28/01/2022 | 06:00
Aquesta vegada el gos ens porta a Santpedor, carretera i manta. Hem enfilat amunt i hem aparcat entre dos carrerons estrets. Deriva, rastreig, sense mapes al mòbil, divagant i preguntant. A La Panxa ens hi espera l’Agnès Mateus, vi en mà, puntual. Trobades inesperades a la cuina, els tentacles del Konvent són infinits, taula per a quatre, en Nando Cruz ha vingut amb nosaltres. El gos ha trobat un bon punt per prendre el sol.
La Panxa és un restaurant preciós a la plaça Gran, menjar de proximitat, menú de migdia, tapes i platets, bon vi. Hi hem arribat parlant de la importància del menjar, dels hàbits alimentaris, d’educar el gust per la gastronomia, de com en depèn la salut i de la importància que té l’escola en tot plegat. Altre cop l’escola, independentment de la família que t’hagi tocat, del seu poder adquisitiu i nivell sociocultural. El menjador escolar com a eix educatiu central i no com a font de negoci on les empreses competeixen per qui pot treure més benefici dels dinars dels joves i infants. Per a alguns serà l’únic plat calent del dia. La tipologia de menjadors i les empreses que ho gestionen com un element segregador de les escoles del nostre país.
De tot això hem vingut parlant, i ara tenim feina per triar entre els plats, els voldríem tastar tots: realment ha sigut una gran recomanació. Hem sondejat tres amigues i totes han coincidit en el mateix: no hi ha millor llista que el boca-orella. En això també coincidim, es fa difícil trobar referències que s’allunyin de la publicitat del moment i del soroll de l’última tendència. Tenim els rànquings de millors restaurants per barris i pobles, de sèries i pel·lícules de l’any, de les novetats literàries i les estrenes teatrals, però sovint ens falta una xarxa de contactes estables on poder compartir i debatre. Les antigues tertúlies on trobar-te i xerrar de tot i de res. Fa poc, això no era tan estrany, recordem els dinars a l’antic mercat de l’Abaceria els divendres al migdia o alguna provatura de quedar els dimarts a la nit en un bar i esperar. Es podria intentar aplicar tot això digitalment, connexions i grups de Telegram, però no seria el mateix. Enllaços i saturació, notes de veu infinites.
Xarxes d’afinitat, d’interès, de gustos compartits. Siguin els que siguin, lluny de la separació. De la divisió entre elitisme, indie, clàssic, underground, mainstream o pop. Explicar-se i recomanar-se, una cosa que hauria de ser normal, i de fet ho és, però què passa quan es disposa dels altaveus o mitjans necessaris per imposar la veu per sobre dels altres? No es generen així les tendències, els cànons o els corrents d’opinió? No es van configurant així les hegemonies i identitats culturals? I aquestes van marcant els consums, i a vegades, fins i tot, els gustos… i condicionen segurament les noves creacions.
Cada vegada veiem més una classe política utilitzant els esdeveniments culturals per entrar en campanya constant
Com aconseguir superar o aïllar-nos d’aquests inputs que ens condicionen constantment? En aquesta època de sobreexposició i màrqueting constant és conegut per tothom que hi ha xarxes invisibles, d’entrades i enviaments gratuïts, per tal d’aconseguir inflar el globus de tota producció i/o autor. Interès i amistat. Encara més: cada vegada veiem més una classe política utilitzant els esdeveniments culturals per entrar en campanya constant i uns creadors que també miren de beneficiar-se’n. I com es contaminen i s’inspiren mútuament, cadascú segons els seus referents. I en una societat com la catalana, on la llengua ha estat perseguida, també ens caldria introduir aquí l’eix nacional, que ho travessa tot. Sembla que l’espectador emancipat de Rancière queda una mica lluny. “L’home, quan més contempla, menys és”, diria Debord.
El Nando Cruz ho planteja des de la seva columna “Altres escenaris possibles”. Buscar el lloc on no s’espera el crític musical, allà on res no soni repetit mil vegades o prefabricat, on l’experiència d’alguna manera també faci comunitat i això que se n’ha dit els “consums culturals” quedin lluny. Parlem de les Barcelones infinites, de les mil coses que hi passen cada dia, dels concerts dels pakistanesos i de les seves partides de criquet cada nit a la plaça del MACBA, parlem de les discoteques llatines i de les entrades caríssimes que es peten en unes hores, Ozuna, Anuel, parlem de F.O.C, una nau on estan treballant el col·lectiu de DJ senegalesos Jokkoo.
Surten mil exemples més, i de Morad desbordant l’estadi olímpic, omplint l’escenari dels xavals de la Florida, cagant-se en la policia sense que cap mitjà de masses hagués parlat mai d’ell (només una notícia a TV3 lligada a un robatori). Parlem del Drill, de Beny Jr, dels problemes i les preocupacions de les perifèries sense autotune, de com responen a la violència estructural que pateixen, i del fet que els mitjans i aquestes múltiples xarxes invisibles que dèiem només parlen d’allò que no els confronta de veritat, d’allò que no els assenyala, d’allò que poden assumir des de la seva posició de classe i hegemonia cultural blanca.
Per això no va costar gens entronitzar la Rosalía, però tant a Morad, malgrat que en aquests moments sigui el músic més escoltat a les llistes de Spotify a l’Estat espanyol. Per més que afirmi que, mentre ell estigui a dalt, Vox estarà a baix. Però Morad és un MDLR i en té consciència. Per això, també es menysté i mai no es parla de trap, per tot allò que representa (d’on surt?, a qui interpel·la?, se’n pot beneficiar la indústria? O només són concerts imperfectes on es trenca la quarta paret i tot són drogues, sexe, carrer i ostentació?…). Com a molt, s’hi convida la Bad Gyal.
Que guapo seria escriure segons el criteri de cada signant, lluny dels interessos comercials i de supervivència
Que difícil discernir entre criteri i gust, encara que no sigui impossible. El gust és inqüestionable, de cadascú, però per tenir criteri cal treball, formació, experiència. Que guapo seria escriure segons el criteri de cada signant, com intentem fer aquí, lluny dels interessos i les obligacions comercials i de supervivència. Perquè, diguem-ho clar, no és fàcil viure de tot això.
Com viure de la pròpia creació, gestionant totes les contradiccions, en un món capitalista i hiperespectacular? Les darreres obres de l’Agnès Mateus, amb en Quim Tarrida, ens interpel·len directament: Hostiando a M., sobre la violència, i Rebota, rebota y en tu cara explota, sobre el masclisme i el sistema patriarcal. L’Agnès omple l’escenari, hi posa el cos, també el text, tot. Ara amb el Quim resideixen al Konvent per preparar la propera obra. Quan li preguntem com ho porten, què han fet, l’Agnès respon que “aixecar un mur”, i pensem que no hi pot haver resposta millor.
Mentre parlàvem d’equipaments, de grans museus, de subvencions, d’indústries culturals, de gestió comunitària, de diners i de supervivència, de poder tirar endavant… ella ens diu “Aixecar un mur”. I hi afegeix: “Ara ja tenim un espai on poder treballar l’acció i la performance”. No mirar-se només el melic, la pròpia creació, l’obra que ha de venir, sinó haver dedicat mesos a treballar perquè el Konvent disposi d’un espai que pugui fer servir tothom. Així, menys laboratoris d’idees, menys fàbriques de la creació, menys indústries culturals i més embrutar-se les mans. Fer, actuar, transformar, obrir, compartir. Un bon exemple.
I amb les postres no arriben les conclusions, com ha de ser. Ofereix-me els teus dubtes, que et regalaré les meves pors. Recordem el Sugar Fest, pell de gallina. En Martí ens parla del documental dels Surfing Sirles que està a punt d’arribar. Fet només a partir de material d’arxiu. Segurament, ens passem massa hores i dies parlant de gestió i ara de festivals que exigeixen més privilegis sota amenaça d’abandonar Barcelona.
I això ens obre la porta per parlar de grans esdeveniments versus espectacles de proximitat i petit format, del turisme cultural… però estem cansats i coincidim que el que realment ens apassiona és una altra cosa: el que realment ens flipa és allò que ens provoca cada creació que rebem o deixem anar, el lloc des d’on el creador ens ho ofereix i quines són les millors condicions per gaudir-ne… No sé en quin moment, algú ha parlat de ciutadania, de processos participatius, però la resposta ha sigut taxativa: la ciutadania a la puta merda!
El gos enfila pels carrers empedrats, el sol s’ha amagat i ens hem quedat fins a l’hora de tancar, i una estoneta més. Hi ha tardes que no es paguen amb somriures. Aixequem els xupitos i brindem.
