Per què ser mare m’ha fet ser més feminista

Quan vaig decidir que volia ser mare, tenia 28 anys i una feina d’autònoma que depenia de 30.000 col·laboracions extres per poder tenir un sou decent. Havia calculat a la perfecció quan quedar-me embarassada perquè no afectés els rodatges i la meva feina, i, tot i que en la majoria dels casos quedar-se embarassada quan tu vols és una autèntica travessa, va passar.

Poc després em van comunicar que, malgrat que el programa on treballava seguia, havien decidit suprimir-ne la presentadora, i no em van donar cap possibilitat d’incorporar-m’hi en un altre format. El contracte, mes a mes, així ho deia: era un contracte d’obra i servei. De manera que tot l’esforç i calendarització de la meva vida al voltant de la meva feina no havia servit per a res.

Per sort, de seguida em van trucar d’un altre programa, on hi vaig treballar fins que vaig agafar la baixa mèdica. Després del permís de maternitat, i tot i haver-me intercanviat missatges amb la productora, mai no em van tornar a trucar. 

Havia sentit mil vegades allò d’“els nens neixen amb un pa sota el braç”, “realment sobreviuen amb poc”… però això només passa en un món totalment ideal. Qui em va dir tot això segur que no havia hagut de pagar mai els 450 euros que val una llar municipal en un municipi on no hi ha tarifació social. I això comptant que hi entris. Qui em va dir tot això potser tenia avis o algú al costat que es podia fer càrrec de la seva criança. Qui em va dir tot això segur que no s’havia trobat mai amb el dilema de triar què fer amb la seva vida perquè ingressava el mateix que es gastava amb les cures de la seva criatura.

Qui em va dir tot això és algú que no hauria perdut feines pel fet de ser mare: per prejudicis, per precarització, per reordenament de les nostres prioritats. En una societat que invisibilitza la feina de cures, que les esclavitza, que les considera únicament i exclusivament responsabilitat de les dones, és doblement difícil ser mare i triomfar en l’àmbit professional.

“Compactar-te o reduir-te una jornada, en molts casos, no és treballar menys, sinó fer la mateixa feina amb menys temps”

D’una banda, hi ha l’estigma, el judici de valor d’allò que se suposa que ha de fer una “bona mare”. Les opinadores i els opinadors que, sense que ho vulguis, t’aniran posant la culpa com una llosa al damunt. De l’altra, el mercat laboral que et discrimina i et matxuca, amb jornades llarguíssimes que impossibiliten la conciliació. Per no parlar de sous precaris i molt menors en dones que en homes.

Tot plegat és una mena de cursa d’obstacles que comença en el moment en el qual prens la decisió, que vindrà condicionada per molts factors. En una parella cishetero que mapaterna no hi haurà decisions lliures, sinó condicionades pel que cobren tots dos membres i, sovint, en aquests casos és l’home qui en cobra més. Per tant, la dona, qui per raons fisiològiques però també econòmiques es redueix la jornada, deixa d’acceptar feines o se les flexibilitza (si en té la possibilitat).

També hi ha, en segon terme, el tema de l’arraconament. Després de tornar del meu primer permís de maternitat, una persona em va decidir que no valia la pena que em formés i que tampoc no valia la pena promocionar-me, ni adquirir altres responsabilitats, ni incorporar-me en nous projectes: “Total, com que treballes menys”. I aquí vull obrir un altre meló: compactar-te o reduir-te una jornada, en molts casos, no és treballar menys, sinó fer la mateixa feina amb menys temps. En aquest sentit, tampoc no som lliures. Sovint la pressió de l’entorn i la del mateix mercat exigeix aquest esforç extra també a les mares: haver d’estar disponibles 24/7 i haver d’excusar-te per tot quan veus que no pots més. 

El problema sorgeix quan això ja no és quelcom de puntual, sinó el pa de cada dia. Però no només per a les persones que mapaternen, sinó també per a les que no ho fan i estan disposades a regalar el seu temps i dedicar-se en cos i ànima a una professió que, quan menys t’ho esperes, t’escup a la cara i et margina. I, si et dediques al periodisme i a la comunicació, ni us ho explico: la competitivitat és tan elevada per assolir llocs de privilegi que, sovint, són només els homes qui hi tenen accés. I fer valer la nostra paraula té un cost massa alt per a moltes.

Em considero una privilegiada en molts sentits. No estaria escrivint aquest article ara mateix si a casa no cocriéssim de debò: 50% en tasques, 50% en càrrega mental. Tot i això, m’agradaria visibilitzar les complicacions afegides amb les quals m’he trobat dins de l’àmbit dels mitjans pel fet de ser mare. Perquè si amb diners públics es continuen finançant programes presentats per homes, amb les dones en un segon terme i fent tasques purament de producció, amb una agenda setting androcèntrica i amb un sostre de vidre impressionant que margina les mares pel fet de ser-ho, i amb poc més de 20 dies per denunciar-ho com a discriminació laboral, tenim un problema com a societat.

Si amb diners públics seguim subvencionant mitjans que precaritzen les dones, especialment les mares, les que han patit violències, abusos sexuals i de poder sota l’amenaça de la por de no poder tornar a treballar, o generant cicatrius que queden per a sempre i no ens ajudeu a canviar-ho, seguireu sent còmplices d’aquest sistema patriarcal tan injust i pervers. 

No n’hi ha prou a omplir-se la boca amb feminisme just el 8-M fent purplewashing si se’ns continua invisibilitzant i deixant de trucar quan som mares. Perquè acceptar o no una feina ha de ser cosa nostra. Si us plau, no decidiu per nosaltres, no penseu que només pel fet de ser mares ja només sabrem parlar de les nostres criatures, perquè, a més de mares, també podem ser professionals. 

“Necessitem un feminisme que doni suport a les que hem volgut ser mares i a les que no”

I, si precisament una cosa he après, és que no hi ha dues mares iguals. A mi, personalment, m’ha fet reflexionar sobre què és allò que vull i el que no vull en la meva vida. He après a aprofitar millor el temps i a saber quines persones vull que m’acompanyin. 

Ser mare m’ha fet ser encara més feminista del que ho era, m’ha desconstruït i ensenyat a lluitar pel futur que vull per a les meves criatures: un futur més igualitari i divers, on les cures siguin al centre. M’ha fet combatre totes aquestes desigualtats, que per a moltes persones passen desapercebudes. 

Ser mare m’ha ajudat a reconèixer les violències que ens travessen, la necessitat de visibilitzar el treball que sovint no és remunerat. Ser mare m’ha fet que tingui encara més present cada dia la importància de l’atenció a la diversitat perquè hi hagi igualtat real d’oportunitats. Ser mare m’ha fet parar atenció sobre allò que realment importa: la necessitat d’un benestar emocional, d’un bon tracte en tots els sentits, de revisar els aspectes enquistats d’un passat perquè no s’infectin en un futur. 

Necessitem un feminisme que abraci les maternitats, que doni suport a les que hem volgut ser mares i a les que no. Una societat que no ens jutgi ni pel fet de ser-ho o ni pel fet de no ser-ho.