Cerca
Foto: IVAN GIMÉNEZ
Entrevistes

Nando Cruz “Tenim Morads a tots els barris. Això és imparable”

Nando Cruz (Barcelona, 1968) és un dels periodistes musicals més crítics amb les inèrcies del gremi i de la indústria musical actual. Fa alguns anys va decidir començar a fixar-se menys en els escenaris i més en els assistents als concerts. Debatem amb ell sobre macrofestivals, la salut del periodisme cultural, la invisibilització als mitjans de certs estils musicals i col·lectius, o la relació històrica entre classes populars, espai públic i efervescència musical. La seva dedicació a la idea dels Altres escenaris possibles ha mostrat, en tuits, articles i, fins i tot, una exposició, les mil maneres d’escoltar música a Catalunya.

26/07/2022 | 06:00

La música que escoltem de nens i d’adolescents, a casa, a través dels pares o d’un germà o una germana gran, marca molt la nostra relació amb la música durant la resta de la vida. Què escoltava Nando Cruz de nen i d’adolescent?

De nen, escoltava cançó melòdica, que és el que escoltava la meva mare, des de Demis Roussos fins a Julio Iglesias, Camilo Sesto, José Luis Perales, María Dolores Pradera… Òbviament, jo ho odiava amb tota la meva ànima, tot i que et podria cantar una infinitat de cançons i és un gènere musical amb el qual m’he reconciliat amb el pas dels anys. Però d’adolescent escoltava la ràdio, Los 40 Principales, perquè no tenia diners per comprar-me discos, i em gravava cassets d’amics de classe, de Mike Oldfield, Alan Parsons, Supertramp… El meu primer disc de veritat va ser un de grans èxits d’Abba, i llavors vaig arribar a Boney M, i vaig anar fent diferents camins. El meu primer concert va ser un de Dire Straits, però després, gràcies a Radio 3, vaig començar a escoltar músiques independents i alternatives. És veritat que la música de la teva adolescència i joventut et marca i també marca tot el que escrius, però precisament per això crec que és bo desmarcar-se’n. En els últims anys, he fet un reset: estic descobrint noves músiques que em sorprenen i torno a gaudir de la música com un nen.

Som en plena temporada de festivals musicals. El seu retorn és, d’una banda, una bona notícia per a promotors, per a bandes i per al públic, entre el qual m’incloc; però, d’altra banda, creixen els dubtes sobre si això respon al model de música en viu que volem. Què n’opines?

Faria una distinció entre festivals i macrofestivals, perquè la mida és clau quan parlem d’esdeveniments culturals: els macrofestivals van més enllà de l’aspecte econòmic: són monstres tan grans que també tenen un impacte cultural, mediambiental i en el territori. Si analitzem el conjunt, és molt qüestionable que tinguin sentit. És important veure’n tots els efectes per saber si com a societat ens interessa que existeixin. La resposta del Primavera Sound, per exemple, després de la pandèmia, ha estat fer un festival el doble de llarg. No es tracta ja de no decréixer, sinó de créixer molt més per recuperar tot el que s’ha perdut, perquè tot es basa en estratègies i arguments purament econòmics, i tot això, sense tenir en compte l’experiència del públic.

“Quan tenia 20 anys i anava al festival de Reading, només hi havia dos escenaris, i per mi ja era desbordant”

Fa algunes setmanes es va fer el Cruïlla, amb uns 25.000 assistents per jornada, i el seu director, Jordi Herreruela, ha afirmat que és el millor festival, no pel seu volum, sinó justament pel que fa a l’experiència de l’usuari. En general, s’està perdent de vista el confort de la gent a qui ens agrada la música?

El que és més flipant és com perdem de vista el passat més recent. El Primavera Sound es va celebrar durant molts anys al Poble Espanyol, i allò ja era una experiència amb prou feines habitable. Les xifres del darrer any allà eren, segur, menors que els 25.000 assistents diaris del Cruïlla, que actualment és el macrofestival petit de Barcelona. Quan jo tenia 20 anys i anava al festival de Reading, només hi havia dos escenaris, i per mi ja era desbordant. La cosa ha anat creixent tant que 25.000 persones ara ens semblen poc, quan en realitat és una brutalitat. L’últim dia del Cruïlla no vaig poder pixar en tota la nit de les cues que hi havia i vaig haver de sortir del recinte per comprar menjar; no sé si això es pot considerar una experiència supercòmoda. Molts dels grups que veiem als festivals són grups de sala que amb prou feines omplirien l’Apolo o el Razzmatazz. Quan el Primavera Sound va començar a muntar festivals, ho feia una mica per trencar aquest model de consum de grans estadis, com el Camp Nou o l’Estadi Olímpic, on veus un concert a prendre pel sac, i el que promouen els macrofestivals ara és exactament això. Estem rebaixant les expectatives i la capacitat crítica de l’espectador fins al límit que, si fas menys de mitja hora de cua, ja et sembla collonut.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Parlar de les condicions laborals dels cambrers dels festivals també és periodisme cultural”

El teu company a El Periódico, Jordi Bianciotto, en un article de fa uns quants anys va comentar que el Primavera Sound programava grups catalans, sí, però que ho feia a les quatre de la tarda. Li van retirar l’acreditació durant algunes hores, però finalment va poder cobrir-lo. Aquest tipus de coses passen en més festivals dels que ens imaginem. Però, tu t’has trobat en situacions semblants?

Jo he tingut una actitud especialment crítica amb el Primavera Sound, que és el festival més gran que hi ha hagut mai a Barcelona. Quan escrivia cròniques a Rockdelux, des del Primavera era evident que no agradaven, i, a partir del moment en què vaig publicar una sèrie de tres articles sobre el festival a El Confidencial, ja no se’m va acreditar més. Des d’aleshores, quan hi he volgut anar, he comprat l’entrada i ja està, però cada cop m’ha interessat menys. He anat a festivals musicals durant gairebé 30 anys, i com a espai de consum cultural crec que és totalment insatisfactori, massificat i esgotador. Tot i això, he fet una excepció amb la darrera edició del Cruïlla per veure Juan Luis Guerra i Rubén Blades; en vaig gaudir moltíssim, malgrat veure’ls a molta distància i amb un so força deficient.

Es parla cada cop més del mal estat del periodisme en general i del periodisme cultural en particular. Quin tipus de periodisme musical creus que es fa avui dia, sobretot en mitjans grans?

Si parlem de televisions, ràdios i diaris, d’una banda, hi ha un periodisme que funciona per inèrcia, és a dir, un grapat d’agències de comunicació intenten ‘vendre’ als mitjans els temes que consideren importants, els dels clients que els contracten, és clar, i el mitjà fa mans i mànigues per encabir els que pot i parlar-ne; però no es fa massa la feina d’explorar la teva ciutat i trobar altres coses que estiguin passant i que potser interpel·len molta més gent. Però, d’altra banda, tampoc diria que s’està fent mal periodisme cultural en general, sobretot en portals digitals nascuts els darrers 10 anys i que no tenen aquesta dependència. Hi ha diaris que es limiten a dir que l’últim concert de Beck va estar molt bé i d’altres que se centren en les condicions laborals dels cambrers, perquè això, evidentment, també és periodisme cultural. El problema és que s’està fent millor periodisme cultural, però pitjor pagat. És una llàstima perquè, si el periodisme de recerca i curiós es pagués el doble que el periodisme promocional, aquest tipus de periodisme seria més consistent i durador.

“La idea del periodista prescriptor és literalment una cosa del segle XX”

La manca d’inversió pot tenir a veure, entre altres factors, amb el canvi que s’ha produït en l’audiència, sobretot la més jove, que ha crescut amb accés a tota la música imaginable a través d’Internet i que ja no necessita els mitjans tradicionals per descobrir-la?

És clar, el periodisme musical, tan procliu a la crítica i tan poc a l’autocrítica, no s’ha adonat que la manera de fer no pot ser la mateixa abans i després del 1999, quan Internet esclata i qualsevol persona pot escoltar un disc abans que tu li diguis que l’escolti. Tot això ha canviat. La idea del periodista prescriptor és literalment una cosa del segle XX. Ara mateix, no té gaire sentit fer això. Té sentit publicar una entrevista de 15 minuts amb Rosalía, tenint en compte que Rosalía pot activar un dels seus canals i posar-se a xerrar amb qui vulgui? Se suposa que et donarà lectors, però pots analitzar Rosalía de moltes altres maneres, cosa que ja s’està fent, perquè tothom escriu sobre Rosalía ara mateix. Buscar altres maneres de fer periodisme potser fa que la gent dediqui temps a llegir-te, però les crítiques de discos, les cròniques de concerts o agafar declaracions d’aquí i d’allà per fer un article són formes de fer que no tenen gaire sentit avui dia i que fan que perdis lectors pertot arreu… Les revistes musicals que aguanten fan una tasca heroica.

Fa algun temps vas decidir canviar el xip i vas crear la iniciativa Altres escenaris possibles, una sèrie d’articles que s’han convertit també en una exposició itinerant. Vas començar a explorar altres espais musicals: soterranis, esglésies, cases ocupades, centres cívics, parcs… Quin és l’objectiu de mostrar aquests espais musicals?

Em vaig obsessionar amb la música perquè, com a noi tímid de barri, al qual no deixaven sortir gaire al carrer per si em passava alguna cosa, vaig utilitzar la música com una manera de conèixer altres persones, el món i a mi mateix. M’he format com a persona, he fet amics i he elaborat idees polítiques a partir de cançons i, com que m’agradava molt llegir i anar a concerts, em vaig fer periodista musical. Fins que va arribar un moment en el qual la música, que havia estat una finestra al món, es va convertir en una habitació tancada on sempre escoltava el mateix, veia el mateix tipus de concert i em relacionava amb la mateixa gent. Al final, ja sabia prèviament tot el que passaria cada nit. Fins que vaig decidir començar a anar a llocs on no havia estat mai. La meva sorpresa va ser que això em va fer entrar en contacte amb noves músiques i persones, noves maneres de fer, nous contextos amb altres normes o sense normes, i a recuperar l’excitació dels meus primers concerts en sales com Garatge. Va ser com un nou despertar i, des d’aleshores, he viscut els meus millors anys com a periodista musical, en els quals he après més de música i durant els quals he vist concerts extraordinaris que no oblidaré en ma vida.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“La música no és una cosa aliena a la realitat: està impregnada de tot el que ens passa”

Un dia vas decidir mirar menys l’escenari i més el públic. De fet, el tipus de periodisme que fas es podria trobar tant a les pàgines de Cultura com a les de Societat.

Vaig proposar Altres escenaris possibles per a la secció de Societat d’El Periódico, perquè la part estrictament musical d’aquests articles no era la més important. Van dubtar una mica i al final va acabar a Cultura. Però l’objectiu d’aquesta secció ha estat sempre explicitar que la música no és una cosa aliena a la realitat, sinó que està impregnada de tot el que ens passa a les persones.

La sensació al final és que la majoria dels mitjans acaben parlant una mica del mateix. Els espais alternatius que descrius als teus articles, i en especial el carrer i l’espai públic, són espais a l’abast de tothom i, podríem dir, democratitzadors de la cultura i de la música. Si és així, per què gairebé ningú en parla?

Perquè tots aquests espais no tenen una agència de comunicació. Probablement, si es fa un concert al carrer, qui l’organitza sap que tindrà el públic garantit: no necessiten ningú que doni la tabarra als mitjans. L’Andrés Calamaro té una frase molt bona que diu: “Tots els discos que hi ha a les botigues de discos són els discos que no es venen”. Duent això a l’extrem, podríem afirmar que tots els grups que surten entrevistats als diaris hi són perquè no han venut prou entrades. Molts esdeveniments dels quals parlo no tenen pressupost per tenir un departament de comunicació, o no el volen o ni l’han imaginat, perquè estan organitzats per gent que creu que ningú d’un mitjà de comunicació els agafarà el telèfon, perquè ells mateixos consideren que el que fan no interessa els mitjans. Aquest és un tema molt trist perquè implica que hi ha un munt d’esdeveniments culturals, alguns dels quals amb un volum de públic important, que funcionen per negació, que saben que no existeixen per als mitjans, que haurien d’estar oberts a tota mena d’esdeveniments culturals.

Ai, la música al carrer…

Hi ha una cosa que és important no oblidar: totes les músiques populars neixen a l’espai públic. Històricament, des de fa segles, aquest ha estat el seu entorn natural i que ara el recuperin és pràcticament un acte de justícia. El que no és normal, en realitat, és que la música es consumeixi en espais tancats que només funcionen de deu a un quart de dotze. La música, com la cultura, és una cosa que ens acompanya sempre i que hauríem de poder consumir de forma més natural.

Fa poc afirmaves que un artista com Morad no havia de ser a l’star system, però s’hi ha colat. Dels teus articles es desprèn, a més, que només coneixem una petita part de la música que es fa al país. Qui decideix què és vàlid o no per transcendir certs ambients o cercles musicals?

Els mitjans de comunicació, evidentment, pertanyen a unes empreses amb més o menys interès a reflectir la diversitat cultural de la societat. Els propietaris d’aquests mitjans posen o treuen caps de redacció amb certs perfils, i els programadors culturals també hi tenen molt a dir. Molts esdeveniments culturals estan pensats per a un públic molt concret, cada cop més de classe mitjana en amunt. També hi ha entitats i institucions que entreguen premis com els Premis Nacionals de Cultura o els Premis Time Out, que validen o invisibilitzen constantment certs músics o corrents artístics. Tot això està consolidant un cànon en funció del qual determinats artistes apareixeran o no al Mercat de Música Viva de Vic, per exemple. Tot això forma un entramat que visibilitza una part de la societat i n’invisibilitza una altra, i això es trasllada a tot arreu i de forma constant, a la televisió, a la publicitat…

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Totes les músiques populars neixen a l’espai públic”

Parlant de premis, s’acaba d’entregar la Creu de Sant Jordi als Estopa, fet que ha generat certa polèmica. Elèctrica Dharma sí, però Estopa no?

Aquest és un exemple clar de classisme pur. Fa més d’una dècada, a Barcelona, per la Mercè, la ciutat convidada va ser París i entre els representants de la capital francesa hi va haver Mohamed Sylla (MHD), que feia el mateix que fa ara el Morad. Algú del Departament de Cultura de l’Ajuntament de París va decidir enviar un noi de família magribina com a representant de la ciutat. Aquí estem encara discutint si Estopa mereixen o no una Creu de Sant Jordi. I amb això no vull dir que França sigui un país menys racista; però, si mires les llistes d’èxits franceses, tots els rapers que estan triomfant allà provenen de països subsaharians o de famílies magribines. Mentre criminalitzem el Morad dient que si és un lladre o un marruller, ell viatja a França per col·laborar amb aquests rapers. Quan hem vist un espanyol negre al número 1 de les llistes de vendes? Crec que tot això evidencia l’existència d’un classisme i un racisme sistèmics que estan absolutament enquistats.

Sovint sembla que només arriba a triomfar cert perfil d’artista. Diries que en els mateixos mitjans hi ha un biaix de raça, de classe social i de gènere?

Hi ha gent que no posa TV3 o la ràdio perquè són canals que no els tenen en compte en cap moment. Hi ha perfils de públic que només apareixen als informatius en la secció de Successos o en períodes d’eleccions, però que no són considerats subjectes culturals. Per això va ser molt insòlit el que va passar en l’últim Cruïlla, on la meitat del públic que estava veient Rubén Blades i Juan Luis Guerra eren persones migrades llatinoamericanes. Això és molt inusual, perquè fins ara tots aquests festivals s’han fet per a melòmans catalans o espanyols amb tirada cap a les músiques anglosaxones, quan en una ciutat com Barcelona hi viuen desenes de milers de persones llatinoamericanes totalment invisibilitzades als mitjans. Les polítiques culturals de les administracions també tenen molt a veure amb la definició del perfil del consumidor de música.

“La majoria de les músiques que innoven s’estan creant en suburbis o en zones empobrides”

Morad és del barri de la Florida, a l’Hospitalet. Salvant les distàncies, m’agradaria incidir en la relació entre classes populars, marginalitat i barris obrers, com a terreny adobat per a la creativitat musical. Històricament sovint ha estat així: en tenim proves en el blues de Nova Orleans, el jazz de Detroit, el punk londinenc de l’era de Thatcher… Tots ells sorgeixen en contextos de crisi o en zones pobres o marginades. Per què creus que passa això?

Tot això ho explica molt bé un crític musical nord-americà, Ted Gioia, al seu llibre La música. Una historia subversiva, on afirma que totes les músiques populars neixen en entorns suburbials i empobrits. Des de finals del segle XIX, això és una constant que es va repetint, des del blues fins al drill. Per què passa això? Per una raó evident: si tu tens una posició econòmica còmoda, la teva vida està més o menys resolta i poses la ràdio, probablement escoltaràs cançons que encaixen en el teu model de vida econòmicament solvent i socialment ben posicionat. Ara bé, si estàs malvivint als afores d’una ciutat que pràcticament et rebutja, no tens feina i, allà on vas, se’t mira com si fossis perillós o no tinguessis dret a ser-hi, voldràs fer una música oposada a la predominant; una música que expliqui la teva vida, perquè la que sona a la ràdio no ho fa, sinó que explica la vida dels altres, la dels que viuen bé. I així començaràs a fer blues o punk; començaràs a cridar i a utilitzar un argot que només coneixen els teus; i així sorgirà una cosa diferent. Aquesta és una explicació de per què la majoria de músiques que innoven s’estan creant en suburbis o en zones empobrides. A més, en aquests espais s’acaba acumulant molta gent migrada d’altres països, i això genera una barreja cultural. No és casual que una de les ciutats on les músiques populars esclaten a finals del segle XIX i principis del XX sigui Nova Orleans, port on arriben persones de diferents zones del Carib, que s’ajunten amb els africans esclavitzats i amb la gent nascuda allà. Tot plegat forma un brou de cultiu idoni perquè apareguin coses noves. Un altre exemple: la salsa neix de l’exili, de la mà dels porto-riquenys que malviuen a Nova York, i ho fa al carrer, perquè és l’espai on hi cap tothom i que permet que aquestes persones es trobin. Als laboratoris no és tan fàcil que passin aquestes coses.

Quines bandes i músiques encara poc conegudes o que surten molt poc als mitjans creus que podrien implosionar en els propers anys? Els nous Morad…

Jo explico tot això no com a expert de res, sinó com a persona curiosa que va a llocs on troba coses extraordinàries, les gaudeix i les intenta compartir. No vaig de caçador de nous talents. Pensa que una setmana puc anar a un concert de bomba porto-riquenya, la següent a un de pop panjabi, i l’altra a un d’havaneres. Això no em fa expert en totes tres músiques, sinó tot al contrari: em fa curiós de totes tres. L’únic a què convido és que la gent aparqui el seu gust personal i sigui més curiosa. Fa poc, un amic i periodista, Luis Troquel, em va descobrir un raper de la Mina, Big Lois, que està traient cançons interessants i que tenen el doble de visites que les de Zoo. Doncs l’altre dia, TV3 anunciava el nou videoclip d’aquests últims com si fos la gran notícia, i no tinc res en contra de Zoo, evidentment, però aquest és un exemple claríssim del fet que estem mirant cap a un lloc i estem deixant de mirar cap a un altre. Cap mitjà pot mirar a tot arreu, però és que això és una constant. No estic dient que Big Lois serà el proper Morad, però de Morads en tenim a tots els barris de la ciutat i demogràficament això és imparable.

Parlant de cobertures que no es fan, fa algunes setmanes es va celebrar el Rock Fest a Santa Coloma de Gramenet, amb desenes de milers d’assistents i bandes amb 50 anys de carrera com Kiss o Judas Priest. Doncs a TV3, per exemple, no en van dir res, un fet força estrany, ni que sigui per una qüestió d’interès públic. Els diaris generalistes sovint obvien tot allò que tingui a veure amb el hard rock i el heavy. Podem parlar aquí també de l’existència de prejudicis envers determinats gèneres musicals?

L’única conclusió a la qual he arribat al cap dels anys és que a la majoria dels redactors de cultura i de música dels mitjans de comunicació d’aquest país, tret d’excepcions, no els agrada aquest tipus de música. Potser és perquè els diaris han triat persones amb uns gustos musicals molt concrets; pensen que un expert en Sonic Youth pot fer una crònica de Judas Priest però no al revés. Crec que tots ells han estat molt influenciats per la línia estètica dictada, en primer lloc, per Rockdelux i, en segon, per Ruta 66; molts mitjans van voler ser igual de moderns i van fitxar cronistes procedents d’aquestes revistes. D’altra banda, es considera la música heavy una cosa folklòrica i residual, quan al final acaba tenint molt més públic que molts dels grups indies i moderns dels quals sí que se’n parla, als mitjans generalistes. S’estableix un cànon del que mola i del que no. I llavors arriba un festival com el Rock Fest, que és tot un èxit, i cap mitjà, excepte El Periódico per cert, està preparat per cobrir-lo, perquè no compta amb experts en heavy. Es considera que el heavy és música per a la classe obrera, i el meu diari no és per a classe obrera; a la meva televisió pública, que paguem tots els catalans, els heavies, els rumberos i els punkies, com que no formen part del perfil de les redaccions, es considera que no existeixen i, per tant, que no se n’ha d’informar. El mateix passa amb la música que escolten els adolescents de 15 anys.

“La música és una manifestació comuna a totes les civilitzacions i un element essencial de la humanitat”

Per acabar, una pregunta aparentment senzilla però sobre la qual el crític musical Alex Ross potser escriuria un llibre sencer: què creus que ens atrau i ens enganxa tant de la música, sigui quina sigui la nostra condició?

Una cosa única de la música és que ens diu coses més enllà de les paraules. Pot transportar-nos a un altre lloc o modificar el nostre estat d’ànim molt fàcilment, i sovint ens permet expressar-nos i ser qui no som durant alguns minuts. Alhora, és un espai de trobada i de socialització; ens acompanya en els moments de celebració, però també en els moments d’emprenyament i de lluita. No hi ha res de més universal. La música és un element comú a totes les civilitzacions i és present en tots els moments de la nostra vida, des que naixem i la mare ens canta al bressol, fins que morim i sona “El cant dels ocells” per acomiadar-nos.

Una mica d'impossible o m'ofego

Agafa aire. Suma't a CRÍTIC ara que fem deu anys!

Subscriu-t'hi!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Habitar' i un llibre a escollir entre tres propostes

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies