Roc ‘Blackblock’ “Algunes ciutats intenten convertir el muralisme en una eina de gentrificació”

Quan vas intuir que et podies dedicar professionalment al muralisme?

Per a mi, el muralisme sempre havia estat una forma d’activisme. Com a il·lustrador, he agafat tot el que m’ha caigut perquè havia d’arribar a final de mes, i amb els tattoos, també. En canvi, amb els murals, quan començo a plantejar-me la possibilitat de professionalitzar-me, m’autoimposo no engegar a rodar els 15 anys de murals de contingut polític. Jo feia murals així una mica random i una persona em va dir: tu tens un producte, la memòria històrica. La majoria dels murals que havia fet eren polítics, però amb una perspectiva històrica: pel vintè aniversari de la mort d’Ovidi Montllor, per reivindicar el llegat anarquista dels maquis… Un dia els vaig posar tots sobre la taula i em vaig sorprendre: n’havia fet més de 30! Amb la pandèmia, vaig donar forma a aquest projecte de muralisme de memòria. I això m’ha ajudat a treure’m de sobre els encàrrecs menys polítics i motivadors.

Posa’m exemples de propostes que t’hagin generat dilemes ètics.

Fa uns anys, una empresa d’arquitectura em va demanar que pintés la nova terminal de creuers de Barcelona. Faríem un contracte i durant dos anys pintaria la mateixa paret quatre o cinc cops. Els vaig dir que venia del moviment okupa, que una de les coses que més em representen és la crítica al capitalisme salvatge i que el turisme de creuers ho era. Hauria estat el projecte pel qual més hauria cobrat en la meva vida, però em vaig permetre el luxe, que considero un privilegi, de renunciar-hi. Tinc exemples del contrari, eh!

“Amb la memòria, he trobat el meu espai; ja no he de pintar per a gentrificadors o per a l’enriquiment d’una empresa privada”

Quins?

També em van proposar pintar per a Motorola. Era una intervenció de street marketing en el context del Mobile World Congress. No vaig saber dir que no a la xifra que em van posar sobre la taula per un sol dia de treball. Quan vaig acabar, vaig dir a la persona que me l’havia ofert: gràcies, però per a projectes d’aquests no em tornis a trucar. Com a il·lustrador, no havia sabut dirigir la meva carrera i no volia tornar a ensopegar amb la mateixa pedra.

Jo tinc un llenguatge molt de classe treballadora, i, per a mi, això és vendre la meva força de treball. El tema de la memòria m’ha permès trobar un espai en què puc fer una proposta professional que crec necessària i no haver de pintar per a gentrificadors o per a l’enriquiment d’una empresa privada.

Una altra fórmula que vaig temptejar per poder viure dels murals va ser portar a una galeria el que feia al carrer i vendre obra. Però vaig tenir la sensació que havia deixat de vendre la meva força de treball a Motorola per vendre un quadre al CEO de Motorola. No conec ningú del meu entorn que s’hagi gastat 3.000 euros en un quadre per penjar-lo al menjador de casa. Si ho hagués venut tot, potser ara no diria això, però vaig creure que aquest tampoc era el camí. El mercat de l’art és probablement el més especulatiu. I una gran part de la gent que compra ho fa com a inversió.

“El pla Endreça de Collboni ha convertit els del grafit en els dolents, i els del muralisme, en els bons; és un drama”

Et defineixes com a muralista i no com a grafiter.

Vaig començar de bracet de gent de l’escena del grafit, però el que faig jo no ho és. Els murals en què em fixava als anys vuitanta eren els de Sàhara Lliure, Nuclear No Gràcies… En el grafit, no m’hi fixava gaire. Només, en algun nom concret i perquè hi havia retrats realistes. Un que em fascinava era Sendys, i, quan vaig estudiar il·lustració, vam coincidir a classe. Li vaig proposar pintar la porta de L’Hamsa, on jo vivia, i, tot i que ell no tenia vincle amb les okupacions, hi va accedir, posant com a condició que jo l’ajudés. Pel que fa als esprais que van sobrar, em va dir: “Queda-te’ls i comença a pintar”. I, a sobre, vaig tenir la sort infinita que vam encaixar molt bé i es va començar a partir amb mi tots els encàrrecs que rebia. A més, des del primer moment, si cobrava 50.000 peles per pintar una discoteca a Terrassa, ell se’n quedava 20.000 i me’n donava 20.000 a mi. I la resta era per comprar material.

Mai has pintat al carrer amb por que t’enxampi la policia?

Quan jo començava a pintar, encara no hi havia l’Ordenança cívica. Quedàvem amb els col·legues per pintar davant del CCCB, parava el cotxe de la Municipal, ens miraven, ens feien una foto i marxaven. Feien la foto com a folklore! I, quan arriba l’Ordenança, a molts no ens afecta, perquè, quan pintes en un espai okupat, que sigui il·legal pintar és el mínim dels problemes.

Com ha canviat l’actitud dels ajuntaments amb el muralisme i el grafit? A Barcelona, per exemple…

Ara hi ha els socialistes, que són els ideòlegs de la marca Barcelona. I Collboni ha tornat amb tota la força. El pla Endreça és una Ordenança cívica 3.0 obertament neoliberal, aporofòbica, absolutament classista i gentrificadora. I l’encaix d’això amb l’art de carrer és, d’una banda, perseguir-lo i, de l’altra, veure se’n pot treure rendiment. El gran drama és que moltes vegades converteixen els del grafit en els dolents, i els del muralisme, en els bons. El grafit no es pot controlar; és com el botellón. Però amb el mural, ara mateix tenim l’exemple del festival Nou Sentit Urbà a Nou Barris.

“Anar a pintar a Nou Barris per descentralitzar el turisme és una broma de mal gust”

Aquí volia arribar!

És una licitació de l’Ajuntament amb fons Next Generation. Els fons europeus ja estaven definits per a aquest tipus d’activitats; però, a les bases de la licitació, l’Ajuntament diu que un objectiu del festival és descentralitzar el turisme. En un districte com Nou Barris, on el primer que ha fet el consistori actual és tallar ajudes a moltes associacions, en un dels districtes amb més desnonaments diaris, anar a pintar murals per descentralitzar el turisme és una broma de mal gust. Una gran part del teixit associatiu de Nou Barris s’hi ha posat en contra. Diuen: les escales mecàniques fa un any i mig que no funcionen; el mercat cau a trossos… I veniu a pintar murals? Hi ha ciutats que creuen que el muralisme pot aportar coses a les comunitats, però n’hi ha que ho intenten monetitzar, convertint-lo en una eina de gentrificació.

El muralisme a Barcelona ja sempre serà una eina gentrificadora?

El muralisme no és bo ni dolent. Depèn de com s’utilitzi, pot propiciar unes coses o unes altres. L’Ajuntament ha intentat posar una mica d’ordre muntant una normativa i una cosa que demana és passar per l’Institut Municipal del Paisatge Urbà, una entitat que vetlla pel fet que la ciutat no surti de mare en l’aspecte estètic. A priori, no hi estic en contra; però, per demanar un estudi d’idoneïtat a un arquitecte o una llicència d’obra, calen 3.000 euros. I, si tu vols fer un mural amb el Sindicat d’Habitatge, això ja els deixa fora. En canvi, per a un constructor privat és calderilla. Correm el perill que el muralisme es converteixi en quelcom que només puguin assumir grans empreses.

Hem arribat ja a aquest punt?

Estem amb un peu a cada cantó, perquè també tenim la precarietat. Sovint et proposen participar en concursos. Mires les bases, i la proposta és pintar una paret que et requerirà una setmana, més la feina de preparació, de gestió, de fer el disseny… I te’n pagaran 800 euros. És un insult. I el més insultant és que darrere hi ha un “celebrem l’art, celebrem la creativitat i celebrem l’espai públic”. Però això és un desgast físic bestial del qual t’has de recuperar.

Anterior Següent

“Hi ha artistes amb visió d”influencer’ i empresari que envien ‘matxaques‘ a fer l’obra pràcticament sencera pagant-los 180 euros la jornada”

I això et passa a tu, que ets conegut.

Jo ja ni hi vaig. I, quan tinc paciència, els faig pedagogia. Perquè això m’ho he trobat amb ajuntaments, ONG… M’he trobat a Intermón-Oxfam dient-me que volen fer una convocatòria per un planeta verd més just i més solidari, on els guanyadors pintaran un mural a la parada de metro de Diagonal i cobraran 1.000 euros. Però potser 50 persones proposaran dibuixos i només dues veuran el seu disseny materialitzat, i això fomenta un format supercompetitiu. Paga a tothom, encara que siguin 50 euros! D’altra banda, jo he de bregar amb normatives per poder pintar a Barcelona. Hi ha projectes que he trigat dos anys a materialitzar. I, de sobte, apareixes tu per la porta del darrere i t’ho accepten? Ho sento, però no estàs promovent la justícia social. Al món, sí; però en el meu sector estàs generant precarietat.

I, en paral·lel, hi ha l’altra lliga del muralisme de grans pressupostos.

Per al projecte de Nou Barris, havies de presentar uns números equiparables a l’import de la licitació, que era de 900.000 euros, i totes les empreses del sector de l’art urbà s’han hagut d’ajuntar amb altra gent. Rebobinart l’ha guanyat creant una UTE, una unió temporal d’empreses, amb el Cruïlla i Folch. Fa anys, hi va haver un altre projecte de 500.000 euros a Osona, també amb fons Next Generation i va guanyar B-Murals, ajuntant-se amb una altra empresa (Trànsit) amb la mateixa fórmula. Aquella vegada, els de Rebobinart van dir als de B-Murals: “l’heu cagat perquè heu obert la porta a aquesta penya que no era al nostre sector i que ja podrà dir que hi té experiència”. I ara Rebobinart s’ha ajuntat amb el Cruïlla i ha guanyat a Nou Barris.

Sí que està canviant el sector. Sembla el món dels festivals de música!

Pensa que ja hi ha muralistes que ofereixen jornades de team building per a empreses de l’Ibex 35. I, pintant en festivals, et trobes artistes amb visió d’influencer i empresari que envien matxaques a fer l’obra pràcticament sencera pagant-los 180 euros la jornada. Ells hi arriben l’últim dia, pinten quatre hores, es graven un reel pujats a la grua i es queden 1.500 dels 2.500 euros que paga el festival. I, a sobre, fan publicacions dient: “¿Quieres saber cómo he logrado vivir del arte? Mucho esfuerzo y sacrificio”. El puto discurs aspiracional i de l’esforç, mentre exploten la penya. Tot això ja és aquí.

“Intento posar els pinzells al servei de la comunitat que em convida a pintar i fer d’altaveu del seu missatge”

Has tingut mai la sensació que un ajuntament t’encarregava un mural per estalviar-se una intervenció més costosa i més urgent per al poble?

Absolutament. Per mi, l’Administració pública és el client ideal en tant que gestiona l’espai públic. L’alternativa és treballar per a l’empresa privada, però estic tot el dia amb conflictes interns. A la pràctica, l’ens públic és un partit polític que vol perpetuar-se i treure’n un rendiment. Sovint els polítics miren de capitalitzar tot allò en benefici propi. En tinc exemples molt literals.

Endavant.

Fa molts anys vaig pintar a Tortosa la casa natal de Felip Pedrell, un compositor renaixentista. Al cap d’una setmana, rebo un comentari a les xarxes socials que diu: “El mural està molt guai, però haurien d’haver invertit uns quants quilos, restaurar l’edifici i fer una casa museu, però amb el mural s’han penjat una medalla, quan els hauria de caure la cara de vergonya”. I llavors penses: “Merda, m’ha tornat a passar!”. Per això és molt important per a mi que hi hagi la comunitat al darrere, del projecte muralístic. Les societats empenyen les administracions; però, si les deixes fer, escombren cap a casa.

El grafit és un art eminentment urbà, però has acabat passant bona part del teu temps pintant pels pobles de Catalunya. T’ho pensaves?

He quedat una mica fora del circuit de l’street art, però ha estat un autèntic privilegi conèixer el territori i pintar en pobles petits. M’ha passat diverses vegades que vingui gent gran amb llàgrimes als ulls assenyalant el mural i dient: “Jo passava per aquest pont amb el meu avi per anar a l’hort”.

L’art pot fer moltes funcions, i la que jo em proposo és que l’obra sigui com una capsa de Pandora. Jo intento posar els pinzells al servei de la comunitat que em convida a pintar i fer d’altaveu del seu missatge. Sempre dic que el mural comença quan jo l’acabo. I tot això m’ha desbordat. Quan has pintat el refugi antiaeri de Tortosa i veus el iaio que ha anat a buscar el net a escola explicar-li que de petit anava corrents al refugi perquè els bombardejaven els italians, penses: “Ja he complert la meva missió en la vida!”.

En el món rural té un efecte menys gentrificador el muralisme?

Hi ha dies que, amb el tema de la gentrificació, m’entra una angoixa de dir: “No hi ha escapatòria”. Jo intento tenir algunes alertes, i una és que els murals tinguin un arrelament al territori i a la seva gent. A la Conca de Barberà hi ha un dialecte, el xipella, i estan fent una campanya perquè no es perdi. Jo pintaré un mural i, si algú acaba anant a veure’l i descobreix aquest dialecte, no crec que sigui dolent. Penelles sí que em sembla un exemple de mala praxi. Algun any havien fet 15 intervencions. Això volia dir 15 grues i 15 artistes, però després no els pagaven o els pagaven una misèria. I, al cap de tres anys, el poble ja estava rebentat de murals. Me n’alegro per la gent de Penelles. Ara van a veure el seu poble, però torna a ser a costa dels artistes. I l’altra cosa és que allà no hi ha cap criteri artístic. No té per què ser memorialista, figuratiu o abstracte, però que hi hagi una mica de criteri.

“Ens han desposseït de l’espai públic; per poder sentir-lo propi, és imprescindible poder veure’ns-hi reflectits i deixar-hi la nostra empremta”

Davant del teu muralisme memorialista, sento un lleu impuls de menysprear el grafit. No hi veig aquesta preocupació per la comunitat. No és només un gest egoista? M’estic convertint en un pureta rondinaire?

Hem normalitzat molt fàcilment que el Barça folri tot el vestíbul del metro d’Universitat o que tot el passadís de la plaça de Catalunya de la línia vermella a la verda tingui 20 metres d’imatges de Movistar. Cent per cent capitalisme salvatge! Ara es controla una mica el tema dels panells publicitaris; però, fins fa dos dies, n’estàvem rodejats. I, a més, amb tots els tics d’un model de societat depredador: ultracapitalista, hipersexista, masclista, patriarcal, racista… En aquest context, reivindicar l’espai públic com un espai on puguis posar el teu nom em sembla transgressor i una mica transformador.

Fa segles, quan la vida comunal era molt més a l’ordre del dia, les places i els carrers formaven part de la llar. La plaça era de tots. La cuidàvem, la defensàvem i la vivíem entre tots. Ens han desposseït de l’espai públic. Per poder sentir-lo propi, és imprescindible poder veure’ns-hi reflectits i deixar-hi la nostra empremta. Això genera conflicte, però la convivència és conflicte. I, en un entorn tan punitivista, el conflicte es magnifica. Es genera animadversió envers l’expressió individual, mentre es permet que Movistar pugui fer-ho. Els xavals que pinten són els teus veïns. Són membres d’aquesta comunitat i també tenen el seu dret. Amb aquesta bel·ligerància, l’únic que fas és extremar les posicions. Busquem formes de mediar perquè tothom tingui el seu espai. Al final, parlem de creativitat. I una societat psicològicament sana és una societat on hi ha espai per a la cultura.

M’has esvaït els dubtes. T’ho agraeixo.

Ser tolerant és molt fàcil quan el que has de tolerar t’agrada. Cal abandonar aquest narcisisme de pensar que la ciutat ha d’estar al nostre servei. Hem de ser exigents, però també permissius amb les coses que ens costen més.

Quines són les patologies del muralista i com t’estan passant factura?

Tinc colze de tennista i de golfista; tots dos al mateix braç. I fa una setmana tenia una bursitis, una inflamació del líquid sinovial, a l’altre colze. Tinc totes les articulacions trinxades: espatlla, canells, dits… Estigues un dia 10 hores amb el braç aixecat i ja ho veuràs.

“Ens estan expulsant de Barcelona, però molts no estem disposats a renunciar-hi tan fàcilment”

Deu hores?

I si en tinc dotze, dotze. Dino ràpid i continuo: set dies, deu… També hi influeix el fet de ser autònom. Pago la grua per dies i, com a autònom, cada minut que passa empobreix el preu de l’hora. Soc un ansiós i 25 anys després vaig al mural com si m’hi anés la vida. Tot això em porta altres problemes. Cada dia de mural dormo una mica pitjor que l’anterior. Puc acabar aixecant-me a les cinc del matí o abans entre els dolors i l’ansietat per acabar.

Segueixes treballant tot sol?

Soc de la màxima de Ni mandar ni obedecer. No vull assistents; però, des de fa cinc anys, un fotògraf documenta tot el procés de treball i la meva filla gran porta la pàgina web. Però som un equip d’autònoms. No he volgut muntar una empresa. No em vull convertir en un empresari ni en un gestor.

Fa molts anys que vius al Clot. Què passarà amb el teu barri?

Un tsunami lent però imparable ja s’ha menjat la meitat del Poblenou i tenim la Sagrada Família a dues parades de metro. La pressió és brutal, però Barcelona és molt petita, i qualsevol barri és a 40 minuts del centre. Tot és susceptible de ser gentrificat. Hi ha una batalla per la ciutat. Aquí hi ha dues Barcelones: la dels qui s’enriqueixen i la dels qui paguen els plats trencats. Ens estan expulsant, però molts no estem disposats a renunciar-hi tan fàcilment. Dels companys i les companyes de l’època de L’Hamsa, només en quedem tres a Barcelona. Hem de continuar resistint. El més important és no oblidar que a Barcelona tenim una capacitat de mobilització que ens és totalment intrínseca. En el moment que oblidem això, ens hauran guanyat.