16/07/2019 | 19:00
De l’octubre del 2018 a l’abril del 2019 vas complir sis mesos d’inhabilitació per no haver despenjat l’estelada del balcó de l’Ajuntament durant el període electoral. Prèviament no t’havies presentat a declarar davant el jutge fins que un matí els Mossos t’esperaven davant de casa per detenir-te. Com vas viure aquells moments?
Uf… És que m’han passat tantes coses en quatre anys! A més, el dia que em van detenir va ser el mateix que vaig saber que la mare es moriria. Al matí em van venir a buscar els Mossos i a la tarda vaig tenir l’altra notícia. Un any i mig de merda! I mentrestant havíem de seguir gestionant l’Ajuntament, teníem tot el cas de la Patum obert [un conflicte sobre el funcionalment de les comparses va generar polèmica a escala comarcal], el jutjat que em perseguia… A més, hi havia el context de l’1 d’Octubre, i nosaltres ens vam haver de mobilitzar moltíssim en un seguit d’accions que havien de revertir en el futur del país, tot i que malauradament al final no ha sigut així. Un moment molt complex, sí.
Durant el temps que vas estar inhabilitada, vas seguir treballant a l’Ajuntament però sense percebre el sou i sense signar cap document oficial. Com ha estat aquest procés?
De la inhabilitació recordo, sobretot, els dos o tres primers mesos en què no sabíem com actuar. Jo als vespres em quedo sempre a treballar fora de l’horari laboral i durant la inhabilitació no ho feia perquè ningú no ens denunciés per usurpació de càrrec públic o per qualsevol altra qüestió… Tot això podia suposar encara més denúncies, i, a més, havia de tenir en compte que hi havia altres casos oberts. Ara alguns ja són tancats, però encara hi ha un seguit de requeriments que no sabem si arribaran mai enlloc, amb referència a la bandera espanyola, a obrir l’Ajuntament el 12 d’octubre i el 6 de desembre… No sabem com acabarà. Però sí, recordo passar-ho molt malament els primers tres mesos, patint perquè els treballadors de l’Ajuntament no es veiessin afectats per la situació, no podent fer servir el mòbil de l’Ajuntament… I treballant a l’Ajuntament però sense cobrar de l’Ajuntament, és clar. Algú altre va assumir el meu sou.
Qui va ser?
El Casal Panxo [casal de l’esquerra independentista de la capital del Berguedà] i la CUP de Berga. I a mi em feia sentir malament que la gent del Casal o la gent de Berga de la CUP, a través de la seva feina, em paguessin el meu sou tot i que, de fet, jo treballava igualment. I després hi ha hagut una part de perjudici personal. És a dir: baixar a reunions a Barcelona amb tot el que això suposa en despeses en peatges, benzina, mòbil… Tot això ho he hagut d’aportar jo de la meva butxaca. Al mateix temps, he hagut de veure el desgast dels companys que han hagut d’assumir molta feina, com l’Oriol Camps [número dos a l’Ajuntament en el mandat 2015-2019 i alcalde accidental durant la inhabilitació de Venturós], que s’ha menjat moltíssima merda havent de fer-se càrrec de totes les signatures de l’Ajuntament. Que ja les coordinàvem junts, eh, però abans no has normalitzat aquesta inhabilitació, és molt dur.
“Quan entres a l’Ajuntament, veus les coses d’una manera, i al cap de quatre anys, quan entens com funciona el consistori, canvies”
Després d’haver passat per la inhabilitació, al maig del 2019 la CUP va guanyar dos regidors respecte a les eleccions anteriors i va revalidar l’alcaldia. Et sents més forta que ara fa quatre anys?
Diria que no. O, si em sento més forta, no és tant pels vots que hem guanyat, sinó perquè l’experiència adquirida durant quatre anys ens permet veure amb més perspectiva què podem fer i què no. Quan entres a l’Ajuntament, potser veus les coses d’una manera, i, al cap de quatre anys, canvies. S’ha d’entendre com funciona el consistori per dins. La gestió burocràtica et fa perdre molt temps i és un aspecte que la gent del carrer no coneix. En aquest mandat ens ha faltat saber-nos explicar més. Ens hem abocat a tancar un munt de problemes interns a l’Ajuntament pensant que amb això n’hi havia prou, però després ens hem adonat que també ho havíem d’explicar.
Durant tot el procés judicial, quines van ser les persones més importants per a tu?
En Joan Coma, regidor de Capgirem Vic. Ha estat una persona imprescindible. Ens vam trobar junts en un moment en què més o menys ens estava passant el mateix i he descobert una persona en majúscules. Potser ha sigut qui més m’ha acompanyat. A part de descobrir un militant, he descobert una persona que va molt més enllà i que, quan tens moments delicats en l’àmbit personal, també hi és. Té un cor immens, i tenir-lo sempre a la vora m’ha anat superbé.
Temps enrere tenies dubtes sobre si tornar-te a presentar a alcaldessa, però va ser en Jordi Cuixart qui t’hi va animar…
Amb en Joan Coma vam anar a visitar en Jordi Cuixart al desembre passat, i en aquell moment jo ja venia de tres mesos d’inhabilitació. Prèviament, en Joan i jo havíem fet un dinar en què tots dos havíem decidit que no ens hi tornaríem a presentar. Jo no tenia gens de ganes de repetir. El cas de la Patum em va fer molt mal: tot el que havia passat m’havia afectat molt des del punt de vista personal… Però allà a la presó ens vam trobar un Jordi parlant amb aquella emoció que és impossible de descriure i em va preguntar per Berga, per si m’hi tornaria a presentar. I jo li dic: “No, no, què dius, boig? Que em fot una mandra…”. Així mateix li ho vaig dir. I ell em respon: “I què et penses, que no em fot mandra a mi estar aquí dins? Doncs ja saps què et toca”. I ens vam mirar amb en Joan i va ser un, “buf, i ara què hem de fer?”. A tornar-hi. Més tard, quan m’hi vaig presentar, em va enviar un missatge per animar-me i, quan va saber que havíem guanyat les eleccions, em va tornar a escriure per felicitar-me. Però és que és veritat: no pots deixar-los. Ni a ell ni el Romeva ni cap dels altres, amb independència de les discrepàncies ideològiques. És flagrant la vulneració de drets humans que estan patint, i, tot el que puguem fer per ells, ho hem de fer. I, si ens demanen que ens hi tornem a presentar, ho hem de fer. És corresponsabilitat.
Has dit algun cop que durant el vostre primer mandat has trobat a faltar crítica per part de l’oposició.
Totalment. Jo crec que hi ha hagut una manca de fiscalització efectiva no només del plenari, sinó també de les juntes de govern local i dels diferents decrets d’alcaldia. Hi ha un factor molt clau: que el plenari s’emeti en directe a través de la Televisió del Berguedà. He vist com en un Patronat de l’Hospital hem aprovat un pressupost de 25 milions d’euros en menys de mitja hora i per unanimitat, quan aquesta qüestió té a veure amb la salut de 39.000 persones. I, en canvi, en un plenari, en què el pressupost municipal que integra també el de l’Hospital ja s’havia aprovat prèviament, hem hagut d’estar quatre hores discutint-lo, només perquè s’emetia en directe. La televisió fa una feina brutal en aquest sentit: ens fa més transparents. Som dels pocs plenaris de la Catalunya Central que es poden veure en directe, i això és molt important. Si això no passés, els plens durarien mitja hora o tres quarts.
“Quan la CUP participa en les institucions, el contrapès del carrer es dilueix”
Quin paper han tingut entitats de l’esquerra independentista com el Casal Panxo a l’hora de fiscalitzar la feina de la CUP a l’Ajuntament?
A la institució treballem constantment enmig de contradiccions. És el terreny de l’enemic. Si jo no tingués un Casal Panxo que m’avisés cada vegada que sobrepasso una línia fina de qualsevol cosa… Doncs segurament la dinàmica del mateix Ajuntament em faria participar activament en polítiques de caràcter liberal i acabaria prenent part d’allò contra què hem vingut a lluitar. Però, tot i això, cal ser conscients que, un cop la CUP participa en les institucions, el contrapès al carrer es dilueix. Estàs dient de manera indirecta que guanyar unes eleccions a les institucions enemigues és una victòria. I no ho és. El que sí que passa és que, quan hi som, tenim més eines per canviar les coses. I, per tant, com més crítica i protesta hi hagi, més capaços serem d’adonar-nos de quines són les polítiques que hem de canviar. Que la CUP estigui a l’Ajuntament no és garantia absoluta de res. En tot cas, que els espais de l’esquerra transformadora estiguin a les institucions ha de servir de fre de totes les polítiques neoliberals que s’intenten implementar en tots els ajuntaments des de la Generalitat o el Govern espanyol. Els ajuntaments tenim mecanismes per generar espais de sobirania o d’autonomia que van molt més enllà d’aquesta legalitat establerta.
La CUP s’ha bastit al voltant de consignes anticapitalistes o d’eslògans com “capgirem-ho” i, en canvi, quan ha governat, sovint ha escollit un camí molt més pragmàtic. S’hi pot fer més?
S’hi pot fer molt més. Nosaltres mateixos hem fet un primer mandat purament de gestió. L’Ajuntament de Berga era una institució feta caldo, on no podies contractar personal, no podies fer modificacions en la Patum per culpa del deute… Tot això ens ha impedit caminar. I estic parlant de qüestions bàsiques com el pagament de factures. Hem hagut d’extingir tres organismes autònoms com són els patronats de la Patum, de l’Escola Bressol i de l’Escola de Música per integrar-los a l’Ajuntament. Pel que fa a la contractació de personal, fins al 2018 no hem pogut fer 22 processos de selecció. Primer ens tocava rebaixar el deute perquè l’Estat i el Ministeri no ens diguessin que no podíem augmentar la despesa en personal i, així i tot, jo crec que rebrem una notificació del Ministeri perquè ens hem passat. Però és que ho necessitem!
“En molts municipis hem hagut de fer política pragmàtica perquè la situació de l’Ajuntament només permetia això”
Pragmatisme, visió a llarg termini… però, i la ideologia?
Hi ha un seguit de qüestions que són merament ideològiques i que s’han d’anar posant sobre la taula com la remunicipalització del servei d’edificis municipals. Evidentment, hi haurà molts llocs on la CUP haurem fet només política pragmàtica, però és que la situació amb la qual ens hem trobat en molts ajuntaments només permetia aquest tipus de gestió. Quan nosaltres parlàvem de capgirar la història, no era una qüestió d’àmbit nacional, sinó també en clau berguedana. Perquè capgirar la història de Berga significava que en un període consecutiu de dos mandats es pogués fer fora la dreta del govern municipal. Això no havia passat mai. Fins ara hi havia hagut dos períodes de Convergència, un mandat de l’ABI [Alternativa Berguedana Independent, liderats per Agustí Ferrer, de 1987 a 1991], tres mandats més de Convergència, un mandat del PSC amb ERC, dos mandats de Convergència… I després un mandat de la CUP. I aquí volíem enllaçar-ne un altre per sumar per primera vegada des de l’any 1978 dos mandats d’esquerres per capgirar i transformar la ciutat. De la mateixa manera que passa amb el Consell Comarcal, acumulem 40 anys de govern convergent, i ja seria hora d’un canvi.
Sempre heu destacat que us heu trobat un Ajuntament arruïnat amb casos extrems. Com quins?
El primer exemple va ser el cas de les bombetes led. Ens en feia falta una per al polígon, vam demanar pressupost i ens van dir que eren uns 530 euros. ‘Hosti’, arribem i el primer dia que estem al càrrec ens trobem amb això. Truquem a l’empresa i ens diuen que l’Ajuntament paga a 500 dies i que per això ens apliquen interessos de demora, que, si paguéssim a 30 dies, serien 200 euros. Llavors va ser quan vam decretar que a partir de l’1 de juliol de 2015 només pagaríem les compres que nosaltres executéssim i que tot el que estalviéssim en interessos de demora ho faríem servir per pagar tot el que hi havia pendent. En total, uns 2,8 milions d’euros en factures impagades, algunes des de l’any 2007. Així, al setembre del 2017 ja vam deixar pagats aquests diners i vam poder seguir amb el nostre dia a dia amb tot al corrent. En aquest sentit, la llista de casos és llarga.
Ah, sí?
Per exemple, els subministraments de la Llar Santa Maria de Queralt els hem estat pagant durant 12 anys mentre aquesta ha estat tancada. I això com ho vam saber? Doncs desglossant tot el pressupost durant el primer any amb el Titot [regidor d’Economia durant el primer mandat de la CUP]. Vam dividir-lo en 22.000 partides diferents i vam comprovar què seguíem executant i què no servia per a res. I encara continuem amb aquest procés. També hem de tenir en compte que l’any 2021 s’acabaran de retornar tots els crèdits ICO. Anualment paguem 2,5 milions d’euros en aquest concepte. Imagina’t què suposarà per a nosaltres tenir aquests diners com a propis! Ens obrirà un escenari completament diferent. Però tot això és un treball de sanejament molt dur, que ara va veient la llum i que no té res a veure amb la lluita revolucionària.
“Ja vaig dir en el seu moment que no estava d’acord a participar en el Parlament: la CUP necessitava més musculatura”
La CUP ha de fer autocrítica com a organització?
Jo crec que hi ha una part important d’autocrítica que cal fer; però, d’altra banda, cal valorar que hem abocat molts esforços al Parlament de Catalunya. Jo personalment he defensat sempre que el cavall de batalla de la CUP és el municipalisme. És des d’on penso que es pot fer més feina i incidir més sobre la vida de les persones, més que no pas des de l’àmbit parlamentari. És cert que el Parlament és un altaveu molt important. Però en l’àmbit efectiu, i perquè el nombre de parlamentaris és el que és, la nostra força és als municipis. Jo ja vaig dir en el seu moment que no estava d’acord a participar en el Parlament perquè pensava que primer la CUP havia de tenir una bona base i una musculatura considerable en l’àmbit municipal per poder fer després un assalt més important. De tota manera, el moment del país requeria que la CUP hi fos, i ho entenc perfectament, però crec que ens cal, i molt, fer un treball exhaustiu en matèria municipal.
Creus que la CUP, doncs, no s’hauria de presentar a les eleccions vinents al Parlament?
Uf, no m’ho he plantejat encara… Jo sempre hi he dit que no quan s’ha plantejat aquesta disjuntiva. Però sempre ho he avaluat cas a cas. El 2012, per exemple, jo vivia a Edimburg i no vaig poder participar de la decisió, i més tard, el 2015 i el 2017, ho he vist des d’una altra perspectiva tenint en compte que hi havia uns acords de tres forces nítidament independentistes en què llavors semblava que el paper de la CUP havia de ser important i, per tant, hi havia de ser. Però crec que ens hem de centrar en els municipis; ho tinc molt clar. I més veient què passa avui en dia al Parlament de Catalunya.
“Un partit que es diu Esquerra Republicana no pot vendre’s els serveis públics a mans privades”
La política parlamentària està encallada?
Completament. Hi ha molt poques polítiques que s’estiguin desenvolupant en l’àmbit efectiu de cara a la dignificació de les persones. I el que més em preocupa ja no és que s’estigui fent poc treball parlamentari, sinó que el poc que es fa és per desposseir-nos encara més. I m’estic referint a la ‘llei Aragonès’. Me la vaig llegir a fons fa algunes setmanes i em va semblar una aberració. Realment fa por. Perquè, quan tu estàs parlant de sobirania i d’autodeterminació, si t’estàs venent el país, difícilment t’autodeterminaràs de res. No té cap mena de lògica. L’autodeterminació es converteix en una paraula buida de contingut quan el que fas és regalar els recursos públics a les empreses privades. Per tant, una crítica bastant ferotge a aquesta legislatura parlamentària.
Decebuda amb Esquerra?
Sí, en general sí, perquè estic veient que a l’hora de la veritat les polítiques que estan aplicant no són d’esquerres ni de transformació social, sinó de socialdemocràcia pura. Quan un partit es diu Esquerra Republicana, no pot, de cap manera, vendre els serveis públics a mans privades, o fer una defensa acèrrima de l’escola concertada ni continuar regalant milions i milions a les escoles de l’Opus Dei, que segreguen per sexe. No pot ser; això em fa mal. És que estem parlant de Barcelona World, de mil projectes…. Hòstia, tu, la Costa Brava! És que estem destrossant el país de dalt a baix i encara hem d’anar parlant d’autodeterminació, d’esquerres… quan ho estem venent tot als ‘lobbys’ empresarials, quan estem permetent que els ‘Blackstones’ de torn puguin enviar uns ‘matons’ a desnonar les famílies de casa seva. Això és autodeterminació? És incomprensible.
Abans parlàvem de Jordi Cuixart. Què n’esperes, del judici de l’1 d’Octubre?
Espanya és així de diplomàtica i ara es passaran sis mesos escrivint la seva merda de sentència. No crec que estigui escrita, però veig impossible esperar-ne res. Evidentment, hi ha una tergiversació important respecte als fets que s’han produït i més tenint en compte, per exemple, el que passava ara fa uns quants dies amb l’ocupació del Parlament de Hong Kong. I aquí vas sentint les frases típiques que deien alguns independentistes, que fan riure, però que ens han fet tant de mal perquè són realitat: “Ni un paper a terra”, “No toquem els contenidors”… S’ha anat creant un imaginari al cap de la gent en què la protesta no és bona. Doncs no: la protesta és el que fa canviar les coses, el que fa que les utopies es converteixin en realitat, el que fa dignificar la vida de les persones perquè la posem al centre del debat. Hi ha hagut una criminalització molt bèstia de la protesta, i no sé com s’ha d’avançar si, a més, el Parlament de Catalunya és incapaç de fer res. Cal una organització claríssima de carrer, s’han de construir espais de contrapoder. Aquí a Berga mateix, l’altre dia parlàvem que hi ha dues finques de bancs i caixes al barri vell que es poden ocupar, destinar-ho a un projecte de masoveria urbana meravellosa, generar dos espais que siguin la contra del que realment s’està fomentant des de les mateixes institucions…
“A Berga hi ha espais buits propietat de bancs que es podrien ocupar i crear-hi projectes de masoveria urbana”
I, si això passa, què faríeu des de l’Ajuntament?
Què vols que fem, si són de bancs i caixes que només fan que putejar-nos! La institució municipal ha de permetre que hi hagi espais de generació d’autonomia per a aquestes persones. En aquest darrer mandat m’he trobat amb un cas d’una persona que va ocupar la casa d’un altre. El vaig anar a veure i li vaig dir: “Què fas? Si tens milions de pisos buits per ocupar en tot el barri vell, no ocuparàs l’espai de la companya!”. Doncs va agafar les coses i se’n va anar. Jo no li diré: “Vés a dormir a aquell hotel, que l’Ajuntament t’ho pagarà”. No, genera’t la teva autonomia. Des d’aquest equip de govern no volem fer assistencialisme, sinó generar autonomia. I potser s’ha d’alterar l’ordre establert. Hi ha bancs i caixes que s’han aprofitat públicament i notòria del poble i, per tant, aquí hi ha un deute.
Aquest any tornaràs a dedicar una part del teu temps a la memòria històrica?
Al setembre, si puc, sí. I ara, com que estan fent les fosses de Paterna que n’hi ha per temps… Doncs hi tornaré. Això i anar-me’n a La Nou i cuidar mil milions de ramats d’ovelles. I no tornar mai més, i pujar cada dia a la Clusa i tornar a casa. I vull ser mare, vull fer moltes coses. No va ser possible durant el primer mandat, però ara no m’ho penso perdre. I moltes ganes de treballar, que aquest equip nou m’il·lusiona molt.
