03/09/2024 | 06:00
Sempre has dit que ets un privilegiat perquè disposes de temps per investigar. És possible fer periodisme d’investigació sense temps?
Crec que sí, sempre que ho puguis fer a poc a poc. És a dir, has de dedicar-hi el temps, però jo he fet llibres que em van requerir quatre anys de feina mentre treballava a temps parcial escrivint articles. Aleshores, quan podia, feia una entrevista aquí i una altra allà, remenava documents, marxava els caps de setmana… Per tant, crec que hi ha maneres, però no es pot fer un treball d’investigació bo sense dedicació.
Aquest estiu has comissariat un programa d’activitats al CCCB per retre homenatge a George Orwell, que consistia en un seguit de converses sobre la veritat i el deteriorament de l’esfera informativa. Per què estàs interessat en això?
M’interessen les qüestions relacionades amb la fragilitat de la veritat, la manera com les xarxes socials i un cert tipus de política han fet que la gent qüestioni el valor del periodisme. Que es qüestioni si hi ha alguna veritat objectiva. També la manera en què el model de negoci del periodisme s’ha tornat molt més complicat del que era en una època en què la gent estava disposada a pagar per les publicacions, en lloc d’esperar obtenir-les de forma gratuïta. M’interessa com la intel·ligència artificial afecta tot plegat des d’una perspectiva de propietat intel·lectual.
“Les xarxes socials i un cert tipus de política han fet que la gent qüestioni el valor del periodisme”
En aquest cicle vas conversar amb els periodistes d’investigació Tom Burgis i Patricia Evangelista.
Burgis ha escrit un llibre que aborda la idea segons la qual la riquesa no va només de tenir una casa bonica, un bon vaixell i un bon avió. Les persones molt riques el que volen realment és controlar la realitat, reescriure la seva pròpia història. I això, a vegades, vol dir contractar gent per ajudar-los a semblar filantrops, a rastrejar Internet per eliminar les històries que els resultin desfavorables. Implica contractar advocats per perseguir publicacions que escriuen coses que no els agraden. Patricia Evangelista, per la seva banda, ha escrit sobre Rodrigo Duterte i les Filipines, sobre els esquadrons de la mort i les desaparicions forçades. També, en el que ella explica, la veritat és fràgil, en el sentit que el Govern ha suprimit històries sobre assassinats extrajudicials comesos per l’Estat. Vaig pensar que tenien dues maneres diferents d’enfocar un mateix tema.
Tornant al periodisme d’investigació, no només requereix dedicació, sinó també recursos i bons advocats. Com creus que poden consolidar-se més projectes que apostin per aquest periodisme?
Crec que hem de reeducar el consumidor. Internet va aparèixer fa 25 anys, i, quan es va estendre el seu consum, va ser com “Déu meu, mira això! Ja no cal pagar per comprar un diari: puc llegir-lo de forma gratuïta!”. Tampoc havies de pagar per comprar una revista, ni per comprar un disc. Això ho va revolucionar tot, però el canvi més profund vas ser la creació d’un consumidor passiu que va començar a dir: “Saps què? Obtindré totes aquestes coses de franc”. Tanmateix, no els ho hauríem de regalar. S’ha d’entendre que el periodisme d’investigació té un valor, perquè assenyala la corrupció política, la destrucció del medi ambient, els poderosos…
“L’ideal seria que les universitats s’associessin amb els mitjans. L’alternativa, si no, és que un multimilionari simpàtic et compri”
Com funciona The New Yorker?
Va deixar de regalar la revista i va crear un mur de pagament, de manera que hi havia un cert nombre d’articles al mes que es podien llegir de manera gratuïta, i la resta només la podien llegir els subscriptors. Era una forma de promoure el model. De fet, en un moment determinat, es va apujar el preu de la subscripció, i, així i tot, les subscripcions van augmentar. També pot ser que es redueixi el nombre de consumidors, però els que paguin ho faran perquè entenen el valor de la nostra feina. I en paral·lel, per fer viables els projectes, crec que hauria d’haver-hi col·laboracions publicoprivades amb entitats sense ànim de lucre que donin suport al treball periodístic. L’ideal seria que això passés amb les universitats, que trobessin la manera d’associar-se amb els mitjans. Si no, l’alternativa és que algun multimilionari simpàtic et compri, com Jeff Bezos. No crec que aquest sigui un bon model.
Quins perills comporta?
En primer lloc, no saps en quin moment començarà a introduir el seu propi punt de vista i voldrà veure’l reflectit a la publicació. Jeff Bezos és el propietari de The Washington Post, i, durant un temps, tothom n’estava molt content. “L’home més ric del món ha comprat el nostre diari; ara tenim tots aquests diners per gastar: hi podrem fer molta feina”. I és cert que van fer una gran feina; però, quan Bezos va voler, va contractar com a editor Will Lewis, que havia treballat per a l’empresari Rupert Murdoch, el qual va estar involucrat en un escàndol de hackeig. Els treballadors de la redacció hi estaven en contra, però Bezos els va dir: “És que el propietari soc jo”. Llavors, la idea que un cavaller multimilionari cavalcarà fins al mitjà i ens salvarà, per a mi, és curtterminista; no és una solució.
“Per a molta gent, la informació s’ha convertit en pur entreteniment”
Abans comentaves que hi ha persones poderoses que creen la seva pròpia veritat. Això ho fan també polítics i influenciadors a través de xarxes socials. Què ha de fer el periodisme per no acceptar aquesta deformació interessada de la realitat?
Jo tinc fills que molt sovint em diuen: “Saps això?”, i m’expliquen qualsevol cosa de la qual no m’havien parlat mai. Llavors els demano: “D’on ho heu tret?”. “De YouTube, de TikTok”. Aquests canals no desapareixeran, de manera que hem d’insistir en la importància de la procedència de la informació. D’on prové? Confies en la font? Als meus llibres sempre hi col·loco unes notes finals amb l’origen de les dades i, en certa manera, estic animant la gent a verificar-ho tot. Això és el que faria un consumidor intel·ligent. Però el repte que tenim davant és que, per a molts, la informació s’ha convertit en pur entreteniment, fet que explica l’ascens de figures com Trump.
Què vols dir?
Amb Patricia Evangelista vam parlar de Duterte. Ella explica que les Filipines són una societat força conservadora, però Duterte fa discursos farcits de paraulotes. Això genera com una petita onada d’emoció al ventre. Els polítics no haurien de parlar en aquests termes, però veure’n un que ho fa ens enganxa; no podem deixar de mirar-lo. Això és el que ofereix YouTube o TikTok: algú fent una petita cosa transgressora que fa que la gent el miri. I en el terreny de la política, de la mateixa manera que en l’època de Hitler s’ajuntaven una personalitat magnètica i l’aparell comunicatiu del moment —la ràdio—, que li atorgava una plataforma de difusió enorme, doncs ara tothom té un telèfon mòbil a la butxaca amb vídeos de Trump o de qualsevol altre personatge. I aconsegueixen tenir un públic massiu que hi queda absorbit.
Estem poc preocupats per la intel·ligència artificial, com en els anys de l’eclosió de les xarxes socials estàvem molt entusiasmats amb el seu potencial? O ara és diferent i som més conscients dels perills?
Crec que, en això, els nord-americans són pitjors que els europeus. Quan apareix una eina nova, diem: “És increïble, la volem”, i no preveiem quins poden ser els inconvenients, ni pensem en la forma de regular-la. Sovint, passen anys i anys abans que tinguem una conversa al respecte, i, mentrestant, el poder de les empreses que impulsen aquestes tecnologies va creixent. Quan t’adones que Google s’ha convertit en un gegant, ja és massa tard, perquè té al darrere grans grups de pressió i un veritable control de la indústria. Llavors, és molt difícil regular-ho. Doncs això està passant ara mateix amb la intel·ligència artificial davant dels nostres ulls. Tots podem veure com canviarà dràsticament les coses, però ningú no hi fa res respecte a això. En algun moment serà una bomba i el govern dirà: “D’acord, les seves implicacions són greus i hem de controlar-ho”. Però potser hauríem d’estar ja ara pensant a aprovar algunes lleis i mirar com regulem aquesta nova tecnologia.
“No soc advocat: la meva feina no és enviar algú a la presó, sinó mostrar una persona tridimensional”
Al CCCB aquest estiu explicaves que t’agraden els grisos, entendre el tema que investigues i les persones que entrevistes. Què passa quan tens davant un personatge que creus que fa coses dolentes? Com et mantens neutral davant d’això?
Sempre he de recordar que la gent és complicada i de vegades penso que el que fa algú és terrible, però he de tenir al cap que aquest algú té família, es relaciona amb altres persones, té amics, gent que l’estima… Què deu pensar Ivanka Trump del seu pare? Estic segur que és conscient dels seus defectes i que no ha de ser fàcil ser la seva filla. Jo penso que és horrible, però em sembla útil l’exercici de pensar com el veu el seu entorn. I una qüestió important és que jo no soc advocat. És a dir, la meva feina no és enviar aquesta persona a la presó, sinó mostrar-vos sobre paper una persona tridimensional, que potser ha fet coses molt dolentes, però que és un ésser humà.
I què passa quan has d’escriure sobre algú que no et permet que l’entrevistis?
És més difícil, perquè has de treballar el doble i convertir-te en un “detectiu”: esbrinar on va créixer aquesta persona, qui pot conèixer-la, analitzar si hi ha un document antic de quan es va constituir la seva empresa, veure’n tots els membres i buscar-los. Si els trobo, els escric demanant-los si coneixen el tipus que no em permet entrevistar-lo. També crec que és més fàcil tenir una imatge mental d’algú si no l’has conegut. Fa poc vaig escriure una història a The New Yorker sobre Larry Gagosian, que té galeries d’art per tot el món, i pensava que no hi tindria accés. Estava preparat per fer l’article sense conèixer-lo; però, de sobte, va acceptar parlar amb mi. Això em va obligar a recalibrar la imatge predefinida que tenia d’ell, i va ser genial. Em va sorprendre amb algunes de les coses que va dir. Sincerament, crec que va ser intel·ligent per part seva donar-me l’entrevista, perquè, en cas contrari, probablement hauria escrit una peça més dura. No de forma volguda; però, quan t’asseus davant d’algú i hi parles durant hores, veus una altra dimensió de la persona.
Va conèixer Gerry Adams?
No, però ho vaig intentar. Jo volia parlar amb ell. Mai m’ha dit res directament sobre el llibre, tot i que li han preguntat què en pensa. Només ha dit que el contingut no era cert. No n’esperava el contrari.
“No m’espanto fàcilment, perquè no estic sol: soc jo i el meu petit exèrcit de gent, i això és fonamental”
A L’imperi del dolor vas fer una recerca sobre el lobby farmacèutic. Suposo que vas rebre molta pressió quan vas escriure el llibre i després de publicar-lo. Com la vas gestionar? Com et va afectar?
Crec que la pressió va ser contraproduent, perquè no m’espanto fàcilment. I no vull presumir de res; el cert és que tinc grans advocats, a l’editorial i a la revista, i editors que lluiten per mi. Vull dir que no estic sol: soc jo i el meu petit exèrcit de gent, i això és fonamental. Per tant, si algú va pensar que enviant-me cartes espantoses signades pel seu advocat em faria desistir, es va equivocar. De fet, això va fer que em decidís a millorar el llibre. Una de les preguntes d’investigació era com els Sackler se n’havien sortit durant tant de temps, i, quan vaig començar a rebre les cartes amb amenaces, d’alguna manera aquesta era la resposta a la pregunta. Vaig constatar que els darrers 20 anys, cada vegada que algú ha intentat escriure sobre ells, han fet servir aquests mètodes per dissuadir-lo. El que jo vaig fer va ser citar l’advocat dels Sackler al meu llibre i incloure el contingut de les cartes que m’havia enviat. I em va ser molt útil per mostrar als lectors com funciona aquesta gent. No crec que això s’hagi d’ocultar.
A tu t’han perseguit o t’han hackejat per la feina que fas?
No ho crec. De fet, tinc una història divertida sobre això. Un dia, quan treballava en L’imperi del dolor, vaig rebre una carta a la bústia de casa meva. Visc als afores de Nova York, i no és fàcil de localitzar. La carta no tenia segell, així que algú l’havia col·locat allà directament, i a dins hi havia un USB i una petita targeta amb una citació d’El gran Gatsby. No sabia què era, però no volia obrir-lo amb el meu ordinador. El que hauria fet en circumstàncies normals és anar a la biblioteca pública o a un cibercafè, però això va passar durant la pandèmia i tot era tancat. Així que vaig encarregar un aparell per Amazon per poder obrir els documents de forma segura. I, realment, la informació que contenia el llapis de memòria em va ser molt útil.
És a dir, t’ho enviava algú que volia ajudar-te?
Exacte. Però en aquell moment pensava que volien hackejar-me. De fet, per imprimir la documentació, fins i tot em vaig comprar una segona impressora. Estava paranoic, però és que arribes a aquest nivell de paranoia, perquè un error com descarregar-te segons quins documents amb la teva xarxa wifi et pot portar problemes.
“M’agrada descobrir coses dolentes i donar-les a conèixer, però la meva feina no és decidir què passarà amb aquesta informació”
Abans deies que tu no ets advocat; però, com a periodista, no parles de paisatges: investigues sobre gent poderosa. Per què vols ficar la banya en això?
M’agrada descobrir coses dolentes i donar-les a conèixer al món. Ara bé, la meva feina no és decidir què passarà amb aquesta informació. Quan vaig escriure sobre els Sackler, hi havia gent que em preguntava si volia que les escoles de medicina retiressin el nom d’aquesta família. Jo els responia que això no depenia de mi. No és la meva feina dir-los què han de fer. La meva feina consisteix que, quan se’ls pregunti si sabien dels efectes que generen les drogues que produeix la farmacèutica, no puguin dir que no. Però el que facin amb això no depèn de mi. També hi ha gent que investiga sobre el càncer que diu que un dòlar és un dòlar, tant se val d’on provingui. És un bon argument i no em pertoca a mi dir-los que aquests diners són diners bruts. La meva feina és difondre la veritat d’una manera que ningú no la pugui negar.
Quan estudiem la carrera de periodisme, se’ns diu que hem de buscar l’objectivitat. Existeix realment, o estem cultivant un mite?
No, l’objectivitat no existeix.
“Com a periodistes, no podem editar la veritat”
I l’hem de buscar?
Això és el que vull dir quan explico que no soc advocat. Quan escric, la meva feina és buscar la veritat. Podria tenir les meves teories, però soc un empirista: he de sortir, buscar sota les pedres a veure què hi trobo i, després, explicar la història. El que m’agrada d’aquesta feina és que, a vegades, et sorprens i resulta que la teva teoria és errònia. A vegades, aquell que pensaves que era el dolent no ho és tant, o el que creies que era el bo és realment el dolent. Has d’estar obert a això. I, per descomptat, res és objectiu, no ho ha estat mai: l’objectivitat sempre ha estat un mite. Fins i tot The Economist, que sembla molt neutre, té el seu propi punt de vista. Però no podem editar la veritat: malgrat tenir la nostra pròpia visió dels fets, quan escrivim un article, eliminar-ne allò que no ens interessa és fer trampa. Quan escric un llibre, potser parteixo de la tesi que hi ha un dolent i després entrevisto algú que m’aporta una altra perspectiva del personatge. Si fos advocat, no voldria citar aquesta font; però, com a periodista, penso que cal fer-ho.
[Entrevista feta gràcies a l’ajuda del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona per part d’un grup de periodistes de CRÍTIC, de ‘Vilaweb’ i de Mèdia.cat]
