Crític Cerca
Foto: IVAN GIMÉNEZ
Entrevistes

Oriol Mitjà “Les farmacèutiques han actuat amb cinisme durant la pandèmia”

El metge i investigador Oriol Mitjà (Arenys de Munt, 1980) va ser una de les poques veus que al febrer del 2020 van alertar públicament a Catalunya que la Covid-19 no tenia res a veure amb una grip. Llavors gairebé ningú no en va fer cas, però el temps li va donar la raó. Polèmic i contundent a les xarxes i als mitjans de comunicació, no ha tingut por de posar-se a l’ull de l’huracà quan ha cregut necessari donar el seu punt de vista. Ho torna a fer al seu nou llibre, El món que ens espera (Columna Edicions, 2022), on proposa, abans de girar full, mirar-se al mirall per saber quines cicatrius ens deixa la pandèmia. Aquesta és una de les primeres entrevistes que concedeix després de la publicació del seu volum per explicar com veu el futur, en clau de crisi climàtica i social, i reflexionar amb pausa sobre el que hem viscut.

31/03/2022 | 07:00

A El món que ens espera no només fas una prospecció de com pot ser la vida després de la Covid, sinó que també fas una mica d’introspecció personal. Dius que per a tu la pandèmia ha estat una època “emocionalment devastadora” i ara necessites “distància”, i per això vas tornar a Papua. Com vas viure ser a l’ull de l’huracà?

La pandèmia ha sigut emocionalment devastadora per a tothom, perquè s’ha sumat a la crisi econòmica i a d’altres que anàvem arrossegant. A mi m’ha tocat de forma més intensa perquè és el meu camp d’acció professional i hi he dedicat molt de temps, cosa que ha alimentat la pressió, l’ansietat i el burnout. Sempre havia treballat en països pobres, fent front a moltes dificultats logístiques, i pensava que, si algun dia treballava a Catalunya, tot seria més fàcil. Però això no va passar; va ser molt difícil. I això em va generar desesperança i frustració.

A què va ser deguda aquesta frustració?

Jo feia 15 anys que feia feina en el control d’infeccions epidèmiques. Vaig fer la meva tesi doctoral sobre això. És un àmbit on a Catalunya només s’hi han especialitzat dues o tres persones. Jo havia muntat un equip centrat en el control d’infeccions i amb experiència sobre el terreny. Quan torno de Papua i comença la Covid, intento explicar que podem donar un cop de mà, però per un motiu o altre no vaig poder demostrar-ho ni em van fer gaire cas. Això em va generar molta ràbia. A Papua passava a l’inrevés: em trobava un malalt i no el podia tractar perquè no tenia els recursos. Aquí tenia els recursos, però no tenia la confiança.

El Departament de Salut no va voler fer cas de les teves advertències i idees?

El Departament i altres companys de la comunitat científica catalana. En qualsevol professió, també en la científica, hi ha un punt d’arrogància. Tots tenim ànsies de prestigi, i m’hi incloc. Molts cops hi predomina el fet de destacar, ser reconegut, tenir un càrrec… Això és el que he experimentat a Catalunya. Els companys no volien reconèixer que jo tenia unes aptituds específiques en una disciplina necessària per controlar la pandèmia.

Al llibre expliques que has patit depressió, i que, malgrat la teva fortalesa aparent, tens por de recaure-hi. Escriure ha estat una teràpia?

M’ha servit per fer una anàlisi per veure com soc jo, com són els altres i com hi interacciono. He descobert i integrat els meus defectes i febleses. Un dels símptomes de la meva depressió és el perfeccionisme i la por del fracàs. He idolatrat l’èxit: sempre vull encertar-la amb la meva feina, sigui fer un pronòstic o una declaració pública amb ànim de transformar o influir. Això vol dir que cada cop que faig un tuit he de treballar moltíssimes hores. I després he de gestionar la frustració derivada de les crítiques, justes o injustes. Això m’ha suposat molt desgast. Ara ha arribat un punt en què em permeto no saber totes les respostes i assumir que puc ser fràgil. Abans buscava més el reconeixement; ara busco més la utilitat.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Ara els polítics desconfien de mi: ja no em truquen ni em fan ‘whatsapps’”

Tu has treballat sota el mandat de dos consellers, Alba Vergés i Josep Maria Argimon. Hi veus diferències?

Sempre he percebut molta resistència al canvi per part de l’Administració. Vaig tenir molta més interacció amb Alba Vergés, perquè em van involucrar en la presa de decisions polítiques. Però la consellera no em tenia confiança, no sabia ni qui era, i jo vaig ser incapaç de generar aquesta confiança. Ara el conseller Argimon ha creat el Comitè Científic Assessor i potser escolta una mica més, però tampoc gaire. El Departament de Salut és un elefant que costa molt d’empènyer. Així i tot, els polítics, des que vaig tenir tots aquells enrenous, desconfien bastant de mi: ja no em truquen ni em fan whatsapps.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“El Comitè Científic Assessor del Departament de Salut és un ‘pegat’ que no és sostenible”

Dius que el Govern no et va fer cas. Però ara ha creat un Comitè Científic Assessor en el qual també prens part. Com valores la feina que fa aquest òrgan?

És útil perquè és un espai multidisciplinari en el qual hi ha diferents especialistes que aporten visions plurals i es prenen decisions consensuades i una mica més encertades. Tanmateix, en realitat és un pegat transitori que no soluciona el problema de fons: la manca d’un organisme potent de vigilància epidemiològica. La preparació pandèmica és una disciplina que ja existeix. Seria molt millor tenir un equip especialitzat que s’hi dediqués de forma específica i amb recursos. El més probable en el futur és que hi hagi una nova variant, perquè hi ha una transmissió elevada, hi ha persones immunodeprimides i s’està abaixant la guàrdia en molts llocs. S’han de prendre decisions perquè estiguem preparats per a quan arribi la setena onada. Però continuem sense acceptar que existeix la ciència epidemiològica. És com si els mateixos científics fóssim negacionistes.

De moment, han caigut pràcticament totes les restriccions per la Covid, ja no es fa gairebé ni seguiment epidemiològic. Creus que ens hem de preocupar per una nova variant o una setena onada?

L’òmicron és un bitxo una mica més dòcil, però sobretot perquè estem protegits amb la vacuna. La nova variant serà més transmissible. Però no sabem si serà més greu o no. És una ruleta russa.

Al llibre, però, dius que les grans catàstrofes venen acompanyades posteriorment de grans canvis, i que la humanitat sempre n’aprèn alguna cosa.

Fa 2.000 anys es vivia pitjor que ara. Hi ha menys mortalitat infantil, menys mortalitat en la gestió; la gent viu més anys. En l’àmbit sanitari hem fet progressos. Hem millorat, malgrat que hi pugui haver passos enrere, siguin guerres o pandèmies. També hem millorat en l’àmbit social. Cap de les revolucions dels segles XIX i XX no va triomfar i vivim en un sistema imperfecte. Però abans vivíem en l’esclavisme i el feudalisme. Al segle XXI o XXII potser hi haurà més revolucions i canvis en positiu.

“S’han multiplicat per quatre les infeccions que passen de l’animal a l’humà, i amb el canvi climàtic això va a més”

També dius que hi haurà més pandèmies i ho relaciones molt amb la crisi climàtica.

La crisi climàtica té dues potes: els fenòmens meteorològics extrems i les pandèmies. Amb el canvi climàtic creixen els insectes que són vectors i transportadors d’infeccions. L’ésser humà es va apropant cada cop més a zones selvàtiques on no li correspondria viure i interacciona amb animals, i els virus d’aquests animals passen fàcilment a l’espècie humana. Els animals també surten més dels seus hàbitats naturals i interactuen més amb nosaltres. Una pandèmia s’origina en la interacció entre l’humà i l’animal. Hi ha un milió de virus en la vida salvatge, però només uns quants afecten l’ésser humà. Hem desenvolupat immunitat innata per a uns quants virus, però no per a tots els que afecten la resta d’espècies. Els últims 20 anys s’han multiplicat per 4 les infeccions que passen de l’animal a l’humà, i els pròxims anys encara passarà més. Això podria generar noves pandèmies.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“No hauríem de tornar a donar-nos la mà ni fer-nos dos petons”

Al llibre apuntes una cosa que pot sorprendre molts lectors: el retorn a la normalitat no és desitjable. Per què?

Tornar a la normalitat que teníem abans és una bestiesa des del punt de vista epidèmic. És una situació autodestructiva perquè és una normalitat basada en el consum excessiu d’energia i de recursos del planeta. Alguna lliçó hem de treure de la pandèmia, i això vol dir dirigir-nos a una normalitat diferent. Hem d’estar més ben preparats i adquirir hàbits més saludables, també pel que fa a coses petites.

A què et refereixes?

No hauríem de tornar a donar-nos la mà o fer-nos dos petons. Hi ha civilitzacions que no s’han donat la mà mai. També n’hi ha que se saludaven tocant-se l’anus. Hem d’adquirir també aquest hàbit? No és saludable. Cap hàbit ha de ser perpetu. Hem d’anar a una normalitat que previngui la propagació d’epidèmies. Hem de revisar què està passant al metro, que és un generador de desigualtats en la transmissió de pandèmies perquè és on hi ha més gent més amuntegada.

I les mascaretes?

En faria de millors. D’alt filtratge, més còmodes de portar, que et permeten articular bé la paraula. Per a això serveix la recerca! Si la mascareta et molesta, la solució no és treure-te-la, sinó buscar una mascareta menys molesta, amb la que puguis parlar, llegir els llavis o fer esport. La pandèmia ha fet ressaltar problemàtiques que ara tenim la possibilitat de canviar; per exemple, la desprotecció dels més pobres. Tots hem presenciat com hi havia països que no rebien vacunes.

Al llibre ets crític amb les patents i les farmacèutiques. Però, gràcies a les patents, les farmacèutiques poden fer investigació i generar vacunes com les de la Covid, no?

Les patents tenen una funció i s’han d’utilitzar quan la compleixen: si vostè fa una recerca i es gasta 100 euros, vostè pot posar en venda el resultat de la seva recerca i recuperar aquests 100 euros sense que el seu veí, que no els ha invertit, li robi la idea. Però amb la pandèmia no s’ha funcionat així, perquè ja hi havia un altre mecanisme, que eren els acords de prevenda, per assegurar que la inversió que estaven fent les farmacèutiques tindria un retorn. Les farmacèutiques han seguit amb la seva lògica de treure la màxima rendibilitat de la seva inversió en una situació de catàstrofe humanitària, i això és una posició cínica i individualista. En una crisi humanitària, que una farmacèutica guanyi diners no hauria d’importar. El que importa és que se salvin vides.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“El Departament de Salut podria mantenir una farmacèutica pública catalana”

Apostes per crear una farmacèutica pública a Catalunya. Per què?

Una farmacèutica privada pot tenir uns interessos diferents dels de la societat. Tindrà tendència a investigar sobre medicines per a malalties cròniques com la diabetis, perquè les podran vendre durant molts més anys, i no tant per a medicines curatives. També li interessaran més els tractaments per a les malalties més pròpies de països rics: càncers, malalties cardiovasculars… En canvi, ignoren les malalties que afecten més els pobres que no podran comprar els seus medicaments. Els interessarà més reformular medicaments per poder-los repatentar que no pas descobrir tractaments nous. No cal que desapareguin; però, per fer tot això, cal una farmacèutica pública.

Però la Generalitat i el Departament de Salut, amb els recursos que tenen, ho podrien mantenir?

Sí. Totalment. Per començar, la recerca bàsica ja és pública. És el que es fa a les universitats, i això està finançat per la Comissió Europea i pel Departament de Salut. Després hi ha la fase d’assajos amb humans, i això ara és molt costós, però perquè està en mans de les farmacèutiques privades. Hi ha estratègies per optimitzar aquests diners; no és necessari fer-ho tan car. Amb el projecte “Jo em corono” vam treballar amb medicines no patentades i vam muntar assajos clínics amb una xarxa col·laborativa. Tenim un sistema de salut fort, i el sistema podria gestionar i utilitzar els recursos estructurals que té per facilitar la recerca d’una farmacèutica pública.

Al llibre expliques que has tingut una mala experiència treballant en el sector privat fent recerca durant la pandèmia…

Mai havia fet feina per a empreses privades. Durant la pandèmia ho he fet i m’ha decebut. L’investigador ha de tenir independència i capacitat per generar una idea amb impacte en la societat. Però amb la recerca privada el domini i l’estratègia és totalment de l’empresa, i no tenen transparència en la gestió de dades.

Amb quines empreses t’ha passat això?

No ho puc dir per respecte al meu cap, a qui li continua interessant treballar amb el sector farmacèutic. Algun dia ho explicaré en un altre llibre. Però jo he decidit que ja no m’interessa fer feina amb les farmacèutiques privades.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“És creïble pensar que a Ucraïna es fa recerca amb armes biològiques; també als Estats Units i a Rússia”

Amb la guerra a Ucraïna s’ha tornat a parlar del risc de les armes químiques i biològiques. Al llibre hi dediques un capítol. Fins a quin punt ens hi hauríem de preocupar?

No sé si hi ha algú que estaria disposat a utilitzar una arma biològica a gran escala. Però, si es fes, seria catastròfic. Perquè hi ha virus altament letals, que poden ser potencialment molt transmissibles i causar una gran mortalitat. És un risc real. És possible generar armes químiques i biològiques molt discretes, fàcils d’emprar i que seria molt difícil investigar qui les ha llançat.

Però en teoria són prohibides…, oi?

Existeix una convenció contra la proliferació d’armes biològiques; però, igual que passa amb les armes nuclears, ningú la compleix. Per començar, la Xina i Corea del Nord no la van firmar. I altres països se la salten i continuen fent recerca. Donaria tota la credibilitat al fet que a Ucraïna, als Estats Units i a Rússia es fa recerca amb armes biològiques

De quin tipus d’armes parlem?

En primer lloc, de virus que ja existien a la natura i que avui estan extingits, però que van ser identificats i podrien ser sintetitzats, emmagatzemats i aerosolitzats. N’hi ha precedents històrics: per exemple, el Japó ha admès l’ús d’armes biològiques contra la Xina durant la II Guerra Mundial; en concret, l’ús de la pesta bubònica. Altres agents infecciosos existents prèviament a la natura i fàcilment sintetitzables serien la verola i el botulisme. Però també existeix l’opció de crear armes de nova generació: pots agafar un virus inicialment innocu, com un coronavirus, i amb enginyeria genètica fer-lo més virulent i mortífer. Aquests tipus d’experiments s’han fet, són viables i són la gran amenaça.

“El més segur és que la Covid-19 sorgís d’un salt d’un animal a un humà, però l’opció d’un laboratori no s’ha descartat”

Un altre aspecte que toques al llibre és l’origen encara no esclarit de la Covid-19. Realment es podria haver creat en un laboratori?

Es creu que el més lògic i probable és que fos un salt entre espècies, d’un animal a un humà. És el que passa amb la majoria de virus nous que ens afecten. Els reservoris més comuns solen ser ratpenats o rosegadors. Però la gent ha de saber que la majoria de vegades no es pot determinar d’on surt un virus nou, perquè el reservori inicial ja no existeix quan es fa la investigació. I és molt difícil diferenciar si una mutació d’aquestes característiques s’ha esdevingut de forma natural o ha estat realitzada en un laboratori. Segurament no sabrem mai del cert d’on va sortir la Covid-19. S’ha creat un comitè d’experts per investigar-ne l’origen que ha fet dues missions a la Xina i no n’ha obtingut gaire informació.

Sona una mica a teoria de la conspiració, no?

El que sabem és que des de l’any 2011 a l’Àsia, en particular al Vietnam i a la Xina, ja existien altres virus SARS-CoV-2 molt semblants al SARS-CoV-2 que ha acabat infectant els humans. Un d’aquests SARS-CoV-2 podria haver infectat un ratpenat i mutar, o es podria haver caçat el ratpenat, portar-lo a un laboratori i modificar-lo genèticament. Les dues vies són factibles, imaginables i possibles. És clar, però, que, si no ho pots demostrar, plantejant aquesta opció algú podria interpretar que estàs acusant la Xina de crear armes de destrucció massiva. O d’haver tingut una fuga inesperada del laboratori de bioseguretat de Wuhan.

És una idea una mica absurda pensar que hauria alliberat un virus, perquè la Covid-19 també va afectar molt la Xina.

Sí, però no tant com la resta del món. Els va afectar una mica, però de seguida van tancar Wuhan i ho van acabar controlant. La possibilitat que la Covid-19 s’hagi sintetitzat en un laboratori no s’ha descartat.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En un moment d'emergència ecològica... cal un periodisme d'emergència! Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebreu el Dossier CRÍTIC 'Emergència' i un pack de marxandatge de benvinguda

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies