Silvia Nanclares “Hi ha coincidències ideològiques entre una part dels feminismes i l’extrema dreta”

Neixes a Madrid, a mitjan anys setanta. Com va ser la teva infància?

Vaig tenir una infància molt dels vuitanta. A Moratalaz, un barri que en 20 anys va passar de ser tot camp a albergar un munt de famílies del baby boom tardà a Madrid. Em vaig criar en l’ambient de l’Espanya felipista, on les nostres mares i pares encara lluitaven pels serveis públics dels barris. Els meus en concret no estaven molt polititzats; van ser més ie-iés que hippies. Bàsicament, vaig ser filla del meu temps i d’una família de classe mitjana; sabia que venia d’una família d’origen treballador que anava prosperant, per la qual cosa vaig tenir moltes oportunitats materials.

Com va ser la teva socialització política?

En el meu entorn es vivia molt la despolitització típica de l’època. Em vaig anar formant políticament, d’una banda, des del feminisme, i d’una altra, estant en contacte, a través del teatre, de la música, des de l’època de l’institut i de la universitat, amb ambients artístics, de tints gairebé llibertaris. A partir d’aquí, vaig anar aprofundint en les meves idees d’esquerres. Però des del nostre lloc, en direm cultureta, hi havia una mirada esnob cap a la politització clàssica, que per a mi es trenca progressivament, segons em vaig endinsant en alguns moviments, com el feminista, i, d’arrel, després de l’experiència del 15-M.

Vas estudiar a l’Institut Montserrat de la Fundación Hogar del Empleado (FUHEM). Com et va marcar?

Els meus pares m’hi van portar des del col·legi públic, i vaig al·lucinar. Totes les meves amistats es van quedar en els instituts públics del barri. Va ser una mena d’experiment sociològic, jo crec. I em vaig desclassar. Aquest institut era gairebé un espai mític: pertany a la FUHEM, que recollia aquesta sensibilitat de la lluita dels barris dels setanta, amb escoles que es van convertir en concertades. Crec que Pablo Iglesias també hi va anar. Hi havia diversos fills de ministres socialistes, per exemple. Va ser quan vaig descobrir una classe cultural on el pare i la mare tenien títols universitaris, gent que venia de professions liberals, exiliats de Xile o de l’Argentina, gent que jo abans ni sabia que existia. Tot això em va treure del meu món, que fins llavors havia estat molt normatiu, de sota, cavall i rei: mare i mestressa de casa o pluriocupada precàriament, i pare treballador (cap de família, se’n deia), i es va obrir un camí de relacions i possibilitats, de maneres de viure, sense molta marxa enrere.

A què et refereixes quan parles del desclassament com a escriptora?

El meu desclassament ve perquè m’adono que no tinc aquest capital simbòlic, que, després ho vaig saber, era fonamental per moure’t en aquests ambients. Ni pertanyia ja al món dels meus pares, però tampoc per dret a aquest món de classes privilegiades a l’espai cultural. El desclassament és un dels temes de la literatura contemporània; a mi m’ha donat una mirada per escriure, però vitalment és complicat. Encara que també és veritat que del desclassament en pots fer una identitat política. Trobes el teu lloc, t’assimiles, però també et queda una consciència de classe, un no pertànyer. I, en les elits culturals, on és molt present el privilegi de classe, es parla poc d’això. Per aquest motiu, sempre intento recordar els meus privilegis: soc una dona cis, blanca, amb papers, que ha tingut i té oportunitats materials de vida. Tot això és el que forma el meu discurs i la meva vida, per més que jo vulgui encarnar altres idees.

“S’etiqueta de fracàs les dones que no poden tenir fills, però les causes són estructurals”

En 2017 publiques Quién quiere ser madre, una autobiografia del teu itinerari vital fins a la maternitat. Com i quan neix?

En aquell temps, ja tenia experiència amb l’escriptura autobiogràfica, per fer de la meva vida material per a la ficció. I, com a feminista, vaig voler polititzar la solitud i el silenci que envoltava el procés vital que estava vivint. Es van encreuar les meves dues vocacions, la d’escriptora autobiogràfica i la feminista.

La teva primera novel·la parla de la infertilitat. Vas explicar la teva experiència en un context en el qual no existia narrativa sobre aquesta qüestió. Cinc anys després, continua sent tabú i es continua transitant en solitud.

Estem començant a sortir de l’armari. Però, si tenim en compte com d’arrelat encara està el binomi dona-mare, per a moltes, no poder ser-ho és el gran fracàs de la seva identitat com a dona. Per això es tendeix a amagar. En qualsevol cas, cada vegada hi ha més maternitats tardanes, que moltes vegades donen problemes d’infertilitat associats amb l’edat, o maternitats fora de la família hetero o de mares soles per elecció, i sento que cada vegada es pot parlar d’això més obertament. És veritat que moltes vegades és travessat pel relat del mercat, a través dels anuncis de les clíniques de tractaments reproductius, per exemple, que, òbviament, no és el camí més emancipador; però, com a mínim, es parla d’això, se sap que aquesta realitat existeix.

Tant a les xarxes com a la teva obra, has fet de la teva vida material literari i polític. Quin és el teu objectiu?

Donar un sentit artístic i politicosocial a les experiències que m’ha tocat viure. No sé si me’n surto, però posar-ho en una conversa que transcendeix el que és personal i individual és donar-hi un valor que fa que aquesta experiència tingui un altre sentit. En el cas de la meva primera novel·la, em va ajudar molt saber que la meva infertilitat tenia en el meu cas un component social molt fort: estava directament relacionada amb l’edat i amb una biografia típica de la meva generació. Recordo preguntar-me per què no m’ho havia plantejat fins llavors, tenint el desig tan clar. Llavors vaig començar a estirar fils, de l’adolescència eterna, de la fragilitat del compromís en les relacions, de la precarietat laboral… Molts aspectes a través dels quals, una altra vegada, trencant el discurs individualista de “la culpa és teva”, descobreixes que simplement ets filla del teu temps, una mare tardana, en el meu cas, com tantes d’altres, i decideixo que ho explicaré.

De fet, la infertilitat és un problema estructural, tot i que sovint es continua associant amb les dones. La precarietat laboral, les maternitats tardanes, el canvi climàtic… hi repercuteixen directament.

O l’accés a l’habitatge, l’accés al mercat laboral, la crisi de les cures… Perquè, com tindràs fills? On els fiques i quan els cuides? En termes polítics, posar consciència en això és imprescindible. De nou, etiquetem de fracàs les dones, amb tot el que això implica, quan l’arrel és estructural.

“S’anomena l’altruisme per legitimar una pràctica amb moltíssims punts cecs: la gestació subrogada”

El capitalisme ha trobat en els problemes de fertilitat un nínxol evident. En el teu cas, t’has posicionat en contra de la mercantilització dels cossos de les dones, encara que has recorregut a l’ovodonació per ser mare.

Sí, fixa-t’hi. Per això em costa molt alçar-me com una veu en contra, per exemple, de la gestació subrogada. Jo he recorregut al mercat reproductiu, i, encara que em sembla un pas més enllà, crec que pot tenir un origen semblant: la creença que podem recórrer als cossos d’altres dones per dur a terme la nostra maternitat. Òbviament, legislativament i en termes de garanties jurídiques i sanitàries, hi ha un abisme.

En algun moment et vas plantejar recórrer a la gestació subrogada?

No, però qui em diu que, si no hagués resultat l’ovodonació, no m’ho hauria plantejat? Ara sé les conseqüències que una gestació i un part tenen sobre els cossos de mares o persones que pareixen criatures, però admeto que optar per l’ovodonació m’ha fet posar dins les sabates de qui es planteja recórrer-hi…

A l’Estat Espanyol, comprar criatures és il·legal; el Parlament Europeu ho condemna des del 2014 perquè atempta contra la integritat de les gestants i dels nadons. Tot i això, es continua fent. Al fil de la invasió de Rússia a Ucraïna, alguns mitjans han relatat el “drama” de les famílies compradores…

La narrativa hegemònica de la gestació subrogada, sense transparència ni contradiccions, però molt edulcorada, em resulta esgarrifosa. Perquè, a més, jo he viscut aquest fetitxe de l’altruisme, perquè és el mateix que es fa servir en l’ovodonació: no dic que hi hagi persones que donin els seus òvuls per mer altruisme, però són les menys. Les persones que optem per aquestes maternitats no hauríem de legitimar el discurs de l’altruisme. Perquè, qui gesta i per a qui?

Trobes a faltar una narrativa amb sentit crític sobre la gestació subrogada?

El problema és que, com que simbòlicament existeix un buit sobre el relat de l’embaràs, del part i del postpart, desconeixem la repercussió que pot tenir gestar i parir per a altres persones. Més encara quan es tracta d’embarassos o parts complicats. I sí, es parla sempre de l’altruisme per legitimar una pràctica amb moltíssims punts cecs. També et dic que m’agradaria escoltar dones feministes que hi hagin recorregut o que es plantegin com es podria arribar a gestar per a una altra família des de la cura…

“La maternitat és un dels grans temes de la humanitat, igual que la mort, la guerra o l’amor; ha arribat per fer-se transversal”

L’any 2019 parlaves a elDiario.es dels clarobscurs d’una maternitat sota el capitalisme reproductiu. Com gestiones aquestes contradiccions feministes actualment?

La meva segona novel·la aborda aquest conflicte polític, ètic i identitari, des de la vivència de la meva família actual. Estic escrivint sobre què passa, quan la teva relació amb la maternitat està mitjançada, d’una banda, pels mercats reproductius, pels diners, en definitiva, i d’una altra, per una vinculació que no passa, en el meu cas, per la qüestió genètica… Aquesta és la meva maternitat i, de nou, he optat per fer d’això una conversa pública, tot i que em costa molt, ara més, que hi ha també la capa dels meus fills. Aquest exercici em posa en un lloc bastant incòmode, personalment i èticament; però, així i tot, és el camí pel qual he optat per a la meva indagació literària. Al cap i a la fi, com moltes altres persones en altres àmbits, estic travessada per la contradicció, i el que faig en aquesta obra és col·lectivitzar aquesta vivència.

Dius que l’ovodonació t’ha posat en un lloc incòmode com a feminista. Planteges que es podria fer millor. Com?

La maternitat per ovodonació és inaudita en la història: som les primeres dones que estem tenint criatures amb òvuls d’altres dones, i això cal atendre-ho, explorar els desafiaments de tota mena que desperta. Jo ho faig des de la literatura i amb les eines que tinc. D’una banda, perquè jo he arribat a l’ovodonació com deia abans, per moltes qüestions socials, i també perquè es poden millorar els processos de moltes maneres. Hem d’abordar-ho des de la llei, però també des d’altres perspectives. En una utopia feminista, seria possible que tu, per exemple, em donessis un òvul sense haver de passar pel mercat reproductiu. Si tinguéssim tots els mitjans cientificotècnics al nostre abast per poder desenvolupar anticipadament una altra reproducció assistida, podrien donar-se situacions que no només passen pel mercat.

Darrerament s’han publicat molts llibres sobre maternitat. Hi ha qui parla d’un boom…

La maternitat és un tema central, una de les crisis personals i humanes més fortes a les quals ens enfrontem, i per què no fer d’això una qüestió política? Crec que moltes vegades es parla del boom de manera despectiva, tot seguint la lògica misògina que portem a la medul·la; però, en canvi, no ens preguntem per… una altra tertúlia esportiva? Un altre llibre sobre economia? És un tema que ha arribat per fer-se transversal, perquè és un dels grans temes de la humanitat, igual que la mort, la guerra o l’amor, i ja s’ha trencat aquest silenci.

Cada vegada més dones estan prenent la paraula. Potser és això el que incomoda?

És clar, però m’encanta perquè és molt saludable prendre la paraula. Fem un cànon! El problema és que, si etiquetem els fenòmens culturals, els estem catalogant ideològicament. I, jo mateixa, com a autora, m’ho he qüestionat molt a l’hora d’escriure la meva segona novel·la; però, malgrat aquesta sospita i la por d’encasellar-me, el faré, perquè encara hi ha molt per explicar i escriure. De nou, és fonamental que es revisin els privilegis, perquè, al cap i a la fi, això va de qui pot parlar, qui pot fer camp cultural de què? Que ens deixin explorar com volem i, si no els agrada, que no ho llegeixin. El relat de la maternitat, de com ens prenyem, com parim, com muntem famílies, com ens vinculem, com ens cuidem, és un termòmetre social: a qui no deu interessar?

“Les mares en el feminisme hem d’ocupar el lloc que ocupa el feminisme dins dels moviments socials”

Per què és incòmoda la maternitat per al feminisme?

Perquè, quan reivindiquem processos biològics associats amb els nostres cossos, d’una banda, hi ha un deute històric envers aquests processos; però, de l’altra, se’t pot acusar d’essencialista. El repte seria atendre amb la potència del feminisme processos fisiològics negats històricament, alhora que atenem noves formes de ser mares. Per a mi, el feminisme és la metodologia filosòfica i política situada per excel·lència: deixem-nos travessar cadascú pels seus processos i, com deia Audre Lorde, trobem-nos a la casa de la diferència. Però, és clar, per a això necessitem tenir una capacitat d’escolta i respecte radical que està faltant.

Fins a quin punt ha millorat la relació entre maternitat i feminisme?

Des d’un costat del feminisme s’ha construït un clima d’assenyalament des del qual és impossible habitar el dissens. Però cada vegada hi ha més dones i persones gestants que volen polititzar les seves vivències i demandes; hem estat molts anys a l’ombra, i potser, pel motiu que sigui, ha arribat el nostre moment. El que passa és que, si no es prenen els espais en ambients plurals, s’acaben segregant i creant espais de “mares feministes”, que són molt interessants perquè són espais segurs, però també necessitem que el feminisme, diguem-ne no matern, faci seves unes certes demandes. Clarament, la maternitat continua sent incòmoda i inadequada en segons quins ambients. Les mares en el feminisme hem d’ocupar el lloc que ocupa el feminisme dins dels moviments socials; sempre podem esperar. I no, el debat sobre la maternitat és una qüestió social i política.

I, mentrestant, l’extrema dreta es frega les mans veient la confrontació que tant desitja entre feministes.

Sí, i encara pitjor, existeixen concomitàncies ideològiques entre algunes anàlisis matusseres d’alguns feminismes i l’extrema dreta. Hem de posar consciència en aquest aspecte…

Quin creus que és el repte de les esquerres i del feminisme amb la maternitat i la criança?

S’han de polititzar les cures. Atendre el que Yayo Herrero anomena la crisi de cures estructural. Els vincles, fins i tot biològics, et poden ser igual, ja ho hem comprovat al llarg de la història, però qui cuida de qui i com, no. El feminisme i les esquerres hi han de donar la batalla, sense perdre’s en qüestions que poden ser més manipulables per altres ideologies. Si tu analitzes com cuides i com et cuiden, aquí està tota la radiografia de la teva vida i la teva ideologia.