Pau Juvillà “La CUP no ha de tenir manies per ocupar cap conselleria”

El dia de la constitució del Parlament vas penjar una foto de la teva mare, que va militar al PSUC, amb el Guti i Santiago Carrillo. Quins són els orígens familiars de Pau Juvillà?

La meva família per part de pare eren de Tragó de Noguera, un poble que va acabar colgat pel pantà de Santa Anna durant el franquisme. La família de la meva mare eren de Lleida, republicans i catalanistes. El meu besavi havia format part de la Joventut Republicana. Després de la guerra, va estar empresonat a Lleó. La meva àvia va haver de fugir a França amb 11 anys amb la seva germana de sis. Van travessar soles la frontera i les van portar a un hospici de la Catalunya Nord on hi van passar dos anys, fins que van trobar la seva mare i van poder tornar cap a Lleida. La militància política em ve més de la banda de la mare, Magda Ballester. És periodista, va estudiar la carrera primer a Pamplona i després a Barcelona, i va treballar al Diario de Lérida, d’on la van fer fora pels seus articles crítics. La van posar a la llista negra. Va ser la cap de llista del PSUC en les primeres eleccions democràtiques a l’Ajuntament de Lleida, quan van aconseguir cinc regidors. Quan hi va haver la trencadissa dels vuitanta entre el PSUC i el PCC, se’n va apartar i va deixar la militància.

Tu vas començar a polititzar-te durant els anys noranta i vas declarar-te insubmís. Com vas entrar en contacte amb l’activisme?

Vaig començar a implicar-m’hi a la Universitat de Girona (UdG). Allí vaig formar part del Bloc Revolucionari, una organització estudiantil que tenia un component bastant llibertari. Eren els últims anys de les campanyes per la insubmissió al servei militar. Jo, però, vaig ser insubmís a la prestació social substitutòria (PSS). Volíem denunciar que la durada més llarga de la PSS penalitzava els objectors de consciència que no volien fer el servei militar. En realitat, era una forma de treballs forçats per ocupar llocs que havien de ser remunerats. Em van donar plaça d’objector en una entitat catòlica de Lleida i llavors em vaig declarar insubmís. El procés judicial es va allargar quatre anys, fins que em van absoldre. Aquells anys també vaig anar a Chiapas amb una beca de la UdG treballant per a les Nacions Unides als camps de refugiats de Guatemala, que eren a la zona zapatista. El zapatisme és la nova esquerra de la nostra generació, i sempre m’hi he sentit identificat.

Vas començar a militar abans a la CGT que a la CUP. Però els anarquistes lluiten contra l’Estat i els independentistes en volen crear un de nou. No és una mica contradictori?

Em vaig fer llibertari a partir de les meves lectures i de la militància estudiantil a Girona, i em vaig afiliar a la CGT perquè era l’organització amb més presència en aquell moment. Hi ha un corrent històric llibertari que defensa la lliure associació basant-se en les afinitats. I la nació és una afinitat com qualsevol altra, ni millor ni pitjor. Crec que Salvador Seguí o Joan Peiró han fet aportacions molt bones en aquest sentit. Vaig començar a militar al sindicat a Girona, i, quan vaig trobar feina a Tarragona, vaig acabar a Reus, on vaig conèixer en Jordi Martí, que és una de les persones que més han estudiat i treballat aquest corrent que uneix l’anarquisme i l’alliberament nacional. Vaig formar part del consell de redacció de la revista Catalunya, vaig ser delegat sindical a l’empresa on treballava i vaig ser responsable d’acció social de la CGT.

“Tothom pensa que viu el moment zero de la història, però les coses sempre venen d’algun lloc”

Des dels anys trenta, les relacions entre anarquistes i independentistes no han estat pas fàcils…

Hi havia hagut recels històrics, però ara ja no tant. A la CUP hi ha una pulsió llibertària molt present, tot i que segurament no majoritària, però, per exemple, a Lleida, hi ha un nucli fort que ve d’aquest món. És una tendència que es manifesta sobretot en l’antiautoritarisme i en la fiscalització constant dels responsables polítics de la CUP que ocupen llocs de poder. L’horitzontalitat i l’assemblearisme són positius. Als anys setanta i vuitanta els espais de l’esquerra eren molt més verticals.

Ets biòleg de formació, però també t’interessa molt la història. Has investigat el paper del Front Nacional de Catalunya (FNC) durant el franquisme, i també sobre el PSUC a les terres de Lleida. Que n’extreus, de la història?

Soc un historiador frustrat. M’interessa la memòria del moviment obrer i popular. El llibre sobre l’FNC i l’Exèrcit Popular Català (EPOCA) va ser una idea de Ferran Dalmau, d’Edicions El Jonc, i el vam treballar junts. I més tard escric també la història del PSUC a les terres de Lleida. De la lluita antifranquista s’havia estudiat molt el PSUC, però no tant el Front, que va ser l’altra organització estructurada durant els anys més foscos de la dictadura. El Front no és tan obrerista com el PSUC, té un caràcter popular però transversal i, entre els dos espais, hi ha molta permeabilitat, en especial a comarques. Sense el Front no es podrien explicar després el PSAN, l’MDT, la PUA o la CUP. Tothom pensa sempre que està vivint el moment zero de la història, però les coses venen d’algun lloc.

L’herència del PSUC la reivindica tothom. On és el PSUC avui?

És complicat de dir, perquè dins del partit hi havia molts PSUC. Va ser l’organització antifranquista més estructurada i compromesa i, com deia Gregorio López Raimundo, abans que diputats i regidors, el PSUC va tenir lluitadors i presos. El PSUC és als Comuns, seria mentida no dir-ho, però el component més catalanista del PSUC, que relliga el país des de baix, crec que no és a la ICV d’avui, sinó que està més compartit en diferents espais.

Ets pare de dos fills. Com combinaràs el que això suposa amb el fet de ser diputat al Parlament?

Doncs no ho sé… La meva companya i jo som persones compromeses políticament, i els nostres fills ens han acompanyat sempre en tot el que hem fet. Igual que em va passar a mi amb la meva mare, els meus fills s’han xupat moltes manifestacions i reunions. Ells ara ja són una mica grans, però m’agrada compartir temps amb ells i la meva parella. El que intento fer és treballar molt a les nits. Els llibres sempre els he escrit a casa quan tothom dorm.

“M’hauria agradat arribar a acords amb els Comuns, però estan lligats al PSC”

A més de la historiografia, també t’has endinsat en el camp de la novel·la negra. El teu darrer llibre es diu Assassinat al consell polític (Pagès Editors). Els fets del llibre passen en el marc d’una negociació entre ERC, la CUP i els Comuns per formar Govern. Aquest és un tripartit que només es dona en la ficció?

M’hauria agradat tenir més punts de trobada amb els Comuns, però no ha estat possible. L’escenari de la CUP no era el d’un pacte només entre partits independentistes. Qui va demanar la primera reunió amb els Comuns vam ser nosaltres; hem estat proactius amb aquesta idea, però ens hem trobat, i ho dic des del respecte, que els Comuns han lligat molt la seva acció política al PSC. I nosaltres, malauradament, amb el PSC tenim molt poc recorregut perquè és un partit que està associat amb una retallada de drets nacionals que no podem entendre. Podem qüestionar si el PSC és d’esquerres o no —jo no ho qüestionaria directament—, però en l’àmbit nacional els punts de trobada són difícils.

Què creus que hauria de passar perquè un Govern entre ERC, la CUP i els Comuns pogués ser una realitat?

Els Comuns haurien d’assolir un grau d’autonomia més gran respecte al PSC i prendre compromisos democràtics amb la qüestió nacional, cosa que vol dir bàsicament apostar per un referèndum en què la lliure voluntat dels catalans i catalanes es pugui manifestar no com una utopia, sinó com un fet real i palpable.

Això ja passa ara. Els Comuns estan a favor d’un referèndum a Catalunya.

Però no ho concreten. És fàcil dir que estàs a favor d’una cosa però no concretar-la. Posem-hi data, terminis i parlem de quins mecanismes tenim per fer-ho possible.

La CUP està a favor d’un referèndum acordat amb l’Estat?

Estem a favor d’un diàleg amb l’Estat en què es pugui parlar de tot, però això ha de tenir un límit. No es pot eternitzar en el temps. Si el referèndum acordat no és possible, s’haurà de fer d’una altra manera.

El referèndum unilateral ja es va fer l’1 d’Octubre.

Com deia Antoni Messeguer, per guanyar cal anar-hi, anar-hi i anar-hi. I, com deia Joan Garcia Oliver, la gimnàstica revolucionària s’ha de practicar. Si no n’hi ha prou a fer-ho un cop, ho haurem de fer un altre.

Garcia Oliver, que va arribar a ser ministre del Govern d’Espanya, deia això, però també tenia molt present quina era la correlació de forces. Actualment existeix una correlació de forces favorable als interessos de l’independentisme per poder fer un referèndum unilateral amb èxit?

Garcia Oliver era anarquista, però no era ximple. Els llibertaris sempre han tingut molt present la correlació de forces. Per això la CNT va ser l’organització política més important que hi ha hagut mai a Catalunya. És evident que un nou referèndum no el podrem fer demà. És un port al qual cal arribar després de diverses etapes.

“Si Junts vol aixecar la DUI, que ens expliqui com pensa fer-ho”

Junts per Catalunya ha defensat en alguna ocasió que cal aixecar la declaració unilateral d’independència (DUI) del 27 d’octubre de 2017. Hi estàs d’acord?

Si Junts vol aixecar la DUI, que m’expliquin com es fa i com es manté. S’han de fer accions concretes desobedients que facin avançar el país nacionalment. Si la DUI és una d’aquestes accions, analitzem com fer-ho i com mantenir-ho. Però, de vegades, les propostes de Junts són difuses en la seva execució. Des de l’esquerra independentista, el que ens val és tot allò que suposi generar embats per aconseguir la independència.

Sembla que la CUP té més coincidències en l’àmbit nacional amb Junts que amb ERC. Ho veus així?

La CUP defensa el mateix que defensava fa 15 anys. Si algú s’ha aproximat, és Junts. L’esquerra independentista sempre ha defensat la desobediència i el conflicte com a motor de canvi. És cert que ara ERC aposta més per creure que una bona gestió ens aproparà a la independència. Nosaltres creiem que hi ha d’haver conflictivitat en positiu.

Ets conscient que, com a secretari de la Mesa del Parlament, t’has convertit en el càrrec institucional de més rellevància de la història de l’esquerra independentista?

Ser alcalde d’una ciutat o d’un poble també és important.

Què hi farà la CUP a la Mesa? Per què aquesta insistència a ser-hi present?

Ja hem dit que no ens interessen les cadires, sinó arribar a acords sobre quin ha de ser el paper de la Mesa del Parlament en aquesta legislatura. Creiem que ha de ser una Mesa que barri el pas a la ultradreta i al discurs de l’odi, i que defensi la sobirania de la cambra i també els diputats i les diputades que veuen perillar els seus càrrecs per exercir la democràcia.

“Si es demostra que ha fraccionat contractes, Laura Borràs hauria de dimitir”

Què opines de la situació de Laura Borràs, que està sent investigada per fraccionar contractes durant el seu pas per la Institució de les Lletres Catalanes (ILC)? És un cas de repressió de l’Estat?

És evident que hi ha una part de l’Estat espanyol que està fent lawfare contra qualsevol persona que vulgui assolir la independència. Però la situació en què està actualment Laura Borràs pot provocar soroll sobre la Mesa del Parlament i sobre l’independentisme. Si fos per la CUP, una persona en la situació en què està Laura Borràs no ocuparia la presidència del Parlament.

Però què opines sobre les acusacions de fraccionar contractes durant el seu pas per la ILC?

És un presumpte fraccionament i ho haurà de valorar el jutge. En tot cas, la situació actual no col·loca en una bona posició la presidència del Parlament. Això no impedeix, però, que hi hagi una judicatura que utilitzi aquesta mena de casos, que en altres llocs passarien desapercebuts.

Però, si s’acaba demostrant, et sembla un fet rellevant que hagi fraccionat contractes públics?

Em sembla que, si això es demostra, és greu i rellevant.

I què hauria de fer Laura Borràs si es demostra?

Crec que, si es demostra, hauria de deixar la presidència del Parlament.

Ets a un pas de ser jutjat per un delicte de desobediència, per haver-te negat a despenjar els llaços grocs del despatx de la CUP a l’Ajuntament de Lleida durant la teva etapa com a regidor. Què faràs si ets inhabilitat sent membre de la Mesa del Parlament?

No contemplem aquesta opció, perquè entenem que el que es va fer no és punible. Defensar els drets democràtics i posar l’Estat davant del mirall no és punible.

D’acord… Però, i si passa? Et planteges exercir algun tipus de desobediència?

Primer ha de passar. I després la CUP haurà de valorar què fem. La CUP té voluntat d’obediència als drets col·lectius i democràtics.

“Si el Govern ha de seguir apostant per BCN World, jo no hi voldria ser”

La CUP ha de ser al Govern de la Generalitat?

Aquest és un debat que sempre es comença per la teulada. El tema no és si hi entrarem o no, sinó a quins acords arribarem. En funció d’això, la CUP serà al Govern o no. Si aquest Govern ha de seguir apostant per projectes com Barcelona World o els Jocs Olímpics d’Hivern, jo no hi voldria entrar. En canvi, si els acords són ferms i suposen un canvi, per què no? Ho estem explorant. ERC i la CUP han fet un grup de treball que està analitzant prioritats programàtiques, i en funció d’això decidirem.

Estàs d’acord amb l’article de Jose Téllez a CRÍTIC que argumenta que, si la CUP no entra al Govern ara, potser hauria de valorar si ha de ser en institucions com el Parlament?

Respecto molt en Téllez, que ha fet una feina excel·lent a Badalona. Però no estic d’acord amb l’anàlisi, perquè crec que hi ha moltes formes d’influir en la governabilitat, des de dins i des de fora. Des del Parlament es pot arribar a acords de governança sense incorporar-se al Govern. ERC ho va fer donant suport als governs de CiU d’Artur Mas entre els anys 2012 i 2015.

Diu l’Eduard Voltas en una entrevista a CRÍTIC que la CUP no està preparada per menjar-se gripaus, i que és millor que no sigui al Govern. Ho comparteixes?

La CUP ha governat ciutats importants i s’ha menjat gripaus. Crec que aquest plantejament redueix i estigmatitza la CUP.

En cas que la CUP sigui al Govern, quina àrea creus que hauria d’assumir?

A part d’Interior?

Creus que hi podria haver un conseller d’Interior de la CUP?

Si la CUP fos al Govern, el que hauria de prioritzar és el blindatge dels serveis públics, la sanitat, l’ensenyament… I recuperar tot allò que s’ha privatitzat. Però la CUP no ha de tenir manies per ocupar cap conselleria ni problemes per abordar temes de seguretat o policials.

Quina política faria un cupaire al capdavant dels Mossos?

La CUP i el moviment independentista tenen un debat pendent sobre el model de seguretat i policial. I l’hem de fer perquè, si no el fem, estem cedint l’espai a la ultradreta, que oferirà respostes simples a problemes complexos.

Com reaccionaria la CUP el dia que, essent al Govern, la Brimo anés a practicar un desnonament?

Una cosa que estem proposant, precisament, és que els antidisturbis no han d’anar a fer desnonaments. Potser una parella de policies pot anar a acompanyar la comitiva judicial. Però la Brimo no hi ha d’anar a fer res. L’independentisme d’esquerres ha patit la repressió durant molts anys i ha estat la policia qui l’ha exercit. Això ens marca molt a l’hora d’afrontar aquesta situació. Però cal fer-ho. La CUP ha d’estar preparada per assumir qualsevol responsabilitat.

Si la CUP arriba a un acord d’investidura amb ERC i JxCat, potser no hi ha consellers cupaires, però hi podria haver càrrecs de la CUP al Govern?

Si hi ha un pacte de governabilitat, encara que la CUP sigui fora de l’executiu, s’haurien d’establir mecanismes de control del compliment dels acords. I un d’aquests mecanismes podria ser que hi hagués persones proposades per la CUP en llocs concrets del Govern.

[Les fotografies d’aquesta entrevista són d’arxiu perquè Pau Juvillà està confinat per contacte amb un positiu de la Covid-19.]