15/09/2026 | 07:00
Han passat cinc anys i mig des del teu empresonament. Què és el primer que et ve al cap quan penses en aquell febrer del 2021?
Les ganes d’oposar resistència sense permetre que la repressió em fes agenollar. D’aprofitar el moment per estendre la denúncia del Règim profundament antidemocràtic, que no només ens nega la llibertat d’expressió, sinó molts més drets i llibertats fonamentals. D’inspirar altres persones a lluitar fermes, com altres presos polítics conseqüents van inspirar-me a mi i molts més. També tota la gent que va protestar tot i la brutalitat policial —especialment la noia a qui van buidar un ull amb un tret de foam— i les campanyes mediàtiques de manipulació, la que va organitzar la solidaritat i els meus éssers estimats més propers a qui l’Estat també colpejava amb el segrest.
“Quan et trobes a les sales tenebroses de l’Audiència Nacional, saps que decidiran la teva vida en un judici farsa polític”
Escrius el poemari Prova de vida (Pol·len Edicions, 2026). Per què la poesia és el teu canal d’expressió actual?
Des de molt jove escric poesia i abans de ser empresonat vaig publicar uns quants poemaris. Aquí, en no haver pogut enregistrar i publicar les cançons que voldria, ha estat —a banda dels articles que publico— la meva manera principal d’expressar-me amb l’art. Per una part, és un desfogament i, per l’altra, un mitjà per difondre moltes coses.
Al poema “Seriosa sàtira” recordes la declaració davant l’Audiència Nacional. Què et va impressionar més d’aquell procés ara que l’has pogut revisitar?
Parlo d’una de les declaracions a l’AN, ja que entre detencions i judicis ja han estat unes quantes. Sempre impressiona, per molt mentalitzat que estiguis, veure’t enfront del poder de l’Estat en una cerimònia que recorda la Inquisició. Respires feixisme a l’ambient o, millor dit, la seva asfíxia. El Tribunal de Orden Público franquista va passar a dir-se Audiència Nacional sense cap ruptura —com la resta dels pilars del Règim— amb idèntica funció, i això ho explica tot. Quan et trobes a les seves sales tenebroses, saps que decidiran sobre la teva vida en un judici farsa polític, on, per més que desmuntis les seves acusacions, et condemnaran igual si volen perquè es tracta de propagar el terror repressiu.
“L’Estat volia que m’exiliés; me’n vaig adonar quan no van retirar-me el passaport poc abans de ser empresonat”
Quan vas entrar a la presó, vas dir que no mostraries penediment. Continua sent així? Com veus avui l’opció de l’exili?
És clar, ja portaria al carrer molt de temps si m’hagués penedit. Que es penedeixin els repressors, els executors de tantes polítiques de pobresa i d’explotació, els imperialistes i els mercenaris que desinformen per perpetuar tanta indignitat i tanta barbàrie. Qui defensem el benestar col·lectiu podem estar molt orgullosos i no hem d’acotar el cap davant la repressió com volen.
Sempre he dit que respecto molt l’opció de l’exili, sobretot si s’aprofita de debò per generar més lluita i no pas al contrari. Però, en el meu cas concret, vaig decidir quedar-me perquè ho veia més profitós per a la causa, per més que el preu personal fos molt més elevat. Amb el temps m’he adonat que vaig prendre la decisió adequada. L’exili no hauria generat tant rebombori i, per tant, tanta consciència. Quelcom que serveix a l’organització, el més important. L’Estat volia que m’exiliés; me’n vaig adonar amb nitidesa quan no van retirar-me el passaport poc abans de ser empresonat tot i viatjar a més d’un lloc on podia haver-me exiliat (i on m’ho van oferir). Però l’opció de l’exili sempre està oberta en un Estat com aquest, així que qui sap si el dia de demà ho considero el més profitós per a la lluita.
A “Dedicació” escrius “rebel·lar-me pagant un preu elevat / no se’m fa un món”. Quin és el cost més gran d’estar empresonat tant de temps?
No se’m fa un món en el sentit que la consciència m’obliga a tenir un elevat nivell de compromís i llavors em surt amb facilitat. Però no vol dir que suportar les conseqüències sigui fàcil per més que la satisfacció de servir una causa justa hi ajudi. El cost més elevat ha estat agafar una malaltia crònica intestinal a la presó per la qual he patit molt (sobretot quan no m’atenien decentment), que mori un ésser molt estimat sense poder ni acomiadar-me’n, el mal que han fet a la gent més propera i totes les coses que no es poden fer aquí i que al carrer són el més comú. Però també m’ajuda recordar els revolucionaris que han fet i fan esforços molt més grans i en condicions encara pitjors.
Al poemari també estableixes una genealogia de militants que arriben fins a l’activisme d’avui. Creus que hi ha memòria militant actualment?
Molt poca. Tant el Règim com la seva “esquerra” domesticada se l’han anat carregant. Els interessa vendre que o els canvis són impossibles o que són possibles sense esforços ni riscos. Així res canvia de debò. Temen que tinguem referents conseqüents, amb disciplina i principis ferms. Els amaguen o, quan ja no poden fer-ho, els difamen amb la seva habitual guerra bruta. Per tot plegat és més urgent que mai sembrar memòria militant. Explicar que tota millora important sempre ha estat arrencada amb lluita determinada i desobedient. Molts es pensen que els drets es regalen o cauen del cel. Com a part d’aquesta memòria també cal visibilitzar tots els represaliats i presos polítics reivindicant la solidaritat i l’amnistia total.
Quins referents polítics o intel·lectuals t’han influït més durant aquests anys de presó?
Gairebé els mateixos que van influir-me quan vaig començar a implicar-me molt. Els clàssics del comunisme, el PCE (r), tot revolucionari conseqüent en qualsevol lloc del planeta, els presos polítics que no claudiquen, la solidaritat organitzada i molta gent propera que s’esforça dia a dia per sumar a la causa. Aquests darrers temps m’han motivat especialment la Resistència palestina, la libanesa, la iemenita, la iraniana i la de Burkina Faso. Perquè han plantat cara a l’imperialisme en condicions molt dures. També he llegit molts llibres d’experiències revolucionàries que m’han colpit. Recentment, l’autobiografia d’Assata Shakur, clau per entendre la resistència negra i anticapitalista de les darreres dècades als Estats Units.
“Ara encobreixen més la repressió i sovint és més subtil, però continuen existint denúncies per tortures i guerra bruta”
Quin efecte buscava i busca l’Estat amb el teu empresonament? Han canviat les formes de repressió?
Propagar el terror, disminuint així segons quines denúncies i protestes. Ha estat clarament un càstig exemplaritzant, un avís a navegants. Les formes de repressió han canviat en alguns aspectes, però en essència són força similars. El Règim no necessita el feixisme obert i clàssic de l’època franquista. Li seria contraproduent i, a més a més, gairebé no hi ha lluita revolucionària. Ara encobreixen més la repressió i sovint és més subtil, però continuen existint les denúncies per tortures, empren la guerra bruta, infiltren els moviments socials i espien amb tecnologia, empresonen, carreguen amb molta brutalitat en nombroses manifestacions, castiguen vaguistes i solidaris i un llarg etcètera que posa en relleu l’elevat nivell d’opressió.
Has denunciat reiteradament la situació de les presons catalanes: l’atenció mèdica, l’aïllament o les agressions. Quines pràctiques penitenciàries consideres incompatibles amb un estat que es defineix com a democràtic?
La colossal farsa de la “reinserció” en no oferir oportunitats dignes, la sobreexplotació dels presos que treballen, moltes de les instal·lacions especialment a les presons més antigues com Ponent —també amb plagues de paneroles, xinxes i rates—, l’abús dels preus de l’economat i la manca de productes més saludables, l’alimentació molt deficient, la desatenció mèdica de vegades i la manca de més inversió en aquesta, l’amuntegament, l’elevadíssim nombre de contencions mecàniques i suïcidis, que els mòduls siguin plens de presos amb greus trastorns mentals (incomplint així el seu Codi penitenciari), les condemnes sovint desproporcionades o totalment injustes, que la Junta de Tractament no transmeti de debò valors que millorin la societat, la sobremedicació de molts presos i que no s’ajudi més en la desintoxicació, la por que tenen molts de reivindicar millores o de denunciar abusos per les conseqüències, l’abús d’autoritat d’alguns carcellers, la permissivitat amb la corrupció, el gran negoci de molts càrrecs per tot plegat i com s’amaga a la societat la realitat del sistema penitenciari.
Has dit que fins i tot en entrevistes autoritzades t’han intentat impedir parlar de les condicions penitenciàries. Per què creus que incomoda tant aquest debat?
Posa en evidència que és fals el relat que venen els governants i els seus mitjans sobre el sistema penitenciari. Com en tants altres temes, interessa tenir enganyada la societat per blanquejar l’Estat. Tornant a la pregunta anterior, una veritable democràcia és incompatible amb aquest funcionament. Així gairebé tots sortim perjudicats, excepte els que guanyen molts diners.
“El panorama és greu i insuportable. Els poderosos poden endarrerir els esclats socials, però no evitar-los”
El teu cas va ocupar portades arreu d’Europa. Avui, en canvi, gairebé no se’n parla. Com et fa sentir això? Creus que el teu empresonament s’ha normalitzat?
A Europa i molt més enllà. Va escandalitzar internacionalment i fins i tot el president de Mèxic va retreure a l’Estat espanyol que a sobre els donava lliçons. És cert i lògic que ara se’n parli molt menys, però encara hi ha moltíssimes persones que ho denuncien i que lluiten per la llibertat d’expressió. Que exerceixen la solidaritat amb fets. Però sí, s’ha normalitzat molt com la repressió en general i tantes injustícies atroces més. Si no, ja portaria al carrer molt de temps i també s’hauria amnistiat molts represaliats que han quedat exclosos de l’amnistia parcial. Com tot, depèn de la pressió als carrers, i el Govern s’hauria vist obligat a complir la seva promesa de derogar els delictes d’expressió i la llei mordassa, si hagués estat més persistent i contundent. Però això requereix més organització i compromís.
Quan vas entrar a la presó, milers de persones van sortir al carrer. Avui seria possible una mobilització semblant? Què ha canviat en la capacitat de protesta i de resistència?
Ara mateix, per a un raper i un militant seria difícil que es repetís amb aquella intensitat. Van confluir-hi molts factors. Però tant en l’àmbit antirepressiu com per defensar altres drets, vindran mobilitzacions i revoltes molt més potents. L’empobriment de la majoria, el rearmament imperialista, l’augment de la influència feixista, l’aprofundiment en la retallada de llibertats i la conscienciació d’amplis sectors provocaran que a curt-mitjà termini es produeixi un auge de les mobilitzacions. El panorama és greu i insuportable, així que els poderosos poden endarrerir els esclats socials però no evitar-los.
Quant a la capacitat de protesta i de resistència, veiem que la història no és lineal, que hi ha avenços i retrocessos, èpoques d’auge i de reflux. Ara estem sortint a poc a poc d’uns anys d’escasses lluites, després d’uns anys intensos als carrers. Molta gent cau en la desmoralització com si acabés la història quan puja la desmobilització. No, és precisament ara quan cal organitzar-se i preparar-se millor per a quan tornin amb més força —per les lliçons apreses— els temps de revolta. També per tenir més capacitat cal, com deia abans, recuperar la millor tradició combativa de la classe obrera i dels sectors populars. La manca de més disciplina i combativitat ha permès que ens saquegin drets i llibertats que va costar suor, sang i llàgrimes aconseguir.
Ara que l’extrema dreta ha guanyat pes institucional, creus que el teu cas va ser un precedent del que vindria després?
Crec que el PP ja era un partit clarament d’extrema dreta, feixista, però en algunes coses es maquillava una mica més. Ara s’han tret la màscara i són clavats a Vox. El PSOE sempre s’ha posat d’acord —com ara— amb el PP en les qüestions fonamentals del Règim. Per això a les manifestacions es cridava: “PSOE, PP, la mateixa merda és!”. En matèria repressiva també tanquen files, i el meu cas n’és un exemple clar, com tants més, del fet que no només l’assenyalada com a “extrema dreta” vulnera drets i llibertats fonamentals. El Règim, que no va trencar amb el feixisme, no ha deixat d’exercir la brutalitat repressiva contra el moviment democràtic-popular —i, per tant, antifeixista— ni un sol moment aquests darrers 50 anys. No els cal un Vox per intensificar-la. Encara més: quan l’exerceixen els falsos progressistes, hi ha menys resposta als carrers i els surt més barata.
L’augment de la repressió respon a l’agreujament de la crisi de Règim. Per imposar més polítiques perjudicials per a la immensa majoria i beneficioses per a l’oligarquia que bat rècords de beneficis, per retallar més i apujar la inflació i els impostos que paguin el rearmament imperialista, necessiten augmentar el terror. Estan nerviosos perquè saben que cada dia més persones s’adonen que aquest model d’Estat no serveix els seus interessos i és una màfia antidemocràtica. Però el terror se’ls acabarà girant en contra tard o d’hora, sempre ha estat així.
Quins plans tens amb la teva sortida de la presó?
Gaudir de tot el que m’han negat durant més de sis anys i continuar aportant a la causa des d’una altra trinxera.
