29/04/2022 | 06:00
La moda pel món rural, que evidencia l’èxit de la pel·lícula Alcarràs, contrasta amb les imatges de la sequera o de les mobilitzacions de la pagesia per l’alça dels preus de les primeres matèries i dels carburants. Aquest quadre de contrastos no contribueix a incentivar el relleu generacional. Les dades mostren any rere any com el sector primari està actualment envellit i masculinitzat. Ser jove i pagès o pagesa és avui molt complicat en un món marcat per l’agroindústria, la pèrdua de població al món rural i la depredació del territori per fer-hi grans infraestructures de transport o energètiques.
A CRÍTIC hem volgut analitzar les causes de fons de la manca de relleu generacional amb dades i gràfics: des de l’elevada inversió necessària per començar de zero, la manca de preus justos per als aliments o la burocratització de l’activitat agrària fins a la falta de reconeixement cultural de l’ofici. Catalunya, no obstant això, és un país de forta arrel pagesa: només cal veure la importància atorgada a la gastronomia o al paisatge.
El relleu generacional és un dels reptes principals del sector agrari i ramader a Catalunya. Segons dades del Departament d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural (l’antiga conselleria d’Agricultura), només el 9,5% dels pagesos són joves, el 24,5% tenen entre 41 i 55 anys, el 25% en tenen més de 55 i el 41% tenen més de 65 anys.
La revolució verda als anys seixanta, la tecnificació de l’agricultura i de la ramaderia que la va seguir i les subvencions de la Política Agrària Comuna (PAC) han canviat l’ofici de pagès. Si bé encara es mantenen projectes petits i diversos, la tendència majoritària ha estat l’especialització dels cultius i del bestiar, la major concentració de terres en menys mans i la dependència dels ajuts.
Les limitacions dels ajuts
El primer sector està en crisi; però, si alguna cosa hi ha, són dades per constatar aquesta crisi. “Si el sector no funciona, ningú, ni joves ni grans, no voldrà treballar-hi”, admet Ricard Huguet, responsable nacional de Joves Unió de Pagesos, el sindicat majoritari.
La Generalitat compta amb un portal, l’Observatori dels Joves Agricultors i Agricultores de Catalunya, on es mostren els ajuts atorgats als i les joves sobre el total de declarants de la DUN (la declaració única agrària, una declaració anual de la terra que ha de presentar qualsevol persona propietària): ajuts directes de la PAC, a la sostenibilitat i de primera instal·lació de joves agricultors o agricultores. El 2019, només 320 persones joves van rebre un ajut de primera instal·lació (d’un total de 357 sol·licituds). Si tenim en compte la forquilla del 2015 al 2020, es van aprovar 2.566 ajuts a la primera instal·lació de joves agricultors o ramaders. És important saber que es consideren joves les persones fins a 40 anys inclosos.
El 2021, la mitjana de l’ajut és de 30.026 euros, però es paga en dues tandes: un 50%, al cap de dos anys de la sol·licitud de l’ajuda, i el 50% restant, el quart any. A banda del que es queda Hisenda, que és una part destacable, alguns joves pagesos es queixen que és difícil mantenir-se en l’explotació agrària fins a l’any en què arriba l’ajut, i la Generalitat al·lega que hi ha l’opció de rebre un préstec. Diversos dels entrevistats consideren que caldria agilitar els tràmits.
Però, quin és el perfil dels joves que han sol·licitat la incorporació? En el portal de l’Observatori de Joves podem veure que, en el període 2015-2020, el 27,8% dels joves incorporats són dones, amb una edat mitjana d’instal·lació de 33 anys, i el 72,2% homes, amb una edat mitjana d’instal·lació de 28 anys. A l’agricultura o ramaderia ecològiques, model que implica l’eliminació de fertilitzants i nutrients de síntesi química en l’agricultura o garantir un maneig ecològic del bestiar i una alimentació certificada, s’hi dediquen el 18% dels joves de nova incorporació. I la ràtio de les dones puja respecte a l’estàndard convencional; en l’àmbit ecològic, un 33% són dones, i un 67%, homes.
CRÍTIC ha parlat amb dos perfils de joves, els que començaven de nou, com l’Eduard i la Clara, o els que ja tenien una infraestructura familiar per desenvolupar l’ofici: l’Oriol, en Xavier i un pagès de la Terra Alta que prefereix no identificar-se.
Oriol Rovira (pagès d’Oristà, al Lluçanès): “Sense les ajudes no quedaria cap pagès”
L’estudi Joves al camp, de Neus Monllor, Bruno Macias i Sidney Flament, s’endinsa en els escenaris d’on parteixen els joves a Catalunya. La diagnosi analitzava 1.637 expedients d’ajuts de primera instal·lació entre el 2008 i el 2014 i ho completava amb qüestionaris i entrevistes. Va identificar quatre tipologies de les incorporacions segons l’origen familiar, rural i mobilitat: un 40% eren tradicional mòbil, joves de família pagesa que han marxat del món rural però hi tornen; un 29% eren tradicional arrelada, joves que no han marxat mai del món rural i tenen família pagesa; un 17%, nouvinguda urbana (els neorurals), i un 14%, nouvinguda rural, joves del món rural que no tenen cap lligam familiar amb la pagesia, però que s’incorporen a l’activitat agrària. Tot i les limitacions que pot tenir estudiar només dades de sol·licitants a un ajut, és molt indicatiu dels perfils i la realitat de l’accés a la pagesia. I reafirma que el relleu generacional al camp és una de les prioritats dels plans de desenvolupament rural que són vigents cada sis anys.
“Sense les ajudes no quedaria cap pagès”, s’expressa contundent Oriol Rovira Costa, un jove de família pagesa que es va incorporar a l’empresa dels seus pares, que tenen una explotació de porcí i boví de carn a Oristà, al Lluçanès. Es refereix sobretot als ajuts de la PAC. Ell també és membre de Joves Unió de Pagesos. Assegura que els inicis són sempre difícils i ara més que mai estan notant l’encariment de l’electricitat, del gasoil, dels cereals (que representa el 70% del cost del seu projecte), o fins i tot dels recanvis de maquinària. Arran de la tecnificació i intensificació de l’agricultura i de la ramaderia, la pagesia s’ha vist cada vegada més dependent d’elements externs (les llavors del cereal, el mateix cereal que s’importa, els fertilitzants o nutrients de síntesi…).
Xavier Purroy (JARC): “El meu padrí amb dues hectàrees vivia; el meu pare, amb 12; i ara jo en necessito 35”
“Ens hem hagut d’especialitzar més, els ramaders i, per fer-ho, has de créixer en volum. Sí que hi ha gent que podem fer km 0 i de proximitat, però la major part de l’agricultura i de la ramaderia és industrial i, per tant, jugues amb el preu”, reflexiona. En el seu cas, no li va costar tant començar, sinó mantenir-se en el negoci. Xavier Purroy, jove del sindicat Joves Agricultors i Ramaders de Catalunya (JARC), també coincideix que ha hagut de triplicar les hectàrees d’explotació de fruita dolça per poder viure. Té 28 anys, però s’hi va incorporar amb 17, i ve d’una quarta generació de pagesos. “A causa de la baixada de la rendibilitat, hem hagut de triplicar les hectàrees de l’explotació. El meu padrí amb dues hectàrees vivia; el meu pare, amb 12; i ara jo en necessito 35”, recorda.
Per a Purroy, els ajuts agraris “ajuden” a reinvertir, comprar maquinària, però no solucionen la rendibilitat. Igual que Rovira, han notat la pujada de l’energia: les calderes de les granges han pujat, el cost de la maquinària, els fitosanitaris i els adobs, derivats del petroli, també han incrementat el preu. “Un jove que no tingui res i es vulgui incorporar, o té una butxaca molt fonda o és pràcticament impossible. Les inversions inicials són elevades, i el banc no li deixarà res”, assegura Rovira.
Eduard Soler acaba d’engegar un nou projecte a Osona. Ell pensa que els ajuts són “un mal rotllo”, i que el que veritablement caldria és que es pagués un preu just per als productes. Soler, amb 39 anys, ha agafat el traspàs d’una finca d’un pagès que es jubilava a Sant Martí Sescorts (al municipi de l’Esquirol, Osona). N’és el pastor i maneja el ramat en ecològic.
Els ajuts són molt importants per sostenir una gran part del sector a Catalunya, però amb els requisits imposats per la Unió Europea. Per tramitar aquest finançament, és necessari passar o bé per la via dels sindicats o bé per la via d’un bufet d’enginyeria agrònoma que en certifiqui els tràmits. El grup de suport de dones pastores Ramaderes de Catalunya va arribar a generar un mapa de la burocràcia, reproduït a la web Agrocultura, per evidenciar les dificultats de legalitzar la venda directa en una granja, una ruta kafkiana. La sobrecàrrega de burocràcia porta molts projectes petits a treballar de manera submergida, o amb el suport d’altres pagesos i pageses.
D’una opinió semblant a aquest grup és un jove de la Terra d’Alta, originari de Bot, un dels 140 socis productors de la cooperativa agrària (d’entre els quals només cinc o sis són joves). Ell té una explotació familiar de vinya, d’ametllers i d’olivera i en gestiona una part en ecològic. Es queixa, amb relació als ajuts, que un dels problemes principals és la burocràcia i la falta de seguiment per part de l’Administració: ell s’ha trobat que, en presentar la DUN, li han tardat un any i mig a contestar-li, assegura.
La manca d’accés a una terra sense regulació
L’accés a la terra és un dels grans obstacles per a les persones joves que comencen: a banda dels trets agronòmics (la qualitat de la terra, la dimensió, etc.), n’hi ha altres de condicionats del món pagès, com són la rendibilitat agrícola, la pressió de la ramaderia intensiva (per abocar-hi dejeccions), o altres factors encara més externs que influeixen en el preu de la terra, com ara l’especulació immobiliària o la localització en relació amb altres elements (viaris, etc.). A més, el preu de la terra no està regulat, com denuncia l’entitat Terra Franca.
De terres, encara se’n troben, però les bones i ben situades ja estan agafades pels grans, assegura Soler. “Queden finques aïllades, petites, de mal treballar i que s’han abandonat perquè no tenen recursos hídrics o perquè són lluny de ciutat”, assegura. Ell sol ha agafat una finca gran, de 15 hectàrees de cultiu i 15 més de bosc, però el camí no està resultant gens fàcil: amb 330 ovelles, arran de la sequera i del canvi de pastor, se li’n van morir 50. Les darreres pluges de març i d’abril, però, li han tornat un xic l’esperança.
El preu mitjà de la terra agrícola ha pujat un 121% entre el 1997 i el 2013, un increment sense precedents
A Catalunya cada vegada hi ha menys terra agrària: en algunes zones s’ha mantingut més estable (per citar dos exemples, a Osona, molt disputada per la indústria porcina, o a la Terra Alta, comarca dedicada al vi); però, en altres indrets, els camps han reculat davant la urbanització o s’han convertit en boscos. A tall d’exemple, entre el 1956 i el 2018, la demarcació de Barcelona ha perdut el 42% de la seva superfície agrària o de conreu, 120.500 hectàrees (una àrea similar al Barcelonès, el Baix Llobregat i l’Alt Penedès junts). El 60% dels camps de conreu perduts són ara boscos, i la resta han estat urbanitzats. Així, des de finals dels anys cinquanta, la superfície urbanitzada s’ha quadruplicat (Observatori BCN Smart Rural, 2021). En els darrers 62 anys, s’han perdut unes 2.000 hectàrees de camps de conreu (concretament, 1.944), una superfície equivalent a 2.720 camps de futbol. En canvi, la superfície forestal s’ha incrementat en 52.500 hectàrees, una àrea equivalent a l’extensió del Barcelonès i del Maresme junts. Tot i que ens sembli menys evident, s’han perdut terres agrícoles a l’Anoia, al Penedès o als dos Vallesos.
El preu mitjà de la terra agrícola ha pujat un 121% entre el 1997 i el 2013, un increment sense precedents. Així ho explica l’informe Indicadors de Sobirania Alimentària a Catalunya, d’Arran de Terra (2018): mentre que durant els 11 primers anys el preu gairebé es va duplicar (el 1997 era de 5.500 euros per hectàrea, i el 2008 gairebé arribava a 12.000 euros per hectàrea), el 2009 i el 2010 són dos anys d’estancament, arran de la crisi immobiliària. El 2011, els preus van començar a pujar de nou, però molt més moderadament fins a arribar, el 2013, als 12.363 euros per hectàrea.
Del 2016 al 2020, l’estancament ha estat la tònica, segons dades de l’Observatori Agroalimentari de Preus de la Generalitat. Per contrastar aquest estancament, hem comparat la diferència dels preus de la terra en funció de la demarcació i de si es tracta de terres de conreus de secà o de regadiu, les segones molt més cares. Hem pres l’any 2019 com a referència, moment no afectat encara per la pandèmia de la Covid-19. Tarragona i Barcelona són les dues províncies amb preus més elevats, sobretot en les de regadiu (a Barcelona, 61.303 euros per hectàrea i 29.158 euros per hectàrea de regadiu).
Un pagès de la cooperativa agrària de la Terra Alta enumera dos fenòmens més vinculats a la terra, que també són comuns en altres punts de Catalunya. Un és la gentrificació: s’estan venent masos o finques a persones que venen de la ciutat o de l’estranger. Ell assegura que això fa pujar el preu de la terra, però en molts casos els nous habitants no volen conrear les terres, i, si bé alguns sí que contacten amb pagesos locals, d’altres no. L’altre fenomen té a veure amb els drets de la vinya. Aquest pagès, que amb 25 anys es va incorporar a l’explotació familiar, veu amb recel com una gran empresa de la comarca compra terres per poder usar els drets de la vinya associats a aquell terreny en altres finques que ja té, i opta a ajuts. Ell assegura que això també fa pujar el preu de la terra, perquè el que pot oferir l’empresa a un pagès que es jubila no és el mateix que el que poden oferir els petits o mitjans. Purroy, de la JARC, considera que els grans grups d’inversió que tenen latifundis “fan competència deslleial”, assegura que són els principals arruïnadors de petites i mitjanes empreses i que caldria que l’Administració hi posés atenció.
Ricard Huguet, d’Unió de Pagesos, considera que el Govern “a grans trets, no està fent suficient” i caldria aplicar millor els ajuts que venen d’Europa. És crític amb la Llei estatal de la cadena alimentària, que creu que no hauria de permetre vendre per sota del preu de cost, reclama regular la posició de domini de la gran distribució i aplicar la Llei d’espais agraris 3/2019 catalana, pendent encara del reglament.
Els bancs de terra, una aposta
Davant la falta de terrenys disponibles, els bancs de terra són una resposta possible i, de fet, reben moltes propostes de gent jove. L’entitat Terra Franca, operativa des del 2013, treballa per oferir accés a la terra i compta amb un banc de terres propi. El seu és d’iniciativa associativa o privada (com també el Projecte Coopera del Penedès), però a Catalunya n’hi ha d’altres d’iniciativa pública. En total, són uns 10.
Al Banc de Terres (BdT) de la Diputació de Barcelona (que té tres projectes pilot en diferents punts del territori) han rebut fins ara unes 40 sol·licituds i el 90% són de menors de 40 anys. Ara bé, els acords de relleu generacional ja són més difícils: en tenen un de tancat i tres més en procés, però quatre no han funcionat. Altres bancs actius són el BdT de les Garrigues, de Sant Vicenç dels Horts, del Baix Camp, de Mataró o del Baix Llobregat. A través del projecte BCN Smart Rural, s’ha creat una plataforma per visibilitzar gairebé totes aquestes iniciatives, anomenada Banc de Terres en Xarxa.
En paral·lel, s’ha creat la Xarxa pel Relleu Agrari (XRA), amb l’Escola de Pastors i Pastores, ARCA, la Xarxa per a la Conservació de la Natura, Terra Franca, l’Associació per al Desenvolupament Rural Integral de la Zona Nord-Oriental de Catalunya (ADRINOC), el Consorci de l’Alta Garrotxa i la consultora agrosocial Neus Monllor. La XRA, com expliquen, ha nascut amb la missió d’incentivar, facilitar i transformar el relleu generacional impulsant nous models agraris econòmicament sostenibles que contribueixin a la conservació de la natura. A l’octubre passat van fer una sessió de treball amb l’objectiu de donar “una visió transversal a un problema de país”, asseguren.
Com recuperar el prestigi de la pagesia?
La precarietat i sobretot la incertesa que envolta l’ofici de pagès no contribueix a donar-hi el prestigi que tenia fa un segle. “L’agricultura és una professió malvista per la societat: es creu que vivim en el passat i que és antiquada, però està molt tecnificada”, assegura Xavier Purroy des de Lleida. És un tipus de feina que dona poca rendibilitat i en la qual “estàs 24 hores connectat”. A vegades, en Xavier fa feina 10-12 hores diàries, a vegades 3-5; depèn del moment de l’any. El seu padrí ja hi treballava i ara ho fan els seus pares i ell, a més de treballadors fixos i de la temporada de la fruita. Però l’escenari ha canviat: si abans a la seva zona fructícola hi havia 70 explotacions familiars, ara n’hi ha 10: ell porta la terra a 5 o 6 famílies, mentre que el pare o el padrí ja en tenien prou amb les pròpies.
Una altra pagesa jove, Clara Nadal, de 38 anys, descriu la seva ocupació de pastora com “una feina viva”. Al camp, cau una pedregada i la producció se’n va en orris, o bé una epidèmia o un gos pot matar les seves ovelles. Ella, de ben petita, sí que tenia clar que volia ser pastora, però va pensar “erròniament”, diu ara, que dues coses li ho impedien: el fet que no era nen i que no venia de família pastora. “M’encantaria que es promogués el sector primari amb afecte, sobretot des de l’etapa de l’escolarització”, remarca Nadal. En termes d’educació, i malgrat la introducció del que s’anomena agroecologia escolar i la promoció d’horts i de menjadors escolars ecològics, encara hi ha molt camí per fer en l’etapa escolar primària i secundària.
A l’etapa adulta, en canvi, hi ha més oferta formativa enfocada a la professionalització. Les 14 escoles agràries públiques que existeixen a Catalunya han mostrat des del 2016 un descens sostingut de l’alumnat, malgrat l’excepció de la formació a distància, que ha pujat lleugerament des del 2019. El 2021, hi va haver 7.588 persones matriculades com a alumnat: 755 en formació inicial de cicles formatius, 2.231 en formació contínua presencial, 3.936 en formació agrària a distància i 666 en formació contínua semipresencial.
En paral·lel, l’interès per l’agricultura ecològica o per l’agroecologia –que incorpora un redisseny de l’agrosistema per reduir la dependència del petroli i introdueix aspectes polítics i socials en l’activitat agrària– està creixent. L’Escola Agrària de Manresa, amb una llarga tradició dels estudis en ecològic, és un exemple públic, però n’hi ha d’altres d’iniciativa privada, com ara l’Escola de Pastors i Pastores, o projectes educatius més petits, com la granja de permacultura de Mas Les Vinyes, o molts altres exemples d’agricultura regenerativa, biodinàmica, etc. En paral·lel, han anat sorgint nous màsters i postgraus en l’àmbit de l’agricultura ecològica i de l’agroecologia, que intenten contribuir a un canvi de model de la pagesia, per recuperar formes de fer d’abans de la tecnificació i generar circuits alternatius de comercialització més curts i locals.
Clara Nadal (pastora): “Per què no es pot viure amb tranquil·litat econòmica només de la ramaderia?”
L’Escola de Pastors i Pastores situada al Pallars desperta cada any molt d’interès, tot i que té unes places limitades a una vintena de persones. Des d’allà també treballen el relleu generacional en els projectes de ramaderia d’arreu del territori i ara mateix preparen un espai test a Gandesa, del qual l’escola serà la titular. Els espais test (també nomenats vivers d’emprenedoria o incubadores de pagesos) ofereixen una ubicació física on les persones que volen accedir al sector agrari i ramader tinguin una oportunitat per iniciar-se i experimentar amb el mínim risc empresarial.
Clara Nadal va ser alumna de l’Escola de Pastors als 35 anys. Ella és de Badalona. Després de participar en diversos projectes, ara treballa per compte d’altri com a pastora oficial d’un ramat de 600 caps d’ovelles i un grup de cabres. Però el camí fins aquí ha estat dur i ha passat per dos projectes als quals s’ha dedicat en cos i ànima: “Em sento afortunada ara, però també veig que he patit abans d’arribar fins aquí”, assegura Nadal. Allò que l’amoïna més és que calgui compaginar la feina agrària amb altres activitats paral·leles (turisme rural, educació, elaboració) per poder arribar a un ingrés mensual estable. “Que no tenim prou feina? Per què no es pot viure amb tranquil·litat econòmica només de la ramaderia?”, lamenta. Les pastores i els pastors es dediquen al ramat de sol a sol, i no només aporten carn i llet a la gent, sinó que cuiden camps, boscos… I hi afegeix: “Donem alegria i formem part de la natura”.
En la llarga llista de causes pel difícil accés de la joventut a la pagesia, Carles Soler, de la revista Soberanía Alimentaria, Biodiversidad y Culturas, afegeix altres condicionants a tenir en compte: la falta d’un assessorament que acompanyi les persones joves a l’hora d’incorporar-s’hi i la manca d’incentius per establir-se en un món rural més deshabitat, on els serveis d’educació, de sanitat o l’oferta cultural són més dèbils que a les ciutats.
