Crític Cerca
Foto: IVAN GIMÉNEZ
Entrevistes

Ofèlia Carbonell “Els ‘millennials’ serem la generació perduda; no tenim referents en català”

L’Ofèlia Carbonell (Premià de Mar, 1994) coneix com ningú què passa a Internet: qui i com hi marca tendència, què s’hi està coent i on són les arrels de la generació millennial que va créixer amb l’esclat de les xarxes socials. Música de formació, la premianenca ha anat virant de trajectòria professional fins a dir adeu al seu violoncel, i d’aquesta experiència n’ha escrit el primer llibre, Fusta i resina (Columna Edicions, 2023). També és coneguda pel fet de ser una de les presentadores del pòdcast Gent de merda a Ràdio Primavera Sound, on sovint fa una de les coses que millor sap fer: reflexionar sobre la vida i sobre coses tan generacionals com renunciar a la vocació per pagar el lloguer.

27/06/2023 | 06:00

A la novel·la Fusta i resina les preguntes que més es fan els personatges entre ells són “A què et dediques? Qui ets? Què fas?”.

Això em va obsessionar molt de temps perquè no només és una etiqueta que t’ajuda a tu mateixa, sinó que el sistema t’empeny a posar el teu valor en aquestes etiquetes. Som en un moment en què s’ha ajuntat la teva identitat com a persona amb la teva identitat dins del món laboral. Fins i tot l’autoestima acaba anant lligada al teu valor productiu.

La protagonista del llibre, la Laia, fa aquesta reflexió, però tu també ho vius així?

Jo tenia problemes amb aquestes etiquetes perquè havia estudiat música, però no m’hi estava guanyant bé la vida, sentia que no em podia anomenar música de la mateixa manera que algú que estava fent concerts. En canvi, quan vaig començar a treballar amb sous més presentables en el món de la comunicació, sentia que em faltava currículum i títols per dir-me comunicadora. Vaig començar a notar que en els cercles culturals joves de Barcelona hi ha la tendència a voler-te ubicar o etiquetar: Tu què fas? On ets? Amb qui et mous? A quin calaix et poso, per si mai et necessito. Això m’estressava perquè sentia que havia de fer una entrevista de feina cada vegada que coneixia algú.

Quan et pregunten aquest “què fas”, moltes vegades no sabem què respondre perquè tampoc sabem ni què volem! Pot ser que entre les joves hi hagi la sensació que no sabem ben bé què fer amb la nostra vida?

Totalment. Fa la sensació que, quan et presentes i et cataloguen com alguna cosa, ja no puguis ser res més. Altre cop s’hi barreja el món laboral amb el món social. Però que estiguis treballant en un àmbit no vol dir que no t’interessin moltes altres coses. Tenim pànic a definir-nos perquè tenim pànic a tancar-nos portes, tant laborals com vocacionals o d’identitat. 

“Acabem fent màrqueting de la nostra persona”

Els mitjans de comunicació també fomenten aquesta classificació. Si ets jove, parles de joves. Si t’agrada el manga, seràs l’experta que parlarà per al Saló del Manga, i prou. 

Això és un problema que sorgeix a Internet perquè és on comencem a construir els nostres perfils i triem quines capes d’identitat ensenyem i quines no. Acabem fent màrqueting de la nostra persona. Si parlo de videojocs en un tuit, els mitjans em buscaran per parlar de videojocs, però per què no em busquen per parlar de música, si he estat anys estudiant-ne? Això és inevitable perquè Internet funciona així, tot queda penjat a la nostra foto. Això és perjudicial per a nosaltres mateixes perquè ens encasellem, però també és negatiu per al sistema, perquè sembla que vegis les mateixes persones tota l’estona; la gent s’acaba avorrint de tu.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

Pots trencar amb la casella que t’han assignat, però una altra cosa és trencar l’etiqueta que tu mateixa t’havies posat i que havies perseguit com un somni amb l’excusa de la vocació. Estem abandonant aquesta carrera de fons de “persegueix els teus somnis” o el sistema ens està posant a lloc?

Crec que és una mica de les dues coses. En el meu cas concret, va haver-hi un factor econòmic i de precarietat que em va fer plantejar anar per altres camins, però alhora va ser una decisió que vaig prendre conscientment. Jo encara tinc molts companys que estan lluitant en aquesta situació i són al món laboral de la música; el Sindicat de Músics Activistes de Catalunya (SMAC!) reclama millors condicions. Quan estudiava, la meva prioritat era ser una idea d’artista concreta, però ara, com que hi ha altres idees dins meu, passa a ser prioritat tenir una certa comoditat, no patir tant. Per mi acaba sent més important estar bé en el dia a dia i no patir per pagar el lloguer. 

Creus que la nostra generació ha trencat amb la idea de la vocació?

Nosaltres som els primers que ho hem verbalitzat a Internet, fins i tot ho hem convertit en mem. Hi ha un munt de vídeos de TikTok i de tuits de gent jove que expliquen que estem romantitzant la vida d’oficina perquè preferim tenir una nòmina més gruixuda a final de mes. Segur que són inquietuds que han tingut generacions anteriors, però nosaltres n’estem parlant més obertament i en clau de broma. A Tumblr hi havia un post viral en què preguntaven a una persona quina era la seva feina somniada i responia “no somio una feina”. Això és important perquè hi ha un punt de vergonya a dir que abandones el teu somni, sobretot quan són oficis tan sacrificats com les carreres vocacionals, en què se suposa que has de patir molt per dedicar-t’hi. Si admetem als nostres amics i a la família que no val la pena, hi ha la concepció que mai havies estat prou compromesa. En un món on laboralment tot és tan mòbil, incert i líquid, ens devem a nosaltres mateixos permetre’ns la calma de tenir més mobilitat amb què fem amb la nostra vida.

Recentment, s’ha parlat molt del llibre Demà, i demà i demà, de Gabrielle Zevin, en què es parla de la vida com un videojoc en el qual, si perds una partida, a vegades pots tornar a començar i jugar fins a guanyar. Conceps el món laboral de la mateixa manera?

El món laboral és com anar passant pantalles, i a vegades algunes són completament diferents de les anteriors. En àmbits d’humanitats o en el cas dels autònoms, vas per projectes, i el que semblava estabilitat pot acabar sent un període curt. Com a rebot, hem gamificat aquesta experiència i sembla que acabem fent una llista d’habilitats, sense pertànyer a cap lloc de feina concret. T’ho acabes prenent més a la lleugera, però és un mecanisme de supervivència.

“Quan vaig deixar la idea d’èxit, vaig deixar de pensar en el fracàs”

Tu t’has pres el fet d’allunyar-te de la música com un fracàs d’aquest joc laboral?

A mi em costava més acceptar-ho quan era dins del món de la música i sentia que no m’estava anant com m’havia imaginat. Tenia aquesta sensació quan intentava visualitzar-me a mi respecte a la idea d’èxit, perquè me’n sentia lluny. Però, quan vaig deixar la idea d’èxit, vaig deixar de pensar en el fracàs.

Si definir-nos a través de la nostra feina no ens satisfà perquè les etiquetes són mòbils, a què ens podem agafar per construir la nostra identitat?

Doncs no ho sé, suposo que per això estem perduts. Crec que va molt lligat a Internet: en els perfils que abans posaven fotos de cafès, vacances i mascotes, ara la gent hi publica fites laborals com cartells de la conferència que ha fet o del concert que farà. Ho acabem integrant en la nostra persona. 

Per tant, ara és Internet qui ens ajuda a dir qui som?

Internet defineix completament la nostra generació perquè ens va arribar en una edat, d’adolescents o a la universitat, en què ens plantejàvem qui érem i com ens presentàvem al món. Van aparèixer tot de nous espais a Internet on podies jugar a decidir qui eres. Això també ha afectat la manera com socialitzem el jo al món.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

Internet canvia la relació entre el “jo” i l’entorn. Ens aïlla dels altres?

Sí i no. Es fa la diferència entre Internet versus la vida real, però el que passa a Internet és real. Si algú t’insulta a Internet, t’està insultant igualment. Internet crea un altre pla de la realitat en què passen coses i ens relacionem diferentment. Alhora, ens allunya del pla original, de l’anomenada vida real, i passen fenòmens com el hate o odi a Internet, que a vegades són coses que la gent no et diria cara a cara. A Internet, tu has de tenir alguna cosa a dir constantment, i vols participar en la conversa, i a vegades el més fàcil és odiar. No crec que estigui separat del tot: el que passa a Internet té incidència en la vida real, com l’alt-right o dreta alternativa, que són moviments que s’han inflat a Internet i que han entrat al pla polític i poden acabar tenint incidència en les nostres vides.

“Internet és l’últim recurs que ens queda per dir qui volem ser”

En un article a Núvol dius que Internet és “l’últim vestigi del somni americà”. En quin sentit?

Amb això de construir una identitat i una marca personal, Internet és l’últim recurs que ens queda per construir-nos el món i dir qui volem ser. A Internet construïm una imatge aspiracional, pengem el millor de les nostres vacances, però no els moments de rentar els plats, i passa el mateix en l’àmbit de la feina. Quan passem a fer servir les xarxes com un currículum, és perquè volem que algú, algun dia, en veure el nostre perfil, pensi en nosaltres o se’ns valori més professionalment. És l’últim recurs que tenim i que podem fer servir nosaltres, sols, des de casa, és l’última esperança.

Llavors també és un lloc on cuidar l’autoestima?

Totalment. Tot i que hi ha l’altra cara de la moneda, que és que també te l’empitjora i et tornes addicta a intentar cuidar-la. Si tots estem projectant aquestes imatges aspiracionals, sempre hi haurà molta més gent que et sembli que li va molt millor que a tu o que és molt més bonica que tu. Crea un cercle viciós que és difícil trencar.

Difícil o impossible de trencar?

Cal ser conscient que res és veritat del tot. De la mateixa manera que tu estàs intentant sobreviure a través d’aquesta imatge, la resta de persones també. Potser els motius de les altres persones són diferents. Potser tu ho fas per trobar feina perquè vas justa de pasta i enveges molt una influencer que està penjant que tot li va bé, però ella ho penja perquè treu els diners de crear aquesta imatge i, si deixa de fer-ho, deixarà de cobrar. 

Quan barreges les xarxes personals amb la laboral, a qui estàs intentant agradar?

Volem agradar a algú que ni té nom ni cara; en el fons, és a nosaltres mateixos. El que estem fent és falsejar unes expectatives que ens hem posat, la imatge professional que volem projectar. Vull ser aquesta persona; doncs se m’ha de veure d’aquesta manera. Per això és tan difícil sortir-ne, perquè, si sabéssim a qui volem agradar, el posaríem als cercles verds (és una forma d’enviar publicacions a un grup més petit i íntim de seguidors) i li enviaríem missatges només a aquesta persona.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

Des que has guanyat popularitat i les teves xarxes s’han anat convertint en un aparador professional, has pogut tornar a gaudir les xarxes socials com abans?

Jo m’ho passo molt bé a les xarxes, però més aviat a les xarxes on jo soc menys activa des del meu compte, com a TikTok. Estic molta més estona allà que a Instagram o a Twitter perquè simplement veig què fa la gent, ningú em coneix i no conec ningú. Amb les altres xarxes, de fet, no sé si m’hi reconciliaré. A Instagram ja no hi penjo coses tan professionals, però tinc l’angoixa del nou llenguatge: la generació Z ara hi penja fotos lletges, desenfocades i mig iròniques. 

Et preocupa quedar desfasada?

A vegades penso que hauria de penjar alguna cosa per tenir les xarxes actualitzades, però en el meu dia a dia no faig fotos de la meva quotidianitat. En canvi, la generació Z fa fotos de tot el que es troba. Jo, quan m’he assegut decidida a fer un post, sento que els sé llegir, però que no tinc res a aportar. Fa poc la Bad Gyal va fer un post a Instagram en què deia que ja no sabia què penjar-hi. Ella fins ara hi penjava selfies de cos sencer, que és una cosa molt millennial, i vaig pensar que totes dues estàvem igual.

“Quan es construïa la idea de ‘millennial’, hi va haver un buit de produccions en català”

En aquesta construcció que ha fet Internet de la nostra generació, hi té un paper important la ficció, que construeix arquetips de com som. La Hannah Horvath, la protagonista de la sèrie Girls, per exemple, va esdevenir un arquetip de la dona millennial. Però no parlem mai dels referents de ficció catalans que ens han definit… 

Ens emmirallem en ficcions i coses que es tornen icòniques per a la cultura pop i probablement moltes venen dels Estats Units, que és on tenen més diners i recursos per crear-ne. Aquí això és més limitat: els últims 10 anys, que és quan nosaltres creixíem i es construïa la idea de millennial, hi va haver un buit de produccions en català. També va passar que la Internet catalana va anar una mica tard perquè els primers que hi van entrar van ser la generació X, en xarxes com Twitter. Però, per participar en la cultura pop del moment, necessites gent que estigui participant de les noves converses, i això vol dir gent jove que estigui fent mems i adaptant-los a la nostra situació. Els últims quatre anys està havent-hi un boom gràcies a TikTok perquè l’algoritme no et demana que siguis famós; s’hi fan virals vídeos de persones amb pocs seguidors. En català la roda s’ha anat fent gran i hi ha molta activitat: hi ha joves que estan fent humor en el mateix to que la gent jove dels Estats Units. Abans, si consumies maneres d’estar a Internet en anglès i ho reproduïes en català i el teu públic tenia 40 anys, no hi havia entesa. Ara som en un bon moment. Potser els millennials serem la generació perduda, però la generació Z sí que podrà crear aquests referents. 

Foto: IVAN GIMÉNEZ

Remarquem molts les generacions, no? 

També va passar en el món anglosaxó cap a l’any 2015, quan Girls ja portava dues o tres temporades. De sobte van començar a sortir articles dels millennials i dels alvocats i del color rosa daurat, de definir molt aquesta generació, que no s’havia fet abans amb altres generacions. Inevitablement, aquí tot això ha arribat uns cinc anys més tard, però crec que als mitjans els va bé fer coses cridaneres per cridar l’atenció i captar públic jove.

Quan s’obren aquestes finestres, hi ha un efecte de rebot. Passa, per exemple, amb la Juliana Canet, que va començar fent vídeos, ha entrat a la ràdio i televisió pública i ara és editora d’una col·lecció de llibres en què tu participes. Són portes d’entrada per a molts joves.

Això és una resposta als fenòmens d’Internet. La Juliana Canet no és la primera ni serà l’última a qui li passa. Quan crees contingut i tens públic, volen col·laborar amb tu. En cap cas és culpa d’aquestes noies, però en són la cara visible i acaben sent el blanc de l’odi que es crea. La gent acaba dient-te “per què fas llibres?”; ja hem tingut comentaris sobre el meu llibre. Això és perquè es crea una mena de cambra d’eco, però que tu em vegis molt en el teu timeline no vol dir que estigui tenint èxit en la meva vida laboral. Que faci moltes publicacions sobre el meu pòdcast en realitat potser vol dir que estic desesperada, i no que em va molt bé la vida.

Això em recorda al rebombori que es va generar quan l’Andrea Genovart, també una escriptora jove, va publicar Consum preferent (Anagrama, 2023).

Em va saber molt greu per ella i em va espantar molt per mi. Això va passar fa pocs mesos, quan jo ja havia enviat les últimes correccions del llibre i dubtava molt per si m’havia passat per alt alguna cosa que podia crear un gran daltabaix. Hi ha un tema de gènere aquí: no veig la mateixa reacció visceral per altres escriptors joves que comencen, i això també fa que passin més desapercebuts potser. Llavors, només fas cas de la cultura quan pots odiar-la? Passa amb llibres o amb pòdcasts: amb Gent de merda ens deien que érem nenes pijes de casa bona, i hi ha molts nois pijos de casa bona fent coses i no se’ls diu res. No faré veure que no he tingut privilegis, però em sembla fort que sigui el primer que penses quan veus una noia jove que treu un llibre.

“Amb ‘Fusta i resina‘ estic tan segura que les crítiques les veig infundades”

Això passa molt en les feines creatives, en què t’exposes més a les xarxes. Com estàs vivint aquesta exposició?

Amb Fusta i resina estic tan segura que les crítiques les veig infundades. Ho he fet amb molt amor i dedicació, ho he fet tan bé com he pogut amb una cosa que m’estimo com és l’escriptura. No em creuré cap crítica fins que me’n facin una llista raonable. Al final, la gent se n’oblida l’endemà. A més, he estat molts anys escrivint i publicant: sento que, si haguessin volgut criticar-me per com escric, ho haurien pogut fer abans; ara em critiquen per coses a més a més. Estic més tranquil·la que amb Gent de merda perquè abans també patia per elles, que són les meves amigues i treballen molt bé.

Fa poc, l’Anna Pacheco i l’Andrea Gumes deien en una entrevista a CRÍTIC que una part de fer feines com pòdcasts es fa per ego. Hi estàs d’acord?

Segur que hi ha alguna cosa d’ego, però crec que jo ho faig perquè m’ho passo bé escrivint. Quan m’hi poso, m’absorbeix, i això per mi significa que gaudeixo. Però sí que hi ha alguna cosa d’ego: odio rebre ordres! Quan em fan un encàrrec, m’agrada que em donin detalls i instruccions, però soc bastant addicta a treballar dins dels meus tempos. El que m’enganxa d’aquestes feines és que les puc fer com jo vulgui. A més, és molt estrany de justificar un pòdcast. Per què fas un pòdcast? Doncs perquè et ve de gust, i aquí hi ha el punt d‘ego de creure que tu pots ser escoltat i que tens coses a dir. Durant molts anys ho hem intentat justificar dient que n’hi havia pocs en català i pocs fets per dones, però ara ha arribat el moment de dir que ho fem perquè volem. L’opció de dir que tenim alguna cosa a dir és nostra; després, si això no val la pena, es veurà perquè no s’escoltarà.

Si els pica... Que es rasquin!

Suma't al periodisme contra el poder

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Temps' i la pròxima que publiquem (juny 2024)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies