08/09/2014 | 09:00
Aquest estiu s’han sentit algunes veus a CiU, com la vicepresidenta, Joana Ortega, o el conseller de Territori, Santi Vila, afirmant que, si l’Estat espanyol recorre contra la Llei de consultes que ha d’aprovar el Parlament i suspèn el decret de convocatòria, la consulta no s’hauria de realitzar el 9 de novembre. Què farà Òmnium si el Govern fa marxa enrere?
El que ha dit el president de la Generalitat és que una decisió d’aquest calibre no la prendrà ell sol, ni tan sols el Govern, sinó que es prendrà de comú acord amb els representants dels grups parlamentaris amb els quals s’ha decidit la data i la pregunta de la consulta. El 9 de novembre i la pregunta acordada interpel·len des de la democràcia cristiana fins a l’esquerra alternativa, i qualsevol canvi en aquests dos punts ha de ser considerat per tots aquests actors. Tanmateix, no crec que anem per aquí, més aviat sembla el contrari: que tots –o potser hauria de dir gairebé tots– els nostres dirigents estan molt decidits a fer el que toca fer, que és una consulta el 9 de novembre. Les veus que ho qüestionen cada cop se senten menys. En tots els executius del món hi ha dissidències. Per què hem de posar la lupa sempre sobre les veus dissidents del Govern? Probablement és la feina dels periodistes, però no la dels ciutadans. Els ciutadans hem de confiar en les veus principals del nostre Govern.
Així doncs, la Generalitat hauria de desobeir el Tribunal Constitucional?
La Generalitat hauria de guardar obediència a la llei catalana. Hi haurà una llei aprovada pel Parlament, amb un dictamen emès pel Consell de Garanties en què els experts afirmen que la norma cap perfectament dins de la Constitució espanyola. Aquí el problema no el tenim nosaltres: el tenen les autoritats espanyoles, que volen fer una interpretació forçada de la seva pròpia llei.
Però fer una consulta sense l’aval del Constitucional posa el procés en una situació de debilitat. Què passa si el Govern tira endavant la consulta i només hi van a votar els convençuts? Tot plegat pot acabar sent la segona part de la consulta d’Arenys de Munt…
No, això no ho volem. Per això estem treballant des de la societat civil fent una campanya intensa i extensa per garantir que la consulta es faci i que moltíssima gent vagi a votar. No cal dir que nosaltres volem convèncer com més gent millor per votar-hi que sí, però tenim el deure de treballar perquè els que volen votar-hi no també hi participin el 9 de novembre. El que legitima una consulta d’aquest estil és que hi participin tant els qui volen l’una cosa com l’altra. Per això volem que l’Onze de Setembre sigui un èxit massiu: és una manera de demostrar novament la nostra força de cara als polítics, de cara a l’exterior o de cara a aquells ciutadans del nostre país que poden tenir reticències amb el procés. L’objectiu és fer-los entendre que el futur serà millor, tant per als convençuts com per als no convençuts.
El principal missatge de les mobilitzacions de l’Onze de Setembre va dirigit al Govern català perquè no li tremolin les cames?
El Govern està demostrant que no li tremolen les cames. És un missatge perquè el Govern sàpiga que té un entorn molt sòlid que li dóna suport.
En cas que la consulta no es realitzi el 9 de novembre, la societat civil sobiranista està preparada per encetar una mobilització continuada i constant?
La societat està preparada per a fortíssimes mobilitzacions. Ho hem vist els darrers tres anys. Per tant, cap angúnia. El que passa és que la nostra societat també està preparada per a totes les coses bones que han de venir. Som un país que ha rebut tant que suposo que és normal que estiguem sempre pensant de quin mal hem de morir. Però ara és un gran moment: tenim el futur a les mans, estem decidint que volem una relació pacífica, veïnal i amigable amb Espanya, que volem que s’acabi la subordinació. Això és el que ens donarà força per sortir al carrer i tirar endavant. I, si cal, aquesta força la farem servir per resistir les pressions en contra que puguin venir. Però, de moment, la Llei de consultes no està ni aprovada, ni recorreguda, ni suspesa. No ens toca a nosaltres pensar què farem si això passa. És l’Estat qui tindrà un problema si força la interpretació de la Constitució per impedir que els catalans es puguin expressar democràticament.
Una idea que plana en determinats cercles és que, si l’Estat prohibeix la consulta, s’haurien de realitzar el que alguns anomenen “eleccions plebiscitàries”, els resultats de les quals haurien de ser interpretats en clau de referèndum. Unes eleccions d’aquest tipus serien un mecanisme legítim per consultar la ciutadania?
Les eleccions sempre són un mecanisme absolutament legítim per consultar la ciutadania. Però bé, en certa manera, les eleccions del novembre de 2012 ja van ser una mica plebiscitàries. Hi va quedar clar que la majoria de ciutadans de Catalunya volia tenir representants sobiranistes al Parlament. Abans d’aquelles eleccions, quan parlàvem de sobiranistes, no hi sumàvem CiU, i ara sí que ho fem. Els partidaris de fer una consulta van tenir premi electoral.
El sobiranisme en el seu conjunt en va sortir reforçat, però CiU hi va perdre milers de vots.
Sí, però els va perdre cap a un sobiranisme més clar o més d’esquerres. Les dues lectures són simultànies i compatibles.
Quines condicions haurien de reunir unes hipotètiques eleccions plebiscitàries? Si les forces partidàries de la independència guanyessin per majoria absoluta, haurien de declarar l’Estat català?
Això són decisions polítiques i a nosaltres com a societat civil no ens toca donar consells d’estratègia política. A nosaltres ens toca garantir que els ciutadans estem mobilitzats i som sensibles a totes les polítiques que caminen cap a la independència del nostre país, però de quina manera hi caminen i amb quin ritme i calendari són decisions estratègiques que pertoquen als polítics.
El 9 de novembre és una data inamovible. És un pas urgent que no pot allargar-se més
Una de les frases que han fet fortuna en els darrers temps entre el sobiranisme és el “Tenim pressa”, d’Heribert Barrera. El calendari del procés és l’adequat?
El músic Daniel Barenboim explica que els grans errors en política es cometen perquè els polítics no tenen sentit del ritme. Hi ha moments en què cal accelerar, moments en què cal fer un lento i d’altres en què cal fer mutis. I això és difícil d’administrar. Si em preguntes com ho veiem a Òmnium, et diré que no ens hem de precipitar, però que a vegades anar massa a poc a poc tampoc no és bo. Ara tenim una urgència que és comptar-nos. Per això el 9 de novembre és una data inamovible. Aquell dia hem d’anar a les urnes. Això, però, no vol dir que el dia 10 hagi de canviar tot. Simplement coneixerem la voluntat majoritària dels catalans respecte a quina ha de ser la relació amb Espanya. Aquest pas és urgent. No pot allargar-se més. Després, el procés de negociació i de culminació de la nova relació amb Espanya pot ser tan llarg o tan curt com ho determinin les circumstàncies polítiques, però en aquest moment voler fer una consulta el 9 de novembre no és tenir pressa: és complir un calendari acordat per una àmplia majoria política.
Al discurs que vas realitzar al juny de 2013 al Concert per la Llibertat deies: “Som aquí per donar a conèixer la nostra causa, que és la causa de Catalunya i també, sobretot, la causa de la democràcia”. La consulta és més important que la independència en si?
Sí. Bàsicament som demòcrates. Els catalans som un poble que ha demostrat al llarg de la història que sabem que la millor manera d’avançar és fer-ho democràticament. Mai no hem plantejat emprar mitjans fora del joc democràtic. Hem tingut molta paciència: si calia esperar, esperàvem. Si calia negociar i fer concessions, les fèiem. Jugar en el terreny de la democràcia és el que ens ha donat força. I no hi ha democràcia plena en un país si t’imposen quina és la teva nacionalitat. Això és una forma de violència.
També hi deies: “Cal anar més enllà dels convençuts; aneu a buscar aquells que dubten”. Els independentistes s’apliquen prou aquesta recepta o sovint fan discursos massa per a convençuts?
Aquesta és una autocrítica raonable que ens fem. La nostra feina és convèncer els qui no ho tenen clar, i deixar clar a aquells que mai no es deixaran convèncer que sempre seran respectats encara que hi hagi un canvi de majories i minories. Fins fa relativament poc, els independentistes érem minoria en aquest país. Hem tingut molta paciència. Nosaltres no farem patir els no partidaris de la independència el dia que siguem un Estat. La gent ha d’estar tranquil·la.
L’Estat espanyol viu un moment de final de règim, en què els pactes de la Transició trontollen. Fins a quin punt el procés català s’ha de llegir en clau estatal?
La Transició no va acabar per què el trànsit a la democràtica havia d’implicar llibertats polítiques, socials i nacionals, i aquestes darreres no estan del tot assolides. Hi ha un tros de la Transició encara per culminar. El procés en si és una demostració que aquells pactes, que van fer-se per tranquil·litzar els sentiments separatistes dins d’Espanya, no han funcionat. Eren uns acords –i la Constitució n’és un exemple– prou ambigus perquè poguessin ser llegits en aquell moment de moltes maneres diferents. Els catalans vam poder dir que ens donaven una corda molt llarga i alguns a Espanya van pensar que la corda era molt curta. Ara sabem, després danys de pràctica, que la corda sempre ha estat curta, i per això hem decidit tallar-la.
Això és una lliçó de cara a una nova hipotètica negociació amb l’Estat?
Sí. Caldrà evitar les ambigüitats, perquè hem constatat al llarg dels anys que l’Estat espanyol no compleix els seus pactes. Un exemple clar és la qüestió del dèficit fiscal. Quants models de finançament que havien de ser el millor possible hem tingut els últims trenta anys? És cert, cada cop que hi havia un nou model el finançament millorava i es posaven més impostos en la cistella de la Generalitat, però al cap d’algun temps fèiem balanç i tornàvem a ser a la casella de sortida.
Cal dir que aquests acords de finançament eren venuts per les forces polítiques catalanes de tot signe com un gran èxit.
És veritat. S’anava a Madrid, hi havia acord i després sortien els diferents consellers d’Economia a explicar-nos-en les bondats. Fins que ha arribat un moment en què hi ha un conseller d’Economia que ja no pot explicar-nos-en cap, de bondat, simplement perquè ja no ens ho creiem. La història ens ha demostrat que la solució no és canviar el model, sinó sortir del model.
Per bé o per mal, el Cas Pujol surt gràcies al procés. I volem que surti tot el que hagi de sortir. Fem net.
El cas Pujol debilita el procés?
Aquesta és la lectura que es fa des de l’Estat. Ara tenen un trofeu, i en fan ostentació. Però per aquesta regla de tres, veient els casos de corrupció que han afectat la monarquia o el PP i el PSOE, Espanya s’hauria esborrat del mapa d’Europa fa anys. I la Itàlia de Berlusconi igual. No crec que puguem dir que el procés s’estigui debilitant. Quantes manifestacions es fan al món en què milers i milers de persones s’hi apunten mesos abans, es compren la samarreta del color que toca i es col·loquen en el punt exacte en què els indiquen? Això no és debilitat, més aviat al contrari. Això sí, el cas Pujol és una cura d’humilitat. Diem que volem ser millors, però encara no ho som. Jo era de les convençudes que els catalans érem els reformats del sud d’Europa, mediterranis però alhora una mica nòrdics. I el cas Pujol, en certa manera, és una bufetada a aquesta idea. No em fa passar les ganes de ser més com els nòrdics, però em fa ser conscient que queda feina a fer. I, per bé o per mal, això surt gràcies al procés. I volem que surti tot el que hagi de sortir. Sempre diem que volem fer net, i perquè això passi és necessària transparència. Una forma d’evitar que hi hagi mals comportaments és que portar-se malament sigui conegut i faci vergonya.
Tu vas militar al PSUC. En aquests moments, l’única garantia per garantir la justícia social a Catalunya és la independència?
Jo crec que sí, perquè, si ets partidari –i jo ho sóc– de l’Estat del benestar, necessites tenir un Estat, que és l’aparell que fa la redistribució de la renda. De cara als catalans, aquesta funció l’hauria de complir l’Estat espanyol, però no ho fa. I no ho fa no solament perquè és un Estat que no és partidari d’un repartiment just entre els seus diferents territoris, sinó perquè els instruments dels quals s’ha anat dotant els últims anys no faciliten aquesta redistribució de la riquesa. Compte: és cert que a finals dels anys setanta i al principi dels vuitanta hi va haver una redistribució fortíssima de la renda a Espanya. Va ser un procés de justícia social que va coincidir, això sí, amb una època de grans mobilitzacions. Sembla que en aquest país només s’arranquen coses a força de mobilitzar-se i col·locar al Govern persones que siguin sensibles a les demandes populars. Va ser un procés de socialització de la riquesa molt important i va tenir uns efectes de redistribució molt grans. Però tot això s’ha anat evaporant.
L’any 2010, en ser escollida presidenta d’Òmnium, deies en una entrevista a COM Ràdio: “Estimo l’un i l’altra, el PSUC i Catalunya, el pare i la mare”. Vol dir això que la lluita nacional i la social no poden destriar-se?
[Riu] El símil del pare i de la mare és una mica tontorron, però la veritat és que no concebo una cosa sense l’altra.
Javier Pérez Andújar publicava fa uns quants mesos un article al diari El País titulat “Ser español es de pobres”, on deia d’Òmnium: “Esta asociación fue creada por la más pura y dura oligarquía catalana”. Òmnium Cultural és avui una entitat al servei dels interessos oligàrquics?
No. Òmnium va ser creat el 1961 per uns empresaris –dir-ne oligarques la veritat és que fa riure una mica– que estaven enfrontats al poder dominant del moment. Un poder que marginava la cultura i la llengua catalanes, que no permetia l’ús del català públicament, on l’escola no podia ser en català… Òmnium neix en aquest context i entre els seus socis hi ha una barreja grandíssima de persones: empresaris, treballadors públics i privats, jubilats, estudiants… És curiós, perquè l’oligarquia etimològicament vol dir “govern d’uns pocs”. Una mica contradictori amb el fet que els fundadors de l’entitat triessin un concepte com Òmnium, que en la seva arrel llatina vol dir “de tots”.
La visió de Pérez Andújar està estesa entre l’esquerra catalana?
En algun moment de la història d’Òmnium aquesta percepció va existir. Un vell amic del PSUC que s’ha fet soci darrerament em feia aquesta reflexió: “Mai no m’hauria imaginat apuntant-me a Òmnium Cultural, però mira, me’n faig”. Però no sé si es pot dir que Òmnium ha estat mai una entitat de la burgesia. Penso més aviat que és un punt de trobada de classes mitjanes. Les democràcies funcionen bé quan hi ha una classe mitjana forta: uns pocs rics per un costat i uns pocs pobres per l’altre, amb l’objectiu que cada cop hi hagi menys pobres, cosa que va lligada molt probablement amb el fet que els rics cada cop siguin menys rics.
