Nuria Alabao “L’extrema dreta sap explotar pors i malestars i convertir-los en identitat política”

El teu últim llibre comença dient: “Una alarma s’estén per les sales de professors i les converses familiars: els nois joves abracen cada vegada més els discursos antifeministes”. Per què passa això? 

És important dir que no tots els nois joves són de dretes. En general, tenen actituds més igualitàries i són més oberts amb la seva sexualitat que les generacions precedents. Però, paradoxalment, creix el seu antifeminisme perquè ofereix algunes respostes atractives a molts dels seus malestars. Cal entendre que la joventut actual viu una gran incertesa vital, s’emancipa tard per culpa de la precarietat laboral i de les dificultats per accedir a l’habitatge, té la taxa d’atur més alta i un 60% reporta ansietat o símptomes depressius. Si, a tot això, hi sumes la indeterminació sobre com ser home avui en dia, en un context d’hegemonia dels feminismes, no és estrany que busquin certeses identitàries. 

Aquest antifeminisme s’amplifica a internet…

A la masclosfera els joves troben solucions i també comunitat, sentit de pertinença. En aquest entorn digital apareixen subcultures com els gymbros, els criptobros o els incels que poden tenir en comú un discurs antifeminista o, fins i tot, misogin, que afirma que el feminisme fomenta la discriminació o l’odi envers els homes. El problema és que la lògica de fer diners a les xarxes socials, amb cursos i llibres sobre com lligar o com invertir en criptomonedes, alimenta i perpetua aquests sentiments, que, a més, poden ser una porta d’entrada d’ideologies d’extrema dreta.

“Per a l’extrema dreta, el feminisme és una eina útil per mobilitzar sentiments reaccionaris en un moment d’una gran desafecció política”

Per què l’extrema dreta és tan antifeminista? 

D’una banda, perquè el feminisme qüestiona el model de família tradicional, que és un pilar central dels projectes ultraconservadors; d’altra banda, perquè és un element clau del que anomenem guerres culturals contemporànies. Diguem que és una eina útil per mobilitzar sentiments reaccionaris en un moment d’una gran desafecció política. 

Què són les guerres culturals, i com deriven en el que tu anomenes guerres de gènere? 

El concepte de guerra cultural neix als Estats Units als anys noranta, quan es constata que les classes treballadores ja no voten per interessos de classe, sinó per qüestions culturals o de valors. En aquest sentit, tot el que està vinculat amb el gènere és especialment eficaç perquè afecta temes íntims com la família, la sexualitat o la reproducció, que generen respostes emocionals molt intenses. Un article sobre la reforma laboral no se’l llegeix ningú; però, si tracta de la llei trans, es fa viral. L’extrema dreta sap explotar aquestes pors i aquests malestars i convertir-los en identitat política. 

Quins temes vinculats al gènere utilitza per atraure seguidors? 

Per exemple, que la infància està en perill, quan es parla d’educació sexual als centres educatius. La demonització de les persones trans. O la batalla contra l’avortament. De tota manera, cal matisar que l’antifeminisme de la dreta radical s’adapta als consensos socials, polítics i culturals del lloc on opera. Per exemple, a l’Europa occidental han de moderar el discurs per ampliar la seva base electoral.

“L’extrema dreta no sempre s’adreça a les majories socials, sinó a compondre coalicions de votants que els permetin governar”

A l’Estat espanyol també ha adaptat el seu discurs? 

Vox encara té posicions retrògrades respecte a l’avortament i intenta no parlar-ne, ja que fins i tot la majoria dels que es declaren catòlics hi està a favor. La seva estratègia més important és utilitzar temes feministes per criminalitzar els migrants. Usen la defensa de les dones espanyoles per reclamar polítiques racistes i securitàries, que és el seu principal eix mobilitzador, per sobre del gènere. Com fa Sílvia Orriols, d’Aliança Catalana, o Marine Le Pen, del Reagrupament Nacional a França. 

Dius que aquests “pànics morals” fan molt soroll, però en realitat mobilitzen poca gent. 

L’extrema dreta no sempre s’adreça a les majories socials, sinó a compondre coalicions de votants que els permetin governar. És a dir, que aconsegueixen victòries polítiques sobre la base de tenir grups de poder en certs espais o petits grups d’activistes molt mobilitzats. Per exemple, als Estats Units, han aconseguit anul·lar la sentència que permetia avortar, Roe versus Wade, malgrat que hi ha una àmplia majoria a favor de l’avortament, fins i tot als Estats republicans. Aquí, Vox aconsegueix suport criticant la Llei contra la violència de gènere, àmpliament defensada per tots els partits, per exemple, dels homes divorciats que lluiten per la custòdia compartida. 

Quin rol té l’Església catòlica en tot això? 

L’Església catòlica és un actor antigènere global importantíssim que ha estat determinant per frenar l’avenç dels drets sexuals i reproductius en molts països de l’Amèrica Llatina. És veritat que a l’Estat espanyol no està tan activa com quan es va aprovar la reforma de l’avortament i el matrimoni homosexual amb Zapatero. Si bé crec que ha perdut hegemonia cultural, manté un poder important, del qual normalment no es parla, a través de les escoles concertades i privades, les universitats, els mitjans de comunicació propis i la interlocució directa amb les institucions.

“No hem de pensar que l’extrema dreta triomfa perquè té diners: és més interessant veure per què la gent connecta amb els seus discursos”

L’extrema dreta té molts diners i està molt ben organitzada?

Té recursos i està organitzada a escala internacional des de fa molt temps. A l’Estat espanyol, Vox està connectat amb organitzacions “provida”, Hazte Oír o think tanks ultraconservadors, finançats per elits empresarials o grans fortunes. A més, hi ha potents estructures internacionals al darrere amb qui comparteixen recursos, discursos i suport polític, com les organitzacions cristianes estatunidenques The World Congress of Families o l’Alliance Defending Freedom. En contraposició, les organitzacions feministes o defensores de les dissidències sexuals i de gènere sovint funcionen amb menys recursos, feines precàries o voluntàries o subvencions públiques que desapareixen quan canvien els governs. Però crec que no hem de pensar que l’extrema dreta triomfa perquè té diners.

No creus que tenir diners sigui determinant?

És més interessant veure per què la gent connecta amb els seus discursos si volem establir estratègies de resposta més encertades. Els diners no sempre són importants en l’activisme polític. Cal que estiguem organitzades a tots els nivells i compromeses en el temps per poder generar una cultura política que promogui uns valors pels quals valgui la pena lluitar.

Els atacs contra feministes o defensores de drets són tan furibunds que, en alguns moments, aconsegueixen silenciar-les. Com es pot combatre això?

Els activistes ultraconservadors combinen l’assetjament judicial amb el mediàtic. Abogados Cristianos presenten denúncies de forma massiva contra activistes feministes o clíniques que fan avortaments. Tot i que normalment no prosperen, funcionen com una mena de censura, perquè, quan dediques molts esforços a defensar-te, no pots fer la teva feina. A les xarxes socials organitzen campanyes coordinades de missatges d’odi, amenaces, i publiquen fotografies o dades personals (l’anomenat doxing). I això és molt dur. Algunes companyes ja estan treballant en estratègies de defensa, suport i cura de les persones i dels col·lectius que estan rebent atacs per evitar que es retirin de l’espai públic i que puguin continuar donant la batalla. 

“L’enemic no són les dones o el feminisme, sinó les estructures que organitzen aquest món desigual”

Al teu llibre expliques que l’antifeminisme de la masclosfera acaba aïllant els joves. 

Aquests discursos prometen solucions individuals de problemes estructurals. No resolen ni la precarietat ni les seves dificultats per relacionar-se amb les noies, sinó que més aviat les aprofundeixen perquè els proposen una masculinitat tradicional que, a més, cada cop és menys viable. Les tradwives poden ser un mem a internet, però ni les dones volen deixar de treballar ni els homes volen que les dones depenguin d’ells. A més, és impossible ara mateix mantenir una família amb un únic sou.

Com podem recuperar aquests joves?

La qüestió és que l’extrema dreta els ofereix un espai de reconeixement. I el feminisme que reben aquests nanos moltes vegades és culpabilitzador o acusatori, els diu que tots els homes són violadors o que han de renunciar als seus privilegis. El primer que hem de fer és deixar de tractar-los com l’enemic i mostrar-los que el feminisme pot ser un projecte polític de transformació social en què ells també poden participar, que vol lluitar contra aquesta masculinitat tradicional que els oprimeix i millorar les condicions vitals de totes les persones. Un projecte, en definitiva, que s’enfronti al sistema que provoca les seves frustracions: les jerarquies de classe, la concentració de riquesa, l’explotació laboral, la mercantilització de la vida. Perquè l’enemic no són les dones o el feminisme, sinó les estructures que organitzen aquest món desigual. Hem de polititzar els seus malestars en un sentit emancipador, no reaccionari.

Posem un exemple concret: què puc de dir al meu fill de 15 anys quan em qüestiona les quotes?

La reacció més habitual és enfadar-nos. Però els adolescents busquen precisament això perquè són en una etapa de la vida en què rebel·lar-se forma part de la seva construcció com a persones. I ells identifiquen el feminisme com l’autoritat, el que defensa el govern, el professorat i la majoria dels mitjans de comunicació. A més, amb l’emergència de les extremes dretes i dels discursos antifeministes, s’ha tancat molt el camp de debat: sembla que, quan ells ataquen les quotes, tu has de defensar-les a mort i sense matisos. Però, si volem tenir un diàleg, hem d’evitar la censura moral o assenyalar temes com a “no debatibles”, reconèixer que els seus dubtes són legítims i generar un espai on pensar plegats. També està bé reconèixer que el feminisme no ho té tot resolt i que hi ha diferents postures. Jo tinc molts dubtes en moltes de les qüestions que ells plantegen.

“Hem d’avançar pensant que hi ha moltes qüestions en què el feminisme ha guanyat consensos que són inalterables, com la igualtat de les dones en l’àmbit laboral”

Dubtes de la discriminació positiva?

Les quotes només s’exigeixen en llocs que tenen un alt capital simbòlic i bones retribucions. Per dirigir una empresa, ser bombera o policia, però ningú les reclama per als segments més explotats del mercat laboral, ni a la inversa: els homes no exigeixen treballar a les escoles infantils o en feines de cura. I que hi hagi més dones polítiques o empresàries no millorarà les condicions laborals de les dones que netegen. Quan et diuen que les quotes qüestionen la meritocràcia, el que cal dir és que la meritocràcia ha mort. Però no per culpa del feminisme, sinó perquè ara és cada vegada més rellevant la teva posició de classe, si la teva família et pot pagar els estudis o el pis, per tenir un cert nivell de vida. 

I què pot dir un professor a un alumne que afirma que la majoria de les denúncies per agressió sexual són falses? 

Hi ha un feminisme que creu que el Codi penal pot ser la solució de moltes de les violències que pateixen les dones. Però n’hi ha un altre que pensa que unes penes més elevades no reduiran les agressions sexuals. Perquè passar molt temps a la presó, que és un lloc molt violent, no és la solució. Hem de promoure solucions més transformadores com la justícia restaurativa, que no posa al centre el càstig, sinó la reparació del dany. I que té més en compte les víctimes que la justícia ordinària. Crec que el feminisme hauria de defensar un sistema de garanties processals per a tots els ciutadans, independentment del gènere, especialment en un context d’autoritarisme creixent. Això és clau quan formes part de lluites socials i saps que pots ser detinguda. 

Hi ha esperança? 

Sobredimensionar la força de l’extrema dreta ens paralitza. Hem d’avançar pensant que hi ha moltes qüestions en què el feminisme ha guanyat consensos que són inalterables, com la igualtat de les dones en l’àmbit laboral. Són la majoria de les llicenciades, són en quasi totes les feines i tenen autonomia econòmica. Hi ha un canvi social evident que no es correspon amb el model de societat que l’extrema dreta vol imposar. Si creix, no és perquè la gent vulgui un retorn a la família tradicional sinó per l’agenda antiimmigració. Sí que és veritat que tenim un repte pendent i és que l’extrema dreta vol representar la desafecció política. Nosaltres hem de fer nostre el desig de canvi radical que aquestes forces polítiques intenten instrumentalitzar. Sovint donem suport a les polítiques actuals o no les critiquem perquè el que vindrà serà pitjor. Però, si ells defensen un capitalisme sense democràcia, nosaltres hem de defensar una democràcia sense capitalisme o una democràcia més real, com reivindicava el 15-M.