara l’han perjudicat més.
“Els límits de l’humor sempre són els mateixos: no et fiquis amb els patrocinadors i no diguis res que faci que l’Audiència Nacional et pugui venir a buscar”
Amb Ana Polo heu obert camí a moltes dones humoristes.
A Catalunya Ràdio i a RAC1 mai no hi havia hagut dues dones joves fent un programa; si n’hi havia, eren sempre la quota d’una noia per programa. A Oye Polo, on fèiem un humor més reivindicatiu i més polític, nosaltres decidíem els temes, l’enfocament i assenyalàvem gent a qui no hauríem pogut assenyalar des de Catalunya Ràdio o RAC1. Va ser un camp de gaudi i llibertat total que va estar molt bé. Érem poquetes, i penso que sí que ajuda tenir referents i veure dones fent humor.
Encara no es pot parlar de tot als mitjans generalistes convencionals?
Penso que encara són força rígids i que no hi pots parlar tan lliurement. Al final, els límits de l’humor sempre són els mateixos: no et fiques amb la pròpia casa, no et fiques amb els patrocinadors i no dius res que faci que l’Audiència Nacional et pugui venir a buscar. A més, ara hi ha Abogados Cristianos fent la Bonoloto, tirant monedes a la màquina a veure quina querella pita. No és un criteri racional, democràtic, objectiu. Es tracta d’una associació ultracatòlica finançada per partits polítics i per altres lobbies que estan intentant acabar amb la llibertat d’expressió i castigar un corrent ideològic concret.
Com veus el feminisme en un moment en què l’extrema dreta està completament normalitzada?
Crec que hi ha un punt de desencant i de gent cansada de rebre hate. A més, actualment, per molta pedagogia que facis i per molta fake new que desmenteixis, no importa perquè determinada gent tampoc vol escoltar. Actualment no hi ha un debat públic: les postures s’estan radicalitzant, sobretot per part de la dreta, i llavors es dona aquesta finestra d’Overton. Semblava que el 2018 es podien tenir uns debats i s’havien assumit unes coses, i ara s’ha retrocedit totalment i gairebé parlem parlant de si ha de tornar la tradwife. Hi ha com una regressió molt forta en moltes coses. Ara bé, estic segura que hi ha gent que continua amb les forces renovades i penso que el camí precisament és no perdre l’esperança.
Tu has estat una referent en aquest àmbit…
Aprofito l’altaveu que tinc i llavors col·laboro en la difusió de diferents causes, entre les quals, el feminisme, però és molt fàcil ajudar des d’on ho faig jo. No soc referent en el sentit de destinar hores de la setmana a l’organització col·lectiva. Però sí que hi ha gent que ho fa, i penso que aquesta és la via.
Quina altra causa social creus que és defensable ara mateix?
El tancament dels CIES. Arriba molta gent sense sostre, l’Albiol els desallotja a Badalona i els tanquen en un centre d’internament on sembla que els drets humans queden totalment suspesos. I, com que és una realitat molt allunyada de nosaltres, no hi pensem gens, però és immediat pel que fa a la proximitat. És el que està passant aquí en aquest país, i crec que sí que s’hi hauria de fer alguna cosa.
“Vivim d’esquena a la mort i és immoral i denunciable el lucre que en fan les funeràries”
Has publicat recentment Garlanda, el teu primer llibre, i has fet realitat un desig de petita…
Sí, jo de petita volia ser escriptora perquè m’agradava molt llegir; de fet, volia ser Roald Dahl. Vaig estudiar Comunicació Audiovisual perquè volia aprendre a fer guions. Un amic va ensenyar a l’editor de Blackie Books el meu blog, i li va agradar molt el to. Em va venir a buscar fa molt de temps, però llavors li vaig dir que no tenia res a explicar. Passat un temps, m’ho van tornar a proposar i vaig començar a fer aquest buidatge de records i de reflexions sobre el moment vital que estava travessant. Enmig del procés d’escriure es va morir el meu pare i ho vaig aturar i reprendre quan vaig poder haver fet un dol.
Com va ser aquest dol?
Quan va morir el meu pare, em van venir tots els records en tromba. Va ser molt emocionant perquè de sobte és com si et passessin la pel·lícula de la teva relació amb ell. Vaig sentir molta gratitud i em vaig sentir molt afortunada. El llibre també és una excusa per reordenar aquests records que tenia d’ell i interlocutar una mica amb mi mateixa. Crec que aquest dol només m’ha ensenyat coses bones. Malgrat el dolor.
Com creus que la nostra societat afronta la mort? Se’n parla prou?
No, vivim d’esquena a la mort. I és immoral i denunciable el lucre que en fan les funeràries. És terrible que les lògiques capitalistes d’empresa t’impedeixin viure els dols tant de temps com necessitis o que directament te’l neguin. A banda, si es mor la teva millor amiga, no tens ni dos dies de permís a la feina, per exemple. Hi ha una jerarquització dels vincles i d’assignar uns dies concrets de dol i després tothom a treballar i a produir. Vivim en una societat que no acompanya ni la vida, ni la mort ni els permisos de maternitat.
Al llibre parles d’un altre dol, el d’una amistat que s’acaba. Potser ara se’n parla més…
Sí, hi ha una generació concreta que parla més d’això —se n’ha parlat força al Ciberlocutorio—, i en deu anys hem passat per moltes fases. De considerar que les amigues són el millor que ens pot passar a considerar que l’amistat és un lloc de vulnerabilitat absoluta. També de preguntar-nos si les amistats han de ser per a sempre i si totes les amigues ens fan bé. De saber cuidar-nos però sense caure en l’egoisme i evitar donar l’esquena a una amistat que et necessita. Són molts els debats al voltant d’aquest tema, i és difícil. És un debat social que anem construint.
A Garlanda també parles de l’enveja, la que senties quan eres petita, però que és un tema universal.
Jo sentia enveja quan era petita, no entenia que hi ha moltes maneres de ser i que hi ha d’haver algú fent de tu. Cadascú és una història i una manera de veure les coses, i al final no tenim ni idea del que hi ha al darrere. Tothom està més cardat del que sembla. Si grates una mica, surt merda i hi ha molt poca gent que està en pau. Penso que hi ha una bona manera de desactivar aquesta enveja que no deixa de ser insatisfacció pròpia: valorant les coses que tens, apreciant el camí que has fet i intentar viure millor les coses que et passen. I entendre que, si ens relaxem una mica, segur que tindrem un dia millor, i això s’aplica a vides que no tenen cap problema estructural gros.
“Ens hem d’esforçar a fer xarxa, a dialogar, debatre i connectar-nos a la vida real
És un tema d’acceptació…
Sí, acceptar-se i acceptar la pròpia mediocritat perquè crec que en el meu cas al llarg dels anys hi ha hagut com una autoexigència quasi narcisista.
Ets lluny de ser una persona mediocre…
D’una banda, estic molt contenta de ser on soc; de l’altra, és que per mi l’èxit és estar en pau amb mi mateixa. Estadísticament, sempre hi haurà persones que seran millors que tu en un aspecte concret i t’has d’acostumar a acceptar això per viure tranquil.
Quina relació tens amb la IA?
Al principi de la IA vaig dir-li que em fes un monòleg a l’estil Oye Sherman convençuda que mai em prendrà la feina. Però veig que cada vegada va afinant més coses i em fa una mica de por. Intento no mirar-la mai perquè, si se li acudeix alguna cosa que a mi se m’hauria acudit igualment sense mirar, em sentiria una impostora. Tenia un compte de ChatGPT i me’l vaig tancar per un tema d’ètica política de l’empresa. De vegades veig el resum que fa a Google la intel·ligència artificial, i tampoc és tan acurat.
Hi ha gent qui la fa servir de terapeuta…
Penso que, sempre que no es converteixi en la teva única xarxa o en depenguis massa, no em sembla tan monstruós. Hi ha vegades que li has donat tantes voltes a una cosa que proves a veure què et diu tot i que segurament ja saps què has de fer. Crec que ens hem d’esforçar a fer xarxa, a dialogar, debatre i connectar-nos a la vida real.
Tu dius que les xarxes t’han fregit el cervell i has intentat de diferents maneres sortir de l’addicció que hi tenim tots els adults.
Ara jugo a escacs amb el mòbil, i aquesta estona substitueix el temps que estic fent la ruta d’Instagram, WhatsApp, Telegram, Bluesky, Twitter… A més, és una cosa que li agradava al meu pare i és com una manera d’estar amb ell. També jugo al Paraulògic.
