03/07/2024 | 06:00
Un altre cop l’esport i la política, eh, Ramon? Sembla mentida, mira que ens han avisat vegades que és millor no barrejar-ho…
[Riu.] T’he de reconèixer que, quan sento algú que diu això, ja desconfio.
En quin sentit?
Doncs potser em passo de frenada, però ja m’imagino que és algú que l’únic que vol és invisibilitzar les actituds polítiques que poden anar contra el règim establert, contra l’statu quo.
I, per tant, gent conservadora i de dretes?
En principi, aquestes són les persones més interessades que tot es mantingui tal com està, sí.
Tenim una notícia per a totes aquestes persones, oi, Ramon? L’esport és política i segurament el ciclisme encara un xic més, perquè es disputa a carretera oberta, interactuant de ple amb el territori i la ciutadania.
Totalment! Poques decisions més polítiques trobaràs que el disseny del recorregut d’una volta ciclista. Sobretot en el cas de les tres grans (Giro d’Itàlia, Vuelta a Espanya i Tour de França), que porten el nom de l’estat per on es corren incrustat en el seu nom.
“La ‘Vuelta’ va estar 33 anys sense passar per Euskadi pels enfrontaments que hi va haver a l’edició de 1978”
De fet, en tenim exemples a cabassos! Només cal mirar els anys i panys que la Vuelta Ciclista a Espanya ha passat sense trepitjar ni Catalunya ni Euskadi.
Justa. A més, cal tenir en compte que la Vuelta va ser gestionada durant molts anys per El Correo Vasco, un diari molt proper al Partit Nacionalista Basc (PNB), i això feia que, malgrat que transcorregués per tot el territori estatal, sempre acabés passant per Euskadi.
Directament, eh? S’emportaven l’espectacle a la porta de casa.
És que l’afició pel ciclisme és molt encesa en tots els territoris bascos… però sí, podríem dir que s’emportaven la Vuelta cap a casa i la feien acabar un any a Bilbao i un altre a Sant Sebastià.
I de cop fosa a negre? Quan va deixar de passar-hi i per què?
Ens hem de remuntar a l’edició del 1978, amb una Vuelta que arribava a Euskadi liderada pel bretó Bernard Hinault. La cosa és que justament aquells dies se celebrava la Setmana pro Amnistia, organitzada per les associacions antirepressives de l’esquerra abertzale, que reclamava l’alliberament dels presoners polítics. Mentre la cursa disputava les quatre etapes basques hi va haver tot d’enfrontaments constants entre la Guàrdia Civil i manifestants pro amnistia. Al final hi va haver cinc morts, diversos ferits de gravetat i centenars d’empresonaments.
I ens hem d’imaginar l’organització de la Vuelta pensant que la imatge que es donava, tant de cara al pilot ciclista com també i sobretot cap al món sencer, era nefasta.
Sí, perquè els equips es van plantar, volien suspendre etapes, es van haver d’alterar recorreguts a última hora… i la gent d’El Correo Vasco ja va dir que ho deixava córrer, que abandonava l’organització de la Vuelta.
I la va assumir primer Unipublic, després ASO (l’empresa que l’organitza actualment, com també el Tour de França) i es van estar 33 anys sense passar per Euskadi, fins al “cessament definitiu de l’activitat armada” anunciat per ETA. En el llibre també apuntes el cas del Tour amb Alsàcia i la Lorena, que no coneixia i que m’ha semblat interessantíssim.
Ara ens sembla molt normal que cada dos anys el Tour de França comenci des d’algun territori no francès, i tot sovint això respon a interessos comercials… però la primera vegada que els ciclistes que disputaven La Grande Boucle van pedalar per unes carreteres que no eren franceses va ser el 1906 per creuar Alsàcia i la Lorena.
“Que el ‘Tour’ anés a Alsàcia i la Lorena, que van ser territoris alemanys entre guerres, era una manera de fer política”
Territoris tradicionalment francesos que havien passat a Alemanya després de la guerra francoprussiana del 1870-1871…; per tant, aquí l’organització del Tour es va marcar un “com volent dir” de l’alçària d’un campanar.
En tota regla!! Va ser una manera de dibuixar, des del recorregut del Tour de França, els límits reals de l’Estat francès. Era clar que, tot i ser en aquell moment alemanyes, reivindicaven la francofonia d’Alsàcia i de la Lorena.
I això, mogut justament des de l’organització del Tour, que avui dia seria molt més tèbia davant de qualsevol possible reivindicació, i segur que acabaria etzibant el clàssic “no hauríem de barrejar l’esport i la política”.
[Riu de nou.] És que va ser el mateix director del Tour, quan va vendre a les autoritats germàniques la idea del recorregut, que es va afanyar a dir-los que no pretenia pas de barrejar l’esport i la política, que senzillament es tractava d’una qüestió pràctica, que els anava bé passar amb el pilot ciclista per Alsàcia i la Lorena per completar el traçat…
I va colar?
El Tour havia crescut molt, ja s’estava convertint en un gran esdeveniment, i per això els alemanys van dir que endavant, però es van adonar, com tothom, de la implicació política que això tenia.
“Tots els dirigents polítics, de tots els colors, s’aprofiten de l’esport; ho han fet, ho fan i ho faran”
Evident, oi?
És que, fixa’t si era o no política la decisió del traçat, que al cap d’uns anys, ja després de la Primera Guerra Mundial i quan Alsàcia i la Lorena tornaven a ser franceses de nou, que el Tour de 1919 va organitzar una etapa que passava per Metz i acabava a Estrasburg, i el mateix diari organitzador del Tour deia que celebrava que el mapa de França es completés de nou amb aquests territoris que per fi havien estat recuperats.
Vaja, que delataven sense cap mena de dubte que el pas del 1906, quan deien que no volien en cap cas barrejar política i esport, es podia llegir clarament d’una altra manera. Un clàssic: fent política des de l’organització del Tour de França, de la mateixa manera que qualsevol govern del món es deleix per penjar-se qualsevol medalla esportiva.
Ho fan, ho han fet i ho faran tots els dirigents, de tots els colors polítics… Per a mi, és una altra derivada del vincle entre l’esport i la política, cosa que fa que ratllin el cinisme quan llavors són les mateixes classes dirigents que se n’aprofiten les que et diuen a tu que no donis una dimensió social o política a l’esport.
“Els corrents econòmics globals han absorbit el negoci de l’esport; costa seguir-lo i no tenir contradiccions”
Amb Gino Bartali i el Tour del 1938, a Mussolini només li va faltar vestir-se amb el mallot groc, eh?
Tenint en compte la lògica feixista, és gairebé lògic que ho fessin així, perquè el Tour del 1938 encara es corria amb seleccions nacionals i no pas per equips comercials, i per això podien instrumentalitzar aquell triomf sense ni esforçar-se a dissimular.
I en Bartali aguantant la pressió del seu propi govern, sense fer la salutació feixista.
I amb tota la història que té al darrere, vaja, que tu coneixes bé perquè la vas explicar fa uns anys en el teu llibre.
Sí, noi. Un heroi de pedra picada. No vull pecar de nostàlgia, però he de reconèixer que tinc la sensació que hi ha una certa desinflor ideològica, que ens hem acabat venent tots plegats al capital i que ara celebrem les victòries d’en Tadej Pogačar com si no sabéssim que corre per a l’equip dels Emirats Àrabs.
És que l’esport, com tota representació humana, no deixa de ser un reflex del seu temps… i ara els corrents econòmics globals han absorbit el negoci de l’esport i sí que de vegades costa seguir-lo i no barallar-te tu mateix amb les teves pròpies contradiccions.
Guaita si els corrents econòmics ho acaben manegant tot plegat o no que al final ens han fet creure que és normal que sortim a pedalar vestits amb licra.
[Riu.] Ja ho deia Rilke, que la nostra primera pàtria és la infància. La bici ens porta justament cap allà, cap a la llibertat que sentíem quan érem mainada i la bici ens permetia començar a trencar el lligam amb els pares. Per això molta gent sent la necessitat, en plena mitjana edat, de recuperar-la.
Perquè la nostàlgia mou muntanyes, i això el capital també ho sap i ens ho posa just davant dels nassos. Pensant-ho bé, potser avui en dia és la nostàlgia l’opi del poble i no pas l’esport.
Segurament, perquè s’escola per totes bandes i et fa gratar la cartera. Serveix per a qualsevol disciplina, sigui esportiva o cultural… i al final ens fa previsibles i més controlables com a individus. Un win-win per a qui ens vulgui tenir lligats ben curt.
