Crític Cerca
Foto: IVAN GIMÉNEZ
Entrevistes

Lluís Gendrau “Avui en dia no és moda cantar en català”

La revista Enderrock compleix 30 anys aquest 2023, i el seu editor i director, el periodista Lluís Gendrau (Malgrat de Mar, 1966), explica que aquestes tres dècades han estat com “caminar per una corda fluixa”. Els dos periodistes de CRÍTIC que signem aquesta entrevista, Helena Martín i Roger Palà, en donem fe: vam formar part del projecte en dos períodes diferents (en Roger, del 2005 al 2014, i l’Helena, del 2018 al 2020). Gendrau, Palà i Martín sumem tres generacions: la que va viure l’eclosió del rock en català dels anys noranta, la que s’hi va incorporar durant l’auge del rock combatiu i del pop independent dels anys 2000, i la que ha narrat i narra les noves tendències de la música urbana dels anys deu i vint del segle XXI. Amb en Gendrau parlem de tot i no esquivem debats. És com tornar per un dia al consell de redacció d’Enderrock.

17/10/2023 | 06:00


Darrere del grup que va fundar Enderrock l’any 1993 no hi havia cap gran mecenes, com sí que passava durant els anys seixanta amb molts projectes musicals o editorials. La burgesia catalana ja no aposta per la cultura?

No hi havia cap mecenes, ni gran ni petit! No hi ha l’aposta per la cultura dels anys seixanta o dels anys trenta, quan les revistes i el periodisme cultural d’aquest país eren una referència de modernitat arreu d’Europa. Jo vaig aprendre a fer periodisme a partir de l’autogestió, a la ràdio i la revista del meu poble, on tothom s’arremangava i un deixava un espai per fer l’estudi, l’altre portava un equip de so… Aquest model de periodisme local i comarcal també el vaig aprendre al diari El Punt, que se sostenia per la implicació de la gent que hi treballava i per l’aposta dels lectors.

A Catalunya, les institucions supleixen el paper del mecenes cultural català?

Sí, és l’única eina que hi ha. El mercat pròpiament dit no seria capaç de sostenir un projecte editorial com Enderrock. Amb els ingressos de vendes i subscripcions només podríem imprimir la revista, però tothom hauria de treballar gratis. Per mantenir un equip professional, hem creat al voltant de la revista una xarxa de complicitats dins del sector musical i cultural. La revista és un instrument a partir del qual es vehiculen concerts en directe, concursos de maquetes, gales de premis, edicions de llibres i de discos… L’important és el contingut, i el podem donar en qualsevol format.

Els mitjans estan molt sotmesos a les pressions de la publicitat i de les marques. Ni Enderrock –ni tampoc CRÍTIC– hi són aliens. Com afronteu aquestes pressions?

Tothom està molt pendent que, si posa un anunci a Enderrock, això tingui una repercussió en forma de continguts i d’impacte publicitari. Les pressions hi són, i crec que és bo que hi siguin. Perquè, si no, voldria dir que el que fem no té gens d’interès. És un procés que genera contradiccions, i les treballem cada dia al consell de redacció. D’una banda, buscant aliances amb la indústria: quan ells porten el seu ventall de propostes, hi ha coses que ens encaixen més i d’altres menys, i prioritzem aquelles iniciatives que coincideixen amb la línia editorial. També deixem un marge per a projectes més independents pels quals volem apostar. Tenir les orelles molt obertes és imprescindible.

Després de 30 anys, les orelles continuen obertes o es rovellen una mica?

Els qui vam començar la revista en teníem 25, i ara ja en sumem més de 50. Una cosa imprescindible és que hi hagi gent jove a la redacció. Les seves orelles són les més capacitades per entendre la seva generació. Això cal combinar-ho amb periodistes veterans, que coneguin la història de la música del país. Aquesta doble via és una cosa que sovint falla en moltes redaccions.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Agraeixo que ens dediquin cançons encara que sigui per criticar ‘Enderrock’: vol dir que som una referència”

Hi ha músics que de vegades s’han sentit exclosos de la revista i ho han explicat en les seves cançons. The Anti-Patiks van dedicar-te una cançó que diu que Enderrock és avorrit…

The Anti-Patiks no només no els hem exclòs, sinó que vam difondre cançons seves a través de la revista, els vam convidar als Premis Enderrock… I ells, com a bons punks, aquell dia van rebentar la nevera de les cerveses i també van rebentar una mica la gala. Després fan cançons que parlen del director d’Enderrock… Doncs fantàstic! És el seu paper. Jo els ho agraeixo; hi ha molta gent que em comenta que ha escoltat la cançó. Per mi, tot això està bé i és un orgull: vol dir que Enderrock és una referència; si no, no ens esmentarien. El seu cas, salvant les distàncies, és una mica semblant al de Pau Riba. L’any 2006, quan es complien 35 anys de l’edició del disc Dioptria, vam voler fer-li un homenatge, perquè ens semblava que era una figura imprescindible per entendre la música i la societat catalanes. Vam muntar un espectacle dins del Festival Mas i Mas, ell va participar en la producció, i el dia del concert es va presentar amb els cabells rapats, com si li haguéssim pres el pèl. Va tenir una actitud punk. Jo entenc que ell havia de fer aquest paper.

El músic i productor Alizzz, en canvi, va escriure aquesta cançó: “Soc un choni, un ignorant, un xarnego de perifèria […]. A Enderrock no em poden veure”. Hi ha una part del país que no està contemplada en el relat cultural d’Enderrock?

A l’Alizzz també li hem fet entrevistes des del primer dia (de fet, poques setmanes abans de treure la cançó el vam entrevistar). Després el vam convidar als Premis Enderrock: no vam poder aconseguir que hi actués, però hi va entregar un guardó. Em consta que molta gent, a la festa posterior a la gala –que és allà on passen coses–, li va demanar de produir cançons i discos. Sempre hem tingut molt interès a incorporar les veus més dissidents. Hem d’integrar tothom, i més si és algú que té una opinió que no coincideix amb la línia editorial. Però també cal entendre que posem l’accent en la producció en català, perquè, quan vam néixer, no hi havia cap mitjà que representés aquest espai. Popular 1, que era una revista de referència, havia fet sis o set especials de rock en català escrits tots en castellà.

Devia ser molt estrany!

A la facultat comprava un fanzín fet a Euskadi, El Tubo, i allí hi vaig veure un article –també en castellà, és clar– sobre el rock català, signat per Ferran Amado i Xavier Mercadé, amb fotos de Cristina González. Vaig buscar-los pertot arreu perquè no els coneixia, i finalment hi vaig coincidir en un Mercat de Música Viva de Vic. Ells tenien al cap fer el seu propi fanzín, que s’havia de dir El Galliner. Però ens vam asseure, vam mirar de treballar plegats per fer un projecte de més impacte, i d’allí va sorgir Enderrock. La generositat del Xavi i del Ferran en aquell moment va ser imprescindible per arribar fins aquí.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Renunciar a la llengua pròpia per tenir més mercat debilita l’idioma”

L’estat del català és avui objecte de debats intensos. Hi ha qui diu que està en perill i en retrocés. I enmig de tot això triomfen grups molt joves com The Tyets o Mushkaa, que canten en català però barrejant-hi el castellà, inventant-se paraules, creant un argot… Molts puristes dirien que això és dolent per a la llengua. Què en penses?

Està bé que els grups utilitzin l’argot, i més en les músiques urbanes, on no només fan servir el castellà sinó que imiten cantants llatinoamericans. No saps si la Rosalía és de Sant Esteve Sesrovires o de Puerto Rico. El que em preocupa, però, és que hi ha un retrocés important en la contractació de grups que canten en català per part dels festivals. I una altra constatació: en aquests moments hi ha molt pocs artistes que s’expressin només en català. Qualsevol grup, encara que sigui del poblet més perdut de Catalunya, quan fa un disc considera que hi ha de posar cançons en castellà.

I què n’opines?

Que no té cap sentit, perquè en l’àmbit artístic estem cedint una part de la identitat cultural a un interès comercial. Estàs traint el teu propi esperit.

Però també hi ha artistes catalans d’expressió castellana que ho fan perquè senzillament també és la seva llengua, oi?

Sí, perquè som un poble que és competent com a mínim en dues llengües… quan coneixes el català. Però al final és una qüestió de mercat, que és perfectament comprensible. No poso en dubte la decisió artística. Només poso en relleu que el fet de renunciar a la llengua pròpia per tenir un mercat més gran debilita el català.

També cal dir que a Catalunya es parla i es canta avui en moltes més llengües a part del català i del castellà…

I molts d’aquests artistes que tenen altres llengües maternes, quan canten, ho fan en castellà o en anglès. Això vol dir que el català no és una llengua comuna. Avui en dia no és moda cantar en català.

Fa poc, Mushkaa explicava en una entrevista a Enderrock que sentia que, amb 19 anys, se la carregava amb molta pressió per salvar el català, i que, si això era així, és perquè algú havia fet alguna cosa malament abans. Què en penses?

Segur que les generacions anteriors han fet coses malament: l’escola, els mitjans de comunicació… Però la decisió de cantar en una llengua o en una altra és una decisió individual de cada artista, sempre. Ningú més els ho imposa. Fins i tot hi ha multinacionals que en aquests moments estan obertes a editar i difondre cançons en català, perquè hi ha un mercat de 12 milions de consumidors que també pot ser interessant.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Tots els artistes joves que entrevistem han passat pel terapeuta i fan música per millorar la salut mental”

Una cosa que veiem ara és que no hi ha hagut un relleu en l’escena del rock combatiu o alternatiu dels 2000. No hi ha grans bandes que moguin milers de persones fora dels circuits més convencionals, com Obrint Pas o Inadaptats en la seva època. Què ha passat?

D’una banda, el rock avui en dia no és tendència, per bé que cada cop hi ha més producció de bandes que fan metal o hardcore en català, encara que no transcendeixen als grans mitjans de comunicació ni tenen altaveus que els donin visibilitat. De l’altra, molts artistes actuals diuen que no s’han de barrejar la música i la política. I, quan els fas notar que el sol fet de pujar a un escenari i cantar una cançó sobre relacions humanes ja és política, no ho veuen així.

Abans els artistes treballaven en una clau més col·lectiva? Inadaptats es definia com un “col·lectiu politicomusical” i tenien molt clar que representaven un moviment polític.

Cada vegada hi ha més creadors que fan la seva música sols. Després, a través de les xarxes, troben gent de qui envoltar-se, però no té res a veure amb el procés de creació de les bandes dels anys setanta o vuitanta. Treballar en grup implica una feina de buscar consens i fórmules d’encaix.

Potser la música d’ara representa políticament altres àmbits com el feminisme, amb grups com Tribade o Maio, que acaba de ser portada d’Enderrock?

En aquest àmbit, sí. Però el procés creatiu és cada cop més individual. I hi ha una altra cosa que m’ha impactat. Després dels moments de gran crisi com la primera o la segona guerra mundials, sempre hi ha una revolució cultural, per què hi ha una generació que sobreviu a la catàstrofe i s’explica de nou amb un relat cultural i social propi. I amb la cultura, i en especial amb la música, és on primer afloren aquestes revolucions. Ara, després de la pandèmia, ha aparegut una nova generació musical molt jove, però que no exigeix més drets polítics: està anorreada pels drets que va perdre durant la pandèmia i per les seqüeles que pateix de salut mental. Crec que és un canvi molt bèstia. No s’identifiquen com a cantants de protesta, però allò que els està passant intenten que sigui un exemple perquè altres persones puguin viure-ho d’una manera diferent. Tots els artistes joves que entrevistem han passat pel terapeuta, i ha estat ell qui els ha aconsellat fer música.

Foto: IVAN GIMÉNEZ
Foto: IVAN GIMÉNEZ
Anterior Següent

“Quan vam crear ‘Enderrock’, no posàvem dones a les portades, i ens semblava normal”

Parlem dels Països Catalans. Enderrock sempre ha tingut clar aquest marc de referència, però avui en dia ni els independentistes de Catalunya s’ho creuen gaire, no?

Són els primers que no s’ho creuen. Però hi ha un paisatge musical de Països Catalans, que narrem cada dia en tot el que fem, des del concurs Sona 9, que és l’únic amb seus a Mallorca, a València o a Andorra, fins als Premis Enderrock. Fem un esforç per visualitzar artistes d’arreu del territori, perquè tots sumen a la mateixa cultura. Després, és clar, també ens preguntem si el que fan té qualitat o transcendència. En Pere Pons, un dels fundadors d’Enderrock, sempre deia que els artistes havien de tenir dret a fracassar. Però això vol dir que abans han de disposar d’un aparador per a la seva música. Podran connectar més o menys, però hauran tingut una oportunitat.

Una de les mancances clàssiques de la revista ha estat incorporar dones a les seves pàgines i portades. Com ho heu abordat?

Quan vam crear Enderrock, això no ens preocupava gens. No hi havia dones, i ho veiem normal. Fèiem portada d’una artista dona en un de cada vint números, i no ens semblava estrany. Fins que hi va haver un moment en què la societat va avançar i vam ser conscients que, si havíem pogut normalitzar la llengua en la música, també s’havia de normalitzar la presència de dones no només a la revista, sinó també en el sector. Vam impulsar una exposició al Palau Robert sobre més de 1.000 dones que feien música, vam començar a visualitzar-les més a la revista, vam editar una sèrie de discos amb el suport de l’Institut Català de les Dones i vam pressionar el Govern perquè la presència de dones en festivals no fos només una qüestió de voluntat o de sensibilitat, sinó un element que donés punts per sol·licitar o denegar ajuts. Crec que el panorama s’ha normalitzat molt i cada cop hi ha més dones i més visibles. Mai en la història dues dones catalanes com Rosalía o Bad Gyal han tingut una projecció musical tan gran a escala internacional. Això situa Barcelona i Catalunya al mapa, i hauríem de ser capaços de visualitzar noves fornades d’artistes femenines que estan transformant la música.

Enderrock és una revista que contempli la diversitat de gènere o d’orígens?

Ens manca un exercici de projecció d’artistes racialitzats i també LGBTI. Ens interessen més expressions culturals no normatives, que ens ajudin a enriquir el panorama. Si no, al final tots expliquem el mateix. El full de promoció és molt fàcil de fer.

Si els pica... Que es rasquin!

Suma't al periodisme contra el poder

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Temps' i la pròxima que publiquem (juny 2024)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies