23/11/2022 | 06:00
Aquests dies s’ha posat molt el focus sobre la coneguda com a llei del només sí és sí, després que alguns jutges hagin utilitzat la nova normativa per rebaixar condemnes d’agressors. Quina lectura en fas?
Hi ha una reacció violenta salvatge envers el Ministeri d’Igualtat. Quan es reforma el Codi penal i es fa una normativa d’aquestes característiques, sempre apareix el problema de la interpretació dels jutges, però en aquest cas ens trobem davant d’un atac superreaccionari i misogin. Independentment que no siguis votant d’Unides Podem o que no estiguis d’acord amb alguns aspectes de la normativa, jo exigeixo una mica de compromís i de serietat a l’hora d’analitzar-la i d’informar respecte a això.
Com interpretes aquestes reaccions?
A mi em flipa que, davant la llei del només sí és sí, no tan sols l’extrema dreta i la dreta, sinó també gent d’esquerres –de manera partidista i interessada– estigui anant a sac contra el Ministeri. La pregunta és per què. Jo no he vist aquesta mobilització a la contra ni tan sols quan Rouco Varela o algun dels seus afins han fet barbaritats absolutes en relació amb la violència i l’abús sexual en la infància. Pareu una mica! I si hi ha alguna cosa que no ens agrada de la llei, com ha passat durant el procés, fem-hi aportacions constructives. Però és que el debat ha estat molt viciat perquè hi havia qui defensava que era una normativa excessivament punitivista, i ara, de cop, resulta que és massa laxa. Totes les que abans deien que era ultrapunitivista, on són?
“Les que sostenen que amb la llei del ‘només sí és sí’ s’ha fet ‘populisme punitiu’ fan el joc a l’extrema dreta”
Hi ha algunes autores feministes que mantenen que amb aquesta llei s’ha fet “populisme punitiu”. Quins efectes té això?
Les que sostenen això estan fent el joc a l’extrema dreta. Si els teus arguments són els mateixos que té l’extrema dreta, alguna cosa no va bé. El feminisme no és això, i només per aquest motiu cal fer una reflexió més pausada. Se suposa que estem totes pel mateix, no? Que el que volem és que no s’exerceixi violència. A banda, també penso que hi ha grans avenços que la normativa incorpora i que s’estan passant per alt: hi ha elements que sí que conec, com la implementació dels centres de crisis, que són essencials per avançar contra les violències sexuals i atacar-les de cara. Qualsevol que sàpiga del tema ha de ser conscient de com d’important és això.
S’ha parlat d’“errors jurídics”, però també hi ha qui apunta que, en el rerefons de la polèmica, hi ha una guerra cultural en contra de la llei. És així?
Clarament ens trobem en una guerra cultural i conceptual que té a veure amb com s’han definit les violències sexuals. L’eix central d’aquesta normativa és la conceptualització del consentiment: hi ha un canvi de paradigma. I aquí faig una retrospectiva i em situo a l’any 1989, quan es va modificar el Codi penal i el títol a partir del qual es penalitzaven les violències sexuals. Abans s’anomenaven abusos deshonestos, que bàsicament implicaven que l’agressió no es cometia contra la dona, sinó contra el marit, la parella o el pare. En aquell moment van passar a anomenar-se delictes contra la llibertat sexual. Aquest canvi paradigmàtic també va tenir dificultats d’aplicació en el seu moment. Doncs ara passa el mateix.
El debat públic està més enfocat a qüestionar la normativa que en el fet que alguns jutges hagin rebaixat condemnes a agressors?
Sí. Alguns estan interpretant la llei exactament igual que la va interpretar el jutge de La Manada amb el seu vot particular; és a dir, com va voler. I això és un avís alliçonador: “Estàveu molt per aquesta llei, doncs farem el que ens doni la gana”. Que un jutge hagi rebaixat la condemna a un home que ha abusat sexualment d’una menor quan sap que no té per què fer-ho, ja que la forquilla de la seva pena és dins del que preveu la nova normativa, és un fet ideològic. I que algú cregui el contrari també és ideològic.
“Que un jutge rebaixi la pena a un agressor és un fet ideològic”
Sobre això, la ministra Irene Montero va dir la setmana passada que “el masclisme podia fer que alguns jutges apliquessin erròniament la Llei”. Aquestes paraules van causar molta polseguera. Què n’opines?
Que és una constatació. La nova normativa ens serveix de termòmetre per veure on és la judicatura, com està posicionada. I compte, perquè amb les rebaixes de condemna no posen en qüestió la Llei; el que posen en qüestió és el nostre sí i el nostre no; és a dir, el nostre consentiment. Qui no vegi això no està vivint el mateix context polític, social i cultural que estic vivint jo. Però és que, a més, res del que està passant aquests dies és casual: fa dos caps de setmana hi va haver una manifestació brutal per la sanitat pública a Madrid en què es criticava el que representa la política d’Ayuso. Doncs passem de parlar d’això dilluns a exercir violència contra el Ministeri d’Igualtat des de dimarts fins avui.
Saltem al cas Alcàsser. La setmana passada es complien 30 anys de l’assassinat de la Miriam, la Toñi i la Desirée. Creus que el relat mediàtic i social que se’n va fer representa una reacció davant els avenços que havia assolit la lluita feminista, com el canvi en el Codi penal al qual ara et referies?
Va ser, en essència, una reacció a tot això. I, quan dic en essència, és perquè va ser una reacció quasi orgànica de tot el cos social. No és que tot el conjunt social es posés d’acord per reaccionar de forma misògina i violenta, sinó que tots els canvis aconseguits durant la dècada dels vuitanta –que les dones s’ubiquessin a l’espai públic o que autogestionessin la seva sexualitat des d’un altre lloc–, de retruc, van comportar canvis també en l’estructura. Si desconstrueixes el relat del cas Alcàsser, te n’adones que totes les pors i ansietats socials tenien a veure amb els camins d’avenç oberts per i per a les dones. Llavors, on es posava l’accent? Sobre la joventut, sobre el fet que les dones sortien de nit i que bevien. Però fixem-nos que això comença a ser un problema en el moment que són les dones les qui ho fan, perquè mai havia estat concebut com a tal quan eren els homes els que sortien, bevien i anaven als pubs. A través del relat sobre el cas Alcàsser s’intenta fer una reestructuració de les fronteres que havien estat traspassades per les dones.
Quina reestructuració?
Que les dones han d’estar a casa, que l’autoritat la té el pare, que la família és el centre bàsic a partir del qual reordenar el camp social, i que aquestes criatures que se’ns estan desviant del bon camí se les ha de lligar curt. És una reacció misògina i violenta de manual, però cal contextualitzar-la. I és inevitable parlar del moviment feminista i dels camins d’avenç que havia obert.
“En el relat sobre les agressions sexuals sempre hi ha un avís alliçonador”
Hi havia un component d’alliçonament darrere d’aquest relat?
Claríssim. La responsabilitat de les agressions es va posar sobre les tres adolescents i, per extensió, sobre el conjunt de les dones joves. Totes les generacions tenen i tindran el seu “element transgressor” a partir del qual s’estructura el relat per poder-nos responsabilitzar. En el seu moment, l’autoestop va significar la metàfora de la transgressió, allò que van fer les tres dones i que no haurien d’haver fet. En l’actualitat, això es trasllada a si vas massa borratxa, a si te n’has anat amb un noi que acabaves de conèixer o a si has pujat a un cotxe amb un grup de desconeguts. Són relats perversos que sempre es construeixen sobre la responsabilitat de les dones. Un exemple d’això és el titular d’El Confidencial, l’any 2019, que deia que “L’assassinada a Vinaròs va ser esquarterada i enterrada pel fet de vestir roba massa curta”. Actualment passa exactament el mateix que llavors: han canviat els formats, però no els continguts.
En quins altres casos s’ha seguit la mateixa lògica en la construcció del relat que va operar en el cas Alcàsser?
Ha funcionat així en pràcticament tots els casos, malgrat que, en funció de les característiques de l’assassinat masclista, s’ha posat el focus en un lloc o en un altre. El cas Alcàsser, per exemple, tenia unes característiques molt impactants des d’un punt de vista emocional, cosa que van explotar els mitjans de comunicació de manera superlativa. En aquell moment es van filtrar moltes dades sobre les tortures sexuals que havien patit les tres joves, i això va tenir un impacte corporal en tota una generació de dones. Tanmateix, si parlem dels casos de Rocío Wanninkhof, Marta del Castillo, Diana Quer o Laura Luelmo, sempre hi ha hagut característiques que s’han utilitzat per situar la responsabilitat de l’agressió sobre les víctimes. Fins i tot en el cas de Laura Luelmo, que es va construir de manera diferent, es va insistir en el fet que ella havia sortit a córrer sola per camins en els quals no hi havia ningú. Sempre hi ha aquest element, per mínim que sigui, que ens enviarà un avís alliçonador i que qüestionarà on érem, què fèiem, què sentíem i què no hauríem hagut de fer.
En cada generació de dones hi ha hagut un cas de terror sexual alliçonador?
L’hem tingut i el tindrem. Totes hem rebut i rebrem un relat que ens marcarà unes pautes de comportament, i la idea que subjau d’això és que vivim en un context totalment vinculat a la violència sexual com a estructura. Tal com diu Judith Butler, “la circulabilitat del relat permet que l’esdeveniment segueixi succeint”. Alcàsser succeeix una vegada i una altra perquè és estructural.
“Alcàsser succeeix una vegada i una altra perquè és estructural”
Hi ha paral·lelismes entre la forma com es va relatar el cas Alcàsser, el 1993, i com s’han explicat els casos de punxades a les discoteques aquest estiu?
Sí, perquè en els dos casos parlem de la divulgació de terror sexual. L’abordatge de les punxades i la submissió química ha servit per generar una alarma social que està al servei de la violència sexual, de reduir encara més la llibertat de moviments i la llibertat individual i sexual de les dones. En cap cas s’ha parlat dels privilegis que tenen els homes sobre les nostres vides i els nostres cossos. Si s’hagués enfocat així, et diria que no s’està seguint el mateix esquema, però el cert és que l’alarma social generada ha servit per enfortir el terror sexual. A més, hi ha un altre perill quan apareix una nova mecànica d’exercir càstig sobre els nostres cossos: que acabem naturalitzant l’anterior.
Què vols dir amb “l’anterior”?
Ara parlem molt de la submissió química; ens diuen que totes hem de tapar els nostres gots, i així se’ns oblida que una forma molt comuna de controlar les dones és per mitjà de l’alcohol. Aquest és un altre mecanisme a través del qual s’exerceix submissió, i no podem naturalitzar-lo. Hauríem de debatre això; però, per contra, l’efecte que ha tingut el relat articulat al voltant de les punxades és que hi ha dones que decideixen no sortir. I no només no estem problematitzant el fet de tornar-nos a quedar a casa, sinó que, a més, ens resulta impensable dir als homes, que són els responsables de les punxades, que s’hi quedin ells! Ens sembla impensable plantejar una reducció de drets individuals, sexuals i de trànsit per a ells. O dir-los que no poden beure, perquè ens agredeixen quan han begut. O que no poden tornar a casa en grup perquè tenen més probabilitats d’agredir sexualment les dones quan són una colla. Ens sembla impensable dir-los que els seus pares vagin a buscar-los quan surten de festa per tal d’impedir que cometin agressions sexuals. Si plantegéssim el debat en aquests termes i implementéssim segons quines mesures, hi hauria un moviment a la contra brutal. En canvi, aquest és el nostre dia a dia.
Aquesta setmana se celebra el 25-N. Des que va haver-hi l’eclosió, el moviment feminista ha guanyat presència, però hi ha hagut alguna evolució en el relat mediàtic dels casos de violència sexual?
Sí que hi ha mitjans que ho cuiden molt, i això ho he vist enguany a l’hora d’abordar el cas Alcàsser, 30 anys després que es produïssin els assassinats: ja no parlen exclusivament de terror sexual, sinó que comencen a concebre el relat que se’n va fer com un relat d’alliçonament. Aquest és un canvi generat per les dones feministes que tenen la possibilitat d’explicar-lo. Em sembla d’agrair i ho vull fer valer. Tanmateix, crec que en els grans mitjans de comunicació que controlen bona part de l’opinió pública no s’ha produït aquesta evolució. Veiem cadenes nacionals i autonòmiques que porten persones a parlar de crims sexuals que no tenen cap formació en perspectiva feminista i de gènere. Seria impensable parlar d’una fórmula matemàtica sense portar experts en matemàtiques: però, en canvi, de violència sexual en parla molta gent que no és capaç d’ubicar-la en el marc ideològic i masclista on s’ha d’ubicar.
Llavors, entenc, no s’aborda com un fenomen estructural, sinó que es parla de casos aïllats. I això té molta relació amb com es perfilen els agressors.
Exacte. Els casos es construeixen des de l’excepcionalitat, com a episodis que no tenen res a veure amb l’estructura social i que succeeixen algunes vegades puntuals. En paral·lel, als agressors se’ls perfila com a monstres o com a éssers apartats del conjunt social, que han patit infàncies dures i un llarg etcètera de circumstàncies que, en el fons, són una manera de justificar les agressions. Aquesta és la mecànica de les violències sexuals: treure’ls a ells del focus, tant en la prevenció com quan cometen una agressió, i fer que la càrrega recaigui sempre sobre les dones. Llavors, quan intentes girar la mirada, la reacció clàssica és la de “no tots els homes som iguals”. D’acord, però tampoc ho som totes les dones, i si a nosaltres ens uneix la possibilitat de ser agredides sexualment, a tots vosaltres us uneix la possibilitat de ser agressors en algun moment. Per tant, heu de fer-hi front, rebutjar els privilegis que teniu en el món patriarcal que vivim i fer una anàlisi crítica. I ja n’hi ha prou d’ofendiditos: els hem d’agafar amb pinces, perquè ens despisten tota l’estona.
