25/11/2020 | 06:00
Quines van ser les vostres primeres impressions quan vau entrar a Wad-Ras? Quan us hi vau trobar per primera vegada?
Xènia: Jo no sabia ni que hi havia una presó de dones a Barcelona. Quan ens traslladaven, pensava: on ens estan portant? Mundo nuevo. Vam baixar del cotxe i vam veure les preses a les finestres. Vaig sentir que una deia: “Però si és un bebè!”. Jo no sabia on estava entrant; però, després d’haver estat amb els agents de la Policia Nacional, em vaig quedar més tranquil·la perquè allà l’ambient era un altre.
Andrea: Jo feia uns quants dies que havia ingressat a Wad-Ras. Recordo que em van cridar per anar a la infermeria i em van dir que hi havia dues noies que havien estat detingudes. Em van demanar que les ajudés i que les acompanyés. Quan va venir el menjar, van sortir a agafar-lo i les vaig saludar. Aquest va ser el primer cop que ens vam veure.
Paula: El primer que et diuen alguns funcionaris quan entres és: “No confiïs en ningú”. Entre totes tres vam crear un microambient de seguretat, i crec que al principi vam fer un biaix amb les altres preses. Això també va venir donat perquè, quan hi vam entrar, ens vam trobar amb un ambient hostil per part de la resta d’internes. Vam percebre que els funcionaris havien fet feina premeditadament per fer-los notar que elles no eren com nosaltres. La motivació d’això era tant que nosaltres no visquéssim la realitat de les altres preses com que les altres preses no es fessin les nostres col·legues.
“Volien que, quan en sortíssim, diguéssim que Wad-Ras és Disneyland”
Creieu que això té alguna relació amb el fet que vosaltres tres, en aquell moment, teníeu un altaveu mediàtic?
Andrea: Ho tenim claríssim. Volien que, quan sortíssim, diguéssim que Wad-Ras és Disneyland. ¿Quién no quiere estar aquí? Tenien un tracte més curós amb nosaltres perquè donéssim la imatge cap a fora que ens havien tractat molt bé, que ens havien vingut a veure, que ens preguntaven tota l’estona si necessitàvem alguna cosa. Vam notar moltíssim que els nostres noms eren als altaveus tota l’estona: “Andrea, a comunicaciones”, “Paula, a enfermería”… Això va provocar tota l’estona la diferenciació de què parlem. La nostra realitat no és la de les preses de Catalunya, ni tampoc la de Wad-Ras.
Paula: Un representant d’Institucions Penitenciàries va venir-nos a veure i ens va dir: “Estem molt contents de tenir-vos aquí perquè així, quan en sortiu, podreu explicar quina és la realitat dels centres penitenciaris catalans”. En aquell moment vaig ser conscient que només podia explicar el relat del que és ser una represaliada en un context en què el procés és un tema mediàtic, però que no sabré què és ser una dona racialitzada de classe baixa a la presó. Van intentar tancar-nos les portes a aquesta realitat.
“La nostra realitat no és la de les preses de Catalunya, ni tampoc la de Wad-Ras”
Xènia: A nosaltres ens va venir a veure el secretari general de les presons, algun diputat de la CUP per parlar amb nosaltres, estudiants de treball social, ens paraven els funcionaris pel passadís… que ho agraïes, però al final ja pensàvem: “Deixeu-nos tranquil·les els dies que estiguem aquí”. Perquè hi va haver un moment que estàvem fent qualsevol cosa i ens cridaven per dir-nos que havíem d’anar no sé on, de manera que ens costava tenir espais per fer les activitats com la resta d’internes. A banda d’això, nosaltres dormíem al mòdul d’infermeria en habitacions de dues o quatre persones, mentre que les altres són de sis i de vuit. Érem al mòdul més tranquil, a la zona més protegida.
En què més percebíeu aquestes diferències?
Paula: Nosaltres no sabem què és no tenir unes calces per posar-te ni ningú fora que se’n preocupi o que te les pugui comprar, perquè la teva família és a molts quilòmetres de distància. És clar, teníem les espatlles molt cobertes, però vam veure gent passant-ho molt malament. Ens vam adonar que estar emmarcada dins del ‘procés’ fa que alguna gent et jutgi d’una manera molt diferent que si et detenen parant un desnonament, per exemple. Això també genera que dins de la presó tinguis certs “aliats” que ideològicament se senten reflectits amb la teva causa. En canvi, moltes dones a Wad-Ras estan doblement estigmatitzades: per dones i per delinqüents. I elles no tenen ni focus mediàtic, ni grup de suport, ni cap mena de simpatia dels funcionaris, amb els quals no coincideixen ni en el gènere, ni en la raça, ni en l’estatus social.
“El control del propi cos és la llibertat més coartada a la presó”
Com vau viure el temps que vau estar a la presó?
Andrea: El que et treu la llibertat és una porta amb un pany. No pots dutxar-te quan vols, ni menjar, ni sortir a veure el sol, ni fer costura o esport quan et vingui de gust. Tu això no ho decideixes: tens un paper que et diu on has d’anar a cada moment. I tens un senyor que et diu si la roba que portes és apropiada o no.
Paula: El que ens ensenyen de la presó és que la llibertat de moviments és la limitació més gran; però, per mi, va ser pitjor el que et genera a tu com a individu. El control del propi cos és la llibertat que més coartada vaig sentir: no poder-te dutxar quan vols, canviar-te si t’has tacat de la regla, o la inseguretat que et provoca el fet que el 95% dels funcionaris siguin homes i haver-t’hi d’exposar físicament.
Vols dir que el gènere, és a dir, el fet de ser dones, és un agreujant dins la presó?
Paula: A l’hora d’anar a la dutxa, passar per un passadís ple de funcionaris que suposadament són allà per garantir la teva seguretat amb una tovallola més curta que les que tens a casa per eixugar-te les mans… Imagina’t el que és estar tancada en quatre parets, on la informació pràcticament ni entra ni surt, on el funcionariat va armat i es cobreix l’esquena. Imagina’t la inseguretat com a dona que et genera. Hem sentit històries de les preses que diuen que no és la primera vegada que passen coses dins les presons que mai arriben enlloc.
“Anàvem a fer esport i ens deien que no podíem anar amb ‘top’ pel passadís o que se’ns marcaven els mugrons”
Andrea: I el biaix de gènere el veus també en l’oferta d’activitats: és tot costura, secretaria, perruqueria, costura i ganxet, cuina i ofimàtica. Després, en relació amb les feines, podies treure la brossa, cuinar, cosir-li etiquetes al Massimo Dutti, posar encensos en caixes i clavar-ne els claus. Són treballs d’esclau: t’hi estàs vuit hores fent-los i te’n paguen una merda.
Xènia: Hi va haver algun moment que anàvem a fer esport en top i ens deien: “No podéis ir en top por los pasillos”. O “Se os marcan los pezones”, i coses així. Recordo el dia que marxava la Paula que li vam demanar al funcionari si ens podíem quedar amb ella en lloc de fer les activitats de la tarda. Érem les tres al llit abraçades i va entrar un funcionari que, quan ens va veure, ens va dir: “Las tres en la cama, ¡eso sí que no!”.
Quan parlàveu del control del propi cos, us referiu només a no ser vosaltres les qui decidiu sobre els vostres processos i dinàmiques?
Paula: No només. Parlem també de la quantitat de pastilles que fan servir per tenir les preses molt calmades. Genera molta inseguretat veure que recepten pastilles com si fossin caramels, amb les quals et deixen completament fora de combat: no t’assabentes absolutament de res, i és una rutina amb algunes internes. Hi ha cues de dones que prenen tranquil·litzants i antidepressius com si estiguessin malaltes, quan és la mateixa presó la que genera el malestar. I les dosis són fortíssimes, tres vegades el dia, et deixen completament atontada i, fins i tot, algunes generen addicció.
Andrea: De fet, aquesta medicació excessiva els causa depressions, malalties mentals i anades d’olla fins al punt d’intentar suïcidar-se. Vam veure una noia que s’havia tallat el coll: la van baixar a infermeria, però no la van portar ni a l’hospital, li van posar grapes i la van portar a la seva habitació amb una companya, que és de les que fan l’acolliment els primers dies, perquè dormís amb ella. Aquesta va ser tota l’atenció mèdica que va rebre. Això, perquè et facis una idea del que importen les vides de les preses i com de poc sabem del que passa dins d’una presó
Paula: I aquestes drogues que ingereixen no són en cap cas perquè a ningú li importi la salut de les preses o perquè millorin, sinó únicament pel benefici dels funcionaris, per evitar una revolta, per la imatge de la presó. En cap cas els importen la salut ni el benestar de les internes.
