14/10/2020 | 20:00
Escolta aquest podcast a: Spotify | Google Podcast | Anchor
Després de la nit de protestes a l’aeroport, transcendeix la notícia que dos manifestants han perdut un ull i un testicle. Més de 100 persones van resultar ferides en el marc de l’operatiu conjunt entre els Mossos d’Esquadra i la Policia Nacional per fer front al Tsunami Democràtic en aquesta infraestructura. Les mobilitzacions, però, no s’aturen, sinó que s’estenen per tot el territori català.
A partir de llavors, la batalla no es lliurarà només als carrers, sinó també als mitjans de comunicació i en l’opinió pública. En aquest segon capítol de 5 dies de fúria analitzem el relat sobre la violència de les jornades de protesta amb Hibai Arbide, Anna Punsí, Arturo Puente, Iolanda Fresnillo o Jordi Armadans. També entrevistem l’Andrea, detinguda pels Mossos davant de la Delegació del Govern i posteriorment empresonada durant un mes.
Actuacions antiprotocol·làries de la policia
El dimarts 15 d’octubre es produeixen talls de carreteres, aldarulls, barricades amb focs i càrregues de la policia. Augmenta també el nombre de ferits i de detinguts: la segona jornada de mobilitzacions acaba amb una cinquantena de persones arrestades. Les imatges de la intervenció policial es fan virals.
Col·lectius en defensa dels drets humans com Amnistia Internacional o Irídia qualifiquen les actuacions d’alguns agents d’antiprotocol·làries: durant els fets de l’aeroport, i en el transcurs de les protestes de dimarts es veuran efectius colpejant els manifestants de cintura en amunt, usant de manera antireglamentària les armes que disparen bales de goma i projectils de foam, o efectuant “carrusels” amb els furgons. Aquesta tècnica –prohibida, pel seu alt potencial lesiu– consisteix a intentar dispersar les concentracions fent ús dels vehicles a tota velocitat.
El Govern de Quim Torra i el de Pedro Sánchez avalen l’actuació policial i assenyalen els manifestants com a responsables de la violència que es viu als carrers. Inicialment, l’executiu català modula el seu discurs i llança pilotes fora: parla d’”infiltrats” i de “grups antisistema”. Per al periodista i advocat Hibai Arbide, això tenia una intencionalitat clara. “Era una forma de negar el que estava passant: que el Govern ja no tenia cap control respecte a les mobilitzacions. Ni els partits ni el Govern podien dirigir un moviment que se’ls havia escapat de les mans i que no tornaria a estar enclaustrat en els límits que volien”, exposa. Així i tot, les dues administracions acaben situant el focus sobre els joves. “Todos hemos visto imágenes y lo que vemos son jóvenes que, pensamos, son catalanes. El señor Torra lo que ha venido haciendo es impulsarles y estimularles para que salgan a la calle”, deia la ministra d’Educació, Isabel Celaá.
La detenció i l’empresonament de l’Andrea
L’Andrea, de 21 anys i estudiant d’Enginyeria Química, és precisament una de les joves que van sortir aquell dimarts a protestar. Va assistir a la convocatòria dels CDR davant de la Delegació del Govern a Barcelona i va ser detinguda. Explica que en una de les càrregues va caure a terra i dos agents dels Mossos d’Esquadra la van arrossegar “uns cinc o deu metres fins a haver passat el cordó policial”, i li van causar una ferida a l’esquena que va requerir set punts de sutura. L’Andrea l’acusen de desordres públics, d’atemptat contra l’autoritat i de danys. Va passar aquella nit al calabós i l’endemà va ingressar en presó preventiva a Wad-Ras, on s’hi va estar un mes sencer. Actualment, espera l’escrit d’acusació de la Fiscalia i de la Generalitat, que s’ha personat com a acusació particular en el seu cas, i que es fixi la data del judici.
Tanmateix, els discursos polítics no van ser els únics que apuntaven als manifestants com els causants de la violència. Amb aquesta mateixa lògica, diversos mitjans de comunicació comencen a etiquetar les persones que participen en les protestes amb una amalgama de qualificatius diversos com “independentistes radicals”, “grups organitzats amb manuals de disturbis”, “anarquistes” o “joves apolítics”. “Des d’abans de l’1-O, el vocabulari que utilitzen les grans empreses espanyoles d’informació és denigrant contra l’independentisme en el seu conjunt”, planteja Jonathan Martínez, periodista i investigador en comunicació audiovisual. “Es tracta d’atribuir l’adjectiu ‘violència’ a un moviment de masses i plural que ha estat majoritàriament pacífic. Així generes una opinió pública sense fonament i després qualsevol resposta repressiva s’entén com a normal per mantenir l’ordre i la llei”, sentencia.
