Rosa Cerarols “Catalunya buidada? Perdoneu, que això no està buit!”

On creix Rosa Cerarols? Podríem dir que tens un peu al món rural i l’altre a la ciutat?

Vaig néixer a Calders, un poble molt petit. Ara en diríem micropoble; era un entorn molt rural i en despoblament. Més tard, vaig anar a la universitat a estudiar Geografia. M’he format, he viatjat, m’he doctorat i he treballat a fora. Paral·lelament, alguna gent jove de la Catalunya Central amb certes inquietuds culturals ens vam començar a trobar, i això és una mica la gènesi del Konvent. Soc a cavall entre Barcelona i fora de Barcelona. Tot aquest anar i tornar m’ha acabat fent pensar que cal que ens prenguem seriosament el nostre propi país, la nostra pròpia realitat pel que fa a desequilibris geogràfics.

“Les ciutats externalitzen cada cop més allò que no volen”

Molta producció cultural està centralitzada a Barcelona, però el Konvent ha guanyat molta referencialitat des d’una colònia industrial abandonada del Berguedà. Ja sou més centre que perifèria cultural?

No ens agrada entrar en aquestes dicotomies. Però sí que és veritat que al Konvent hi passen moltes coses que són comparables a altres iniciatives més institucionals, amb un suport que el Konvent no té. El 1992 es va tancar la fàbrica de Cal Rosal, se’n van les monges i en va quedar l’oportunitat d’un cadàver exquisit. Volíem generar de forma endògena cultura, lluny dels suposats centres de producció i d’exhibició. Ha sigut un experiment orgànic. Per exemple, una de les coses que té el Konvent és que té relacions internacionals i no passen per Barcelona! Crec que al Konvent la pràctica artística dignifica un lloc, i a la vegada el lloc és capaç de ser inspirador per fer pràctiques artístiques. És important que les activitats culturals estiguin arrelades.

Sou l’excepció?

Cada cop hi ha més propostes artístiques molt rellevants que es troben en espais que no són urbans ni es localitzen a l’àrea metropolitana. Tot això mostra que el territori també ha de ser una plataforma on passin coses, on tinguem la cultura a prop. Que no s’hagin de muntar autocars per anar a Barcelona al teatre. Podem tenir propostes més petites, però que circulin. Aviat al Konvent presentarem un projecte per sumar esforços i estructurar diferents propostes culturals del Pirineu: La Traça Cultural. Es tracta de compartir recursos, programació, idees…

En els darrers anys, alguns conflictes semblen engrandir la distància entre allò urbà i allò rural: les energies renovables, les macrogranges, les zones de baixes emissions, el benestar animal… Quin és el problema de fons?

El desequilibri territorial. El model, i no només el model territorial, sinó també l’econòmic i productiu. Hi ha una explicació històrica: fins fa poc, el camp ha sigut l’espai productor d’aliments, i ara això ha canviat. Més enllà que molts aliments vinguin i marxin fora de les nostres fronteres, està canviant com els estem produint i consumint. Tenim fàbriques al camp! L’agroindústria actual són multinacionals; no és un model d’acord amb l’entorn. Si jo hagués de donar una explicació del que ha passat, seria que el canvi de sistema econòmic va portar una sèrie de canvis simbòlics, culturals, de despoblament, i això deriva en un desequilibri territorial. A Barcelona, al principi del segle passat, hi havia escorxadors dins la ciutat. Les ciutats tenien aquests serveis i ara estan externalitzats a fora. I ara, per exemple, un equipament cultural brutal de Madrid es diu El Matadero perquè era l’antic escorxador de la ciutat. Cada cop s’externalitza més tot el que no es vol a les ciutats cap a altres espais de baixa densitat. Per exemple: la quantitat de purins que genera una macrogranja fa que necessitis una extensió de camps enorme!

Però en temes com aquest dels purins i de les macrogranges, eren precisament organitzacions d’àmbit rural com Unió de Pagesos qui es posicionava a favor de permetre-les i no pas de posar-hi límits.

És clar, però és que hi ha una part del primer sector que són empresaris. No ens hem d’imaginar un primer sector on tot és agricultura tradicional, extensiva o agroecològica. De fet, això és el més minoritari. En el primer sector, la gran majoria és concentració de propietats, concentració de caps d’animal i extensió de terres, i també, cada cop més, multinacionals darrere. Més enllà d’on s’implanti una macrogranja, s’ha de tenir present tot el que comporta. També passa això quan es planteja on s’ha de posar un abocador.

Què és el que passa? 

Tu no vols viure al costat d’un abocador, i no vols viure al costat d’una macrogranja. Però, si tens un territori més distribuït, amb projectes d’una escala petita, tu pots conviure amb aquesta diversitat. Però, és clar, quan tot és faraònic, això genera tensions i desequilibris.

“Al món rural també hi ha grans tenidors”

Dius que al món rural també hi ha propietaris i adinerats… És un mite que el camp és més pobre, doncs?

N’hi ha molts, de propietaris! Al món rural també hi ha grans tenidors. De fet, un dels problemes és que la gent jove que es vol dedicar a l’agricultura no té accés a la terra. Però, sobre el sentiment de greuge: hi ha un tema molt més vinculat a l’èxit i a l’autoestima. El fet que el sistema capitalista urbà hagi sigut la norma ha deixat enrere el món rural, d’una manera despectiva, atenent que són gent amb poca formació, poc culta, gent que no té vacances perquè al món agrari no es pot… i això ha anat creant un sentiment de baixa autoestima. No han ajudat gens, tampoc, les segones residències, ni la gent que ha tornat al poble, després d’haver anat a la ciutat, a explicar què han de fer, què han de menjar, com s’han de relacionar, si s’han de canviar el cotxe… Jo crec que és més aquesta part sociològica, perquè hi ha comarques rurals que són molt riques. No tothom té calés, però… a la Segarra, o segons en quin municipi de Lleida, o a l’Empordà, o a la Garrotxa… n’hi ha!

Què és el que fa falta, doncs?

Només en traurem l’entrellat a partir d’una certa solidaritat territorial. La planificació territorial és molt important. Però qui planifica? On són els despatxos que ho planifiquen? Només busquem ocupar unes àrees perquè necessitem una xifra de  plaques o d’aerogeneradors? Al Priorat els volien posar aerogeneradors dins del Montsant. No, senyor! Jo crec que aquí és molt important, més enllà dels debats polítics, conèixer el territori. Tenir professionals, geògrafs i gent que planifiqui atenent la necessitat que tenim i que hem de cobrir, però també la realitat del nostre territori. O sigui, rendibilitzar i sistematitzar-ho, perquè es faci de la forma més coherent. Tot això és un debat territorial on, per exemple, frases fetes com l’España vaciada no ajuden gens. Perquè bé, com que ja està vaciada, ho posarem allà, que no hi ha res, oi? Perdoneu, això no estava vaciado! A més, la distinció entre urbà i rural també està en crisi. On acaba l’urbà i comença el rural? I on acaba el rural i comença l’urbà? Tu m’ho saps dir?

No…

La gent que s’hi dedica explica que ara hem d’aprofundir en la hibridesa. No hi ha dos valors absoluts d’urbà i de rural, especialment del rural. No hi ha un rural absolut. És un món molt divers: no tothom hi fa de pagès, ni tothom hi fa la pagesia de la mateixa manera. No és el mateix la plana de Lleida que el Ripollès o el rural del Maresme. Per exemple, l’Àrea de Guissona va canviar totalment el paisatge a la comarca de la Segarra, també el paisatge social i humà.

Abans deies que el terme España vaciada no ajuda. Per tant, no hem de parlar de Catalunya buidada, tampoc?

No! De cap manera.

Semblava un terme reivindicatiu, al principi.

Jo crec que la proposta de l’España vaciada no encaixa a Catalunya. No tenim zones realment desconnectades de tot, com passa en pobles de Sòria o al Baix i l’Alt Aragó, o en tot el que es va buidar a les províncies al voltant de Madrid. Jo crec que això, en el cas català, no hi és. Però, a banda, no ens podem permetre semànticament ni simbòlicament entendre que hi ha coses que estan buides. Estan buides de què? També es parla de “rerepaís”. Simbòlicament, ser rerepaís què vol dir? Ser la terra de ningú?

“Josep Pla no era pagès. S’aixecava a les dotze del migdia i tenia temps d’emborratxar-se i d’escriure”

Estan buides de densitat de població.

Però en el lloc on hi ha la baixa densitat de població tenim altres coses que no són buidor. I són coses que necessitem. Necessitem tenir una visió ecosistèmica, i un mosaic agroforestal equilibrat, i molts altres elements que ocupen un espai determinat. Llavors, jo penso que no ens ajuda gens concebre els espais de baixa densitat com a espais buits, perquè, com que llavors estan buits, hi fots tota la merda, no? No, senyors; hi ha moltes coses.

Alcarràs i As bestas han tingut un gran èxit explicant històries de canvis al món rural. Està canviant alguna cosa en el relat?

Estan canviant moltes coses! Venim d’una tradició en què el món rural no s’ha pogut explicar per ell mateix. Josep Pla, per més que es digués pagès, no era pagès. S’aixecava a les dotze del migdia, saps? I tenia temps d’emborratxar-se i d’escriure i de pensar i de deixar-nos un llegat literari. Científicament, qui ha explicat el món rural? S’ha fet des de l’acadèmia, des d’un altre lloc que no entén les particularitats internes. O sigui, el món rural no ha tingut veu pròpia per explicar-se amb totes les seves particularitats, tensions i realitats. Sempre s’ha explicat des de fora. El món urbà, en canvi, s’ha explicat sempre molt més: venim del cine de Hollywood, de París, de Roma… Hem de conèixer la realitat rural en la seva dimensió cultural i artística, més enllà del folklore i de festes tradicionals ja quasi d’antiquari.

Per tant, en aquestes noves expressions el relat rural és més aterrat i fidedigne?

A veure, jo crec que el que explica Alcarràs és una història universal, i per això va guanyar l’Os d’Or. O sigui, perquè tothom s’hi pot sentir identificat. I explica una cosa que és real. Però és una pel·lícula, no és un documental. Sí que posa temes damunt la taula que evidentment són importants, com el poder de la paraula, la transformació… As bestas a mi em va agradar molt perquè parla també sobre aquests punts foscos del món rural, que també existeixen, també hi són: les problemàtiques entre gent de tota la vida davant canvis imminents, amb gent que ve de fora, amb uns models completament diferents; això sempre ha generat fricció. Hi ha molts pobles en què hi ha gent que fot mitja vida que hi viu i encara són forasters.

Se sol dir que als pobles es vota la persona i no el partit. Això amaga els conflictes polítics de fons que hi ha també als pobles?

Depèn, depèn molt. Hi ha municipis en què ha governat algú des que va començar Pujol. Hi ha molts municipis en què hi ha una llista que intenta fer poble i es presenta com a partit independent. Però, dintre del marc de la política de partits, tots volen que els municipis tinguin la seva representació. Llavors, en algun moment es genera confusió. El tema és que encara hi ha l’estereotip que associa el món rural amb el món carlista, que al món rural tothom és conservador. Això no és veritat, no tothom vota el mateix. Al mateix temps, s’estan creant falses llistes en municipis de gent que no hi viu per tenir representació d’un partit determinat. On vas amb això? No ho sé, no fotem aquestes incongruències i treballem més pel tros i pel país. Evidentment, de fatxes, n’hi ha a tot arreu, per a la nostra desgràcia.

Tu creus, com deia Marc Castellnou en una entrevista a CRÍTIC, que hi ha una relació d’explotació entre la ciutat i el camp?

Jo crec que el que t’explicava en Marc, i això també ho defensaria, és que el territori l’estan custodiant molt poques persones, però en realitat és de tots. Especialment en el tema dels incendis forestals, com et deia en Marc, els rèdits són compartits, però les responsabilitats són dels pagesos. És clar, això no ha d’anar així. La responsabilitat és de tots. La gent que viu a ciutat que se’n cansa i necessita anar a respirar aire pur o tenir una segona residència o anar al càmping… Per què te’n vas allà i no et quedes a ciutat? Doncs perquè alguns valors hi ha! Llavors, jo no voldria posar-ho en aquest llenguatge tan bèl·lic, de si és explotació o no, perquè no crec que sigui una cosa que es faci expressament, però sí que es dona per descomptada. Tots necessitem un relleu de pagesos, tots necessitem tenir un mosaic agrícola consolidat.

“El delta de l’Ebre és la perifèria de la perifèria de Catalunya”

És fort aquest sentiment de greuge i desigualtat cap a les ciutats?

Jo crec que és un problema de fons. Ho pots posar en pugnes tipus putos pixapins… Però el problema és que les polítiques territorials són urbanocèntriques, es pensen amb criteris urbans, es fan en despatxos que no xafen el tros! Com que no coneixen la nostra realitat, ens veiem governats per normatives o propostes que no tenen cap tipus de sentit, que no tenen ni cap ni peus. Un exemple: el confinament. Es va establir el mateix marc de confinament a l’àrea metropolitana que en pobles de 30 habitants amb una extensió enorme. En un poble així, per què no es podia sortir? Després, va venir el confinament comarcal, i hi havia municipis que havien d’anar a comprar al poble del costat, però era d’una altra comarca! Un altre exemple: la distribució de contenidors per nombre de persones. És clar, hi ha pobles que no haurien de tenir cap contenidor. Si hi ha realitats diferents, fem normatives diferents. I llavors evitaran que ens caguem en les polítiques que es fan des de Barcelona. Els micropobles són el 70% del territori català. Alguna cosa hi deuen tenir a dir, no?

Tot això ha tingut traduccions polítiques, amb partits com Teruel Existe, que es basen en una mirada regional. Com veus això? És positiu?

El que Teruel Existe diu és: “Ei, penya, que necessitem serveis, que estem cardats; si us plau, feu-nos cas”. Però això passa a les Terres de l’Ebre. El delta de l’Ebre és la perifèria de la perifèria de Catalunya! Hi ha un col·lectiu que es diu Diàspora Ebrenca, de tota la penya que ha hagut de marxar d’allà perquè no tenien curro o per 25.000 històries. El que reclamen és: “Si us plau, tingueu-nos presents, perquè som el cul de Catalunya, però també en som el cap”. Les zones més perifèriques geogràficament, on s’acaba el país, s’han sentit abandonades en inversions públiques, en consideració, en tota la gestió de l’Ebre… És clar, és que això hauria de ser una cosa de país! Jo crec que això t’ajuda a poder guanyar embranzida i empenta per demanar més recursos. De tensions, sempre n’hi haurà, i no només tensions de classes, sinó tensions de recursos: l’aigua, d’on ve; l’aigua, qui la gestiona; els aliments, qui els fa, qui els consumeix; el paisatge, qui el construeix…

El nou Pla metropolità de Barcelona, aprovat amb el consens de tots els partits, preveu 217.000 nous habitatges a l’àrea metropolitana de Barcelona per al 2050. Això no crearà més desequilibri?

A veure, això depèn molt també de les projeccions de població que s’han fet. Tinc molt respecte per aquest Pla metropolità aprovat. No és un tema fàcil. Ara, si ens posem a redistribuir la població… Jo crec que hauríem d’anar també cap a enfortir les capitals de comarca. No tothom ha de viure a Barcelona, però encara avui Barcelona i la seva àrea metropolitana tiben molt. I les vides laborals de les persones són les que són. Tots aquests edificis no es faran en un any, i molt possiblement han d’arribar més nouvinguts, perquè les nostres taxes de natalitat són baixíssimes. Jo crec que sí que faria falta una redistribució per enfortir tant els municipis com el conjunt del país. Tenim feina!