Crític Cerca
Foto: IVAN GIMÉNEZ
Entrevistes

Liliana Arroyo “Si apagues el mòbil, sembla que estiguis fallant a algú”

Liliana Arroyo (Barcelona, 1985) es declara tecnooptimista. Doctora en Sociologia i experta en transformació digital, la investigadora de l’Institut d’Innovació Social de l’ESADE reclama menys demonització de la pèrdua del temps i més formació en hàbits digitals per fer compatible la tecnologia amb el descans.  

25/10/2022 | 05:52

Som al vespre i traiem el telèfon mòbil. Després d’un dia productiu, quan és el moment de descansar, és quan més ens connectem a les xarxes socials. Són compatibles amb el descans?

Sabem que el consum de xarxes socials just abans d’anar-nos-en a dormir ens afecta el descans, ens fa segregar més dopamina, ens excita i ens activa, per més que hi estiguem de manera passiva, però són compatibles si es tenen uns bons hàbits digitals. Quan s’acaba el dia, és el moment de deixar-nos anar, d’evadir-nos i no voler pensar. I també és el moment estrella de l’scroll etern, el gest associat a les xarxes amb què passem de contingut en contingut.  

Què ens passa en el moment que fem scroll?

És aquell moment en què, abans, sèiem davant el televisor a veure què ens hi posaven: no penso, descanso i gaudeixo del que m’ofereixin. El problema és que a les xarxes socials tens un bufet lliure que mai s’acaba. Et pots estar adormint, però tindràs la sensació que encara et queda molt per veure. L’scroll és un element de disseny de la conducta que afavoreix que ens hi quedem molta estona —és l’efecte casino: saps quan hi entres, però no quan en surts—; per això hem de tenir present que els consums passius moltes vegades estan associats a la generació d’emocions negatives. L’scroll alimenta la comparació i, fins i tot, la competitivitat amb els altres. Encara més quan tenim les defenses baixes al final del dia.   

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Tenim dret a evadir-nos a les xarxes: està molt bé que perdem el temps!”

Aquest deixar-se anar en el bufet infinit de continguts sovint es veu com una activitat buida quan, precisament, pot servir per desconnectar després de tot un dia sense aturar-se.

Si a tu t’agraden les manualitats o la cuina, probablement et relaxa veure aquests continguts, i ho estàs fent sota l’esquema del gest de l’scroll, però estàs triant els continguts que a tu t’agraden. Tenim dret a evadir-nos a les xarxes: està molt bé que perdem el temps! Hi ha certa demonització de la pèrdua del temps: penso en el llibre La societat del cansament (Herder Editorial), del filòsof Byung-Chul Han, on diu que tenim una veu interior que ens obliga a produir constantment. Tot i que a les xarxes socials, mentre naveguem per Instagram, estem treballant per a Zuckerberg.    

Parlem de la pèrdua del temps a les mans de grans empreses, però aquestes també ens roben l’atenció. Quina diferència hi ha? 

La diferència rau en el tipus de contingut que se t’ofereix per capturar la teva atenció. Quan entrem en el terreny de l’economia de l’atenció, és quan es planteja que circuli lliurement la rauxa, l’odi, la ràbia o l’eufòria, les emocions extremes que ens criden l’atenció. En un tsunami de continguts, per tal que un en destaqui, ha de ser molt cridaner, i el que més ens crida és el que apel·la al més bàsic del nostre cervell. No és casual que les boletes de les notificacions siguin vermelles, com ho són els bolets verinosos o els senyals de trànsit: és un senyal directe al nostre cervell primari per activar la nostra supervivència; per això ens mantenim en estat d’alerta quan tenim el dispositiu a un radi proper, encara que estigui apagat. El problema és que sota l’economia de l’atenció s’afavoreix la circulació d’uns continguts determinats. No només et roben el temps, sinó que, per robar-te l’atenció, també et roben el criteri.  

“Per robar-te l’atenció, les xarxes socials també et roben el criteri”

Foto: IVAN GIMÉNEZ

Quines altres eines de disseny utilitzen les xarxes per mantenir-nos enganxats? 

Un clàssic és l’autoplay: en el cas de Netflix o de YouTube, abans que hagis trobat el comandament, ja està saltant al capítol o vídeo següent. És una opció que hi és per defecte, tot i que es pot configurar. Un altre exemple: quan consultes YouTube des del mòbil i hi poses pantalla completa, et desapareix tota referència que no sigui el vídeo. Ocupar la pantalla i eliminar el rellotge fa perdre la noció del temps. Això recorda en certa manera els casinos, on és difícil saber si és de dia o de nit perquè regulen la temperatura, la llum i fins i tot l’oxigen de l’ambient perquè la percepció del pas del temps quedi alterada.  

L’addicció a les xarxes fa que visquem el temps fora de pantalla d’una altra manera? 

Comença a haver-hi certes associacions entre la impaciència en la gestió de les relacions i els hàbits que tenim en el món digital. És a dir, en el temps que som fora de pantalla, tenim les mateixes expectatives d’immediatesa a les quals ens hem acostumat en l’entorn digital. Segons alguns estudis, mentre que la finestra d’atenció l’any 2000 era d’uns 12 segons, l’any 2015 ja havia disminuït a 8 segons. Una de les causes apuntades és la generalització dels dispositius digitals i, sobretot, la sobreexposició a molts estímuls variats, ràpids i breus. Això afecta l’atenció, però també la capacitat de reflexió. Vivim en mode reactiu a aquestes notificacions, i costa trobar espais proactius o reflexius, de retirada. Això repercuteix també en la identitat: en el moment en què deixes de tenir temps, espai i energia mental per preguntar-te qui ets i on vas i per digerir totes aquestes notificacions que reps, s’acaba debilitant la construcció del teu projecte vital. 

“Les xarxes socials funcionen en la mesura que es recolzen en les passions humanes”

Foto: IVAN GIMÉNEZ

Quines necessitats primàries cobreixen les xarxes socials?

Les xarxes socials funcionen en la mesura que es recolzen en les passions humanes, justament en els pecats capitals. Diferents cultures han identificat quines són aquestes pulsions que ens mobilitzen, i en l’àmbit digital hi ha molt de xantatge emocional. Les xarxes socials tiben de dues necessitats: la de ser, perquè et donen un espai on mostrar el teu jo —gairebé on vendre’l com un producte o sacralitzar-lo— i la de pertànyer. L’esquer que et posen a l’altra banda no són només continguts: són les persones que t’estimes, odies o que t’interessen. I, a partir d’oferir-te un espai on ser i pertànyer, van desenvolupant eines més sofisticades per poder alimentar aquestes pulsions. 

Aquest sentiment de pertànyer fa pensar en el FOMO (Fear Of Missing Out), la por d’estar perdent-te coses. Si no estic les 24 hores connectada, se m’escaparà alguna cosa i, tant dins com fora de les xarxes socials, no estaré a l’altura.

Aquí es combina l’acció del FOMO, que és la sensació constant que estàs triant malament, amb la necessitat d’estar al dia de tot el que està passant. A això hi sumem la violència més dolça que som capaços d’exercir contra nosaltres mateixos, que és el postureig. Hi ha tota una generació que viu amb molta angoixa aquest FOMO; no és només la competència amb tu mateixa, d’intentar ser millor, sinó de jugar amb les múltiples identitats de les persones dins i fora de la xarxa. En aquest sentit, és cert que l’experiència virtual és molt més plaent si ets home, blanc i heterosexual, però les xarxes socials també poden ser un petit reducte de llibertat. Hi ha adolescents que tenen el compte normatiu i els comptes secundaris on exploren altres identitats. A la xarxa pots trobar una comunitat que et mostri que hi ha altres maneres de viure la identitat de gènere, i això pot ser molt alliberador!   

Els algoritmes, però, sovint promocionen continguts racistes, masclistes o LGTBI-fòbics. Alguns critiquen la pretesa neutralitat de l’algoritme i parlen de math washing. Què en penses?

Apel·lar a la dada neutra per justificar determinats posicionaments o atacs és immoral. No afavoreix el diàleg, la comprensió mútua ni el respecte, i des d’aquest punt de vista ho desaprovo. Em connecta molt amb la idea de “les tecnologies són neutres depenent de com les facis servir”: si és una plataforma dissenyada perquè sàpigues quan hi entres i no quan en surts, no és neutra. Potser no té un discurs d’ideologia de partida; però, per la forma en què està configurada i el tipus de conducta que vol dissenyar, està afavorint que hi navegui la desinformació i que les notícies falses hi circulin més ràpidament que els continguts mesurats. 

“La sobreexposició a estímuls variats i breus afecta l’atenció, però també la nostra capacitat de reflexió”

Foto: IVAN GIMÉNEZ

Quina xarxa social té un algoritme més discriminatori? 

Hi ha molta opacitat sobre com ho gestionen; depèn molt de cada país. Sí que sabem que TikTok va tenir al principi molts problemes perquè no promocionava continguts on apareguessin persones LGTBIQ+ o amb diversitat funcional, i això ha estat molt penalitzat. És difícil dir quina xarxa ho està fent pitjor perquè totes ho estan fent malament des del moment en què tenen total discrecionalitat respecte a com ho gestionen. Al cap i a la fi, són polítiques empresarials internes que estan afectant el discurs públic i la qualitat democràtica de la conversa a les xarxes.

Són una eina política, aleshores? 

S’han convertit en una eina política. Neixen com una aventura econòmica, emprenedora, es converteixen en monstres alimentats pel capital de risc i ara han esdevingut un instrument polític. No neixen amb una ideologia, però l’acaben tenint: acaben afavorint els discursos més extrems, el populisme, perquè són proclames simples, directes, des de la rauxa.  

La solució implica deixar d’utilitzar aquestes plataformes?  

És important que deixem de culpabilitzar-nos, que entenguem que aquests abusos digitals que fem són per disseny: no ens havien alertat que els dispositius tenien aquests propòsits. No som molta la gent que tenim la capacitat, el temps i els recursos per formar-nos i decidir quina xarxa usar i quines galetes triar i destriar a cada pàgina web: cuidar la nostra privadesa podria esdevenir una feina a jornada completa! Està molt bé que siguem conscients que podríem fer-hi més, però això passa per una resposta col·lectiva i un èxode massiu a altres xarxes. Hi ha moltes xarxes alternatives de codi obert que cada vegada són més fàcils d’utilitzar i que també són a un clic de distància.   

“Si contestem demà els missatges que rebem, no s’acaba el món: necessitem temps per pensar”

Com podem encaminar-nos cap a aquesta transició? 

Al final, com moltes coses en la vida, la resposta acostuma a estar en un moviment col·lectiu. Els hàbits digitals, quan els fem acompanyades, són molt més senzills; és com anar al gimnàs o menjar bé. En aquells espais associatius on participem, hi podem buscar alternatives, no anar a les opcions per defecte. És intentar englobar-ho a les diferents esferes de la nostra vida. Hi ha vida més enllà de les quatre grans xarxes: hem d’explorar-les, però no soles!  

Foto: IVAN GIMÉNEZ

Per on comencem?

El primer pas és identificar allò que no ens prova i que volem canviar, perquè no tothom té la mateixa necessitat de connexió i de desconnexió. Un cop identificat, hem de veure si podem configurar el mòbil d’acord amb aquestes necessitats: definint les franges horàries en què rebem notificacions, si les notificacions es refresquen automàticament o només quan entrem a l’aplicació, si ens han d’aparèixer a la pantalla inicial abans de desbloquejar o no… Hi ha una màxima que recomana Tristan Harris, del Center for Humane Technology, que diu: només deixa les notificacions que tinguin una persona al darrere.

Aquest canvi implica també una transformació en la manera com concebem el temps. Un primer pas seria establir quins són els límits de cada persona respecte a la connexió i al descans?

Sí, i en posaré dos exemples. Per què no ens acostumem a demanar permís per etiquetar algú en una fotografia? El que tu pengis sobre mi formarà part de la meva identitat digital i, per tant, jo hi he de tenir alguna cosa a dir. Es tracta de cultura del consentiment en termes de privadesa. Pel que fa al respecte del temps, hi ha un exercici bàsic: deixem de ser impacients! Tenim la sensació que, si contestem demà un missatge que hem rebut avui, s’acabarà el món o fins i tot hi haurà persones que s’enfadaran. Potser la resposta és prou valuosa i potser necessito pensar-la, i per això necessito un moment de calma per respondre’t. Això també són hàbits digitals, i que cadascú pugui triar els seus és important perquè, si no, exercim una pressió que ens alimenta l’angoixa d’haver de ser-hi; sembla que estiguem fallant a algú quan apaguem el telèfon. És un exercici de sobirania sobre els sentits propis: allò individual també és polític, i no hi ha res de més íntim que l’espai propi per pensar, per reflexionar i per descansar. Un dels pilars de la nostra personalitat és tenir el temps de mostrar-nos i els temps d’amagar-nos i repensar-nos.

* Aquesta entrevista apareix publicada originàriament al Dossier Crític ‘Temps’, editat per CRÍTIC i Pol·len, i que podeu comprar a la nostra Botiga. Si sou subscriptors/ores de CRÍTIC, us l’enviem gratuïtament a casa.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

Quan poses diners a CRÍTIC, passen coses

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebreu les revistes 'Temps' i 'Emergència' i un pack de marxandatge.

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies