Crític Cerca
Foto: IVAN GIMÉNEZ
Entrevistes

Joni D. “La supèrbia de la ‘Corpo’ amb la indústria musical és brutal”

El sol escalfa aquesta zona ombrívola de Collserola. Hem quedat per esmorzar en un bar a Vallvidrera, prop del pantà, on viu Joni D. (Barcelona, 1968) des de fa 25 anys. Jesús Sahún —aquest és el seu nom real— té bona memòria i un infinit cabàs d’anècdotes que arrenquen en la més inquieta adolescència. S’ha demanat un entrepà de botifarra i un suc de pinya. Passarem gairebé tres hores parlant. Avui se’l nota amb ganes de buidar el pap sobre tot allò que creu que no funciona en la indústria de la música, a la qual ha dedicat 40 anys i on ha fet gairebé de tot: cronista, músic, organitzador de concerts, mànager, empresari, representant gremial… Aquests dies celebra el vintè aniversari de Kasba, el segell discogràfic que va fundar amb la seva parella, Amparo Martín, i que ha estat la casa de grups com ara Ràbia Positiva, Ginestà, La Kinky Beat, La Pegatina, KOP, Lágrimas de Sangre i Cheb Balowski.

16/04/2024 | 06:00

“Ara ha canviat molt aquest barri”, diu en Joni. “Quan hi vam arribar, a la casa del costat polien jaco. Als vuitanta hi havia un merendero i de jove havia vingut amb els punkies a fer dinars col·lectius. Diumenges de cogorza i partit de futbol”. A Vallvidrera hi va arribar a viure fugint de la ciutat. “L’Amparo estava embarassada i per 40.000 pessetes aquí teníem una casa de dues plantes i 700 metres de terreny. Quan ens en van fer fora, perquè la volien vendre, vam trobar una barraca, que hem anat arreglant. Ara és una casa de dues plantes amb calefacció”, explica amb l’orgull de qui és just on somiava: “Jo volia ser pare, i, quan va néixer la meva filla Jara, el 1996, Barcelona ja era una puta merda”, resumeix.

De jove tu volies ser fanziner o músic?

Fanziner. A casa vaig explicar que volia fer una revista. I començo a fer fanzins clandestinament. Els portava a Discos Castelló i a Piano Bar, un garito del carrer d’Aribau. Era superfan d’Alaska y los Pegamoides i quan venen a l’Hospitalet, a l’octubre del 82, aconsegueixo un passi de premsa per anar al concert i entrevistar-los. Era de nit i vaig haver d’explicar al meu germà que feia aquestes revistes. Els meus pares em van donar permís per anar-hi perquè venia ell. Amb 14 anys, feia un fanzín, tocava en un grup i amb ell vam muntar Anarchy Records per treure la primera maqueta de Desechables i el primer single de Kangrena.

Amb quins diners?

Amb la paga setmanal i el que sortís dels fanzins, que valien 50 pessetes [0,30 euros]. Volia dinamitzar. Tenia una necessitat expressiva radical. L’impuls era: si no ho faig jo, no ho farà ningú. Per això em posava de molt mala hòstia muntar un concert i que hi hagués destrucció. Fer pogos i donar-nos hòsties entre nosaltres era divertit; però, quan passava a un altre nivell perquè hi venia algú que era jonqui, m’incomodava molt. Jo era el zumo de piñas. No bevia ni Coca-Cola. Al final hi ha un trencament i diem: “O us comporteu als nostres concerts o no hi entreu”.

Com és que no et vas posar de sobrenom Joni Construye?

Em vaig posar Destruye perquè el fanzín que feia es deia Melodías Destructoras, però hi ha un moment que ja no em puc dir així. Estem ficats al moviment llibertari i volem construir alternatives. Llavors començo a signar Joni D.

Juanito Piquete y los Mataesquiroles és el primer grup amb una certa repercussió. Creies que podia existir espai de creixement professional per a grups amb discursos, estils i estètiques alternatives al pop-rock convencional?

Això no ens preocupava. Érem nosaltres, que ens manteníem al marge. A veure, si cada setmana muntes un bolo i hi venen 500 persones, potser sí que et pots plantejar viure d’això. Però aquesta no era la realitat. El primer grup del nostre rotllo que està mig professionalitzat són els Pixamandúrries. I parlo ja de l’any 1991-92.

En altres zones, com el País Basc, sí que existia aquesta possibilitat.

El moviment punk era un triangle: Madrid, Barcelona i el País Basc. I el punk de Barcelona és el més polític. Els grups treien cassets perquè se’ls publicaven ells. En canvi, al País Basc tenien un parell d’empreses vinculades de manera directa o indirecta al moviment d’alliberament nacional. Escoltaves el disc de Cicatriz i deies: “¡Vaya disco! ¡Cómo suena!”. Hi havia un poder econòmic. I també hi ha la qüestió organitzativa. Allà estan muntant els concerts entitats estructurades. Aquí comencem muntant-los el meu germà i jo. Muntaven els bolos quatre o cinc xavalets. No es pot comparar.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“A partir del 1986, el moviment ‘okupa’ es fa més fort que el musical. Entenc que hi va haver un canvi de cicle”

Quins efectes té la designació olímpica de Barcelona en el vostre entorn?

Fins a mitjans del 1986, el centre de Barcelona és nostre. A partir d’aquell any, anem perdent l’un rere l’altre tots els espais: pujades de lloguer, d’altres que no ens renoven… Desapareix tot. Jo em refugio a Sants; allà decidim fer un ateneu llibertari i comencem a buscar local. Al final, vista la nostra capacitat econòmica, decidim d’ocupar i el mateix passa a la Verneda. Cornellà, Gavà, Castelldefels… El moviment okupa es fa més fort que el musical. Amb la perspectiva del temps, entenc que hi va haver un canvi de cicle.

Com i quan coneixes els Pixamandúrries?

Juanito Piquete y los Mataesquiroles, com el nom indica, érem militants anarcosindicalistes. Un dia, tocant a Zeleste, l’actual Razzmatazz, per al Sindicat d’Estudiants, coincidim amb ells. Eren La Polla Records del rock català, uns xavals de disset tacos de Casavells, una aldea a prop de la Bisbal d’Empordà. A Barcelona, no els coneixia ni Déu, però funcionaven per tot el territori de llengua catalana. El cantant era militant de la CNT, com jo ho havia estat. Ens vam fer supercol·legues. I, quan la baixista se’n va anar, vaig entrar-hi jo. Per primer cop vaig pensar: potser podria viure d’això. Estaven fent bolos per 400.000 pessetes [uns 2.400 euros]. En acabar, cada músic s’emportava 70.000 pessetes [uns 420 euros].

70.000 pessetes… tu no les devies haver vist mai juntes.

En un bolo? Mai. Però vivia bé! Millor que ara! La meva mare tenia una botiga de decoració i paper pintat al carrer del Parlament i a la rebotiga em vaig muntar un taller de serigrafia. Per la campanya de Nadal polia samarretes com un porc. Al novembre, desembre i gener m’aixecava com a mínim 250.000 pessetes mensuals [uns 1.500 euros].

Com vau acabar amb Pixamandúrries?

Ara estem reconciliadíssims, però vam acabar fatal. Em van fer fora el dia que havíem de signar contracte amb Tralla, l’empresa del meu germà. Al gener del 1995 em quedo sense banda, però munto un projecte nou, La Troupe Colors, i estem un any i pico fent cosetes. A més a més, apareixen Color Humano. Volien venir a Barcelona i em van trucar perquè els busqués hospicio i local de ensayo.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“El que m’agrada de la música són les relacions socials: el ‘mundillo‘, conèixer gent, relacionar-me… És així des del principi”

Quina paradoxa: tu volies fugir de Barcelona i ells volien venir a viure-hi.

És el primer grup que ve a instal·lar-se aquí. Encara no existia el mestissatge. La banda era brutal: actitud punk, política punk, però musicalment és una altra cosa. Tiro de contactes i telèfon, comencen a fer bolos i, de sobte, em diuen que busquen mànager i que volen que ho faci jo. Vaig deixar la música. No he tornat a agafar un baix des de llavors. Només per al concert d’homenatge al meu germà, i per als quatre que vam fer amb Pixamandúrries fa 10 anys… A mi el que m’agrada de la música són les relacions socials: el mundillo, conèixer gent, relacionar-me… És així des del principi, quan feia fanzins i entrevistava grups.

Fundes l’agència Hace Color i treballes molt amb ajuntaments, cosa inimaginable als anys vuitanta amb el punk. Què fa que el mestissatge encaixi tan bé?

On més treballem els primers anys és als ajuntaments del País Basc. A Catalunya triguem una mica més, però a partir del 1999 amb Joxe Ripiau, Cheb Balowski i després La Kinky Beat, O Jarbanzo Negro i La Carrau vivim dels ajuntaments totalment. El mestissatge és dicharachero i funciona bé en una Festa Major, però políticament és punk. Surt dels centres socials ocupats, els músics són activistes, i això permet que en molts concerts de Dusminguet, Color Humano, Cheb Balowski i Ojos de Brujo es colin a l’escenari pancartes del moviment okupa. On no entra el mestissatge és als mitjans de comunicació. Quan es massifica i salta als mitjans és quan aquesta primera generació està desapareguda o desapareixent i apareix la segona amb una total mancança de contingut polític: La Pegatina…

Has dit que vau tancar Hace Color perquè, amb la crisi del 2008, era molt complicat cobrar les factures dels ajuntaments.

Sempre ha estat difícil cobrar dels ajuntaments, però aquí va ser el màxim. I decidim tancar per no prendre mal. Vam tenir un problema a Santa Coloma de Farners amb un alcalde de Convergència. Vam portar tres o quatre grups a la Festa Major, va passar un any, no vam cobrar i un dia veig cartells de la nova festa. Vaig trucar-li i li vaig dir: “No et deixaré fer ni un concert. Si no em pagues, vinc i m’encadeno a l’escenari”.

Torna el punk!

Sempre he sigut així. Acció directa! I l’endemà vaig cobrar. Aquestes coses funcionen. Estava disposat a encadenar-me a l’escenari. Coses pitjors he fet en la vida.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Ningú no creu que hi ha un problema a iCat i a Catalunya Ràdio amb les posicions de privilegi d’algunes empreses?”

Sempre has tingut una visió molt crítica dels mitjans de comunicació.

Tinc grandíssims amics en tots els mitjans, però això no m’impedeix tenir una mirada crítica. L’altre dia vaig veure el teu retuit sobre els dos programes de prime time de Radio 3. Això fa anys que ho dic. És innegable. Arran d’allò vaig dir: si voleu, us dic quina és l’empresa que més pilla a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals i per què. És la discogràfica Halley, sense cap dubte.

Per què?

Primer, perquè hi ha una persona que s’ho ha fet venir bé perquè el tractin bé. I, després, perquè hi ha un soci que té programa propi a la Corpo.

De debò que els grups d’aquest segell són els que més sonen als mitjans públics?

Jo estic segur que és una de les discogràfiques que més hi sonen amb diferència, però és igual. El problema també és que a mi no m’agraden aquestes formes. Hi ha gent que pensa que tinc enveja, però no és això. Jo no permetria que la meva empresa estigués en el nivell en què està Halley.

Què vols dir?

Si veig que la meva empresa està en una posició de privilegi tan bèstia sobre la resta, cridaria l’atenció als periodistes o alguna cosa faria. Però on vaig és al fet que, a la Corpo, sempre ha agradat molt això. Quan no era Halley, era Música Global. I, quan no, DiscMedi. I, quan no, Picap. I quan no, totes tres. Jo vaig publicar tres discos de Ginestà. Ginestà ara estan a Halley. Al Pau i a la Júlia [els germans Serrasolses, components de Ginestà] me’ls estimo molt i ha sigut un grandíssim plaer treballar amb ells, igual que amb La Pegatina. La cançó més famosa de Ginestà és “Estimar-te com la terra”. Quan la vam publicar a Kasba, va trigar cinc mesos a sonar a iCat i gairebé un any a sonar a Catalunya Ràdio. Ningú no creu que hi ha un problema a iCat i a Catalunya Ràdio? Ningú no creu que ni tan sols se l’havien escoltat perquè venia de Kasba?

Creus que el periodista d’un mitjà públic escoltarà amb més o menys atenció un disc si li arriba d’una discogràfica o d’una altra? Què falla?

Falla la capacitat de ser al mig, amb equidistància. Falla la forma de fer amiguisme. Fallen les ganes de treballar, de fer periodisme, d’anar a buscar la notícia… Falla la mateixa estructura de l’empresa i com s’utilitza mediàticament. Jo sempre he dit que el rock català va ser un projecte polític. I el mateix va passar després amb el mestissatge i amb el pop català de Manel, Els Amics de les Arts, Mishima… En quin moment surten aquests grups? Quan el mestissatge multilingüe està petant a Catalunya. I ara és igual amb tot aquest rotllo urban ridícul.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“A l’Acadèmia Catalana de la Música vaig aprendre que, si el que tens assegut al costat te la pot fotre, te la fot”

També has participat en les associacions de discogràfiques, oi?

A Catalunya fa 20 anys que existeix l’APECAT [Associació de Productors i Editors Fonogràfics i Videogràfics Catalans]. Fa algun temps, però, tres discogràfiques vam decidir deixar de formar-ne part perquè es va aprovar per majoria una decisió que no volíem acceptar: admetre Clipper’s com a discogràfica [Clipper’s és l’empresa privada que ha gestionat durant dècades els drets d’autor musicals que generen tots els programes de la CCMA]. El gran potencial de Clipper’s és l’editorial i té uns interessos clarament tancats amb la Corpo. I, en canvi, l’APECAT no va acceptar com a discogràfica La Cúpula, que té més de discogràfica que Clipper’s. Després de marxar, l’Àlex Eslava, director de DiscMedi, em va convocar a una reunió per muntar una associació amb els segells que no fóssim a l’APECAT, i així va néixer Productors Associats de Fonogrames (PAF). 

I fins i tot has estat membre de la Junta de l’Acadèmia Catalana de la Música. Qui t’ho hauria dit el 1984!

Quan formava part de la junta de PAF, em vaig assabentar de la història de l’Acadèmia de la Música i me’n vaig fer soci. I el president, Gerard Quintana, decideix que em vol a la Junta de l’Acadèmia. Sempre he estat molt sociable. Tot el que sigui col·lectivitat i intentar desenvolupar projectes que ajudin la societat… Ara estic al consell territorial de l’SGAE.

Què has après estant a l’Acadèmia?

Que funciona com els mitjans de la Corpo: amb capelletes i amistats. I que, si el que tens assegut al costat te la pot fotre, te la fot. Això ho vaig aprendre ràpidament.

Com? Quan?

La pandèmia va ser una època molt dura. Cada setmana ens reuníem telemàticament… Pensava que anàvem tots a l’una pel bé de la música, del país. I em vaig adonar de manera dràstica que no, que allà tothom estava pels seus interessos.

Les teves motivacions per entrar a l’Acadèmia no han estat econòmiques?

Quan entro en una moguda d’aquestes, la col·lectivitat està per sobre del meu projecte. De fet, vaig deixar l’Acadèmia de la Música per no fer mal al col·lectiu.

Què va passar?

Vaig acusar una persona de la junta de fer una cosa pels seus interessos personals. Vaig demanar la seva expulsió; ¡yo no me ando con chiquitas! Llavors, la Junta decideix que les dues persones hem d’estar incomunicades de la Junta i que es crea una subcomissió per estudiar el cas. Marxem de la reunió i una persona de la Junta em fa una filtració: “Ho estan maquinant tot. Us han dit que us incomunicaven a tots dos, però només t’han incomunicat a tu”.

Carai.

El Salvador Cufí, de Música Global, amb qui som grans amics, tot i tenir segells antagònics, em va dir un dia que ell està a l’AGEDI, l’associació de Madrid, perquè l’ambient és més sa. Aquí hi ha una competència, un voler ser el millor…

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“A 3Cat tenen molt contingut penjat il·legalment: ho saben i els és igual”

Qui ha creat aquest ambient tan tòxic?

Els que van viure del cuento de la Generalitat als anys noranta i han deixat aquest pòsit. I els que creixen ara sota aquells preceptes, com Halley. Els altres, com ara Bankrobber, B-Core i Kasba, estem una mica al marge. Som els més independents.

Té solució tot aquest clima?

Al Doval [Joan Carles Doval, director de Picap] li van donar una Creu de Sant Jordi. Quina solució vols que hi hagi, si damunt l’estan premiant? És una estructura convergent al 100%. Els mitjans de comunicació, les capelletes, “els meus amics”…

No hem parlat encara de TV3.

La tele em queda tan lluny… Ara tenim una gran sort: el responsable de Cultura dels informatius, Toni Puntí, està fent coses al Telenotícies que no havia fet mai ningú, com ara parlar de grups punkies. Més enllà d’això, la tele és patètica: Eufòria, La Marató… Ara, a la plataforma 3Cat tenen una barbaritat de contingut penjat il·legalment. Ho saben i els és igual. “Som el gran mitjà públic de Catalunya i, si teniu problemes, denuncieu”, diuen si fa no fa. L’any passat vam estar sis mesos negociant-ho i, quan semblava que la cosa arribava a algun lloc, van destituir els negociadors perquè no eren els adequats. La supèrbia de la Corpo amb la indústria musical és exagerada, brutal.

Sorprèn que no hagis marxat. No ja a Vallvidrera, sinó a l’Himàlaia.

Mai sé quan parlo massa, però sempre tinc ganes de parlar més. Espero que, quan ja no tingui necessitat de generar un salari, algú vulgui entrevistar-me a fons sobre tot això. Tinc moltes ganes d’explicar-ho absolutament tot.

I qui heretarà Kasba?

Justament ahir la meva filla em va dir: “Has de començar a ensenyar-me com funciona tot això”. No soc gaire bon professor. A mi no m’ha ensenyat ningú. M’han ensenyat la meva inquietud i 40 anys de feina. Per on començo a explicar-l’hi?

Si els pica... Que es rasquin!

Suma't al periodisme contra el poder

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Temps' i la pròxima que publiquem (juny 2024)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies