16/02/2021 | 13:24
“Gràcies a Déu al nostre país tenim tres coses precioses: la llibertat d’expressió, la llibertat de pensament i la prudència de no practicar-ne mai cap de les dues”
Mark Twain
El raper lleidatà Pablo Hasél ha ingressat avui a la presó. Havia estat condemnat a nou mesos de presó i 30.000 euros de multa per “enaltiment del terrorisme” i “injúries a la Corona”. En concret, la sentència judicial el castiga a 27 mesos de multa per injúries a la Corona i a nou mesos de presó pel fet d’enaltir membres dels GRAPO i d’ETA en 64 tuits i en un vídeo de YouTube. El cantant i activista comunista entrarà a la garjola ara perquè ja havia estat condemnat el 2014 a dos anys de presó, càstig que es va deixar en suspens.
Una de les cançons per la qual ha estat condemnat, sobre els Borbons, conté fragments delictius, per la justícia espanyola, com aquest: “Los amigos del reino español bombardeando hospitales, mientras Juan Carlos se va de putas con ellos”. I un dels missatges escrits a Twitter que ha servit per condemnar-lo es referia així als GRAPO: “Las manifestaciones son necesarias, pero no suficientes; apoyemos a quienes han ido más allá”.
Espanya és, lamentablement, el primer Estat de la llista d’artistes empresonats, amb 14 artistes processats i en penes privatives de llibertat. El segueixen l’Iran, amb 13; Turquia, amb 9, i Birmània, amb 8 creadors artístics entre reixes. En la llista no s’inclouen el raper Valtònyc, fugit a Bèlgica per evitar la presó, ni l’actor Willy Toledo, que va estar a punt de ser condemnat per “cagar-se en Déu”. Tot i que cal matisar les dades: ser artista o periodista és molt més perillós en molts països del món que a Espanya; tampoc diguem ximpleries. Segons Reporters sense Fronteres, uns 80 periodistes són assassinats cada any al món, sobretot en països com Mèxic; molts d’ells són empresonats en llocs com la Xina, Egipte o Rússia, i, segons Front Line Defenders, uns 300 activistes socials van ser assassinats el 2019 pel fet de denunciar tot tipus d’injustícies: Colòmbia i les Filipines són ara els llocs més perillosos per als crítics amb el poder.
‘Cas Hasél’: com disciplinar els díscols?
Diuen que hi ha un problema amb la llei mordassa i amb alguns articles concrets del Codi penal, i que això se soluciona reformant-ho al Congrés. Potser. També alguns han demanat ara l’indult per a Hasél, i benvingut sigui. Però el problema no és només el que té Pablo Hasél amb el seu cas judicial. El problema és més greu, i ens afecta a tots: és la reducció de les llibertats de premsa, d’opinió, d’expressió i de reunió a l’Estat espanyol. Després d’un moment il·lusori d’esclat de llibertats artístiques durant la Transició i els primers anys vuitanta, els canvis en el corpus jurídic impulsats pel Partit Popular, les sentències dels jutges que marquen jurisprudència i, en general, la mordassa de qui té diners per portar-te a judici han anat estrenyent els marges d’allò possible.
El pitjor del ‘cas Hasél’ és l’avís a la resta d’artistes: si aneu per aquí, sereu detinguts i empresonats
Les expressions artístiques han de ser especialment lliures en un país que es pretén democràtic. No estem parlant d’un article o d’un llibre que acusi sense proves una persona de cometre un delicte o perjudiqui el seu dret a la intimitat, ja que això tindria el seu judici per la via administrativa, com ja passa, sobretot contra periodistes i mitjans de comunicació crítics amb el poder. No. Estem parlant d’utilitzar la via penal per condemnar a la presó artistes per les seves cançons, per les seves obres de teatre, per les seves poesies, per les seves pel·lícules o, fins i tot, pels seus missatges a les xarxes socials. No té res a veure amb una denúncia per calúmnies o per difamació; és un atac a la llibertat d’expressió i, en concret, a la llibertat d’opinió.
Aquest és el punt, i per això el cas Hasél està tenint conseqüències molt més profundes. Si ja no es poden fer cançons, o expressions artístiques de qualsevol tipus, criticant el rei, denunciant la violència policial o, fins i tot, insultant qui es vulgui i amb les paraules que es vulguin, tenim un problema. És un dèficit democràtic perillós. S’inicia un pendent relliscós cap a la censura de les llibertats que tant van costar conquerir. Es pot insultar els immigrants, els jueus, els homosexuals… i, en canvi, no es pot insultar el rei? Qui determinarà els límits de l’humor i de l’art?
El pitjor del cas de Pablo Hasél és l’avís a la resta d’artistes: si aneu per aquí, sereu detinguts, jutjats i empresonats. El que pretén la justícia, o el Codi penal, és anar més enllà: dissuadir la resta de fer el mateix. Atemorir, silenciar, doblegar Hasél i, alhora, la resta d’artistes. El Codi penal, i, en concret, la presó com a institució, no són només un avís per a la persona empresonada: la sentència (i el càstig) es fan públics perquè han de ser un advertiment per a la resta de la població. El càstig ha de ser públic perquè serveixi d’escarment i d’advertiment. Castigar i vigilar (al revés que l’original de Foucault). Si desobeïu la llei, això és el que us passarà. L’escola, els mitjans de comunicació, l’Església o el poder porten segles intentant “disciplinar” l’individu díscol, des de les bruixes de Silvia Federici fins als comunistes de Hollywood: quan tot això falla, entra en escena la presó, la foguera, el linxament.
Hasél no és un cas aïllat
Titellaires, dramaturgs, tuitaires, sindicalistes, grafiters, activistes socials. Desenes de sentències judicials s’accidenten en els últims 15 anys als jutjats de l’Estat espanyol i, en conseqüència, semblaria que el marge de la llibertat d’expressió i artística s’empetiteix. Hasél, doncs, no és un cas aïllat. No és un error del sistema: és el sistema.
Les anomenades “injúries” a la Corona estan perseguides especialment perseguides. El 2005, el líder actual de Bildu, Arnaldo Otegi, va ser condemnat a un any de presó per haver titllat el rei Joan Carles de “cap dels torturadors”. L’any 2009, l’alcalde de Puerto Real (Cadis), José Antonio Barroso, d’Izquierda Unida, va ser condemnat per un delicte d’injúries greus al rei: el van obligar a pagar una multa de 6.840 euros pel fet de dir que Joan Carles era un “corrupte” i un “fill de cràpula”. El 2017, la revista El Jueves va ser condemnada a pagar 3.000 euros de multa i es va retirar tota la seva tirada dels quioscos per haver publicat una imatge humorística amb Felip VI i Letícia practicant sexe.
Un altre dels delictes habituals usats contra la llibertat d’expressió és el d’enaltiment del terrorisme, on s’han fet entrar tota mena de casos, que sovint tenien poc o res a veure amb ETA. Segons Amnistia Internacional, s’han condemnat des de l’any 2000 més de 115 persones a l’Estat per aquest supòsit. Des del judici als titellaires de Madrid (tot i que finalment el cas es va arxivar sense condemna) fins a la sentència contra la tuitaire Cassandra Vera per haver publicat 13 tuits a les xarxes socials amb acudits sobre el militar franquista Luis Carrero Blanco (finalment va ser absolta pel Tribunal Suprem). Els jutges també van condemnar el líder del grup musical Def con Dos, César Strawberry, per sis tuits en què ironitzava amb la tornada dels GRAPO i d’ETA, i sobre la mort de Carrero Blanco. I als membres del grup de rap La Insurgencia els van caure sis mesos de presó per “enaltiment” dels GRAPO en les seves cançons.
Casos destacats de condemnes contra la llibertat d’expressió s’han donat també al País Basc, a Galícia o a Catalunya. Per exemple, al dirigent abertzale Tasio Erkizia el van condemnar a un any de presó perquè, en un homenatge a Argala, un membre d’ETA assassinat per la ultradreta el 1978, va dir que havia arribat el moment d’escollir “el camino más idóneo, el camino que más daño le haga al Estado, que conduzca a este pueblo a un nuevo escenario democrático”. O, fins i tot, un sindicalista de la Confederació Intersindical Gallega (CIG) va ser condemnat el 2017 perquè havia dit que s’havia de cremar la “puta bandera” d’Espanya durant una manifestació davant l’Arsenal Militar de Ferrol (la Corunya). Condemnat per dir-ho, ni tan sols per fer-ho!
Tot i això, ara cada cop hi ha més veus del món cultural o d’organitzacions de drets humans com Amnistia Internacional que denuncien la cacera de bruixes de les últimes dues dècades a l’Estat espanyol. Fa 15 o 20 anys, el silenci era eixordador. Cap manifest d’intel·lectuals progressistes. Mirada cap a una altra banda dels governs de la Generalitat de Catalunya. Ni una sola tertúlia a la premsa. Ara, fins i tot, el món polític i cultural més conservador surt a defensar el raper comunista Pablo Hasél. És, malgrat un cert tuf d’hipocresia, una bona notícia. Benvinguts a la defensa de la llibertat d’expressió i d’opinió. Avui dia, gràcies a les xarxes socials, a YouTube i als mitjans digitals independents, els intents de censura i d’atac a la llibertat d’expressió no es poden amagar més sota la catifa de l’oasi.
Ja ho va dir sant Noam Chomsky: “Si no creiem en la llibertat d’expressió per a gent a qui menyspreem, és que no creiem en la llibertat d’expressió”.
